*(article per Capgros.com)
Torna a ser noticia el tancament d’empreses dels sector de components de l’automòbil. El més gran és el de la badia de Cadis, però n’hi ha dos més a Catalunya. Els tres casos no són iguals, i no sé si podem parlar en tots ells de deslocalitzacions o de reestructuració o de tancament.
Des del punt de vista de la marxa general de l’economia potser no són més que mostres de com funciona el món de l’empresa avui. Des del punt de vista del personal afectat les decisions són greus ja que els deixen sense feina i per tant sense ingressos.
Delphi és una empresa multinacional americana que va sorgir de la General Motors, el gegant de l’automòbil americà que no passa pas pels seus moments més dolços. Tota l’industria americana del automòbil està en hores baixes i la seva industria de components li va al darrera. Llavors, malgrat sigui una multinacional estesa per molts països, com que està en situació de suspensió de pagaments adopta un pla de sanejament que els porta a reconsiderar la seva activitat i la viabilitat d’algunes de les seves peces. I cau, o pretenen que caigui, la fàbrica de Cadis. Això entra en la lògica empresarial. Però, què passa quan afecta a l’ocupació d’una zona castigada per la recessió industrial i a més s’han rebut ajuts públics per mantenir-la? Des del punt de vista empresarial pot entendre’s la decisió, des del punt de vista social i laboral és impresentable. Què fer davant aquesta diabòlica situació? Els treballadors no volen perdre els seus llocs de treball, lògic. Però qui els ocupa no vol mantenir-los, dins també de la seva de discutible lògica. Què poden fer els poders públics, més enllà d’exigir el compliment de les condicions que van posar a l’empresa per atorgar-li subvencions? I si no les compleixen, o no les volen complir? D’acord, queda el recurs de la justícia. Però, i la feina? Evidentment cal cercar alternatives d’ocupació que segurament s’hauran de fer al marge de l’empresa que està molt llunyana, encara que poden ser en el marc del sector, malgrat que no sé si hi són pas aquestes alternatives ja que el sector a Espanya ja està en una situació molt justa.
És el cas de l’empresa d’Abrera que perd la comanda que tenia per fabricar un component per la SEAT i per tant es queda sense client que sembla que era únic. Hi ha empreses que davant d’una perspectiva semblant van diversificar els clients i els productes, o els van anar a produir a un altre lloc. Desconec que passa en aquest cas, però la realitat empresarial és la que és, i ha optat per la via (més fàcil?) del tancament.
La dinàmica empresarial avui en dia es caracteritza per l’extrema volatilitat del seu esdevenidor. Cal tenir empreses fortes que coneixedores del que passa actuïn en conseqüència i facin plantejaments a futur en el context en que ens movem. Sense anar més lluny, mentre s’anunciaven aquestes crisis, d’altres empreses espanyoles dels sector de components de l’automòbil anunciaven plans d’expansió a noves zones productores del món com són Rússia i Sud-àfrica. Hi ha exemples potents, no de deslocalitzacions sinó de mundilocalitzacions reeixides. El mercat del automòbil està saturat en els països occidentals però té un fort creixement a d’altres zones geogràfiques. Ja en el passat hem vist altres sectors industrials que després d’anys de vaques grasses degut al creixement dels mercats propis han entrat en recessió. Però el volum del creixement econòmic ha comportat que sorgissin noves oportunitats de negoci o creixement en altres sectors i activitats que han mantingut i elevat el nivell del conjunt de les economies com la nostra. El creixement econòmic espanyol és superior en el darrers temps a la mitja europea. Amb clarobscurs, tots els que vulgueu, però és així. Alguns sector econòmics han minvat, o fins hi tot han desaparegut, però el conjunt és més gran que abans.
Costa molt de fer entendre, i acceptar, això als afectats immediats i directes d’aquestes situacions que són els treballadors, i més si són d’una zona castigada ja per altres processos semblants. Sols l’esforç del comú, de la col·lectivitat a través dels poders públics, els pot ajudar a tenir perspectives de futur. I aquest esforços han de ser a curt termini per esmorteir l’impacte més immediat, però sobre tot a mig i llarg termini per establir les bases adequades per fer front la dinàmica econòmica del món d’avui: educació, formació continuada, adaptació tecnològica, recerca, diversificació, valor afegir, infraestructures... Al menys de paraula, i amb fets, tothom hi està per aquesta feina. Cal mantenir i redoblar la tensió en ella.
