Aturem-nos avui en la inflació. L’evolució de la taxa de variació del preus venia mostrant un comportament estable, tirant a la baixa, des de feia forces mesos fins arribar a l’octubre passat en que va començar apujar abruptament: 2,6 % el novembre del 2006, 2,2 % l’agost del 2007, 2,6 % altra vegada el mes següent, setembre, per enfilar-se en tres mesos al 3,6 %, 4,1% i 4,2 % per tancar l’any 2007.
(font: INE)
Aquest sobtat comportament no és exclusiu de l’economia espanyola. Mantenint el diferencial més o menys estable (entorn l’1,-%, l’1,2% ) amb l’economia europea indicava que quelcom està passant a l’economia mundial. L’explicació està en el creixement dels preus del petroli (a la ratlla dels 100 $ per barril) i dels cereals i d’altres matèries primes. El diferencial estructural de la nostra economia és una dada sembla de difícil correcció però que tot resolent-la no ens salva del que passa arreu.
En les primeres lliçons del més senzill manual d’economia s’estudia la formació dels preus a partir del punt d’encreuament de les corbes de l’oferta i la demanda i com la seva evolució van determinant nous punts de trobada, de nous equilibris, a partir de les característiques d’ambdues corbes.
No es pot amagar que l’evolució de l’economia mundial en els darrers anys té un impacte sobre els mercats de determinats productes que comporta la recerca de nous equilibris. Així l’accés de milions de consumidors dels països que emergeixen amb molta força i que són molt grans (els BRICS) sobre la demanda d’energia, aliments o matèries primes porta a nous equilibris i reassignacions. Quan Tata anuncia la fabricació d’un cotxe barat pels milions de potencials 
compradors de la Índia està anunciant tensions en el mercat del petroli (encara que el cotxe es digui que consumirà poc) ja que serà major la demanda de gasolines en un mercat que sembla força constrenyin pel cantó de l’oferta. No, no cal preocupar-se massa directament per la nostra indústria automobilística. No substituirem els nostres confortables vehicle i tornarem al 600 (que en el fons és el que és el Nano). El que si que hem de preocupar-nos és si hi haurà gasolina per a tothom al món, i la que hi hagi, a quin preu estarà. S’establiran nous punts d’equilibri, nous preus, al mercat. Amb una demanda més alta els preus pujaran i com que hi haurà, sembla, dificultats per augmentar l’oferta romandran alts ja que no hi hauran posterior correccions. Podríem explicar fets semblant en el camp de les matèries primeres i veurem com reaccionarà i en quin temps l’oferta d’aliments.
Per tant, els increments de preus derivats d’aquest fets no es poden corregir per la via de la indexació del ingressos de forma que aquests augmentin de forma semblant ja que entraríem en una espiral inflacionaria que no tindria aturador. La única solució es la readaptació de la demanda a les noves condicions del mercat, és a dir reduir-la. I aquí hi ha la pedra de toc dels nostres comportaments. Serem capaços de fer-ho?
Hi ha possibilitats tècniques per millorar l’eficiència en la satisfacció de les nostres necessitats. Hem assolit nivells de riquesa suficients per no preveure privacions rellevants. Llavors, on estarà el problema? Segurament en la millora de la redistribució dels recursos entre els components de la societat de forma que no hi hagi exclosos, o grups de gent que vagi quedant marginats de necessitats bàsiques, fent polítiques discriminatòries tant de rendes com de despesa pública. Polítiques socialdemòcrates i no polítiques liberals.
Aquest és, al meu mode de veure, el principal repte que tenim per davant les riques societats occidentals en el propers anys.
Mataró, 16 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada