Les dades del 2008 eren conegudes i ja les he exposat abans. El creixement espanyol, 1,2%, va ser una mica superior al dels països del nostre entorn socioeconòmic: La zona euro, 0,9%; els EE.UU., 1,1%; Regne Unit, 0,7%; Japó, -0,6%.
Pel 2009, les previsions pronostiquen davallada generalitzada arreu del món, però curiosament l’espanyola és de les menys dolentes, -3,0%. La zona euro, -4,2%; els EE.UU., -2,8%; Regne Unit, -4,1%; Japó, -6,2%. Pel 2010, atonia general, que costa més de recuperar a Espanya, encara que sense gaires diferències, -0,7%. La zona euro,-0,4%; els EE.UU., 0,0%; Regne Unit, -0,4%; Japó, 0,5%.
Amb aquestes dades és per pensar que el que ens està passant aquí, amb les nostres característiques particulars (l’immobiliari, per exemple), no és massa diferent del que està passant arreu.
Les segones dades fan referència a les xifres de desocupació a Espanya corresponents al primer trimestre del 2009. Les previsions del FMI ja indicaven una substancial diferència. 11,3% d’atur, dada certa, el 2008 a Espanya front el 7’6% a la zona euro, 5,8% als EE.UU., 5’5% al Regne Unit i 4’0% al Japó. Pel 2009 i el 2010 les diferències es disparen.
Però la dada real del primer trimestre del 2009 (enquesta de la EPA) ens diu que ja hem assolit la previsió del FMI per tot l’any. És evident que alguna cosa no quadra al mercat de treball espanyol. La caiguda és espectacular. Malgrat tot, cal mirar l’evolució de conjunt de la sèrie històrica ja que crec que és il·lustrativa.
Algunes consideracions s’han de fer a la vista del que passa.
1. Sobre la immigració. Hem absorbit més de quatre milions de persones d’arreu del món, que preferentment han vingut a buscar feina i l’ha trobada. La taxa d’atur en el seu punt més baix, 7’95% no fa pas més de 15 mesos!, era força més elevada que les dels països del voltant. La pregunta: A quin preu mínim estan disposats a treballar els espanyols? Quina mobilitat geogràfica estan disposats a fer? (mira que és un país que no fa pas gaires anys va protagonitzar una mobilitat extraordinària)
2. Sobre la temporalitat. Sembla que els ajustaments de plantilles es fan sobre aquesta mena de contractes ja que són menys costosos. Tenim les taxes més elevades, i moltes vegades injustificades per motius de feina, de temporalitat. La pregunta: El cost dels acomiadaments i les seves condicions, s’ha de revisar?
3. Sobre el treball autònom. 3,3 milions d’autònoms em sembla que en són molts. No sé en relació amb d’altres economies si és semblant el percentatge de treball d’aquesta mena, però és conegut que els ajustaments de la producció, i sobre tot la distribució, de bens i serveis es fa amb treballadors autònoms, amb menors costos laborals i menys rigideses organitzatives. La pregunta: Fins a quin punt la flexibilitat del sistema econòmic ha de descansar sobre aquest tipus de treball? Perquè no es desenvolupa amb rapidesa l’Estatut del treball autònom a veure si esberlem el grà i aflorem els costos reals de determinades activitats?
4. Sobre el volum de la bromera. No hi ha correlació entre el descens de l’ocupació i el descens de la producció. Què feia, què produïa, tota aquesta gent que està anant a l’atur? Si, la construcció s’ha ensorrat (per compte de la cobdícia dels tenedors de sòl com vinc sostenint de fa temps), però en d’altres sectors potser es fa evident que hi havia molta bromera, sinó no s’explica que amb la pèrdua d’ocupació no hi hagi més pèrdua de producció. La pregunta: O fins i tot, no hi hauran sectors sencers de bromera?
5. Sobre la política industrial. Curiosament des del començament de la crisi es nota en falta, excepte alguns temes puntuals, parlar de la base industrial i productiva del país. Això és coincident amb la desaparició de catalans al ministeri d’Indústria? No ho sé, però és clar que si no millorem la nostra base productiva per que doni ocupació estable a la gent que vivim aquí no ens quedarà més remei que adaptar la gent, el volum d’habitants, al que pugui donar el què tenim. I mirant els mapes, en alguns indrets més que en altres.
Mataró, 26 d’abril.
Ara fa deu anys es va posar en marxa el nou Hospital de la carretera de Cirera, ja oficialment d’àmbit supramunicipal, i ho commemoren. Per obrir les celebracions, un acte institucional.
En Xavier, fent de conductor de l’acte, en la seva introducció ha rememorat les lluites que van ser necessàries per aconseguir-lo. Desprès en Carles Manté, avui President del Consorci que regeix l’Hospital i que fou el primer regidor de sanitat de la recuperada democràcia local a Mataró, ha recordat les bases de la sanitat catalana bastides els anys vuitantes i norantes. L’Albert Verdaguer, des de fa anys Director Mèdic del centre, ha glossat en paràmetres de servei i recursos l’evolució de l’Hospital en aquests deu anys. La convidada forana de l’acte ha estat la periodista Milagros Pérez Oliva, ara Defensora del lector del diari El País i segurament la periodista més avesada en temes sanitaris que corre per casa nostra. Ha exposat els temes més rellevants amb els que s’enfronta la sanitat avui. L’Alcalde Barón ha tancat l’acte amb el títol d’aquesta entrada, fent referència al passat i a les perspectives de futur, i els agraïments de rigor als que van (varem) i han fet possible aquesta reeixida història de servei a la nostra ciutadania.
Quatre moments històrics de tota la trajectòria del Hospital fins avui m’han vingut a la memòria en el decurs de l’acte.
-L’any 1984, en la nit en que jugant fort vaig posar en un plat de la balança el meu càrrec d’Alcalde per aconseguir una millora del finançament per part de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat dels serveis que estava donant l’Hospital davant l’evidència de l’impossibilitat de continuar prestant-lo amb el que ens donaven.
-La frase que vaig llençar en un Ple municipal a començaments dels anys noranta: “Fins i tot els negres de Moçambic saben que no es farà un Hospital nou a Mataró”, fruit de la meva percepció de les converses que teníem amb la Generalitat (en Xavier Trias com a Conseller del tema) en les que en Josep M. Teniente (el veritable ideòleg de la sanitat mataronina llavors) ara m’ha recordat que no parlàvem de Moçambic sinó de Madagascar, i que em va ser recriminada llargament a la ciutat amb politiqueria barata.
-La inauguració oficial, que no formal, del centre uns mesos abans d’obrir-lo, a finals del 98 i la intervenció que vaig fer en aquell acte que sempre he lamentat se’n extraviés el text i que ara no disposo ja que estava molt treballat i recordo amb satisfacció. Avui hauria estat guardat en l’ordinador que hagués utilitzar per confegir-lo, però llavors (sols fa deu anys) no empràvem encara aquestes eines que ara ens semblen tan habituals.
-L’acte de recollir el premi a la excel·lència en qualitat en hospitals que la Fundació Avedis Donabedian ens va atorgar l’any 1999, pel que va representar fer-ho al Palau de la Música Catalana davant de tota la sanitat del país amb el consegüent reconeixement del camí recorregut i el nivell assolit. Com vaig dir llavors, jo sols vaig ser el mascaró de proa d’una nau que feia anar molta gent en les seves respectives comeses i que tots ells eren els reals artífexs de l’èxit.
Retrobada dels co-autors, vells companys i amics. La Manuela no pot acompanyar-nos per estar malalta (des d’aquí, una abraçada, noia!). Ens presenta, a nosaltres i al acte en sí, en una taula rodona (que és allargada) l’ Isidre Molas, el President del PSC i de la Fundació.
Obre el foc en Sixte Moral que sembla que és l’autor intel·lectual de l’idea del llibre, de recollir experiències d’antics alcaldes socialistes i desprès anem exposant més o menys breument cada un de nosaltres el que creiem convenient sobre el que hem escrit i que està al llibre.
Heus aquí la meva intervenció:
1. Introducció.
Agraïments: a la Fundació Campalans que va creure que podíem dir alguna cosa de les nostres experiències i que així, ara, queden plasmades en aquest llibre. Agraïment per organitzar-ne la presentació del mateix i a tots vostès assistents al acte pel seu interès.
Satisfacció: per trobar-me a casa compartint taula amb aquests companys i companya amb els que tant camí he compartit de la meva vida política.
Els que em coneixeu sabeu que gaire bé sempre m’ha tocat parlar del mateix: de la pela. No m’ha desagradat.
Una correcció lingüística: No és el mateix els cabals dels Ajuntaments de si aquests són o no cabdals (que no ho són). Ho dic per una errada meva en el text que no està corregida. Prengui’n nota.