Ah! I no cal oblidar en quines condicions s’han de donar els ajuts amb recursos públics a les empreses, i sota quines contrapartides, perquè no siguin només un tapar forats a curt i se’n vaguin pel forat de l’aigüera.
Mataró, 8 de març.
Des del punt de vista de la marxa general de l’economia potser no són més que mostres de com funciona el món de l’empresa avui. Des del punt de vista del personal afectat les decisions són greus ja que els deixen sense feina i per tant sense ingressos.
Delphi és una empresa multinacional americana que va sorgir de la General Motors, el gegant de l’automòbil americà que no passa pas pels seus moments més dolços. Tota l’industria americana del automòbil està en hores baixes i la seva industria de components li va al darrera. Llavors, malgrat sigui una multinacional estesa per molts països, com que està en situació de suspensió de pagaments adopta un pla de sanejament que els porta a reconsiderar la seva activitat i la viabilitat d’algunes de les seves peces. I cau, o pretenen que caigui, la fàbrica de Cadis. Això entra en la lògica empresarial. Però, què passa quan afecta a l’ocupació d’una zona castigada per la recessió industrial i a més s’han rebut ajuts públics per mantenir-la? Des del punt de vista empresarial pot entendre’s la decisió, des del punt de vista social i laboral és impresentable. Què fer davant aquesta diabòlica situació? Els treballadors no volen perdre els seus llocs de treball, lògic. Però qui els ocupa no vol mantenir-los, dins també de la seva de discutible lògica. Què poden fer els poders públics, més enllà d’exigir el compliment de les condicions que van posar a l’empresa per atorgar-li subvencions? I si no les compleixen, o no les volen complir? D’acord, queda el recurs de la justícia. Però, i la feina? Evidentment cal cercar alternatives d’ocupació que segurament s’hauran de fer al marge de l’empresa que està molt llunyana, encara que poden ser en el marc del sector, malgrat que no sé si hi són pas aquestes alternatives ja que el sector a Espanya ja està en una situació molt justa.
És el cas de l’empresa d’Abrera que perd la comanda que tenia per fabricar un component per la SEAT i per tant es queda sense client que sembla que era únic. Hi ha empreses que davant d’una perspectiva semblant van diversificar els clients i els productes, o els van anar a produir a un altre lloc. Desconec que passa en aquest cas, però la realitat empresarial és la que és, i ha optat per la via (més fàcil?) del tancament.
La dinàmica empresarial avui en dia es caracteritza per l’extrema volatilitat del seu esdevenidor. Cal tenir empreses fortes que coneixedores del que passa actuïn en conseqüència i facin plantejaments a futur en el context en que ens movem. Sense anar més lluny, mentre s’anunciaven aquestes crisis, d’altres empreses espanyoles dels sector de components de l’automòbil anunciaven plans d’expansió a noves zones productores del món com són Rússia i Sud-àfrica. Hi ha exemples potents, no de deslocalitzacions sinó de mundilocalitzacions reeixides. El mercat del automòbil està saturat en els països occidentals però té un fort creixement a d’altres zones geogràfiques. Ja en el passat hem vist altres sectors industrials que després d’anys de vaques grasses degut al creixement dels mercats propis han entrat en recessió. Però el volum del creixement econòmic ha comportat que sorgissin noves oportunitats de negoci o creixement en altres sectors i activitats que han mantingut i elevat el nivell del conjunt de les economies com la nostra. El creixement econòmic espanyol és superior en el darrers temps a la mitja europea. Amb clarobscurs, tots els que vulgueu, però és així. Alguns sector econòmics han minvat, o fins hi tot han desaparegut, però el conjunt és més gran que abans.
Costa molt de fer entendre, i acceptar, això als afectats immediats i directes d’aquestes situacions que són els treballadors, i més si són d’una zona castigada ja per altres processos semblants. Sols l’esforç del comú, de la col·lectivitat a través dels poders públics, els pot ajudar a tenir perspectives de futur. I aquest esforços han de ser a curt termini per esmorteir l’impacte més immediat, però sobre tot a mig i llarg termini per establir les bases adequades per fer front la dinàmica econòmica del món d’avui: educació, formació continuada, adaptació tecnològica, recerca, diversificació, valor afegir, infraestructures... Al menys de paraula, i amb fets, tothom hi està per aquesta feina. Cal mantenir i redoblar la tensió en ella.
Ah! I no cal oblidar en quines condicions s’han de donar els ajuts amb recursos públics a les empreses, i sota quines contrapartides, perquè no siguin només un tapar forats a curt i se’n vaguin pel forat de l’aigüera.
Mataró, 8 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada