17 de gener, 2009

El pecat original.*

*(article per Capgros.com)
Des dels darrers dies de l’any passat l’atenció internacional ve marcada per una nova etapa de la inacabable guerra entre jueus i palestins, ara centrada a la franja de Gaza.

Mai tant adient, en terres bíbliques, parlar del pecat original.

Una idea, el sionisme, llençada a finals el segle XIX, va anar avançant sense aturador, esdevenint en una plasmació real, la creació de l’estat d’Israel en terres palestines. La mala consciència europea, segles de pogroms culminats en l’Holocaust, més la riquesa i força dels jueus nord-americans van possibilitar-ho. L’ensorrament del Imperi Otomà i el seu repartiment colonial de l’Orient Pròxim va facilitar primer l’operació i després la va consolidar la guerra freda.

Els sionistes van aconseguir el seu objectiu: tornar a la “terra promesa” i tenir un Estat propi. El problema és que en aquella terra feia segles, molts, que hi havia gent. No era un espai buit, estava habitada. Aquella gent fou desallotjada, expulsada.

La força d’una idea, d’imposar-la, està en mantenir-la, insistir-hi, lluitar per ella, sacrificar-se si cal, anar guanyant terreny, trobar aliats, enfortir-se i organitzar-se millor, i arribar a aconseguir l’objectiu pretès. Tant li fa si és, o no, justa, certa, assenyada, versemblant, adient o convenient.

Els sionistes van aconseguir realitzar la seva idea. Tota en la seva sencera extensió? No, però amb una base suficient per continuar perseguint-la amb molta força.

Al davant seu, poca oposició. Societats febles i dividides. Al món, a més de mala consciència, alguna comprensió o connivència, molt mirar cap una altra banda. Ningú els ha parat els peus, ni abans ni ara. Des del final de la segona guerra mundial i la creació de l’estat d’Israel, una guerra cada deu anys. L’envalentiment dels nous arribats i la ràbia dels expulsats ha anat explotant de tant en tanta amb formes més o menys virulentes segons els recolzaments que podien obtenir les parts. Ara, aquests dies, un exèrcit preparat amb tota mena d’eines destructives d’alta tecnologia contra forces irregulars amb armament lleuger. En uns, la vida no val res, l’esperança no hi és. En els altres la imatge d’un mort és un rebombori.

Després de tants anys, allà a “Terra Santa” (quina ironia cristiana) sols patiment, mort i destrucció, conseqüència de l’ús i abús de la força. El diàleg no sembla possible. Arreu del món, cansament i algunes constatacions. De la inutilitat dels organismes internacionals per fixar els límits dels seus components, de la impotència europea per a ser escoltada, de la supremacia nord-americana que fa el què vol, de l’emergència de nous agents regionals que afegeixen llenya a la foguera. Un món de il·luminats, pinxos i fanàtics. L’Edat Mitja al segle XXI.

Sí no s’aborda el pecat original, es limiten els seus efectes, s’estableixen les adequades compensacions, s’arriba a una possible distribució de càrregues i beneficis amb tot l’ajut extern que calgui, això no té solució. És una situació ben podrida que vés a saber si ens acabarà arrossegant a tots.

Quin serà l’arcàngel enviat pels Déus (Yahvé, Alà o Jesucrist) que amb la seva espasa flamígera traurà a totes aquestes criatures del Paradís terrenal, o de l’Infern?

Els ciutadans/es de bona voluntat, amb més o menys encert, es manifesten pels carrers clamant per què s’aturi la guerra. Els Govern i els organismes internacionals fan crides, proposen plans de pau, envien mitjancers, però la mort continua fent el seu camí.

La imatge és molt antiga.


Albert Dürer. “El cavaller, la mort i el diable”, 1513.


Mataró, 16 de gener.