*(article per Capgros.com)
Els que ens movem per la regió metropolitana de Barcelona som conscients de la situació de saturació que viu la seva xarxa viaria. Els motius són ben coneguts: No hi ha hagut l’adequació corresponent al canvis derivats del increment de població, d’activitat i mobilitat que s’han produït en el darrers anys en aquesta zona. Falten infraestructures de transports (carreteres, ferrocarrils, aparcaments,...) per afrontar la creixent i continuada demanda de mobilitat.
El sistema de comunicacions viu tan al límit que qualsevol pertorbació el fa esclatar. Un aparatós accident, unes pluges quantioses, una necessària i puntual reparació, o, com és ara el cas, la introducció d’un nou element a la xarxa. Qualsevol incidència, encara que sigui petita, ho desgavella tot. No diguem si la incidència és important. Llavors, Mare de Déu!
Segurament la decisió de fer arribar el tren d’alta velocitat a Barcelona (reclamada fins la sacietat per tota la societat catalana) fins a l’estació de Sants va ser encertada. A totes les capitals on arriba aquest servei ho fa al centre, és part de la gràcia del mateix. La facilitat d’accedir-hi sense desplaçaments exterior a la urbs és una de les seves avantatges front a altres mitjans de transport de llarg recorregut.
Però l’arribada a Sants comportava molts problemes derivats de la complexitat del urbanisme metropolità. Suposo que la decisió d’aprofitar el mateix “solc” ja existent obert pel sud des del delta del Llobregat, llargament discutida i sospesada, va ser adoptada per ser la millor de les possibles ( i ho va ser per totes les administracions implicades amb els seus corresponents governants del moment). Però si s’era conscient de la seva complexitat, que suposo que sí, el que no és va fer va ser transmetre a la ciutadania la seva problemàtica, preparar-la per quan sortís a la llum i preveure les difícils alternatives que s’haurien d’adoptar.
Bé, ara ha explotat tot. Fins arribar a El Prat tot va anar relativament bé. Sembla que ja s’han fet proves fins a aquell punt. Però els darrers kilòmetres estan resultant un calvari per a tothom. Per les administracions implicades, per les empreses que executen l’obra i els seus treballadors, i especialment pels usuaris de la xarxa de mobilitat de la part sud de l’àrea de Barcelona.
En aquest punt de l’actuació poques coses més es poden fer més enllà d’assumir les responsabilitats pertinents de qui les tingui, intentar acabar de la millor manera possible el que resta pendent per fer i pal·liar convenientment les afectacions, especialment les més directes i quotidianes dels usuaris del conjunt de la xarxa. I entomar els costos de tota mena (que evidentment n’hi ha) de les decisions que es van prendre i de les que s’han d’anar prenent al fil dels esdeveniments.
Més enllà de la socarrimada general, d’una mena o d’una altre, cal posar sobre la taula alguns temes de cara al futur ja que la pura necessitat forçarà noves situacions com les que ara s’estan vivint. (Algú s’imagina el que pot representar per la mobilitat de l’entrada nord de Barcelona la remodelació del “tambor” de la plaça de les Glòries? Bé, no ens espantem abans d’hora...)
Alguns d’aquest temes:
Per a quan el replantejament del funcionament i poder polític de la Regió Metropolitana de Barcelona? O és que continuarem fent els ulls clucs a una realitat urbana que s’estén de la Tordera al Foix per la costa, i pel interior fins a les planes de Vic i la Catalunya Central?
Per a quan l’augment de l’oferta de més mitjans de mobilitat necessaris per atendre els assentaments urbans i les estructures físiques productives que hem creat i que ara no podem desmuntar? Caldrà fer més “ferides (?)” al territori. Si, no ens espantem massa, forma part de l’evolució de les societats.
Per a quan, i d’on ha de sortir, la “morterada” necessària per disposar d’una correcta xarxa de mobilitat que atengui els requeriments de la nostra societat? S’obre un apassionant debat sobre pressupostos, peatges, preus públics, subvencions, contractes programa,...
Per a quan una major explicació sobre els avantatges i inconvenients del nostre mode de vida per tal que tothom pugui assumir els costos que té sense l’excusa de traspassar les responsabilitats cap a “amunt” i sense voler assumir-ne cap de pròpia? Més enllà de les organitzacions que fan ofertes polítiques, els partits, també les organitzacions econòmiques, patronals i sindicats, els medis de comunicació i tota la societat “civil” ha d’implicar-s’hi.
Si no, no ens en sortirem i estarem condemnats a tornar a passar mals tràngols.
Mataró, 26 d’octubre.
Els que ens movem per la regió metropolitana de Barcelona som conscients de la situació de saturació que viu la seva xarxa viaria. Els motius són ben coneguts: No hi ha hagut l’adequació corresponent al canvis derivats del increment de població, d’activitat i mobilitat que s’han produït en el darrers anys en aquesta zona. Falten infraestructures de transports (carreteres, ferrocarrils, aparcaments,...) per afrontar la creixent i continuada demanda de mobilitat.
El sistema de comunicacions viu tan al límit que qualsevol pertorbació el fa esclatar. Un aparatós accident, unes pluges quantioses, una necessària i puntual reparació, o, com és ara el cas, la introducció d’un nou element a la xarxa. Qualsevol incidència, encara que sigui petita, ho desgavella tot. No diguem si la incidència és important. Llavors, Mare de Déu!
Segurament la decisió de fer arribar el tren d’alta velocitat a Barcelona (reclamada fins la sacietat per tota la societat catalana) fins a l’estació de Sants va ser encertada. A totes les capitals on arriba aquest servei ho fa al centre, és part de la gràcia del mateix. La facilitat d’accedir-hi sense desplaçaments exterior a la urbs és una de les seves avantatges front a altres mitjans de transport de llarg recorregut.
Però l’arribada a Sants comportava molts problemes derivats de la complexitat del urbanisme metropolità. Suposo que la decisió d’aprofitar el mateix “solc” ja existent obert pel sud des del delta del Llobregat, llargament discutida i sospesada, va ser adoptada per ser la millor de les possibles ( i ho va ser per totes les administracions implicades amb els seus corresponents governants del moment). Però si s’era conscient de la seva complexitat, que suposo que sí, el que no és va fer va ser transmetre a la ciutadania la seva problemàtica, preparar-la per quan sortís a la llum i preveure les difícils alternatives que s’haurien d’adoptar.
Bé, ara ha explotat tot. Fins arribar a El Prat tot va anar relativament bé. Sembla que ja s’han fet proves fins a aquell punt. Però els darrers kilòmetres estan resultant un calvari per a tothom. Per les administracions implicades, per les empreses que executen l’obra i els seus treballadors, i especialment pels usuaris de la xarxa de mobilitat de la part sud de l’àrea de Barcelona.
En aquest punt de l’actuació poques coses més es poden fer més enllà d’assumir les responsabilitats pertinents de qui les tingui, intentar acabar de la millor manera possible el que resta pendent per fer i pal·liar convenientment les afectacions, especialment les més directes i quotidianes dels usuaris del conjunt de la xarxa. I entomar els costos de tota mena (que evidentment n’hi ha) de les decisions que es van prendre i de les que s’han d’anar prenent al fil dels esdeveniments.
Més enllà de la socarrimada general, d’una mena o d’una altre, cal posar sobre la taula alguns temes de cara al futur ja que la pura necessitat forçarà noves situacions com les que ara s’estan vivint. (Algú s’imagina el que pot representar per la mobilitat de l’entrada nord de Barcelona la remodelació del “tambor” de la plaça de les Glòries? Bé, no ens espantem abans d’hora...)
Alguns d’aquest temes:
Per a quan el replantejament del funcionament i poder polític de la Regió Metropolitana de Barcelona? O és que continuarem fent els ulls clucs a una realitat urbana que s’estén de la Tordera al Foix per la costa, i pel interior fins a les planes de Vic i la Catalunya Central?
Per a quan l’augment de l’oferta de més mitjans de mobilitat necessaris per atendre els assentaments urbans i les estructures físiques productives que hem creat i que ara no podem desmuntar? Caldrà fer més “ferides (?)” al territori. Si, no ens espantem massa, forma part de l’evolució de les societats.
Per a quan, i d’on ha de sortir, la “morterada” necessària per disposar d’una correcta xarxa de mobilitat que atengui els requeriments de la nostra societat? S’obre un apassionant debat sobre pressupostos, peatges, preus públics, subvencions, contractes programa,...
Per a quan una major explicació sobre els avantatges i inconvenients del nostre mode de vida per tal que tothom pugui assumir els costos que té sense l’excusa de traspassar les responsabilitats cap a “amunt” i sense voler assumir-ne cap de pròpia? Més enllà de les organitzacions que fan ofertes polítiques, els partits, també les organitzacions econòmiques, patronals i sindicats, els medis de comunicació i tota la societat “civil” ha d’implicar-s’hi.
Si no, no ens en sortirem i estarem condemnats a tornar a passar mals tràngols.
Mataró, 26 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada