El company de Valldemia Josep M. Martí, des de fa llargs anys corresponsal de El País, escriu avui un bonic article al seu diari rememorant el pas del Tour de França per Mataró l’any 1957. Jo també tinc algun vague record d’aquell esdeveniment. Llavors tenia nou anys.
(Aquí hi ha els millors asos del ciclisme d’abans)En Martí explica molt bé l’ambient del pas de la carrera per la travessia de la N-II que discorria en aquell temps pel Camí Ral, per dins del cas urbà de la ciutat que encara estava delimitat pel que van dibuixar els higienistes del XIX, en Melcior de Palau i l’Emili Cabanyes, al fer l’eixample. Es començaven a construir les cases del Poble Sec, anat cap a Argentona, amb els primers immigrants murcians, els carrers de la Virgen de las Maravillas i de la Fuensanta, però més enllà de les Rondes era el terrenys de les hortes del pagesos en ple funcionament.
El pare em va portar, suposo que amb el meu germà, a la sortida de Mataró, passat la Discosa, que va ser una de les primeres gasolineres que hi va haver a la ciutat, desprès del “poste” que hi havia davant la Guàrdia Civil a l’Havana avui ja desaparegut, a tocar la casa Vermella, que avui sorprenentment encara està dempeus, a l’horta d’en Cabot que omplia l’espai fins arribar a la fàbrica de Can Dubarri, on n’era l’encarregat en Josep Agell, el que hagués estat el meu sogre. Desprès, tot allò va ser un dels primers polígons industrials que férem als anys vuitanta, el Balançò i Boter, amb els nous jutjats i la Plaça Tomás y Valiente al davant fins arribar a la Porta Laietana amb la Laia l’arquera. Just on ara està aquella plaça, sota els plàtans immensos que marcaven tota la N-II, vaig veure passar la caravana publicitària, tal com la descriu en Josep M., tota una novetat per una economia que tot just acabava de recuperar els nivells d’abans de la guerra civil, de vint anys enrere. Del pas dels ciclistes, sincerament, no en recordo res.
Demà tornaré a viure l’esdeveniment al seu pas pel Maresme. Aniré, amb els companys de ciclisme de “fonda”, a fer un dels nostres recorreguts habituals: Dosrius, Can Bordoy, Llinars, Vallgorguina, Collsacreu, Arenys de Munt, el Pollastre i tornant per la carretera de Mata cap a casa. Ja tenim taula reservada a “Els Tres Turons”, a Torrentbó, on veurem passar la caravana i la cursa. Clar que aquesta serà vista i no vista ja que el que per nosaltres és un bon esforç pels ciclistes professionals són unes petites pujades sense importància. Ahir, a la contrarellotge per equips, varen anar a 50 Km/hora. Nosaltres, amb els nostres anys i els nostres quilos, anem a 20.
El pare em va portar, suposo que amb el meu germà, a la sortida de Mataró, passat la Discosa, que va ser una de les primeres gasolineres que hi va haver a la ciutat, desprès del “poste” que hi havia davant la Guàrdia Civil a l’Havana avui ja desaparegut, a tocar la casa Vermella, que avui sorprenentment encara està dempeus, a l’horta d’en Cabot que omplia l’espai fins arribar a la fàbrica de Can Dubarri, on n’era l’encarregat en Josep Agell, el que hagués estat el meu sogre. Desprès, tot allò va ser un dels primers polígons industrials que férem als anys vuitanta, el Balançò i Boter, amb els nous jutjats i la Plaça Tomás y Valiente al davant fins arribar a la Porta Laietana amb la Laia l’arquera. Just on ara està aquella plaça, sota els plàtans immensos que marcaven tota la N-II, vaig veure passar la caravana publicitària, tal com la descriu en Josep M., tota una novetat per una economia que tot just acabava de recuperar els nivells d’abans de la guerra civil, de vint anys enrere. Del pas dels ciclistes, sincerament, no en recordo res.
Demà tornaré a viure l’esdeveniment al seu pas pel Maresme. Aniré, amb els companys de ciclisme de “fonda”, a fer un dels nostres recorreguts habituals: Dosrius, Can Bordoy, Llinars, Vallgorguina, Collsacreu, Arenys de Munt, el Pollastre i tornant per la carretera de Mata cap a casa. Ja tenim taula reservada a “Els Tres Turons”, a Torrentbó, on veurem passar la caravana i la cursa. Clar que aquesta serà vista i no vista ja que el que per nosaltres és un bon esforç pels ciclistes professionals són unes petites pujades sense importància. Ahir, a la contrarellotge per equips, varen anar a 50 Km/hora. Nosaltres, amb els nostres anys i els nostres quilos, anem a 20.
Mataró, 8 de juliol.
P.S.: L’Enric Sala m’ho ha advertit aquest matí i, sí, sí, estan tirant a terra la Casa Vermella, una de les darreres cases de pagès que quedava dins del casc urbà de Mataró. Signe dels temps.
Mataró, 11 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada