L’Alícia, decidida.

Decidida al entrar-hi, decidida en sortir-ne.

L’Alícia Romero ha anunciat que al final d’aquest mandat municipal (2007-2011), el mes de maig proper, no vol continuar l’activitat pública en política a la ciutat. És a dir, renuncia, ja des d’ara, a la possibilitat –si fos el cas- de tornar anar a les llistes municipals socialistes de Mataró per un nou mandat.

Va entrar-hi per primera vegada, de la meva mà, a les llistes de l’any 1999. Farà dotze anys. Era una activa joveneta, 22 anys que -havent organitzat en aquell moment les Joventuts Socialistes a Mataró i a la comarca- volia fer el salt a la política institucional. Ho tenia clar. Va deixar el treball que llavors tenia a la Caixa Laietana per iniciar una aventura per la que se sentia atreta.

El canvi de la perspectiva d’una incipient carrera professional més o menys previsible i tranquil·la (encara que ara, vés a saber…) per l’excitant col·locació sota el focus públics i del públic. Poder veure concretat el treball de servei a la col·lectivitat des dels seus ideals. Fer carrera política?, potser probablement. Vaig creure que podia tenir fusta per fer-la.

Recordo molt bé el dia de la presa de possessió de la corporació d’aquell mandat. Ja era el juny del 99. Els electors ens havien no sols tornat a mostrar la seva confiança sinó que ens havien atorgat la majoria absoluta. Ella era la més jove del Consistori i va haver de formar part de la mesa de constitució com a secretaria, amb una altra dona, la més gran dels electes, la Roser Manté, com a Presidenta.

Crec que ho he explicat altres vegades. En les paraules darreres del meu discurs de la nova presa de possessió de la vara de l’Alcaldia li vaig fer directament i en públic un encàrrec: “Guarda aquest llibre, del que n’acabo de llegir un fragment, per les futures generacions”. Era un exemplar de “La pell de brau” de Salvador Espriu.

Als pocs dies de ser ja regidora es va haver d’empassar el primer gripau. Va venir a demanar-me quina feina li delegava. “Cap en concret, noia. Oi que et queden algunes assignatures pendents per acabar la carrera? Doncs, acaba-la i desprès torna.” Crec que es va enfadar, però va seguir el meu mandat. Més endavant, fins i tot, sé que ha continuat formant-se amb estudis de post grau. No crec pas que li anés malament. Sempre he repetit als joves que volen fer política que el primer que han de tenir és una professió, formar-se adequadament i alguna experiència. Ells ara tenen la possibilitat i no han de distreure’s en la voràgine d’un càrrec que pot ser fugisser, i tenen molta vida per davant.

Haurà estat dotze anys en càrrec públic fins ara. La seva joventut. S’haurà empassat molts més gripaus des d'aquell any 99. Ha vist l’altra cara de la política, el revers de la moneda. No tot és bonic ni plaent. És gratificant, però a vegades és dur, molt dur. No cal que ho expliqui, oi? Ha tingut responsabilitats varies i ha demostrat la seva empenta i decisió. La darrera, ben reeixida, culminant el projecte del Tecnocampus que il·lusionadament varem iniciar amb la Pilar González just quant l’Alícia va entrar a l’Ajuntament.

Ara, al plegar, ningú li pot retreure res. Ha, servit a la ciutat i als seus ideals deixant-hi uns anys molt bons de la seva vida. Té tot el dret a dir prou i obrir –encara hi és a temps, però tampoc n’hi sobra- noves perspectives professionals i vitals. Ha donat un exemple de ciutadania compromesa. No és el mateix veure els toros des de la barrera i criticar, o no, amb coneixement o d’oïdes, constructiva o malèvolament, l’acció política pública que baixar a l’arena i enfrontar-se al brau, torejar-lo i fer una bonica feina. Ara, que interessadament es malparla de la política i els polítics, l’Alícia pot dir: “Jo m’hi vaig posar. Ara pot posar-s’hi altra gent”.

A mi em sap greu políticament ja que crec que els meus perden una persona vàlida, encara que comprenc personalment la seva decisió, decidida, a començar una nova etapa. Sort, noia, que els Déus t’acompanyin i els vents et siguin propicis, que dirien els clàssics.

Cabrils, 9 de gener