Els pre rafaelites.

Ja hi ha cua a l’entrada del Museu del Prado per veure la extraordinària exposició sobre Sorolla. Tot just s’acaba d’inaugurar i s’allargarà quasi bé tot l’estiu. Ja trobaré un moment per anar-hi. Ara volia veure l’exposició “La bella durmiente” de pintura victoriana anglesa. A la porta de Velázquez, que permet l’entrada sols als fons habituals del Prado i a aquesta exposició, quasi bé no hi havia ningú al migdia, acabada la sessió de control al Govern.

Són sols disset obres provinents del porto-riqueny Museo de Arte de Ponce, deu quadres (dels quals un és un estudi previ) i set esbossos. Els quadres, tots llevat un que precisament és el que fa de reclam de la mostra, són del moviment dels pre rafaelites anglesos de meitats del segle XIX que llegeixo alguna influencia va tenir en el desenvolupament del nostre modernisme. Ja he comentar alguna altra vegada que aquesta política museística de produir exposicions concretes i fer-les viatjar és molt interessant ja que permet veure obres que d’altra manera pot ser molt difícil conèixer a menys que tinguis el temps i la butxaca disponibles.

L’autor més present és Edward Coley Burne-Jones, de la segona etapa del moviment amb el seu fantàstic quadre “El somni del rei Artur a Avalon”, que és un treball de molts anys i que sembla que és inconclús ja que el dia abans de la seva mort encara hi estava al sobre.

L’obra clàssica de F. Leighton em servirà per marcar l’entrada al mes de juny.

Encara em va quedar temps, abans de dinar, d’anar a contemplar la darrera novetat del Prado: l’obra convidada, en aquest cas la “Magdalena penitent” de Georges de La Tour.

Mataró, 28 de maig.

Europees '09. La crisi.

A Sant Vicenç de Montalt sempre fem els actes, de campanya i els altres, al centre cívic el Gorg, però aquesta vegada m’havien programat al pavelló Antoni Sors. Bé, vaig pensar, deu haver-hi una petita sala on fer l’acte. Vet aquí que puntual al migdia del diumenge estic a la porta del poliesportiu i els companys em diuen que ho farem al pavelló pròpiament dit. Quin ensurt! A Sant Vicenç de Montalt, en un poliesportiu, un acte de campanya de les eleccions europees amb en Manel Mas com a orador!!!

Enseguida s’ha desfet l’equivoc ja que havien habilitat la part de dalt de la graderia col·locant-hi unes cadires i una taula. Això ja és una altra cosa.

Força gent pel dia i l’hora i pel tema. Comencem bé, presentat pel cap local de l’agrupació del PSC. Estreno guió, que em bull pel cap fa dies, que aniré modulant durant la campanya. La dificultat dels electors per entendre el tema (Parlament, Comissió, Consell,...), el desencís actual en la construcció europea (la renacionalització), la necessitat d’aprofitar l’oportunitat d’expressar les nostres opcions desprès d’haver superat els anterior entrebancs (la participació democràtica), les opcions en joc en els moments actuals de crisi econòmica generalitzada (dreta/ esquerra), la necessitat de la presència socialista. La petició d’escampar el missatge aquest dies.

En el posterior debat el tema que ha saltat sobre la taula ha estat el de la situació econòmica i les dificultats de les petites i mitjanes empreses amb el seu finançament. Sort que el tema el tinc molt per la mà i he aprofitat la pregunta per esplaiar-me sobre la visió que tinc del tema arriscant-me en aspectes que potser no són pas massa políticament correctes, però que crec que els assistents han agraït la franquesa amb que els he presentat i que ha comportat un interessant debat.

Quin mercat tenen les petites i mitjanes empreses segons el sector en que estaven desenvolupant la seva activitat. Quin nivell de capitalització tenen i la seva dependència del sistema financer. Què està passant amb els bancs i les caixes. El seu comportament pro cíclic i les seves pròpies dificultats. D’on venen aquestes. Per què aquesta concepció negativa del fracàs dels emprenedors. Els canvis que veurem. En fi, quasi bé una segona xerrada que s’ha enllaçat amb la següent pregunta sobre les dificultats dels mileuristes i l’accés a l’habitatge. Més llenya al foc i més explicacions lluny de la correcció política posant jo en dubte molts dels llocs comunament acceptats per la política i els mitjans.

Però el meu atreviment ha estat, crec, recompensat per l’audiència al agrair-me precisament que no els regales les oïdes amb els tòpics sinó que els digués veritats, potser incòmodes o no agradables d’escoltar, però convincents i certes. Això és el que m’ha semblat i el que m’han expressat públicament.

Crec que hem de dir les veritats a la gent. Crec que hem de parlar-hi més i que no ens vegin parlant amb un llenguatge sols per nosaltres. En això no hi tenen cap interès, en debatre en serio sí, i força.

Per mi ha valgut la pena. Bon començament de campanya.

Llegit al diari:

La Il·lusió per la represa. Peridis a El País del diumenge.

Mataró, 24 de maig.

“Mano a mano”.

La Laia del Vendrell, l’Ernest Benito i la gent de l’agrupació socialista de El Vendrell organitzen un acte públic per explicar la situació econòmica: “Economia en temps de crisi” i em conviden a fer-lo amb en Martí Carnicer. Em plau l’oferiment ja que comparteixo camí amb ell des dels anys que va ser Alcalde de El Vendrell als inicis de la democràcia local, molts anys ja.

