Relat de campanya-42. Acte central del Maresme.

Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat
de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra.

(Salvador Espriu)

Des dels meus anys, miro cap endarrere.

No es tracta pas de remuntar-me massa lluny. Ja sabeu que poc m’agrada parlar de la Guerra. Uff...! fa tant temps! Podria parlar-vos de com varem assolir la “Nova Ciutat”, i com no gaire lluny d’aquí enderrocarem el viaducte que portava la sortida de l’autopista cap a la carretera. Això ja ho coneixeu de primera mà. Perquè os he de cansar?

Vull parlar-vos sols d’aquests quatre darrers anys. Ja ho sabeu, ho he vist a tocar, des de la barrera i algun cop fins i tot dins la plaça. He ajudat a la feina, i amb el meu vot, i alguna vegada amb la meva veu, he contribuït als canvis legislatius i a recolzar l’acció de Govern que hem fet els socialistes a Espanya.

Tant important ha estat? Si, nois i noies. Què os penseu? Aquests quatre anys, el dia de demà, estaran als llibre d’història. No exageres? No, no.

Desprès d’aturar els ciutadans i les ciutadanes amb el seu vot del 14 de març del 2004 la deriva megalòmana i dretana de l’Aznar i companyia, els socialistes encapçalats per Rodriguez Zapatero, i amb el President Montilla de Ministre llavors, varem començar a capgirar la situació. Ja ho recordeu, n’hem parlat molt. La tornada de les tropes espanyoles de l’Iraq, l’aturada del transvasament del Ebre, ... I varem anar construint els nous drets civils per aquells que n’havien estat exclosos i millorant els drets socials a qui més en tenia necessitat i maldant per que l’escola s’adaptés als temps i l’accés al habitatge fos menys difícil pels joves i ens varem preocupar molt pel medi ambient posant dempeus tot una panòplia de lleis per poder deixar un espai natural millor per les generacions futures. I varem entomar la segona reforma autonòmica amb l’empenta i al rebuf de la voluntat catalana d’ampliar l’autogovern.

La gent ens va fer molta confiança. La mostra..., la continuïtat i millora dels indicadors econòmics: la ocupació, amb la taxa més alta que mai havíem tingut; la necessitat de gent de fora que varem incorporar legalment; la desocupació més baixa que mai; el creixement global amb una forta creixença de la formació bruta de capital, que vol dir bones perspectives de futur; la prudència i els bons resultats en els comptes públics que fa que avui siguem l’enveja d’Europa en això. Bé, com que és el meu tema, per professió i pel encàrrec que em van fer els companys a Madrid, ara m’embalaria i os embafaria de xifres, estadístiques, comparances, i gràfiques. Per mi ha estat un plaer poder escoltar i aprendre de Pedro Solbes, del Mafo (aquesta és una cosa madrilenya), del noi Vegara que ara ve a la nostra llista (perdona David lo de noi), d’en Joan Trullén (que ens havia ajudat molt temps enrere aquí a Mataró), de l’Ignasi Nieto en energia, d’en Josep Puxeu en agricultura (ah, el preu del conill!), i dels dos Ministres d’Indústria, Turisme i Comerç que els socialistes catalans hem aportat al Govern, l’ara President Montilla i en Joan Clos.

Abans parlava dels nous drets socials. La Llei de la promoció de l’autonomia personal i l’ajut a les persones amb dependència. Avui està a l’ull del huracà, en parlaré més endavant, perquè és una peça cabdal per fer front des de la col·lectivitat a les necessitats sorgides de les noves condicions i condicionants socials (les estructures familiars d’avui) i demogràfiques (la prolongació de la vida i les noves malalties). I em deixo l’ampliació dels drets econòmics. El Salari Mínim Interprofesional a 600 euros, la puja de les pensions especialment de les més baixes, l’Estatut del Treball autònom que ara cal desenvolupar,... M’aturo, ja que si continuo explicar-vos més coses os aclapararé (societat de la informació, infraestructures, ajut al desenvolupament,...). Cal fer balanç, però al ser tan positiu i evident no cal estendre-s’hi.

Cofoi? Home, hi ha motius per estar-ne, però deixem-ho en content i orgullós d’haver-hi contribuït.

En fi, mirar endarrere... Es veu la petja que hem deixat els i les socialistes amb el nostre treball en aquests darrers quatre anys.

Però, ara estem aquí. Parem-nos un moment a mirar al nostre voltant.

Manel, vols dir que tot això que has explicat és cert? Si escoltem a la gent del carrer no sembla tan clar. Si escoltem als adversaris polítics, gens ni mica.

L’economia és un desastre. La imatge d’Espanya al món està per terra. El President va portar al país als peus dels cavalls dels terroristes. Les concessions (?) als catalans posem en dubte la viabilitat de l’Estat. Els bisbes, alguns bisbes, diuen que ens porteu al infern i vosaltres al davant. Que la Llibertat està en perill!! Què fort!!

I lo fort és que hi ha gent que s’ho creu. La necessària explicació que es feia sobre l’actuació del Govern de Rodríguez Zapatero ha estat tapada sistemàticament pel eixordador soroll de predicadors de catàstrofes i de desastres que ens ha acompanyat tots aquests anys. Confesso que em vaig equivocar. Vaig pensar que no aguantarien el ritme dels primers temps i que s’anirien esllanguint i estovant. No ha estat així, ans al contrari, Qualsevol intent d’afrontar nous temes, i de resoldre’ls raonablement, ha comportat més esverament dels nostres adversaris.

Han blasmat i ens han tret la gent al carrer per tot. Per la família contra les disposicions que hem fet per les noves famílies. Per les víctimes del terrorisme contra els intents que no n’hi haguessin més de víctimes. Contra els catalans perquè no ens sentíssim els catalans millor dins d’Espanya. Per la llibertat per pretendre ensenyar als nostres joves a ser bons ciutadans lliures.

I alguns encara diuen que som el mateix els uns que els altres. I alguns encara diuen que no hem estat prou valents i que havíem d’anar més enllà. I alguns parlen que ens hem acollonit i espantat. I alguns estimulen la sensació de que no val la pena i que ja s’ho faran. I alguns creuen que cal manifestar un rebuig en forma de vot en blanc. Però, és què estan cecs? Tan enterbolida tenen la mirada que no veuen el pati? O, és què són tan toixos, o potser superbs, que no se’n adonen?

Home, que ni som àngels, ni supermans, ni herois, ni perfectes. Som humans, amb virtuts i defectes, com tothom. Hem fet errors, però els hem reconegut. No ens hem amagat quan calia donar la cara. Sabem que cal treballar millor i no abstreure’ns complaents en les situacions que causen enuig i greuges als ciutadans i ciutadanes.

Però, cal posar-hi l’esquena i ajudar. No pas entrebancs i pals a les rodes. Escolteu, el lema és molt clar: Si tu no hi vas, si nosaltres i vosaltres, no hi aneu, ells tornen. Així de senzill, així de fàcil. I ja sabeu qui són ells: el centralisme, el nacionalisme, la dreta.

Hem de mirar endavant. Hem d’aixecar el cap i mirar alt i més lluny.

Al davant veig la Carme, la nostra Carme Chacón. No en parlaré gaire d’ella. Os ho explico: L’altra dia, al míting de l’Hospitalet em van fer seure al costat de la seva àvia. Encara té àvia! I ja ho sabeu: qui té àvia, perquè ha de preocupar-se? Prous lloances li fa! Ho vaig dir a l’acte principal de les darreres municipals aquí a Mataró: serà la nostra cap de llista per Barcelona. Tampoc era cap aposta agosarada. Jugava sobre segur. L’he vist dirigint molt seriosament la Cambra de Diputats quan substituïa al President Marín. I després l’he, l’hem, vist afrontant amb empenta un dels temes més sentits dels joves avui: el dret a l’habitatge. És d’una nova generació que pren, ens pren, el relleu en la llarga marxa dels socialistes de tots els temps cap a un món millor. Estem orgullosos de tu, Carme!

Anem a mirar el camí que ens espera. Cal ara desenvolupar l’Estatut que ens va portar molts mal de caps per aprovar-lo Aprofito: cal agrair als socialistes espanyols, a tots els socialistes espanyols el seu vot afirmatiu. El PP va voler que tothom es retratés i manifestés públicament el que votava. Doncs, bé. Tots, tots els socialistes espanyols ho varen fer. Per ells, el nostre aplaudiment!. Ja el tenim, prou debats sobre el tema, a treballar! A assumir amb responsabilitat les seves disposicions i a estendre les seves possibilitats, que són moltes.

I tenim un repte cabdal: Hem dit que des de fa molts anys no havíem estat prou reconeguts en la inversió que precisàvem. El passat estiu ens va petar la xarxa de distribució elèctrica a l’àrea de Barcelona. L’arribada de l'AVE a Sants va posar de manifest les mancances de Rodalies. La nostra comarca rebenta pels descosits d’una xarxa de ferrocarril i carreteres que ja no dóna per a més. Com una maledicció bíblica, o tercermundista, estem avisats novament de la manca d’aigua. Volem per nosaltres i els que ens visiten unes millors platges i passejos marítims.

I jo os dic: Tot això ho podem aconseguir. Millor dit, ho hem d’aconseguir! Moltes de les necessitats i del somnis que tenim poden ser una realitat si els fons que ha de proporcionar la addicional tercera de l’Estatut arriben. Si ningú torpedina l’Estatut vindran, tindrem aquests recursos.

Un moment per les comunicacions viaries i ferroviàries de la nostra comarca: Trasllat de la N-II fora del Maresme, nova carretera intercomarcal entre els pobles de baix i de dalt, vella N-II com a carrer gran, de Camí Ral a Carrer Gran, Gran del Maresme, el podríem batejar. Manteniment del peatge a la C-32 pels de fora amb eliminació gradual del mateix pels usuaris habituals de la comarca, tal com ja tenen els de la punta de baix. En ferrocarril, la doble via –ja trobaran els tècnics la solució- d’Arenys cap el nord, fins a Massanet. La línia orbital cap al interior relligant la segona corona metropolitana, de Mataró a Vilanova i la Geltrú. L’arranjament de les estacions de la línia C-1, 18 estacions amb 50 milions d’euros. Necessitem posar al dia la xarxa viaria pels que som, més de 400.000, i pels nostres requeriments econòmics i socials de mobilitat.

En la Llei, dita, de la Dependència varem dibuixar la xarxa de protecció per les persones que precisen ajuts per la seva especial condició física o psíquica. La vella xarxa de l’antiga família se’n a nat en orris, i la col·lectivitat en el seu conjunt, l’Estat, ha proclamat que cal fer-se’n càrrec. Del 2007 al 2015, la xarxa dibuixada s’ha de construir. Ens espera molta feina, d’aixecar equipaments, de desenvolupar serveis, de millorar la coordinació administrativa, de ser més eficients en el desenvolupament dels protocols d’actuació. I no patiu pels recursos econòmics. Ni hi ha i hi continuarà havent.

Estem preparats per afrontar el període d’incertesa econòmica que sembla que ens ve. No hem de pensar pas en retallades de la despesa pública. Estem poc endeutats com a país, i la economia espanyola continuarà creixent, potser no tant de presa com en els darrers anys, però ho farà sobre unes bases que estan esdevenint més sòlides que abans. Les partides destinades a Recerca i desenvolupament continuaran creixent i l’atenció a l’educació continuarà essent prioritària. Podrem atendre als més desafavorits, a les rendes més baixes, el SMI a 800 euros i les pensions contributives mitges a 850 pels que tinguin persones al seu càrrec i 700 pels que no en tinguin. No hi ha motius pel catastrofisme que prediquen alguns.

Podria parlar-vos més llargament sobre tots els altres temes que proposem pels propers anys: de més igualtat, d’ampliar drets socials, d’integració dels nou vinguts, de solidaritat amb els països pobres, de seguretat i convivència, ..., la llista seria llarga i he d’anar acabant.


Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra.

Jo he mirat aquesta terra, ho sabeu. I conec a la seva gent. I estic convençut que saben entendre el missatge que els estem enviant. I que comprenen molt bé, massa bé, el missatge dels “altres”. Amb nosaltres, amb els socialistes, endavant. Amb els altres, la dreta que representa el PP, endarrere. Amb nosaltres, més drets. Amb ells, retallades de drets. Amb nosaltres confiança en el progrés. Amb ells certesa en el passat.

Mireu, no és el mateix Rajoy que Zapatero, no és el mateix. I compte! Si nosaltres, vosaltres, no hi aneu, ells tornen! Si hi anem, anirem a més. Ja ho sabeu, a convèncer que cal anar a votar i a votar socialista! Gràcies, i a guanyar!

Mataró, 24 de febrer.