Noms propis.

1. Michael Jackson. Quan de Ràdio Malgrat al comentar les notícies del dia -va ser titular a totes les portades- em varen demanar l’opinió sobre l’esdeveniment de la seva mort no vaig saber què dir. No en sabia res d’ell i la seva música més enllà d’algunes foteses a les que no hi vaig donar mai gaire atenció. És un món en el que no hi sóc.

2. A continuació, en el mateix programa, sobre en Vicenç Ferrer. D’aquest maresmenc sí que en sabia coses i m’interessava, alguna poc coneguda que em va deixar en els seus escadussers papers en Bellsolell. Segons aquests papers en Ferrer va ajudar-lo a escapolir-se del compliment del servei militar franquista i passar a la clandestinitat. Ja de gran, en Batiste, en les seves dèries, va voler fer un film sobre la vida o l’obra d’en Ferrer que com tantes coses seves es va quedar en projecte. Els personatges d’aquells temps, i les seves trajectòries han omplert el segle XX.

3. En Baltasar Porcel va ser una de les meves referències literàries de jove. Crec que vaig començar amb “Difunts sota els ametllers en flor” i vaig seguir tota la seva producció mallorquina, millor dit, d’Andratx, d’abans d’aquell títol i els subsegüents posteriors. Desprès, ja no vaig seguir gens la seva obra més periodística (a La Vanguardia) i política (Institut Català de la Mediterrània). Vaig intentar reprendre’l amb “Mediterrània, onatges tumultuosos”, ja que el tema sempre m’ha atret i vaig tornar-hi amb “La pell del senglar” on vaig retrobar-lo, crec, en els seus orígens en el seu món que ja es deu haver esvaït del tot.

4. Alberto Sainz. Quan un està al capdavant d’una parcel·la de l’administració pública tant sensible i especial com és la del espionatge i el teu nom surt massa als papers, malament. Potser ho havia fet molt bé, potser tot eren insídies i malevolències, però estava cantat que havia de deixar-ho. És el pes del càrrec del que no pots defugir-ne i que si et ve al damunt t’aixafa. Tornem als militars.

Cabrils, 5 de juliol.