L’"Asociación cultural Rodeños andaluces en Cataluña" em convida a fer la conferència del acte que fan cada any per commemorar el dia d’Andalusia. Em fa molta il·lusió i ràpidament penso que els podré dir el que porto en el meu magí des de fa temps sobre el tema de la pervivència de la immigració andalusa a Catalunya com una cosa que cal mantenir diferenciada.
El títol de la conferència el vaig tenir clar: “Identitat, “querencia” i realitat” . Les idees les tenia clares. El cert, però és que em va costar plasmar-les. Com moltes altres vegades, la feina quotidiana era motiu per retardar el posar-me a escriure el text concret de la xerrada. A ultima hora, em vaig tancar ahir a la tarda, i de raig vaig escriure el desenvolupament de les idees emmagatzemades al meu cap. Bé, ja ho sé. No puc fer tot allò que voldria. Alguna cosa se’n ha de ressentir.
Era agosarat, al menys així ho vaig pensar. No deia els tòpics habituals. Sinó algunes coses que crec que ja va sent hora que comencin a dir-se més obertament del que es va dient. Vaig sotmetre el text que havia produït a la “censura” (algun dia hauré d’explicar-ho, això de la censura). No, això no s’entendrà. No és una conferència pel públic que vindrà al acte. Algunes coses són inconvenients i poden ferir a algú. Vols dir que...? Però llevat d’algunes consideracions marginals, que vaig retallar, vaig creure que havia de mantenir el que deia ja que creia que els possibles assistents a la xerrada no s’havien de tractar com a nens que no poden comprendre una explicació, malgrat que potser digui coses que els poden semblar rares o inconvenients.
No és el cas de transcriure tot el text. Hauré de veure de quina forma a través de la xarxa hi sigui complert i així s’entengui, o es conegui, el que he dit.
He començat, i després dels agraïments i aclariments de rigor, entre altres coses he dit:
“...pel que els vull dir, no s’estranyin que avui per aquest acte, contràriament al que vostès ja saben que faig, sols parlaré en català. Suposo que no sóc gens sospitós de “nacionalista”, crec que vostès em coneixen de sobres, i espero que en el decurs de l’explicació s’entengui el que pretenc dir. Lo siento, amigo Manolo y acompañantes andaluces, pero ya sabeis que nuestra lengua no es difícil de entender.”
I he desenvolupat el meu pensament sobre la “identitat”:
“Per aquesta raó, quan sento parlar del “pobles”, el català o el andalús, avui em pregunto: De què estan parlant? De gent que viu en un tros de la terra que pel devenir de la història, s’ha convingut que és una determinada unitat: poble (els mataronins som....), comarca (els del empordanesos són ....), província (els cordovesos són....), comunitat (els murcians són....), nacionalitat (els bascos, i les basques, són....) i que per aquesta raó tenen unes conegudes i certes característiques que determinen una “identitat”? Mireu, no m’ho crec! Segurament sóc molt incorrecte, i/o potser estic totalment errat i estic dient una gran bestiesa. Però, ho sento, no m’ho crec.”
I sobre les “querencias”:
“El fort és que segurament la nostra descendència, que haurà tingut unes circumstàncies diferent a les nostres, tindrà uns altres sentiments i forjarà unes altres voluntats que les que ens van fer a nosaltres, i nosaltres no som aliens al que ells estan construint, de fet els acompanyem en la seva construcció. I això comportarà que els nostres sentiments estan condemnats a morir amb nosaltres. Quan no hi siguem, els que continuïn el camí de la vida potser, no potser, segurament, ho faran sota altres paràmetres dels que ens han mogut a nosaltres.”
I he acabat amb la realitat:
“Ara esteu aquí, construint aquest país amb tots els que ja hi érem. Des de quan hi érem? Alguns sembla que des de fa molt. Però vés a saber, aquesta ha estat una terra que ha rebut moltes llets, segurament com moltes altres terres. I la propietat de la terra, el ver dret sobre la terra, la que trepitgem i afermem cada dia amb els nostres peus i hi deixem les nostres petges és de tots el que hi estem al sobre. Compte! Que això també val pels nous vinguts, els que estan arribant darrera vostre. Per tant les decisions sobre el nostre futur les hem de prendre entre tots els que som aquí. No n’hi ha que tinguin més drets, no sé perquè els haurien de tenir, que d’altres. I amb aquestes decisions determinarem el què serem, determinarem el nostre futur col·lectiu. I que cascú agafi la identitat que vulgui i ajudi a construir la identitat col·lectiva que anirà canviant.”
En acabar, els assistents, més d’un centenar, la majoria grans, han aplaudit amb força, em sembla que convençuts, i crec que m’he emocionat ja que he pensat que m’havien comprés i havien agraït el que els havia dit, que són ciutadans, com jo, de Catalunya.
El títol de la conferència el vaig tenir clar: “Identitat, “querencia” i realitat” . Les idees les tenia clares. El cert, però és que em va costar plasmar-les. Com moltes altres vegades, la feina quotidiana era motiu per retardar el posar-me a escriure el text concret de la xerrada. A ultima hora, em vaig tancar ahir a la tarda, i de raig vaig escriure el desenvolupament de les idees emmagatzemades al meu cap. Bé, ja ho sé. No puc fer tot allò que voldria. Alguna cosa se’n ha de ressentir.
Era agosarat, al menys així ho vaig pensar. No deia els tòpics habituals. Sinó algunes coses que crec que ja va sent hora que comencin a dir-se més obertament del que es va dient. Vaig sotmetre el text que havia produït a la “censura” (algun dia hauré d’explicar-ho, això de la censura). No, això no s’entendrà. No és una conferència pel públic que vindrà al acte. Algunes coses són inconvenients i poden ferir a algú. Vols dir que...? Però llevat d’algunes consideracions marginals, que vaig retallar, vaig creure que havia de mantenir el que deia ja que creia que els possibles assistents a la xerrada no s’havien de tractar com a nens que no poden comprendre una explicació, malgrat que potser digui coses que els poden semblar rares o inconvenients.No és el cas de transcriure tot el text. Hauré de veure de quina forma a través de la xarxa hi sigui complert i així s’entengui, o es conegui, el que he dit.
He començat, i després dels agraïments i aclariments de rigor, entre altres coses he dit:
“...pel que els vull dir, no s’estranyin que avui per aquest acte, contràriament al que vostès ja saben que faig, sols parlaré en català. Suposo que no sóc gens sospitós de “nacionalista”, crec que vostès em coneixen de sobres, i espero que en el decurs de l’explicació s’entengui el que pretenc dir. Lo siento, amigo Manolo y acompañantes andaluces, pero ya sabeis que nuestra lengua no es difícil de entender.”
I he desenvolupat el meu pensament sobre la “identitat”:
“Per aquesta raó, quan sento parlar del “pobles”, el català o el andalús, avui em pregunto: De què estan parlant? De gent que viu en un tros de la terra que pel devenir de la història, s’ha convingut que és una determinada unitat: poble (els mataronins som....), comarca (els del empordanesos són ....), província (els cordovesos són....), comunitat (els murcians són....), nacionalitat (els bascos, i les basques, són....) i que per aquesta raó tenen unes conegudes i certes característiques que determinen una “identitat”? Mireu, no m’ho crec! Segurament sóc molt incorrecte, i/o potser estic totalment errat i estic dient una gran bestiesa. Però, ho sento, no m’ho crec.”
I sobre les “querencias”:
“El fort és que segurament la nostra descendència, que haurà tingut unes circumstàncies diferent a les nostres, tindrà uns altres sentiments i forjarà unes altres voluntats que les que ens van fer a nosaltres, i nosaltres no som aliens al que ells estan construint, de fet els acompanyem en la seva construcció. I això comportarà que els nostres sentiments estan condemnats a morir amb nosaltres. Quan no hi siguem, els que continuïn el camí de la vida potser, no potser, segurament, ho faran sota altres paràmetres dels que ens han mogut a nosaltres.”
I he acabat amb la realitat:
“Ara esteu aquí, construint aquest país amb tots els que ja hi érem. Des de quan hi érem? Alguns sembla que des de fa molt. Però vés a saber, aquesta ha estat una terra que ha rebut moltes llets, segurament com moltes altres terres. I la propietat de la terra, el ver dret sobre la terra, la que trepitgem i afermem cada dia amb els nostres peus i hi deixem les nostres petges és de tots el que hi estem al sobre. Compte! Que això també val pels nous vinguts, els que estan arribant darrera vostre. Per tant les decisions sobre el nostre futur les hem de prendre entre tots els que som aquí. No n’hi ha que tinguin més drets, no sé perquè els haurien de tenir, que d’altres. I amb aquestes decisions determinarem el què serem, determinarem el nostre futur col·lectiu. I que cascú agafi la identitat que vulgui i ajudi a construir la identitat col·lectiva que anirà canviant.”
En acabar, els assistents, més d’un centenar, la majoria grans, han aplaudit amb força, em sembla que convençuts, i crec que m’he emocionat ja que he pensat que m’havien comprés i havien agraït el que els havia dit, que són ciutadans, com jo, de Catalunya.
Mataró, 17 de febrer.
1 comentari:
Si vols comprovar que "Zapatero no es lo mismo", fes click aquí.
Publica un comentari a l'entrada