L’Acadèmia del Cine espanyol convida als diputats/es i senadors/es a una sessió exclusiva del “pase” de la pel·lícula “Los girasoles ciegos” de José Luis Cuerda a la sala de projeccions de la seva seu.
Mira que fa anys que no trepitjo una sala de cinema, però aprofitant l’estança a Madrid amb motiu del Ple extraordinari de Congrés per validar l’enviament d’efectius militars al Índic per combatre els pirates de Somàlia, em quedo per la tarda per participar a la sessió. Ser membre de la Comissió de Cultura comporta també aquestes feines que no són en absolut desagradables, ans al contrari.
Es tracta de connectar amb els parlamentaris perquè coneguem “in situ” i de primera mà les inquietuds, el treball i problemàtica del món del cinema. Un grapat en hi apuntem, la majoria del GPS, encapçalats pels Presidents Bono i Rojo i la Vicepresidenta Cunillera. Ens rep a la sala, més enllà del vestíbul amb la reproducció de l’escultura del cap de Goya que simbolitza els premis de l’Academia, la seva presidenta, Angeles González Sinde , que ens dirigeix unes paraules de benvinguda i agraïment per haver acceptat el seu oferiment. Després, el director de la pel·lícula també ens adreça unes paraules per donar pas a la projecció de la seva obra, previ el “pase” d’un tràiler d’un altre film com correspon habitualment a una sessió cinematogràfica.
La pel·lícula està molt bé. Em va agradar sobre tot la caracterització del temps del primer franquisme, recent acabada la Guerra Civil, en una capital de província gallega. Els capellans, els falangistes, el poble, els vençuts, la precària subsistència, la repressió personal i col·lectiva, la tragèdia inevitable, la derrota de la mare i el fill baixant de l’autobús. L’obertura i el tancament de l’obra amb un fantàstic retaule barroc omplint la pantalla. Excel·lents les interpretacions, em van agradar sobre tot la Maribel Verdú, molt ben posada a l’època, i la del nen. El rector del seminari, sensacional.
Els meus primers records vitals, a casa, a l’escola, al carrer, ja no tant agres els temps a començaments del cinquanta, no eren massa lluny del que ens presenta la pel·lícula.
Donada l’hora, per tornar a casa al mateix dia, no vaig poder quedar-me al col·loqui posterior. Ja diré a l’Àlex me l’expliqui.
He de pensar perquè em costa tant aguantar tota una pel·lícula sencera ja que de segur m’estic perdent creacions artístiques que valen la pena, alhora que un bon entreteniment.
Mira que fa anys que no trepitjo una sala de cinema, però aprofitant l’estança a Madrid amb motiu del Ple extraordinari de Congrés per validar l’enviament d’efectius militars al Índic per combatre els pirates de Somàlia, em quedo per la tarda per participar a la sessió. Ser membre de la Comissió de Cultura comporta també aquestes feines que no són en absolut desagradables, ans al contrari.
Es tracta de connectar amb els parlamentaris perquè coneguem “in situ” i de primera mà les inquietuds, el treball i problemàtica del món del cinema. Un grapat en hi apuntem, la majoria del GPS, encapçalats pels Presidents Bono i Rojo i la Vicepresidenta Cunillera. Ens rep a la sala, més enllà del vestíbul amb la reproducció de l’escultura del cap de Goya que simbolitza els premis de l’Academia, la seva presidenta, Angeles González Sinde , que ens dirigeix unes paraules de benvinguda i agraïment per haver acceptat el seu oferiment. Després, el director de la pel·lícula també ens adreça unes paraules per donar pas a la projecció de la seva obra, previ el “pase” d’un tràiler d’un altre film com correspon habitualment a una sessió cinematogràfica.
La pel·lícula està molt bé. Em va agradar sobre tot la caracterització del temps del primer franquisme, recent acabada la Guerra Civil, en una capital de província gallega. Els capellans, els falangistes, el poble, els vençuts, la precària subsistència, la repressió personal i col·lectiva, la tragèdia inevitable, la derrota de la mare i el fill baixant de l’autobús. L’obertura i el tancament de l’obra amb un fantàstic retaule barroc omplint la pantalla. Excel·lents les interpretacions, em van agradar sobre tot la Maribel Verdú, molt ben posada a l’època, i la del nen. El rector del seminari, sensacional.
Els meus primers records vitals, a casa, a l’escola, al carrer, ja no tant agres els temps a començaments del cinquanta, no eren massa lluny del que ens presenta la pel·lícula.
Donada l’hora, per tornar a casa al mateix dia, no vaig poder quedar-me al col·loqui posterior. Ja diré a l’Àlex me l’expliqui.
He de pensar perquè em costa tant aguantar tota una pel·lícula sencera ja que de segur m’estic perdent creacions artístiques que valen la pena, alhora que un bon entreteniment.
Mataró, 22 de gener.
2 comentaris:
Dentrada, es diu he de , no tinc que. Ja tenen raó en Monzó i en Pujol, ai no que aquests són de la crosta!
Ah, i una pregunteta, celebro que li agradés la pel.lícula, ha llegit el llibre homonim d'Alberto Méndez? Una meravella.
Gràcies, Pedro, per la correcció. Ja ho he canviat. Fent i desfent aprèn l’aprenent. El meu català és completament autodidacte i sóc ben conscient de les meves limitacions en aquest camp (i en molts d’altres). Gràcies novament.
No, no conec el llibre, però en tinc tants pendents per llegir...
Publica un comentari a l'entrada