A l’altra punta-4. Rendits.

A Jerez el vi del seu nom els ha donat fama universal. Qui no coneix alguna de les seves especialitats? L’exportació, a Anglaterra i a Holanda, era el seu fort, més que el consum espanyol. Pel que em varen explicar quasi feien, o fan encara, el producte per encàrrec a gust del consumidor. Més o menys amontillado, oloroso,… Els finos i les manzanillas de Sanlúcar eren per consum intern.

Ara amb el declivi de la cultura del vi com a consum habitual, a taula i al bar, van retrocedint posicions. Sembla que s’ho prenen resignadament, com si ja estiguessin rendits. En un món en que tot es ven, tot es promociona, tot és publicitat, els productors de vins i brandys de Jerez resulta que ja no tenen esma per continuar competint amb força. Ells que varen ser pioners en l’exportació, en la publicitat i el marquisme ara van acceptant que potser al seu producte ja li ha passat el temps. Sí, a vegades algun tímid intent de reacció buscant nous mercats i consumidors, però sembla que sense gaire èxit.

Ara van diversificant cap a d’altres productes, racionalitzant la seva oferta, concentrant els productors i les empreses, venent-se-les a multinacionals. Potser no és una estratègia dolenta.

La bodega que varem visitar ens va fer més la impressió de museu que activa seu d’elaboració. El dissabte Sant les bodegues tancades, com si els fessin nosa les visites i les possibles compres. Quina diferència amb alguns productors d’altres zones ben actius. Com si ja els tinguessin fets,... en el món d’avui! Les vendes,... però si ja es pot comprar a El Corte Inglés! A l’aeroport, per endur-te’n un record, quatre ampolles mal comptades. Durant tota la setmana la seu del Consejo regulador del vino y el brandy de Jerez el varem veure tancat a pany i forrellat.

Ells s’ho saben. Potser estic errat, però la impressió en aquest tema és de decadència, resignadament. Rendits i en retirada.

Jerez de la Frontera, 11 d’abril.