Primer es va pensar que desprès de tants anys de creixement continuat l’economia afluixaria la seva marxa i es produiria un decreixement en forma d’“aterratge suau”.
Desprès es va parlar de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya. Seguidament ens varem assabentar que també hi havia aquest fet a altres països: Irlanda o el Regne Unit.
Llavors va venir la crisi de les hipoteques “subprime” als Estats Units, seguit de l’ensulsida del sistema financer de la banca d’inversions, i de les assegurances, i dels bancs europeus, anglesos, belgues, alemanys.
El col·lapse econòmic d’un petit país: Islàndia. Varem saber que als xinesos tampoc els anava bé, i aquests dies que els britànics trontollen.
Els preus de les matèries primes varen anar bruscament cap amunt i de cop també es varen ensorrar causant la preocupació en els països productors que basen en ells les seves economies.
Les darreres noticies parlen ja de tots els països i de tots els sectors: maquinària, farmàcia, informàtica, telecomunicacions, finances, turisme,… De l’automòbil, aquí, a Detroit i també al Japó. Ja ho tenim assumit.
Això s’està ensorrant? No, s’està produint una adequació generalitzada del panorama que convé explicar. S’ha acabat una època, segur. En comença una altra que encara no sabem què ens portarà. Serà diferent. De moment s’ha acabat l’alegria dels darrers anys i la cursa desfermada cap a vés a saber on. Anem de cul per terra. Masegats, mentre ens surten els blaus, hem de pensar com ens cuidem i alhora reflexionar sobre com tornem a aixecar-nos.
¡Qué no cunda el pánico! Però la gent, espantada per l’allau de noticies negatives que afanosament els serveixen els mitjans contínuament s’inquieta neguitosa davant les perspectives i demana responsabilitats. A qui? Als seus Governs primer, i aquests s’afanyen a prendre mesures que al poc es revelen ineficaces. Demanen confiança: Ens en sortirem! Si, sempre ens en hem sortit. Però, quan, com i, sobre tot, quins? L’estil de fer política no ajuda gents. Cal aprofitar la situació per desgastar l’adversari. Segur que el contrincant a la palestra és l’adversari?
Rodolant pendent avall, sembla sense aturador, sense albirar on és el fons del forat i si ens en podrem sortir.
Els economistes pensaven que ja sabíem algunes coses i que teníem un cert control de la situació. Doncs, no. No és així.
El panorama general ante la crisis, asegura el ganador del Premio Rey Jaime I de Economía en el año 2004, es de máxima incertidumbre:
Desprès es va parlar de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya. Seguidament ens varem assabentar que també hi havia aquest fet a altres països: Irlanda o el Regne Unit.
Llavors va venir la crisi de les hipoteques “subprime” als Estats Units, seguit de l’ensulsida del sistema financer de la banca d’inversions, i de les assegurances, i dels bancs europeus, anglesos, belgues, alemanys.
El col·lapse econòmic d’un petit país: Islàndia. Varem saber que als xinesos tampoc els anava bé, i aquests dies que els britànics trontollen.
Els preus de les matèries primes varen anar bruscament cap amunt i de cop també es varen ensorrar causant la preocupació en els països productors que basen en ells les seves economies.
Les darreres noticies parlen ja de tots els països i de tots els sectors: maquinària, farmàcia, informàtica, telecomunicacions, finances, turisme,… De l’automòbil, aquí, a Detroit i també al Japó. Ja ho tenim assumit.
Això s’està ensorrant? No, s’està produint una adequació generalitzada del panorama que convé explicar. S’ha acabat una època, segur. En comença una altra que encara no sabem què ens portarà. Serà diferent. De moment s’ha acabat l’alegria dels darrers anys i la cursa desfermada cap a vés a saber on. Anem de cul per terra. Masegats, mentre ens surten els blaus, hem de pensar com ens cuidem i alhora reflexionar sobre com tornem a aixecar-nos.
¡Qué no cunda el pánico! Però la gent, espantada per l’allau de noticies negatives que afanosament els serveixen els mitjans contínuament s’inquieta neguitosa davant les perspectives i demana responsabilitats. A qui? Als seus Governs primer, i aquests s’afanyen a prendre mesures que al poc es revelen ineficaces. Demanen confiança: Ens en sortirem! Si, sempre ens en hem sortit. Però, quan, com i, sobre tot, quins? L’estil de fer política no ajuda gents. Cal aprofitar la situació per desgastar l’adversari. Segur que el contrincant a la palestra és l’adversari?
Rodolant pendent avall, sembla sense aturador, sense albirar on és el fons del forat i si ens en podrem sortir.
Els economistes pensaven que ja sabíem algunes coses i que teníem un cert control de la situació. Doncs, no. No és així.
El panorama general ante la crisis, asegura el ganador del Premio Rey Jaime I de Economía en el año 2004, es de máxima incertidumbre:
"Nadie sabe si esto será una recesión fuerte o si estamos ante un fenómeno que pueda compararse en magnitud a las grandes depresiones de los años 30. Es demasiado pronto para saberlo."
Prof. Dr. D. Jordi Galí Garreta Doctor en Economía. Director CREI. Centre de Recerca en Economía Internacional. UPF. Barcelona.
Prof. Dr. D. Jordi Galí Garreta Doctor en Economía. Director CREI. Centre de Recerca en Economía Internacional. UPF. Barcelona.
Mataró, 27 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada