Ciutats alemanyes. Colònia.

Un parell de sabates. Vincent van Gogh.
Pintura del Museu van Gogh d’Amsterdam convidada aquesta temporada al Wallraf-Richartz Museum.

Tres dies i mig d’esbarjo per ciutats alemanyes amb base a Frankfurt (Hesse). Els trens ràpids (ICE) et col·loquen en un breu lapse de temps i amb molta comoditat a Colònia (Renania-Westfalia) cap al nord-oest i a Wurzburg (Baviera) cap al est.

La catedral de Colònia impressiona per les seves mides, encara que és més interessant veure en el lloc central de l’altar major el reliquiari de les restes dels Reis Mags d’Orient que són els patrons de la ciutat. No solament és veritat la seva existència sinó que aquí hi ha la prova (?) amb les seves restes. Això de la religió institucional sempre s’ha basat en l’engany dels poderosos, en aquest cas els bisbes i l’emperador Barba-roja, i la credulitat del poble.

Com que encara som a l’advent, el tríptic de Stefan Lochner que representa l’adoració dels Reis estava tancat mostrant així sols els darreres de les seves ales que representen una Anunciació (suposo que del mateix autor). Després, al museu Wallraf-Richartz, ens varem poder delectar en directe amb la seva famosa Verge del roser.

Malgrat el dia, fred i plujós, com quasi bé tots els que tindrem aquest dies, pugem els més de cinc-cents escalons d’una de les torres del imponent edifici neogòtic.

Dos museus. El Ludwig, a tocar mateix la catedral, d’art del segle XX i actual en un adequada instal·lació arquitectònica. Extensa mostra de Picasso, del surrealisme i dels expressionistes alemanys i bones mostres de fotografia. El que em va agradar més va ser veure en directe el quadre de Dalí “L’estació de Perpinyà”. És conegut que ell deia que aquest indret era el centre del món.

El segon, el Wallraf-Richartz és una gran joia. Comença amb una esplèndida col·lecció de tríptics religiosos dels segles XIV, XV i XVI i continua amb extraordinàries mostres puntuals de pintures del XVII, XVIII i XIX fins a tancar amb un Munch. Del tot recomanable, en un edifici nou i modern que presenta molt bé les obres exposades, amb el millor culet que he vist fins ara del rococó francès, el de la senyoreta Louise O’Murphy, d’en François Boucher, que en va fer un altra pràcticament igual que està a Munich.

El típic mercat nadalenc alemany amb les seves parades d’elements decoratius, pessebres, menjar a peu dret, llaminadures, cavallets i vi calent. Molta gent (era dissabte) i amb alguns ensurt enutjós tòpic fruit de la distracció en aglomeracions intenses.



Mataró, 13 de desembre.

Cañones o mantequilla.

Ara fa un any vaig fer una entrada sobre Paul A. Samuelson. Avui ens arriba la noticia de la seva mort als 94 anys.

En aquella nota vaig expressar els sentiments que tenia sobre aquest mestre de generacions d’economistes d’arreu del món. “Cañones o mantequilla” serà per sempre el punt de partença dels debats pressupostaris. Descansi en pau.

Mataró, 14 de desembre.

Tornem a errar-la.

En matèria fiscal sembla que en els darrers temps estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres. Canviem dues de negres per una de blanca i més endavant dues de blanques per una de negre, i així anem…

Les actuals societats riques modernes estan sotmeses a dos vectors de força en matèria fiscal. El primer és el qüestionament de la fiscalitat personal i progressiva amb l’excusa de l’extensió de les capes mitges amb escassa sensibilitat social (desclassament per baix o per dalt) i la tendència a l’augment de la imposició indirecta, l’IVA, els impostos especials,… El segon vector l’ha proporcionat el dilatat període de bonança econòmica que hem travessat que ha permès obtenir quantiosos recursos a l’Hisenda Pública i que ha comportat el miratge de que era possible finançar indefinidament les demandes quasi il·limitades de despesa pública.

Aquí, a Espanya, en els darrers temps, moltes vegades amb l’excusa armonitzadora amb els països del nostre entorn, s’ha suprimit l’impost sobre el patrimoni (error); s’ha establert una doble escala tributaria entre les rendes del treball, progressiva, i les del capital, reduïda i proporcional; s’ha reduït l’impost de societats en cinc punts i per les pimes ara hi ha la possibilitat de deu; moltes CCAA estableixen reduccions, quan no supressions, d’impostos cedits, especialment en el de successions (i desprès es queixen de falta de recursos!). Alhora, ara, hi ha la proposta d’augmentar lleugerament per l’any que ve l’IVA, tot mantenint les demandes de que tals o quals tipus productes tinguin un IVA millor (més baix s’entén).

Però no per això s’han fet propostes de reducció de les prestacions públiques. La deducció dels 400,-€ lineal en l’impost de la renda establerta l’any passat va ser molt criticada en el seu moment, però ara la seva supressió també ha aixecat crítiques i s’ha acabat mantenint en part. Es va establir l’ajut dels 2.500,-€ per naixement, també criticat però que ara ningú proposa retirar. Reforma de les finances autonòmiques, fons d’inversió local de 13.000 milions d’euros en dos anys,... Les demandes de despesa a les Administracions Públiques, a tots els seus nivells, fan pensar que per a molts l’Estat és la bota de Sant Ferriol.

Ara per ara, per l’any 2010, la relació ingressos/ despeses en els pressupostos de l’Administració central és de 2 a 3. És a dir, el dèficit serà un terç de la despesa. Quasi bé res!

Aquests dies a Catalunya estem veiem un acte més d’aquest desori fiscal. La reforma del impost de successions. L’amic Martí Carnicer intenta explicar-ho. Reformar per preservar, diu. Estava al pacte del Govern d’Entesa. Ens hem d’acostar a Europa. No hem de ser dogmàtics. D’acord, Martí, però us esteu passant molt de frenada, més de tres pobles com es diu ara (més exactament, més de tres ciutats metropolitanes). Home, 500.000,-€ sense tributar gens és excessiu, molt excessiu! No em sembla correcte, gens correcte. No hi estic d’acord! En la línia d’enterbolir el conjunt de la fiscalitat que caracteritza els temps que corren és una nova victòria d’aquells que volen un estat feble en defensa dels seus interessos que no són precisament els de la redistribució de la renda i la riquesa. Redistribució necessària per permetre una millora per l’igualtat de les oportunitats de tots els ciutadans/es. Ho sento, sóc un clàssic.

De seguir per aquest camí, el també amic i company Antoni Castells quan torni a la seva càtedra d’Hisenda Pública a la Universitat enlloc d’explicar als seus alumnes les teories hisendístiques tradicionals haurà d’explicar les accions fiscals post-modernes (que són molt antigues, com el Domund) com la Marató de TV3. Són els temps que corren. Són els temps que deixem córrer.

(Diego Rivera, La noche de los pobres.)

Madrid, 10 de desembre.

Solé Tura en el record.

Aquests dies s’ha mort en Jordi Solé Tura. No en sé la raó, sempre l’havíem conegut amb els dos cognoms. No és gaire habitual.

En el meu record quedaran moltes coses d’ell en el camí polític compartit en una part de la seva vida. N’explica una: eleccions municipals del 1991. En Solé, llavors Ministre de Cultura, va ajudar-nos a la campanya del Maresme en alguns actes a varis pobles un cap de setmana.

Havia de presentar a la que era la nostra candidata llavors de Cabrils. Crec recordar que es deia Maria García (va desaparèixer desprès de la vida orgànica i mai més n’he sabut res. Coses de les candidatures als pobles). Evidentment l’anunci de la presència d’un Ministre en un acte públic a la localitat va aixecar molta expectació. No crec pas que mai hi hagués anat cap de Ministre a Cabrils i probablement no en tornaran a veure cap d’altre. La sala de La Fàbrica estava plena de gom a gom, però per culpa de la marxa dels actes anteriors d’aquella atapeïda tarda la seva arribada es va endarrerir força. La resta dels que havíem d’intervenir en la presentació varem haver de començar sense ell i a mesura que augmentava el retràs haguérem d’improvisar allargant-nos per entretenir el personal.

Sempre recordaré l’explicació que vaig fer de les visions politiques que a grans trets es donen a les societats entre conservadors, liberals, progressistes i radicals que vaig anar desgranant tal com si fos una classe de dret polític davant d’un auditori que no sé si estava gaire pel que els deia.

En tot cas, crec que en Solé Tura, com a professor de Dret polític, hauria valorat positivament el meu esforç tota vegada que molts dels rudiments de Ciència Política que tinc els vaig aprendre de la seva mà ja que algun dels seus llibres m’han acompanyat.

L’Albert, el seu fill, li va fer un encertat homenatge.

En el record, gràcies per tot el que vas fer, Jordi.

Madrid, 10 de desembre.

Esbarjo.

Bon acudit de Forges a El País d’ahir.

Quatre dies al cor d’Europa (Frankfurt i Colònia ens esperen). Fred, museus, esglésies i catedrals, mercats, salsitxes i riesling (o cervesa). Esbarjo, coneixement i cultura.

Mataró, 4 de desembre.

La fi de la Caixa de Mataró.

L’idea de Josep García Oliver s’ha perllongat durant 146 anys. Ara, s’acaba. Els temps. De la Caixa d’estalvis de Mataró, a la Caixa Laietana, a la Caixa… vés a saber.

Sí, ja no és el temps de la industrialització i la necessitat de protecció social de la nova classe proletària. La reforma Fuentes Quintana, als començaments de la represa democràtica, va obrir nous espais econòmics a les caixes d’estalvis. Noves perspectives amb el repte d’intentar mantenir l’idea originaria als nous temps.

Les caixes d’estalvi no són, no haurien de ser, bancs i crec que no han sabut, o pogut, trobar el seu paper en un sistema financer cada cop més complex i sofisticat. Al menys el paper d’acord amb els seus orígens, encara que no sé pas si era possible.

Poc debat públic hi ha hagut sobre això, malgrat sembli el contrari. Ni polític ni social. Què s’hauria d’haver fet? Endinsats en la jungla financera, com s’ha demostrat que ha esdevingut aquest sector, no hi hagut més remei que patir-ne les conseqüències.

La situació actual del món financer sembla que porta al final del recorregut per moltes caixes d’estalvis, entre elles la nostra, la Laietana de Mataró. El compte de resultats mana, amb la reducció dels marges per atendre les necessitats de funcionament i el manteniment de l’obra social. La capitalització sols amb recursos propis dóna per al que dóna en aquest tipus d’entitats. La caiguda del inflat mercat immobiliari debilita molt aquesta aposta de risc en la que va caure molta gent, no sols les Caixes. I el regulador, el Banc d’Espanya, s’imposa.

S’ha discutit, o parlat, molt de la politització de les Caixes amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (abans, en la dictadura, no n’hi havia de política!). També s’ha explicat molt la diferència catalana en aquesta crítica. No s’ha dit gaire bé res del escàs lligam que han acabat tenint les nostres caixes amb el escanyolit teixit social de les nostres col·lectivitats. Sí, no estaven controlades políticament, crec que això ha estat evident. No estaven controlades. No estaven controlades socialment per ningú, encara que formalment per ho eren per entelèquies. Sols estaven controlades pels seus directius. La tecnocràcia pura, amb els seus propis interessos. Ara s’ha vist que el rei estava despullat. No ens havíem atrevit a dir-ho.

En mig del terrabastall financer d’abast mundial, que no deixa a cap dels seus agents fora, no hi ha agafador social. Les Caixes no tenen agafador social per, com a mínim, discutir què passa i quines sortides són o no possibles.

Quina ha estat la reacció del cos social, de la famosa societat civil, en el que passa a les Caixes d’estalvi? Llevat d’algunes tímides veus que en alguns indrets, no pas a casa, sols han pogut expressar la seva impotència, res de res. Trista constatació del que realment som.

Vaig poder estudiar, tenir “carrera”, gràcies a ser becat per la Caixa d’estalvis de Mataró, a casa eren treballadors. De segon de batxillerat a segon de carrera, quan vaig renunciar a continuar sent becari per començar a treballar de la mà de l’ Ernest Lluch. Sóc, en part, fruit dels objectius socials que es varen proposar els fundadors i mantenidors de la Caixa de Mataró, la caixa de la meva ciutat. Moltes gràcies.

Com a anècdota. Algun dia caldrà explicar el conflicte entre els logos de la Caixa Laietana i del P.S.O.E. a la represa de la democràcia, ja fa més de 30 anys.

Madrid, 2 de desembre.

Pel rigor i la serietat.

La desaforada maquinaria mediàtica sembla que ha jugar una mala passada a un pobre ciutadà estigmatitzant-lo a partir d’actuacions, sembla també, molt poc rigoroses dels serveis sanitaris i policials.

Cal ser curos amb el que diuen els mitjans. Cal saber llegir i escoltar.

Es produeix un fet que sembla, o pot semblar, ressenyable per cridaner, morbós, espectacular, extravagant, reprovable o condemnable, i amb el seu pretès coneixement, sense gaire més comprovació, sols amb el seu anunci, es desferma un allau de declaracions i manifestacions de tota mena de gent que creu que s’ha de posicionar sobre el fet: opinadors, tertulians, càrrecs públics, intel·lectuals i artistes,..., tot el món polític i mediàtic es posa en marxa quasi obligatòriament, a cop calent, sense reflexió i, el que és pitjor, sense contrastació.

No és políticament correcte abstenir-se prudentment, callar i esperar tenir un millor coneixement contrastat. A una pregunta feta quasi bé a traïció, inesperadament o insospitadament, s’ha de contestar indefectiblement. Tothom ha de tenir opinió sobre tot, en sàpiga i estigui informat, o no. Sols faltaria que la gent (especialment sí és un càrrec públic) manifestés que no vol opinar per desconeixement o prudència! Es trencaria la possibilitat d’omplir hores i hores, i pàgines i pàgines, d’informació i transparència! Tots els que viuen d’omplir-se la boca i d’escriure d’aquests principis, d’haver muntat la seva vida personal i professional sobre ells, d’haver fet, alguns, d’aquest principis el seu “negoci” es quedarien sense els beneficis que els proporciona.

Transparència i informació pública, sí. Però amb rigor i no amb frivolitat i lleugeresa. La vida col·lectiva i la democràcia de veritat, no manipulada, ens ho agrairien.

Madrid, 1 de desembre.

Desembre.

Temps d'il·lusió.

Madrid, 1 de desembre.

The Economist.

Llegeixo que "The Economist” fa un article dient que Espanya és el nou malalt d’Europa. Trobo l’afirmació molt cridanera. Les explicacions que faig sobre la situació i les perspectives de l’economia espanyola no són tant derrotistes. Certament, hi ha posicionaments i perspectives diferents (la meva, evident; la d’ells, crec que també evident, com diré al final d’aquesta entrada).

No es tracta de tornar a repetir aquí els quadres de l’evolució del P.I.B. publicats trimestralment per l’I.N.E. que demostren que l’economia espanyola fins ara ha anat millor que el conjunt europeu. Ni el quadre que publica mensualment el Ministeri de Treball que mostra el creixement brutal de l’atur. Tampoc es tracta de repetir l’explicació que vaig fer no fa pas gaire sobre les circumstàncies demogràfiques espanyoles que crec que són la mare dels ous. El 41,64% de creixement de la població activa en els últims 12 anys front al 8,12% del Regne Unit en el mateix període (cinc vegades més!)

El propi article de “The Economist” publica un quadre síntesis.

No els fa veure res que el creixement del P.I.B. que ells publiquen és superior (o el decreixement inferior) en els últims cinc anys a la mitja europea? No els diu res que no n’hi ha per tant en el creixement diferent previst per l’any que ve, dècimes amunt, dècimes avall, d’Espanya i del conjunt de la U.E.? Que la situació no és gaire, per no dir gens, diferent a tots els països europeus? Que el problema és molt general i profund i d’abast mundial? De què senyalar, i estigmatitzar, les escasses diferències?

Certament, el tema diferencial, i escruixidor, és la taxa d’atur que és en el nostre cas el doble que la mitja europea. Aquesta diferència em porta a creure que l’acció política no s’ha de centrar sols en l’economia, en la que es podrà fer molt poc per retornar a creixements com els que experimentarem anys enrere (sí és que, a més, són convenients), sinó que l’actuació política principal s’ha de centrar en què fem amb la gent que tenim (d'aqui i de fora) que voldria treballar i no trobarà feina en molt temps.

I aquí hi ha la gran diferència, segurament, entre la visió liberal (europea) de “The Economist” i la visió d’un modest socialdemòcrata català com jo. Ells sols veuen l’exèrcit industrial de reserva (labour force, ¡toma ya!) que hauria de pressionar a la baixa el cost del factor treball. Jo hi veig persones que s’han d’atendre pel conjunt que continua actiu sense menystenir els drets assolits que té aquest conjunt.

Evident conflicte d’interessos. Retall dels costos laborals i dels guanys de protecció social front a increment de les aportacions tributaries col·lectives. La despesa del pobres front els ingressos dels rics. Fem nosaltres també una mica de demagògia, recony, que la dreta no para! Perquè en el fons el que es tracta és d’això dels conservadors (de conservar) contra els progressistes (de progressar). De la dreta contra l’esquerra.

Mataró, 28 de novembre.

Davant el darrer obstacle.

Ja fa un temps que estem acampats al peu del darrer obstacle que artificialment ens han col·locat per acabar el recorregut de la revisió de l’Estatut. Estem esperant que el Tribunal Constitucional resolgui el recurs que va presentar el Partit Popular. Les darreres noticies no pinten bé, gens bé. Hi ha inquietud a la societat, a les institucions i a la majoria de les forces polítiques de Catalunya.

El President Montilla acaba de fer una mesurada declaració sobre el tema. En el seu paper institucional, però també en el seu paper representatiu.

Estem, deia abans, al peu del darrer obstacle. Sí, una mica cansats ja. Més que cansats, avorrits. Mirem, recelosos, als que tenen la clau per salvar l’obstacle.

Entre els acampats, en el seu neguit, alguns ja estan desempolsegant vells trabucs, calçant-se les espardenyes (o les xiruques) per saltar per sobre del obstacle i intentar aconseguir superar-lo per les “braves”. El recorregut d’aquesta resposta és previsible: Frustració, desencís, mala sang, tensió, i esperem que no comporti trencadissa com en altres moments de la nostra història (els anys 30).

Altres dels acampats, també neguitosos, tant per l’obstacle com per possibles respostes com les que acabo d’apuntar, comencen a albirar amb resignació un solitari i llarg camí, lluny altra vegada de la Terra Promesa, condemnats pels déus. Caldrà aprovisionar-se d’aigua i de paciència, molta paciència. Estaran molt sols.

Per últim, potser alguns dels acampats, grans (o vells), pensaran que ja han caminat prou i que ja no tenen ganes d’anar a trescar per esquives muntanyes o caminar esgotats per llunyans deserts pedregosos, Ho deixaran, se’n aniran a casa a veure i viure.

Si aquest acaba sent el panorama resultant alguns en seran els responsables. Sobre ells caurà tot el pes de la història. Com en altres vegades.

Cal tornar a Salvador Espriu:

...recorda sempre això Sepharat,
fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles dels teus fills.

Cant XLVI de “La pell de brau”

Madrid, 24-26 de novembre.

Projecte Europa

Ara fa poc més d’un any vaig fer una entrada comentant el debat sobre la presència espanyola a la cimera del G-20. Crec que algú d’aquests que va resseguint el que escric al blog va destacar i escampar, penso que malèvolament, la meva crítica sense explicar el que pretenia dir, agafant sols els qualificatius. Res, problemes d’opinar tot tenint un càrrec públic partidari. Si no fos per això ningú faria cabal del que penso i dic.

Ahir vaig llegir l’ample reportatge que El País- Domingo va dedicar a Felipe González sobre Europa. Alguna de les coses que diu estan en sintonia amb el que jo pretenia dir llavors:

“La verdad es que compartimos un espacio público: Europa es un espacio público compartido. Nos cuesta aceptar que un espacio público que se comparte es algo más que la pura suma de intereses de cada uno de los Estados nacionales.”

“Europa es un buen laboratorio para experimentar políticas alternativas, de un uso distinto del poder, de una primacía del derecho, de unas relaciones internacionales que se basen en la diplomacia... Pero no estamos en condiciones de corresponsabilizarnos como Unión, que sería uno de los resultados para hacer esto.”

“Si estuviéramos trabajando por tener una voz única en el Consejo de Seguridad, a lo mejor avanzaríamos un poco más. Cuando se reúnen los bancos centrales no estamos representados por el Banco Central Europeo, está el Banco Central Europeo y todos los bancos centrales de la zona euro. Y así, suma y sigue.”

“Todo esto se justifica diciendo: "La opinión pública de mi país no aceptaría una solución de esta naturaleza". Lo curioso es que pasa lo contrario. Los ciudadanos europeos, en los estudios cualitativos, dicen: "Lo lógico es que Europa hable con una sola voz, en el G-20, en política exterior, en política monetaria...". Dicen lo contrario. Pero los líderes dicen que los ciudadanos nunca lo aceptarían. Ésta es la paradoja.”

Bé, ara ho diu, o ho torna a dir, el President del Grup de Reflexió sobre el futur d’Europa.

Mataró, 23 de novembre

Amb el lliri a la mà.

No amb un lliri, sinó amb un cabàs de lliris. La meva “racionalitat” m’ha tornat a jugar una mala passada deixant-me fora del joc, sense participar-hi.

Mai he parat gaire atenció personal, ni m’he implicat gens, en la tramitació de les esmenes parcials als Pressupostos Generals de l’Estat. Se’n presenten moltes, en els darrers anys més de quatre mil per part de tots els grups parlamentaris. La cosa no té gaire sentit, a la meva manera de veure aquest tràmit. Primer es vota si els Pressupostos són acceptats en la seva integritat i si aquest tràmit s’assoleix es continua amb el de les esmenes parcials. Des de un punt de vista lògic haurien de ser esmenes més o menys substancials que corregissin alguns aspectes del que ha estat globalment aprovat. Doncs no. És el gran “moment” dels diputats/es de circumscripció per demanar coses molt concretes i especifiques que fan referència al seu territori. Sí, allò que s’explica en forma de caricatura de la demanda d’un pont per una determinada localitat.

-“Però si allà no passa cap riu!”
-“Sí, és cert, però si aconseguim el pont ja demanarem el riu l’any que ve”.

Així, el segon debat del pressupost deriva no cap a partides genèriques d’àmbit general que desprès a través de les convocatòries públiques i obertes corresponents ja es distribuiran, sinó que és una lluita per col·locar “pintades” al pressupost actuacions concretes localistes, propostes de “campanar” que moltes vegades desprès són d’impossible realització. L’abaixador de Premià, no, Sr. Sánchez Llibre?

Té explicació històrica, la dels diputats de circumscripció en els temps que aquestes eren reduïdes, de partit judicial quasi bé, i té explicació actual en la dinàmica de les relacions de la premsa local i els polítics (els aconseguidors tenen més rellevància), i d’aquests amb les seves organitzacions (els aconseguidors tenen més predicament). Als mitjans locals no els interessen els gran temes (ja els tracten els grans d’abast estatal), no veuen, o no volen anar, més enllà del campanar. Per això el primer que pregunten en una roda de premsa de capital de província i àdhuc més avall és: “Que hi ha per tal o qual localitat d’aquí?”

Res, ja pots explicar que la política de pensions, de protecció social, de grans infraestructures, d’adequació de la justícia i els seus instruments normatius també els afecten (als seus veïns) tant o més que a la totalitat del país segons els indrets, res, no hi ha res a fer. Per això els diputats/es, començant pels dels grup que recolza al Govern (el que sigui en cada moment), en aquest tràmit en comptes de ressaltar les polítiques generals malden per aconseguir una engruna del pastís pressupostari per endur-se’n cap a casa seva. A vegades ni a engrunes arriben.

El Govern, davant aquest allau de esmenes parcials localistes, opta per establir una bossa d’un import marginal que li permeti acontentar amb un grapadet d’esmenes alguns grups parlamentaris, que li han donat o li poden donar recolzament en aquest o en altres tràmits parlamentaris. El procediment es fa en base de esmenes transaccionals signades conjuntament entre ambdós grups, esmenes que evidentment passen sense dificultat i són aprovades. També alguna vegada es produeix la sorpresa que se’n colen algunes sense recolzament del grup parlamentari governamental, però són rares i escasses les vagades que això passa.

Mecanisme diabòlic, ja que el Govern, a través del seu grup parlamentari, no discuteix gens ni mica el que li proposen. És el moment propici dels grups que pacten, que per regla general aprofiten per derivar escandalosament cap al seus interessos més partidistes des d’un punt de vista territorial si no ho fan cap a interessos purament personals (des d’un punt de vista polític) del negociadors.

Mecanisme diabòlic ja que a continuació, els que han aconseguit alguna engruna, no perden el temps en presentar-se davant la seva opinió pública dient que han aconseguit això o allò en benefici dels seus conciutadants/es forçant la voluntat del Govern que no ho tenia en compte. Més diabòlic encara és el fet que moltes vegades aquests grups i els seus diputats han votat en contra de la totalitat del Pressupost i fins i tot en la votació parcial de les seccions que inclouen les esmenes que ells han lluitat per introduir.

La senadora Candini, de CiU, és un “as” en aquest aspecte. Primer publicita que introduirà esmenes, sense explicar el tràmit en que ella, millor dit, els seus correligionaris, votaran en contra a la totalitat del pressupost. Desprès en la negociació que fan els seus aconsegueix que li col·loquin un parell o tres de temes conjuntament amb el grup socialista, és a dir amb nosaltres, i a continuació es llença a explicar a la seva localitat que és gràcies a ella que algunes actuacions o subvencions s’han aconseguit. En part té raó, però amaga moltes coses adverses per ella, entre d’altres que si fos pel seu vot global no hi hauria pressupost ja que no s’hauria aprovat res de res.

Una de les d’enguany mereix figurar en els anals de la ciència política, apartat negociació pressupostaria esbojarrada. Ha aconseguit col·locar una partida específica de 50.000,-€ per subvencionar la celebració del 75è aniversari de la colla gegantera de Calella! Si mai algú estudia a fons els pressupostos pel 2010 es trobarà aquesta partida. Res de considerar per què ha de servir el pressupost de l’Administració Central de l’Estat, de quines coses ha de preocupar-se. Vinga! Peix al cove! I a vendre, que és del que es tracta.

Com es pot veure, pura racionalitat. No obstant, la setmana que ve aniré a explicar als companys de Calella, com estic fent a d'altres llocs, tot el Pressupost i la situació econòmica actual amb el risc que em retreguin que no he aconseguit, com d’altres, res per la seva localitat. Política front a política. Diferències entre uns i altres.

Mataró, 22 de novembre.

On comença l’embolic.*

*article per El Punt.

En el moment econòmic i polític actual torna haver-hi cridòria sobre el mal finançament dels Ajuntaments. Al final hauré de rendir-me i acceptar-ho. He mantingut –encara ho mantinc i no sóc sol- que aquesta queixa ha esdevingut un tòpic. Un tòpic que fa molts anys que dura, masses. Ho varem començar a dir els responsables municipalistes als anys vuitanta i ha travessat varis cicles econòmics, amb els seus moments de recessió i de creixement. Ha subsistit a governs de signes diferents, que han anat fent retocs al tema de més o menys calat i rellevància. I es manté la queixa. Curiós, si més no.

Aquests dies, amb els darrers cassos coneguts o destapats de pretesa corrupció al món local es tornen a aixecar veus que situen un possible origen dels fets en el mal finançament de les Corporacions locals sense parar-se a pensar en la diferenciació evident entre les Corporacions i el seus administradors.

Però segurament pot semblar que hi ha un punt de cert en l’origen dels problemes: la utilització del urbanisme com a font per cercar recursos per nodrir les arques municipals. Estaria quasi bé disposat a acceptar-ho. Potser sí que alguns, o molts, Ajuntaments han utilitzar aquesta via. No tenien altres recursos? Certament que sí. Però, els utilitzaven? O, posem-ho millor, en tenien prous per fer el que volien fer? Aquí segurament respondrem que no. Que els en hi faltaven, no per fer el que tenien que fer, sinó per fer el que volien fer (que és una altra cosa).

I aquí, per mi, és per on comença l’embolic. Què és el que volien fer?

Crec que una de les característiques de les nostres societats riques (i ruques) és haver perdut la noció dels límits. De la seva existència. D’aquella vella noció de l’economia com la ciència de l’administració dels recursos escassos susceptibles de ser usats amb finalitats alternatives. Recursos escassos, però considerables, front a necessitats infinites i discutibles, malgrat que les més peremptòries estan cobertes a l’abast.

Ara, les demandes ciutadanes, vehiculades directament, o per entitats i associacions, o pels mitjans, o pels propis partits polítics, crec que estan desbocades (“No n’hi ha prou!” Vell crit de guerra de la mainada per tornar a fer ballar els gegants. Quina imatge, no?). I per part dels governs locals -tal com estan configurats (Ah!, la llei d’Hont!)- hi ha poca capacitat de resistència crítica a elles.

Resistència crítica he escrit. No vol dir pas que l’administració s’oposi per sistema a les demandes ciutadanes, sinó que vol dir que les ha de valorar d’acord amb els recursos que té i les prioritats de govern que ha establert, que se suposa que responen a l’oferta primer electoral i després programàtica dels que manen.

Difícil, molt difícil. I més ara que es posa de manifest que el creixement s’ha estroncat, que ja no n’hi ha per anar dient que sí a tot i a tothom, i per si encara no ens havíem adonat que no podíem continuar per aquesta senda esbojarrada d’acabar amb el nostre planeta.

Madrid, 11 de novembre.

Notícies. Descarat.

Avui al respondre a la ràdio sobre les notícies del dia crec que no he estat gaire correcte políticament. Potser fins i tot un punt descarat. L’estat d’ànim.

1. Nuria Parlon. L’elecció pel PSC com a candidata per Alcaldessa de Santa. Coloma. Tots els mitjans destaquen que és jove. Jove? Té 35 anys! Què és ser jove ara? Jo vaig ser Alcalde amb 34 d’anys. Són els d’aquesta edat els que han d’agafar les regnes, tenen que construir el seu futur, no que els hi fem els que ja estem ben madurs. Tal com ho varem fer nosaltres, els que tenen la meva edat, al seu moment.

Els companys i amics Antoni Fogué i Joan Carles Mas que són de la meva quinta, més o menys, han fet bé deixant pas. En Toni per moltes circumstàncies, la principal no és coneguda. Una forta abraçada a tots dos.

Núria, no et conec gens, ànims! Et toca ja! Te’n sortiràs, i si necessites l’experiència dels grans aquí ens trobaràs. Tens formació, ja tens experiència en aquest camp i tens la responsabilitat de aixecar la alacaiguda moral política i cívica de la teva població. No estaràs sola.

2. Joan Laporta. El món del futbol no pot donar cap lliçó al món de la política. Faltaria més! Lideratge? Èxits? Propostes? En què ens poden donar lliçons? D’acord que els polítics tenim mala imatge guanyada a pols, però els canviarem per la gent del futbol? Els Gil y Gil? Els del Madrid que surten cada dos per tres a la crònica policial? Els que espien als seus companys de Junta? Els dels tripijocs, saraus i barriles de tota mena? Els dels “pelotazos” immobiliaris? ... Au va! No fotem!

No sé, ara que es demana tanta transparència, declaracions de patrimoni, declaracions de renda, d’interessos, ... Podrà aquest senyor aportar-los tan francament com ja fa anys fem els polítics? Per cert, de què viu aquest senyor? En treu alguna cosa del Barça? Desprès dels 600.000,-€ de l’Oliver ens ho podem pensar tot. Què voleu, rememorar les “Espècies protegides” d’en Ferran Torrent?

3.Llavaneres. El Punt a tota portada. Nova denúncia (bé, propòsit de fer una denúncia) contra l’anterior Alcalde de Sant Andreu de Llavaneres, que era del PP governant amb el PSC (¡toma ya!). Cal recordar novament que estem en un Estat de Dret?

D’acord, es pretén presentar una denúncia. Està ja presentada formalment? Està ja acceptada per la justícia competent? S’ha instruït cap sumari? Hi ha hagut algun judici? S’ha produït cap condemna?

Per favor, aturem aquesta histèria! Assosseguem-nos una mica. Parem aquesta visió conspirativa i manipuladora generalitzada! Fem les coses com s’han de fer. Atinguem-nos als procediments i acatem sols els veredictes d’aquells que tenen que fer-los que són els jutges. Res de veredictes populars ni mediàtics!

Mataró, 13 de novembre.

Aquesta setmana al Congrés.

Dos importants debats aquesta setmana al Congrés. El de les esmenes parcials al projecte de Pressupostos per l’any que ve i el de la reforma de la LOFCA, el finançament de les autonomies.

Bé, el primer no és pas un bon debat. Ja ho he explicat altres anys. Més de 4.000 esmenes discutides ja en Comissió i de les quals sols en van ser aprovades pel Ple un petit grapat, les pactades pel grup socialista amb d’altres grups, però no pas cap d’altra sense aquest acord. No recordo d’altres anys, com aquest, no haver perdut cap votació.

No, el bon debat al final, a les dues intervencions finals del nostre portaveu Paco Fernández Marugán. Excel·lents intervencions. Va centrar de què va el Pressupost, quines possibilitats i alternatives té, perquè els socialistes defensem el que defensem. En front, el PP, i un bon símil taurí d’en Marugán. En la “fiesta” és el torero o és el toro qui domina l’envit. El PP és el toro, nosaltres, els socialistes, el torero. Va sortir quasi bé a “hombros”, aplaudit pel grup que demanava l’orella (i el “rabo” d’en Montoro). Per cert, a aquest no el van aplaudir ni els seus.

El segon debat va ser la consagració de la Montse Colldeforns com a política i parlamentaria (per si encara algú ho dubtava). Ella, una independent col·locada a la llista socialista per la seva reconeguda vàlua tècnica, es va arrencar amb un “Escolti bé, Sr. Sánchez Llibre: Avui votaran vostès (CiU) amb el PP que ha portat l’Estatut al Tribunal Constitucional”, i va continuar amb tota una lliçó de federalisme, a Espanya, a Europa, al món, tota una explicació del perquè cal escollir el nostre camí, el camí del PSC, aplaudida d’allò més per tot el Grup socialista (del PSOE) sota l’atenta (i sorpresa, suposo) mirada del pes del Govern amb el Presi al capdavant.

Felicitacions, Montse! Ho vas fer molt bé! Ets molt bona! (En tot aspectes).

No cal dir que ho varem guanyar tot. Amb aliances variables, però sense cap derrota. El resultat parlamentari d’aquesta setmana dóna ales a la legislatura.

Mataró, 13 de novembre.

Barcelona-Sitges.

Per tancar oficialment la temporada cicloturista la Federació Catalana de Ciclisme torna a organitzar la 15èna. pedalada ecològica Barcelona-Sitges.

Els amics que sortim habitualment per les rutes del Maresme amb més o menys constància ens feia gràcia fer-la ja que era una oportunitat de recórrer una carretera que per les seves característiques semblava molt agradable (paisatge, distància a fer, desnivells,…) però que amb el trànsit obert se’ns feia a cop d’ull perillosa. Donat el caràcter de la convocatòria federativa varem poder fer el trajecte sense problemes amb la carretera tancada transitada sols pels ciclistes.

Sortida al Camp Nou amb unes mínimes formalitats després d’escoltar la lectura d’un manifest per un ciclisme més segur. Una munió de gent amb tota mena de màquines: de carretera les més, de muntanya moltes, menys de passeig, algunes de plegables de roda petita i també algunes de rares. En Remigi, per problemes domèstics, al final no ens va poder acompanyar. El dia es presentà enteranyinat però sense amenaçar pluja, encara que molt ventós.

Sortir de l’àrea metropolitana va comportar travessar pels carrers principals de l’Hospitalet, Esplugues, Sant Just, Sant Joan Despí, Sant Boi, Viladecans, Gavà fins a Castelldefels on ja embocarem el començament de la vella carretera de les Costes del Garraf. En aquest primer tros la marxa no fou ràpida donades les característiques urbanes i l’aglomeració de participants en alguns indrets. No feia gaire sol. Calia anar atent ja que circulàvem molt atapeïts però em va donar la impressió d’espais públics força endreçats. El treball dels Ajuntaments del Baix Llobregat en aquests anys de la democràcia.

A la sortida de Castelldefels les dues primeres pujades varem començar a garbellar el dens pilot que les va afrontar. Grans, joves, famílies amb criatures, esportistes, passejants, grossos i prims, jovenetes i madures, de tot i força, mai tant ben dit. Desprès dels primers ofecs tot ja va rodar més planer i assequible. El sol ens va acompanyar en aquest segon tram permeten excel·lents vistes del paisatge sobre el mar lluent de plata el reflex del disc solar, malgrat que en alguns indrets, especialment cap al final del recorregut, els cops de vent van ser força molestos. Tot el recorregut al costat de la carretera era un seguit de ciclistes alleugerint la bufeta. El nostre company José Mª, més lleuger, preparat i amb menys anys, es va avançar per retratar-nos en l’esforç. Espero que ens enviï aviat els resultats.

A Sitges, a l’arribada, ens varen donar un sac d’esquena de propaganda de la Federació i varem poder enganxar una beguda de suc de fruita per refer-nos. La Juliana Esquerra ens va adreçar prop de la seva amiga Mercè Sella, coneguda pintora sitgetana d’estil naïf, que molt amablement ens va oferir la seva casa per dutxar-nos i aconduir-nos una miqueta, el que ens va permetre canviar les nostres disfresses de ciclistes per vestuari normal.

Un bon arròs a un restaurant del passeig de la ribera, amb les corresponents pròpies del servei logístic, ens va reposar les forces gastades en la jornada.

Prima cratera ad sitim pertinent,
secunda ad hilaritatem,
tertia ad voluptatem,
quarta ad insaniam.

Lucius Appuleius.

Una política democràtica més sòlida.

Llegeixo un article d’en Jordi Font al blog de Catalunya Causa Comuna sobre els afers que ens estan sacsejant aquests dies. “Més política, més democràcia”, publicat al diari Avui el 1 de novembre.

“LA RADICALITZACIÓ de la democràcia és l’únic antídot efectiu contra el buidatge de la política, contra la seva reducció a la mera conquesta del poder, contra la privatització de la política, contra la corrupció. Sí, només hi ha una recepta: més política, més democràcia.”

Aquest paràgraf ve precedit d’una cita del que varen escriure Raimon Obiols i Antoni Comin a “Paraules del socialisme” l’any passat.

És cert, hem, estem, assistit remugant però inoperants (impotents?), al buidatge de la política, a la seva reducció sols electoral, a la seva privatització, i n’estem veien els resultats. Però m’inquieten algunes de les propostes que es fan per la represa de la política. Són propostes que –crec- obliden algunes característiques complexes de la societat en què vivim i dels seus components, els ciutadans/es, que d’això algunes vegades en tenen el títol però escassos elements per esdevenir-ne plenament.

Tinc la percepció que a mesura que et fas gran dónes més rellevància als coneixements per comprendre el què passa. D’aquí la importància que s’ha de donar a l’ensenyament i a la cultura per formar persones responsables i per tant més lliures. Participar, i decidir, en processos democràtics des del desconeixement, des de la manipulació o des dels instints primaris, no crec pas que sigui bo. Fins i tot pot ser contraproduent. Quants Savonaroles i quantes bullangues il·lusionades i estèrils no hem vist en el decurs de la història?

M’hi he trobar moltes vegades en les explicacions de temes hisendístics que conec una mica. No fa pas gaire. I les eines que tenim per formar a la gent, l’escola, els mitjans de comunicació, les associacions polítiques i socials, no és que siguin gaire reeixides en aquest objectiu. Amb les seves visions corporativistes, de profit o d’interès particular, moltes vegades esdevenen tot el contrari.

Ara, hi ha qui pensa que amb les noves eines que possibilita la revolució tecnològica podrem avançar més de pressa. O no, penso. Sí que és cert que hi han moltes més finestres al món. Moltes més possibilitats d’expressió que mai. Es trenquen els vells monopolis d’uns quants sobre el saber i l’opinió, però el que fins ara es veu per la xarxa és força descoratjador. Hi ha molta porqueria, molta banalitat, molta estultícia i això no és bo.

No perquè hi hagin moltes expressions individuals penjades és ja de per sí un símptoma d’avanç. Hi hauria d’haver més opinió expressada col·lectivament amb els fonaments més rigorosament construïts. D’aquí la necessitat d’eines associatives, digueu-li com vulgueu, per fer política. D’aquí el llastimós penar de les que tenim .

Però, vaja. En el món d’avui potser això és com demanar la lluna.

Mataró, 9 de novembre.

El temps d’aquests dies.

(Forges a El País)

En Josep M. Vallès tanca un article sobre la inexperiència dels polítics i la seva possible superació amb algunes propostes, però diu: “Amb tot això, es facilitaria la correcció d’un fenomen preocupant. Però no serà possible sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la política de l’antipolítica”.

En la seva crònica sobre les reticències txeques a la ratificació del tractat de Lisboa, C. Galindo, clou amb unes paraules del director de la Universitat de Nova York a Praga, Jiri Pehe: “Cuando todo el mundo en el bar piensa, mientras ve las noticias en la televisión, que lo haría mejor que sus líderes, es que algo falla.” Brutal!

Llegeixo a L’Hora, dels amics de Nou Cicle, el comentari de Sebastià Sardine a un editorial, comença així: “La política l’estan deteriorant els polítics. No es pot estar tants anys en política, s’acomoden, dominen el medi , es creen agenda de contactes, negocis i.. finalment cauen. Molts estan en política per això. Pel sou, per l’agenda, pels contactes, pels negocis col·laterals.”

I clou, molt fort: “Fa anys que no milito en cap partit, tot i que vaig militar-hi, havent estat regidor i constatant com, l’administració es una maquina diabòlica que engull projectes i iniciatives de qui vol realment aportar noves idees i esforç pel be comú, be comú i propostes que son enteses per la màquina política, com un intrús que cal extirpar.”

Per cert, en els blogs amics del Nou Cicle m’ha agafat al peu de la lletra i m’han deixat fossilitzat en una entrada endarrerida d’un mes.

La que està caient! Aquí, allà, arreu,... La gent s’ho mira, la gent ens mira, t’ho diuen al carrer, al bar quan vas a esmorzar (no dic els comentaris que llegeixes a la xarxa, esfereïdors), tens una sensació d’impotència, continues posant-hi la cara i el coll.

Penses: Tot plegat, si és qüestió de decantar-se per que en vinguin de millors, dons mira, no passa res. Fet i fet, la nostra generació ha fet la seva feina i potser sí que ara ens toca descansar i cal que en vinguin uns altres. Però, a cas hi són? Hi són ja? Els veiem a venir o no? Les esbravades individuals, desorganitzades, deriven sols en bullangues que sempre acaben aprofitant els poderosos pels seus interessos. Qui agafa el relleu i amb quines eines?

Hem d’explicar bé –tan bé com sapiguem- el què passa i per què passa. No nomes en la política, sinó en l’economia, en la societat. El que es pot fer i el que no. I també hem d’explicar ben bé que per millorar i/o canviar les coses cal fer-ho organitzadament. Que la democràcia que gaudim permet moltes coses. A veure si al final nosaltres som molt dolents però no n’hi ha de millors.

Mataró, 4 de novembre.

Percepció d’arrelament.

Enguany, 50 anys del Premi Iluro. Per la nostra ciutat, i per extensió pel país, un fet important donada la rellevància que ha aconseguit aquest certamen historiogràfic. El reconeixement públic i institucional li ha vingut de la mà de la Generalitat que li ha atorgat la Creu de Sant Jordi.

L’amic Jaume Boter de Palau, President de la Caixa Laietana, entitat patrocinadora del Premi a través de la seva Fundació, en les seves primeres paraules de presentació del acte, justifica l’èxit i la persistència del premi en base a que “som un país de gent arrelada”.

Tinc dubtes que l’afirmació sigui precisa o exacta. Cert, en tenim el convenciment, nosaltres, els que hem nascut aquí de nissagues que es remunten molts anys, fins i tot molts segles, sobre aquesta terra. Malgrat que... “mil leches hay en tus cenizas”.

Però, potser és un miratge contemporani. Potser, sols és un tret d’aquests anys en què ens ha tocat viure a nosaltres. Sí més no, una de les cançons populars catalanes més pregona és “L’emigrant”, amb lletra de Mosén Cinto i música d’Amadeu Vives, que és un lament al desarrelament forçat.

La gent que ha viscut a les ribes de la Mediterrània ha anat i vingut al llarg dels temps. Els que hi eren en un moment històric determinat s’han barrejat, quan no han estat expulsats, per nous elements que hi ha arribat. Manta vegades, molts dels que hi eren han hagut d’anar a “buscar-se la vida” més lluny que a prop. Les diàspores mediterrànies són velles i extenses. De la més antiga i famosa, la dels jueus, passant per les més modernes de llevantins, grecs, italians, turcs, espanyols, algerians i marroquins. Els Estats, avui, quasi bé tots, tenen instruments administratius al seu servei.

Però a alguns de nosaltres ens fa il·lusió pensar en les nostres arrels, i la història, en aquest cas el nostre Premi Iluro, ens les desenterra, descobreix i explica. Però són les nostres petites arrels. La saba que ha alimentat a gernacions de l’humanitat, el que som, ve de molts indrets, de tots els temps, i segurament avui en dia, i més en l’esdevenidor, de molt lluny i no pas per la terra.

El Premi Iluro d’aquest any l’ha guanyat l’historiador Ramon Reixach que malgrat la seva madura joventut ja va pel tercer que s’emporta. Felicitats, Ramon. Ens descobreix – si ho he entès bé- les vicissituds d’una branca de la societat mataronina estroncada en la seva possible potencialitat, com d’altres, per la nostra guerra civil.

L’accèssit, enguany hi ha hagut accèssit, se’l va emportar en Francesc Forn, deixeble d’en Pons Guri com ens va confessar, sobre les correries dels pirates nord- africans a les costes de la nostra comarca als començaments de l’Edat Moderna. “Em fas més por que una fragata de moros”, diu la dita popular.

La Caixa Laietana aprofita l’efemèride per publicar un llibre de molt bona factura sobre la història d’aquests 50 anys del Premi Iluro a càrrec de bons coneixedors del tema: en Joan Giménez Blasco, des de fora; en Pere Tió, des de dins; i les fotografies d’en Ramon Manent.

Mataró, 2 de novembre.

Novembre.

Canvi de roba.

Mataró, 1 de novembre.