L’Albert Aixalà ha comentat que la meva aportació al llibre és provocadora. Els altres components d’aquesta taula, vells companys i amics, que em coneixen bé han exclamat al ensems: Quina novetat!
2. Els Ajuntaments i altres CC.LL. tenen molts recursos.
Cert, continuen representant el 12-13% de la despesa pública. Però aquest és un altre tema que malgrat encara se’n parla del seu augment en realitat ja no se’l creu ningú. “A la pruebas me remito”.
El 12-13% és un percentatge sobre el total d’una magnitud, la despesa pública, que ha crescut molt: La despesa pública ha estat també un percentatge creixent del Producte del país que al seu torn ha anat creixent. És innegable que el volum de que disposen avui les CC.LL. és considerable. Es poden fer moltes coses amb aquests recursos.
En els darrers anys, els de l’economia de la totxana, la base fiscal dels ajuntaments ha augmentant molt. El número d’habitants per habitatge ha disminuït. Pels mateixos habitants tenim més cases. A més habitants (i riquesa) més cases. L’IBI no va correlacionat amb el cicle econòmic. Quan va bé el cicle l’IBI augmenta, quan va malament l’IBI (les cases) resta allà. Com que el valor cadastral no és, ni de lluny, el valor real, malgrat que aquest baixi el valor cadastral es manté, i l’IBI també.
La bona marxa de l’economia també ha comportat l’augment del parc automobilista, en nombre i també en valor. Ara segur que el parc no creixerà com abans però els vehicles no s’evaporaran.
L’IAE, que hagués estat cíclic, ja no hi és. Les taxes han de cobrir els costos, o no? Els invents que es van fent en els temes que han de cobrir tenen els seus costos i si aquests no es poden assumir els invents no s’aguanten, no s’aguanten pels seus costos. La història n’està plena d’invents fora de temps.
És lògic que sigui cíclica la participació en els tributs de l’Estat. Si aquest ingressa menys la seva participació no pot ser més. Cal tenir-ho descomptat. Aquest ingressos són un terç dels ingressos totals.
Rebaixem el pes de les plusvàlues i del ICIO que no són més, en promig, del 8% del total. Sempre s’ha explicat que cal anar en compte amb aquests ingressos per la seva volatilitat, no prendre’ls com a ingressos consolidats. Aquests sí que van amb el cicle.
Cal no deixar-se aclaparar pels indicadors negatius i saber veure la contrapartida positiva. La base fiscal ciutadana local no està composada sols pels ocupats (que encara són més del 80% de la població activa). Els pensionistes estables són menys afectats per les situacions dolentes ja que en general els afecten poc. Torno a recordar que les bases fiscals locals no són cícliques, no van exactament amb el cicle al estar basades en la imposició indirecta.
A grans trets, doncs, Déu ni do dels recursos que tenen els Ajuntaments i les seves possibilitats que donen.
3. Cal recordar que vivim en un món finit, que hi ha límits.
Potser tots ho hem oblidat, i els administradors més. Els avenços tècnics que ofereixen novetats cada dia; les demandes il·limitades dels rics (els pobres les limiten a les més necessàries); les moltes possibilitats que donen els quantiosos recursos de que disposem, potser ens fan pensar que ho podem fer tot. Però no, no es pot fer tot.
Tinc la sensació que hem oblidat no només la finitud dels recursos de que disposem, malgrat que pugin ser quantiosos, si no que hem oblidat altres conceptes econòmics assenyats: l’aprofitament de les amortitzacions per determinar l’obsolescència dels béns de que disposem i la seva correcta aplicació (amortitzacions més ràpides, menys beneficis); la relació cost/benefici que pot donar moltes indicacions sobre la conveniència de determinades despeses; la mida que pot tenir el gruix de les despeses supèrflues, els “capritxos”, als que inevitablement porta la naturalesa humana però que hem de saber controlar.
Les demandes ciutadanes poden ser múltiples i fins i tot contradictòries. Aquí cal recuperar la lluita ideològica per saber prioritzar-les segons els nostres principis. Lògicament en vaques grasses es pot acontentar a molta gent en les seves particulars (i moltes vegades peculiars) demandes. En els moments de vaques magres és quan millor es veu quins són els principis de cadascú i cal recordar que no tothom té els mateixos, no tothom té la mateixa visió del món.
4. Guia per a navegants.
Cal mantenir, crec, el rigor en la feina en totes les administracions. Ja sé que és difícil en els temps que corren, de liquiditat dels valors, parlar de valors sòlids. Però és absolutament necessari. Hi ha recursos, molts, però no són il·limitats, no n’hi ha per tot. Hi ha límits i l’única forma d’establir-los és treballant rigorosament.
Això comporta inevitablement fer molta pedagogia amb els ciutadans i ciutadanes. Cal molta explicació, paciència i estar disposats a perdre la cadira si cal. Tot plegat és el poc que podem perdre. Alhora cal endinsar-se en el treball mancomunat, amb administracions del mateix nivell i d’altres nivells i també amb els ciutadans i ciutadanes.
Per les dues coses anteriors, el rigor i la pedagogia, cal que els electes tinguin la preparació necessària per acomplir la seva feina, l’encàrrec democràtic de regir temporalment una col·lectivitat més o menys gran o petita.
La recepta, bé, sols la meva recepta fruit d’una llarga experiència en el món local:
“Atendre a curt mirant al llarg molt tocant de peus a terra. Aquesta crec que ha de ser la recepta, tot tenint present que cada matí en entrar a la Casa Gran cal pensar que el món ha donat una altra volta i que el sol surt per a tothom.”
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Bé, crec que he de tornar a tancar el llibre d’aquesta etapa de la meva vida. En els darrers dies he tornat a pensar i a expressar idees públicament sobre el municipalisme, però malgrat que penso que encara podria dir-ne coses, forces coses (no en va és el meu tema), ja queda enrere i sembla que no hi ha pas gaire interès en que els que ens hi varem dedicar en el passat en continuem parlant. Coses dels temps que vivim. Aigua passada.
Mataró, 23 d’abril. Dia del llibre.
El guió de la xerrada:
1. Introducció:
-Agraïments. PSC, Josep Vilaró.
-Fora ja un paper dels historiadors: ½ població Catalunya menor de 40 anys. Exemple Sentmenat, dobla la població des de l’any 80. Visió subjectiva des de les vivències personals.
2. El final de la dictadura, els anys 70:
-L’arbre s’asseca, les petites branques abandonades. L’exemple d’en Salas Moret. La davallada de la despesa pública local és clau, del 71 al 79.
3.La represa democràtica:
-Els anys trepidants, del 75 al 82. Esdeveniment per any. La diferència de viure-ho llavors i de veure-ho ara: la visió dels que no hi eren. Del treball constant i continuat com a font de resultats.
-La represa democràtica local: com ens varem trobar els Ajuntaments: sense traspàs (no hi va haver franquistes, el paper de l’UCD). Els primers governs d’unitat democràtica. Les primeres tasques: refer la màquina. Les finances del 79 al 83. L’explicació als ciutadans/es: l’Ajuntament no pot tancar les portes. Caçar mosques i aprendre’n.
4. La feina dels Ajuntaments democràtics:
-Construir pobles i ciutats (no reconstruir, ja que no estaven construïts tal com ho entenem ara).
-Els serveis bàsics, la gran feina: aigua ->racionalització en alta i en baixa; residus->sòlids, líquids:clavegueres, col·lectors i depuradores; transports.
-Els serveis personals, la gran innovació: No n’hi havia. Serveis socials i sanitat: l’atenció bàsica; cultura i festes: la recuperació i creació de tradicions; esports i joventut. Els intents (no reeixits) de participació.
5. Heràclit:
-“Ningú no es banya dues vegades al mateix riu.” Avui hi ha altres temes. No podem mirar enrere, ja tot és responsabilitat nostra. No ens podem quedar en les “batalletes”
6. Els temes d’avui:
-La crisi ho capgira tot. De la immigració a l’atur com a principal problema a abordar.
-Atenció a les conseqüències socials i polítiques de la situació econòmica: exemples històrics.
-De les vaques grasses (renoi, quins anys!) a les magres en la hisenda pública i privada, la local i les altres.
-No és cert que no hi hagin recursos, cal administrar-los bé. No és cert que “Tot està per fer i que tot és possible”.
-El rigor en la feina, la pedagogia cap als ciutadans, la preparació dels electes, el treball mancomunat -> la superació del municipi com a unitat administrativa. (inutilitat de les eines actuals tal com estan formulades, per ex. les comarques).
-Conèixer exactament la realitat del temps i l’espai en que estem: Sentmenat avui.
7. Cloenda:
-“Atendre a curt mirant al llarg molt tocant de peus a terra. Aquesta crec que ha de ser la recepta, tot tenint present que cada matí en entrar a la Casa Gran cal pensar que el món ha donat una altra volta i que el sol surt per a tothom.”
Mataró, 19 d'abril.
Em permetré, em permetran, senyores i senyors, una metàfora.
Heràclit va dir, fa uns 2.500 anys, aquella coneguda frase de que ningú no es banya dues vegades en el mateix riu. Sembla, però, que Heràclit l’Obscur distingia entre la llera i l’aigua que hi passa. Aquesta, l’aigua, va modelant i remodelant la llera, a cops violentament però durant molts períodes imperceptiblement o gens. L’aigua sempre és nova, diferent. Ningú no es banya dues vegades en el mateix riu.
Fa trenta anys l’aigua de la vida local va tornar a córrer per una llera institucional eixuta de temps, polsosa i abandonada. Llavors era un rierol prim, alegre, ingenu, esverat a voltes, com correspon als inicis de la vida. Va anar modelant la llera, adaptant-la i adaptant-se, descobrint la llum venint d’un subsòl tenebrós i arcaic.
Ara, trenta anys desprès, aquella aigua ha esdevingut un riu cabalós (que no cabdal) i lluminós, i corre tranquil·la per un llit ample i estable lluny ja de la remor cantarina de les fons inicials i de les dificultats per obrir-se camí.
Tres coses hem de demanar a aquest curs d’aigua:
Que sigui net. O el més net possible. Quan el riu es fa gran ha passat per molt llocs, s’han afegit moltes aportacions, s’hi fan abocaments més o menys controlats o incontrolats, hi ha llocs amansats on hi creix de tot, hi ha torrentades que aboquen el que arrosseguen .
Cal mantenir-lo net, transparent, potable.
Que sigui útil. Tot curs d’aigua pot tenir moltes aplicacions. S’ha d’aprofitar la seva força per produir energia. S’ha d’aprofitar el seu cabal com a via de transport, per regar i fer créixer la producció de la terra. S’ha d’aprofitar el seu curs per esbarjo, gaudi esportiu o simplement estètic. S’han d’aprofitar els seus elements de vida.
Cal aprofitar-lo, que sigui ben útil, que serveixi bé, amb totes les seves potencialitats.
Que estigui controlat. Evitar que l’aigua xarboti de la llera i s’escampi desordenadament pel seu voltant formant marjals i aiguamolls, que si bé poden mantenir molta fauna i flora interessant també poden ser insalubres o malsans. Evitar, alhora, que estigui rígidament constrenyit. Controlat és una cosa, restringit n’és una altra. Ha de tenir l’espai precís per què faci la seva funció i se’n pugui extreure tot el seu potencial lluny de pressions interessades o espúries.
Cal desenvolupar-lo en els marcs normatius dels que col·lectivament ens dotem.
Ara, arreu i des de fa algun temps, tenim una forta tamborinada al damunt. No sabem si escamparà gaire aviat o si ens portarà encara més calamarsades i aiguats. El cert és que tot tràngol econòmic comporta reaccions del cós social, és ben sabut. Cal estar amatents perquè aquestes reaccions no esdevinguin torrentades. És difícil, i potser està fora del nostre abast, desfer o esvair la negre nuvolada i les seves conseqüències. Hem d’intentar-ho, amb la millor voluntat, disposició i coneixements que tinguem o sapiguem. Sí que hem d’estar alerta del que ens ve a sobre, de la que ens està caient.
Això s’ha de fer des de tots els indrets de la societat, col·lectivament i personalment. Des de les institucions, organitzacions, entitats i agrupaments de tota mena. Però també amb els comportaments personals, individualment, assumint la pròpia responsabilitat.
No podem deixar, en els temps que corren, que el curs d’aigua del món local, amb el que va costar d’aconseguir que tornés a tenir vida i amb el servei que està donant, s’embruti, es desaprofiti i es descontroli. Que qualsevol nou aniversari, proper o llunyà, dels Ajuntaments democràtics espanyols i de totes les Corporacions locals, es pugi celebrar com una commemoració reeixida per la ciutadania i joiosa i raonablement satisfeta pels que n’han estat els seus components.
Sr, Alcalde, senyores, senyors, moltes gràcies per la seva atenció.
Mataró, 15 d’abril.
