Des d’un escó del Senat. Com que estan fent l’adaptació de l’hemicicle del Congrés per possibilitar l’adaptació a les noves tecnologies ens han fet anar al Senat a fer el Ple extraordinari convocat per validar el Reial - Decret llei que el Govern va aprovar sobre el tema dels recents incendis forestals.
Fora del meu lloc habitual, mentre es desenvolupava la sessió, al fil del què anava sentint, em va venir al cap uns records del procés que vaig viure en primera línia a l’agost del 2002 en el brot de legionel·la que va patir el barri de Cerdanyola quan era Alcalde.
Amb temes força diferents, però, el fet, les causes, la reacció de la ciutadania, l’acció dels poders públics, la resposta de l’oposició, tenen moltes similituds. D’entrada el fet. Com molts a la complexa vida del món d’avui pot passar sempre, però en la incertesa del lloc, del temps i la magnitud, àdhuc amb pèrdues de vides humanes. Les causes, generalment derivades de la actuació d’algun inconscient i/o desaprensiu. La visió dels ciutadans que vol, més enllà de les possibilitats existents, respostes ràpides d’actuació i de coneixement de les causes, estimulada per catastrofistes varis o aprofitats. L’actuació pública, sempre millorable, però quan la revises objectivament has de reconèixer la seva eficàcia. I la valoració de l’oposició, negativa en tot, més enllà del que objectivament hauria de ser.
De tot aquest panorama, en el marc del sistema informatiu que tenim que vol titulars i sang i fetge, en surt un debat que no té l’assossec que precisa la situació. Al cap del temps el que en queda són dues visions contraposades. L’objectiva, que reconeix el que va passar realment, valora el que es va fer i l’eficàcia de les mesures que es van prendre de cara el futur. I la subjectiva, el record de la gent, que malgrat les dades existents no ho valora igual i que manté o incrementa la desconfiança respecte els poder públics que els representen. Cal dir que aquesta impressió subjectiva és alimentada per l’escassa volada del debat polític, i la deficient forma de traspassar a la societat la dificultat de la seva “governança”.
Front això, sols cal remarcar i subscriure plenament les paraules de la Vice-presidenta Mª Teresa Fernández de la Vega: “No estic satisfeta, ni complaguda, ni resignada, sinó compromesa”.
Madrid, 28-07-05
Fora del meu lloc habitual, mentre es desenvolupava la sessió, al fil del què anava sentint, em va venir al cap uns records del procés que vaig viure en primera línia a l’agost del 2002 en el brot de legionel·la que va patir el barri de Cerdanyola quan era Alcalde.
Amb temes força diferents, però, el fet, les causes, la reacció de la ciutadania, l’acció dels poders públics, la resposta de l’oposició, tenen moltes similituds. D’entrada el fet. Com molts a la complexa vida del món d’avui pot passar sempre, però en la incertesa del lloc, del temps i la magnitud, àdhuc amb pèrdues de vides humanes. Les causes, generalment derivades de la actuació d’algun inconscient i/o desaprensiu. La visió dels ciutadans que vol, més enllà de les possibilitats existents, respostes ràpides d’actuació i de coneixement de les causes, estimulada per catastrofistes varis o aprofitats. L’actuació pública, sempre millorable, però quan la revises objectivament has de reconèixer la seva eficàcia. I la valoració de l’oposició, negativa en tot, més enllà del que objectivament hauria de ser.
De tot aquest panorama, en el marc del sistema informatiu que tenim que vol titulars i sang i fetge, en surt un debat que no té l’assossec que precisa la situació. Al cap del temps el que en queda són dues visions contraposades. L’objectiva, que reconeix el que va passar realment, valora el que es va fer i l’eficàcia de les mesures que es van prendre de cara el futur. I la subjectiva, el record de la gent, que malgrat les dades existents no ho valora igual i que manté o incrementa la desconfiança respecte els poder públics que els representen. Cal dir que aquesta impressió subjectiva és alimentada per l’escassa volada del debat polític, i la deficient forma de traspassar a la societat la dificultat de la seva “governança”.
Front això, sols cal remarcar i subscriure plenament les paraules de la Vice-presidenta Mª Teresa Fernández de la Vega: “No estic satisfeta, ni complaguda, ni resignada, sinó compromesa”.
Madrid, 28-07-05
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada