L'Antoni Farrés

L’Antoni Farrés va ser Alcalde de Sabadell del 79 al 99. Vint anys. Fill de la burgesia local es va dedicar professionalment a defensar els treballadors com advocat laboralista, i al adveniment de la democràcia encapçalà la llista del PSUC a les eleccions locals a la seva ciutat que va guanyar, esdevenint Alcalde indiscutit i indiscutible durant cinc mandats seguits fins que va decidir deixar-ho voluntàriament.

Quan va plegar, l’endemà, es va dirigir cap a l’oficina del INEM a fer cua per apuntar-se a l’atur. La seva antiga professió havia canviat molt en vint anys, i ell estava “out”. El seu despatx ja no existia. De l’Alcaldia n’havia sortit, com molts, amb “una mà al davant i l’altre al darrera”. Era de sentit comú que havia de poder acollir-se a la prestació de l’atur, per la que, a més, havia cotitzat des que va ser possible fer-lo l’any 87.

Es va trobar, segons ha explicat ell mateix, amb una sorpresa i amb una constatació. La sorpresa va ser que el/la funcionari/a que el va atendre darrera la finestreta no el coneixia. "I què feia vostè fins ahir?". Un cop dur per l’autoestima d’un veterà home públic a la seva pròpia ciutat. La constatació, que ja sospitava, era que no tenia dret a acollir-se a la protecció per desocupació.

Va començar una batalla legal amb l’esperança que algú li donaria la raó en el despropòsit en que es trobava tant ell com altres electes en iguals circumstàncies. No ho va aconseguir. La normativa no ho permetia i no hi havia voluntat legislativa per canviar-la. Més que voluntat el que no hi havia eren “co......” per afrontar una situació injusta però que podia ser contestada mediatica i socialment. Valent servei a la política democràtica fan aquestes pors estimulades per visions anarcoides de dretes i esquerres!!

Avui, una generació després de l’època de la transició, he pujat a la tribuna del Congrés dels Diputats per en nom del meu grup, el GPS, defensar la pressa en consideració d’una proposició de Llei presentada conjuntament per tots els grups de l’arc parlamentari “relativa a la extensión de la protección por desempleo a determinados cargos públicos y sindicales”.

(foto El País)

He exposat la reparació de la injustícia històrica que es feia amb els que abans, en el seu moment, van abandonar sense més la seva ocupació, i facilitant a aquells que ara s’incorporen a la vida política local o al sindicat sense experiència laboral prèvia l’entrada i la sortida en aquests móns.

He agraït la gentilesa que ha tingut el meu grup parlamentari amb mi proposant que fos una persona com jo, que des dels seus càrrecs municipalistes ( a la FMC i a la FEMP) va lluitar per aquest tema, l’encarregat de defensar-ho ara com a legislador. Tots els altres grups en les seves intervencions han anat en la mateixa línia que jo he exposat i la votació final ha estat com no podia ser d’altra forma unànime (vull suposar que l’única abstenció registrada es va produir per un involuntari error).

Al baixar de la tribuna he tingut un record per la figura de l’Antoni Farrés. Va per tu, Toni!!

Madrid, 4 d’octubre.

P.S. Un diari digital, d’aquí a Madrid, “El Confidencial” em va preguntar ahir pel tema. Els vaig contestar, i avui a sortit la noticia crec que força ben explicada, malgrat que és incorrecte que sóc l’impulsor de la Llei. El sorprenent són els més de vint comentaris d’internautes que hi ha tot seguit. Tal com dic més amunt: Quant anarcoide de dretes i d’esquerres hi ha pel món!!

Enllaços a “El País”: editorial i article.

En la mort de l’Antoni Farrés.

A mig matí em comuniquen la mort de l’ Antoni Farrés. Ahir ja em varen avisar que estava molt malament, al final el càncer se l’ha endut a una edat relativament prompta.

No érem ben bé dels mateixos, però bastant. Ni per orígens socials, ni per formació acadèmica, ni per adscripció ideològica, ni per tarannà, érem el mateix. Però ens va unir molt durant un bon grapat d’anys, més de vint, a més de l’edat (més o menys la mateixa), la feina que fèiem i el càrrec que exercíem cadascú a la seva població, ell a Sabadell i jo a Mataró, i que compartíem en el sí del municipalisme català. Són moltes hores a les mateixes taules de reunió, són molts actes que protagonitzarem o assistirem plegats, són molts els anàlisis que varem fer i les decisions que varem prendre que ara em venen a la memòria.

L’Alcalde de Sabadell, en Toni, amb el seu aire enganyosament displicent era un apassionat de la seva feina i de tot el que comporta, tant quan va ser electe com quan va bolcar els seus coneixements com a tècnic assessor. El desconec en la seva etapa prèvia als Ajuntaments democràtics. L’octubre del 2005 li vaig dedicar una entrada en aquest blog tot glosant la seva lluita pel reconeixement del dret a l’atur dels electes locals. Va per tu, Toni!

Gràcies per la teva companyia en el camí que hem pogut fer junts. Els teus conciutadans i conciutadanes et recordaran, i molts dels que et varem conèixer també.

Mataró, 13 de febrer.

Tecnocampus*.

*(article per Capgros.com)

L’any 1999 la ciutat de Mataró estava culminant la concreció del projecte que havíem anomenat “la nova ciutat”. En aquells temps era evident també la irreversibilitat del declivi de la base econòmica tradicional de la ciutat, el seu sector industrial tèxtil.

Calia començar a buscar nous horitzons, tant per la ciutat com per la seva economia, i d’aquí va sorgir el projecte Tecnocampus. En síntesi, pretenia actuar en un conjunt de camps per col·locar la ciutat cap a la direcció que s’albirava de cara al futur.

Partíem d’alguns elements per establir la base de partida, especialment de la llarga singladura de la nostra Escola Universitària Politècnica (EUPMt), que era, i és encara, una aposta única (per la seva titularitat) d’una Administració Local per formar tècnics en informàtica, electrònica i telecomunicacions. Era, cal recordar-ho, el moment del creixement de la bombolla tecnològica, de les empreses.com, que més endavant va explotar. Recordo també els esforços que l’ Antoni Farrés, comissionat per la Societat de la Informació, feia a la Comissió Executiva de la FMC per explicar-nos els vertiginosos canvis que s’anaven produint en les formes de connectivitat. Si s’estava a l’aguait es veia per on aniria el futur.

Formació de comandaments tècnics amb l’Escola, de ciutadans/es amb la connexió social, de les empreses directament, d’emprenedors amb la incubadora de base tecnològica, de la nostra pròpia administració municipal posant-la a la xarxa, de les possibles formes de connectivitat (que avui tenen poc a veure amb el que parlàvem llavors) i, per últim, aixecar un equipament cívic que albergués físicament molts d’aquest objectius. L’ajuntament de Mataró ha anat donant compte en aquest anys transcorreguts dels avenços, dificultats, èxits i entrebancs que ha tingut aquest projecte, i la Pilar González Agàpito n’ha mantingut la flama encesa.

Al inici no va ser gaire ben comprés. La base social de la ciutat, la dinàmica partidària, i la complexitat ràpidament variable del assumpte no va ajudar massa a que tirés fàcilment endavant. Va rebre desqualificacions, incomprensions i menyspreus. Calia tenir present, però, que quant a l’any 84 varem començar “la nova ciutat” tampoc fórem gaire compresos, fins que la seva materialització va permetre una complerta acceptació. Va caldre temps per traduir en fets aquella proposta que al inici era sols una visió de futur per la ciutat.

Però el temps i la ciutat han anat fent el camí que a finals del segle passat sols intuíem malgrat i mercès als assessoraments tècnics que van ajudar-nos a començar-lo. Ara, tothom que es planteja aquests temes va en línia coincident amb el que llavors varem proposar. Sols cal veure que diu el Plan Avanza del Govern de l’Estat per confirmar-ho. Segurament no tot va ser perfecte, segur que vam fer errors i potser hagués pogut estar millor , però quan algú em parla per on han d’anar les coses trobo semblances amb el nostre projecte.

Ara es posa la primera pedra del futur equipament Tecnocampus. Llavors, al començament, no va ser prioritària la “pota” del equipament, tant per la falta de recursos per afrontar-la com pel treball que hi havia, i que era possible fer, en altres camps del projecte i que permetien tirar-lo endavant.

L’actuació d’ara continua i mostra la consolidació del projecte.

Madrid, 21 de febrer.