La decisió va ser encertada, ens ho hem passar molt bé. La província de Cadis té els ingredients suficients per gaudir d’uns agradables dies de vacances.
Ara amb el declivi de la cultura del vi com a consum habitual, a taula i al bar, van retrocedint posicions. Sembla que s’ho prenen resignadament, com si ja estiguessin rendits. En un món en que tot es ven, tot es promociona, tot és publicitat, els productors de vins i brandys de Jerez resulta que ja no tenen esma per continuar competint amb força. Ells que varen ser pioners en l’exportació, en la publicitat i el marquisme ara van acceptant que potser al seu producte ja li ha passat el temps. Sí, a vegades algun tímid intent de reacció buscant nous mercats i consumidors, però sembla que sense gaire èxit.
Ara van diversificant cap a d’altres productes, racionalitzant la seva oferta, concentrant els productors i les empreses, venent-se-les a multinacionals. Potser no és una estratègia dolenta.
La bodega que varem visitar ens va fer més la impressió de museu que activa seu d’elaboració. El dissabte Sant les bodegues tancades, com si els fessin nosa les visites i les possibles compres. Quina diferència amb alguns productors d’altres zones ben actius. Com si ja els tinguessin fets,... en el món d’avui! Les vendes,... però si ja es pot comprar a El Corte Inglés! A l’aeroport, per endur-te’n un record, quatre ampolles mal comptades. Durant tota la setmana la seu del Consejo regulador del vino y el brandy de Jerez el varem veure tancat a pany i forrellat.
Ells s’ho saben. Potser estic errat, però la impressió en aquest tema és de decadència, resignadament. Rendits i en retirada.
Jerez de la Frontera, 11 d’abril.
(En Peridís ho borda. El País, 12 d’abril)
Acabat l’àpat en traslladen al Museo de Santa Cruz al edifici annex de Santa Fe on hi han inaugurat no pas gaire una exposició sobre el Greco. “El Greco. Toledo 1900” que aplega moltes obres del pintor que hi ha a la capital castellano-manchega i alhora explica el procés de recuperació del artista que va tenir lloc als començaments del segle XX. Sembla que estan preparant el terreny per una magna exposició coincidint amb la commemoració dels quatre cents anys de la seva mort el 2014. Els colors llampants de les túniques dels personatges bíblics que va pintar i que s’hi mostren són sensacionals.
Cal aturar-se, malgrat que nosaltres no varem tenir gaire temps, en la reconstrucció del edifici que està ben reeixida. La Presidenta de la Comissió, Clementina Díez de Baldeón, que és diputada per Ciudad Real i muller del President de la Junta, ens ensenya molt estufada una de les joies que conté l’edifici, la capella de Belén, que està en procés de restauració i que és una autentica joia. Caldrà tornar-hi quan estigui acabada. Bé, del cert, Toledo sempre val una visita.
Tot rabent visitem l’altra exposició que hi ha al Museu de Santa Cruz pròpiament dit que és un edifici construït pel Cardenal Mendoza com a hospital de caritat als començaments de l’Edat Moderna en forma de creu. Pots embadalir-te amb l’enteixinat dels sostres. L’exposició és peculiar ja que mostra el procés de canvi d’Espanya fruit de la guerra de la Independència. “España 1808-1814. De súbditos a ciudadanos”. Des del punt de vista didàctic és interessant i conté moltes peces curioses.
Carregats amb els dos pesants catàlegs de les exposicions, sense temps per aturar-nos a comprar una mica del seu afamat massapà, enfilem l’AVE rodejats d’estudiants en viatge de finals de curs de tornada a Madrid.
Mataró, 4 d’abril.
Perdoneu. No és masclisme “Nunca es triste la verdad (en aquest cas just el contrari), lo que no tiene es remedio”
Està sonant el “Kind of Blue” de Miles Davis, també mític enregistrament de ara fa cinquanta anys tornat a publicar per commemorar-ho, amb els altres “montres” del jazz: “Cannoball” Adderley, Paul Chambers, James Cobb, John Coltrane, Bill Evans i Wynthon Kelly.
Mataró, 4 d’abril.
Sempre em quedarà a la memòria la pregunta que em va fer el President d’Argentina, Raúl Alfonsín, en la recepció que ens va oferir a la Residencia de Los Olivos a la delegació catalana que estava a Buenos Aires amb motiu de la commemoració del centenari del Casal Català d’aquella ciutat l’any 1986.
