-“Perdonen. ¿Por casualidad ustedes no serán de Mataró?”
Ja m’han conegut, penso. Havíem entrat a sopar a un restaurant normal i corrent que sobre la marxa ens havia semblat bé. Desprès que el cambrer ens va prendre la comanda se’ns va acostar l’amo i ens va fer la pregunta.
-“Sí, sí. Somos de Mataró.”
-“¿Usted no tenía algo que ver con el Ayuntamiento?”
Varem acabar en català. L’home, nascut a Catalunya de pares andalusos, al igual que la seva muller, havia tingut un bar al carrer d’en Pujol i em recordava. Fa quatre anys, ens explicà, l’havia traspassat i se’n havia anar a obrir aquest a Jerez on aquest vespre casualment hi vam caure a sopar.
------
-“Yo tengo un amigo al que Ud. conoce”, em digué Rafael Osborne mentre començàvem la visita a la bodega de La Mora de l’empresa del seu mateix nom, la del toro famós, al Puerto de Santa María.
Al dir-me el nom d’un conegut dirigent del meu partit li vaig respondre:
-“I tant! Fa més de 35 anys que ens coneixem i que treballem plegats.”
-“Pues ha estado aquí varias veces por amistades familiares comunes.”
De fet no me’l ser imaginar en l’ambient de gresca andalusa, però noi, quina sorpresa!
------
En una presentació fortuïta:
-“Yo trabajo en la Alacena de Carlos Herrera. ¿Lo conoce?”
-“Pues claro, yo soy de Mataró.”
Agafa el mòbil i fa una trucada: “Carlos, te paso a alguien que quiere saludarte.”
-“Hola, Carlos. Sóc en Manel Mas i estic de vacances uns dies per la província de Cádiz.”
-“Home, Manel, què tal? Que bé! Quan aneu a Sanlucar? Ja et reservo taula. Demà a 2/4 de tres a Bigote. Digues que vas de part meva. Ja els trucaré!”
-“Encantat de sentir-te. Com està la teva mare?”
-“A veure si alguna vegada vens a Sevilla i ens veiem.”
Res, que a l’altra punta t’adones que el món és un mocador. Ah!, els llagostins estàven sensacionals! Gràcies, Carlos!
------
-“Ud. es el Sr. Mas, ¿Verdad?". Ens estàvem aixecant de la terrassa del bar de davant de l’Ajuntament de Jerez. Havíem sopat de “tapeo” gaudint del espectacle que comporta l’anar i venir dels jerezanos i jerezanas cap a, o de, les processons.
-“Soy de Mataró. Bueno, ahora estoy en Cehegín. Mi familia era de allí y mi esposa que también es ceheginera me ha arrastrado a mis orígenes. Estamos de vacaciones.”
-“Nosotros también.” La fem petar uns moments rememorant la meva relació amb els murcians mataronins.
-“Bé, que vagin bé les vacances!”.
Jerez de la Frontera, 10 d’abril.
També gent de Llavaneres, de Malgrat,...
Ja m’han conegut, penso. Havíem entrat a sopar a un restaurant normal i corrent que sobre la marxa ens havia semblat bé. Desprès que el cambrer ens va prendre la comanda se’ns va acostar l’amo i ens va fer la pregunta.
-“Sí, sí. Somos de Mataró.”
-“¿Usted no tenía algo que ver con el Ayuntamiento?”
Varem acabar en català. L’home, nascut a Catalunya de pares andalusos, al igual que la seva muller, havia tingut un bar al carrer d’en Pujol i em recordava. Fa quatre anys, ens explicà, l’havia traspassat i se’n havia anar a obrir aquest a Jerez on aquest vespre casualment hi vam caure a sopar.
------
-“Yo tengo un amigo al que Ud. conoce”, em digué Rafael Osborne mentre començàvem la visita a la bodega de La Mora de l’empresa del seu mateix nom, la del toro famós, al Puerto de Santa María.
Al dir-me el nom d’un conegut dirigent del meu partit li vaig respondre:
-“I tant! Fa més de 35 anys que ens coneixem i que treballem plegats.”
-“Pues ha estado aquí varias veces por amistades familiares comunes.”
De fet no me’l ser imaginar en l’ambient de gresca andalusa, però noi, quina sorpresa!
------
En una presentació fortuïta:
-“Yo trabajo en la Alacena de Carlos Herrera. ¿Lo conoce?”
-“Pues claro, yo soy de Mataró.”
Agafa el mòbil i fa una trucada: “Carlos, te paso a alguien que quiere saludarte.”
-“Hola, Carlos. Sóc en Manel Mas i estic de vacances uns dies per la província de Cádiz.”
-“Home, Manel, què tal? Que bé! Quan aneu a Sanlucar? Ja et reservo taula. Demà a 2/4 de tres a Bigote. Digues que vas de part meva. Ja els trucaré!”
-“Encantat de sentir-te. Com està la teva mare?”
-“A veure si alguna vegada vens a Sevilla i ens veiem.”
Res, que a l’altra punta t’adones que el món és un mocador. Ah!, els llagostins estàven sensacionals! Gràcies, Carlos!
------
-“Ud. es el Sr. Mas, ¿Verdad?". Ens estàvem aixecant de la terrassa del bar de davant de l’Ajuntament de Jerez. Havíem sopat de “tapeo” gaudint del espectacle que comporta l’anar i venir dels jerezanos i jerezanas cap a, o de, les processons.
-“Soy de Mataró. Bueno, ahora estoy en Cehegín. Mi familia era de allí y mi esposa que también es ceheginera me ha arrastrado a mis orígenes. Estamos de vacaciones.”
-“Nosotros también.” La fem petar uns moments rememorant la meva relació amb els murcians mataronins.
-“Bé, que vagin bé les vacances!”.
Jerez de la Frontera, 10 d’abril.
També gent de Llavaneres, de Malgrat,...
1 comentari:
Aquestes curiositats sempre ens criden molt l'atenció, la veritat és que a tot arreu on anem podem trobar persones que coneixem o bé ens coneixen.
Una realitat que només constates quan realitzes escapades i aleshores sempre et preguntes amb la gentada que hi ha arreu a vuit-cents quilòmetres de casa i té lloc la casualitat de trobar-te justament en el moment precís i oportú amb aquestes persones.
La veritat és que el món és un mocador i com sovint s'acostuma a dir també aquest món és molt petit, massa i tot!
Una abraçada!!!
Laia
Publica un comentari a l'entrada