Tinc una presentació que vaig estrenar a Vilanova i La Geltrú quan el company diputat Sixte Moral em va convidar a anar a la seva agrupació a parlar del tema i que també he explicat a Argentona que ha estat l’únic lloc de la meva Federació que també s’ha interessat de què en parlés.

Prèviament, amb en Martí, tot preparant com ho fèiem, varem decidir no fer dues xerrades seguides, que podria cansar al personal, sinó fer una presentació única compartint el temps i l’exposició, ara tu, ara jo, i reconduint i reduint el meu text original amb algunes correccions (i alguna petita censura de la Laia, permeteu-me la maldat) i intercalant el seu. Un format que no havia fet mai, que d’entrada ja em va semblar suggerent i que va donar bon resultat. Sort d’això, ja que tenien prèviament la presentació i varen poder solucionar el meu retard ja que em vaig fer un embolic de carreteres a la sortida de Barcelona que em va fer arribar tard a l’hora de començar.

(foto: M. Antònia)

Pel que ens varen dir a l’acabar els assistents, força nombrosos pel que és habitual en aquesta mena d’actes, els va agradar, especialment per la manca de partidisme explícit i el to pedagògic que varem saber imprimir a l’acte. La gent sempre agraeix que se li expliquen les coses tal com són.

De la primera exposició a la d’ahir he anat modificant el contingut, actualitzant les dades que es van coneixent i la presentació formal del “power point”, i ahir intercalant les explicacions d’en Martí amb les meves. La meva crítica particular, i alhora reportera privada, em va fer algunes consideracions a la sortida. Sí, probablement he de deixar d’utilitzar el símil del destrempament. La qualificació més precisa és la d’ensulsida.

Hauré de modificar el subtítol aquesta diapositiva de la meva presentació i espero que la gràfica (la seva evolució) millori:

El bacallà amb crema de calçots del sopar estava molt bo.

Mataró, 23 de maig.

Europees ’09. Imatges.

El cartell que a mi em va tocar destapar va resultar que tenia la cara d’en Bush.

Sopar de començament de campanya de les eleccions europees, acte habitual de fer la sortida de les campanyes electorals de l’Agrupació del PSC de Mataró. Poca gent, indicatiu del que ens costarà portar (arrossegar) als electors a votar el proper 7 de juny.

Força sorpresa (i alguna incomoditat) amb la decisió de tornar a utilitzar l’estil de campanya que tant bons resultats va donar al PSC en les darreres eleccions generals del 2008. Agressivitat en el color, el missatge, les imatges. Les periodistes que han vingut a cobrir l’acte em pregunten, en les primeres declaracions de la campanya, que em sembla aquest estil: “Doncs, es tracta de posar de manifest de què va l’elecció concreta que tenen al davant els ciutadans/es.” És el que se’m ocorre a cop calent. Comentaris, dins i fora, per tots el gustos.

Bé, més enllà dels cartells i dels actes televisius, se m’obre una nova oportunitat de anar per el territori, connectar amb els companys i tots aquells que vulguin interessar-se pel missatge que exposarem els socialistes durant aquest dies.

A la ràdio, ahir, vaig dir que fora interessant fer continuadament actes d’explicació política arreu, sempre. Sembla, però, que això no és el que s’estila ara, o que diuen que no és efectiu. Bé, està bé, els grans mitjans i les noves tècniques i tecnologies són molt efectius (?), però no hauríem, a més, de descuidar o deixar de banda la presència personal dels que ens dediquem a això. Sinó acabarem despersonalitzant la política i deixant-la com un espectacle més del món d’avui. Els espectacles tenen el seu públic, cada vegada més segmentat. La política és, hauria de ser, una altra cosa. Què hi farem...

Mataró, 23 de maig.

El debat –i 4

El debat de l’estat de la Nació conclou amb la presentació i consideració de propostes de resolució per part dels grups parlamentaris. 15 per grup (tots iguals) com a màxim. Per tant 15x6=90 propostes possibles.

Donada la correlació de forces i l’ambient polític s’auguraven dificultats al GPS per sortir-ne airós del envit que representava aquest tràmit. Quantes de les seves 15 aconseguiria tirar endavant? Quantes dels altres grups, especialment del PP, les hi aprovarien? Quina imatge de solitud o debilitat trauria el Govern?

Bé, desprès de les votacions el resultat ja és conegut. S’han esvaït, ara per ara, tots els mals auguris que planaven sobre els socialistes. Fruit del treball de debat i negociació entre els grups durant un frenètic cap de setmana, ampliat amb la festa de Sant Isidre a Madrid, el GPS es va presentar al Ple amb acords amb tots els grups transaccionant les pròpies propostes i les dels altres aconseguint un resultat semblant al dels altres anys amb situacions polítiques i correlacions de forces diferents. Hem votat 41 propostes a favor i 45 en contra i sols hem perdut 4 votacions del total de 85 presentades. Clar que moltes de les resolucions aprovades han estat transaccionades (ni teva, ni meva, arribem a un acord) però això és indicatiu de la capacitat negociadora i de la flexibilitat en afrontar el debat per treure propostes amb més ample recolzament que el de las pròpies forces i alhora no veure –les rebutjades.

Alhora es va posar de manifest que el PP no va aconseguir fer el mateix amb les seves ja que sols varen veure aprovades les que va transaccionar amb els socialistes i no va aconseguir altres recolzaments.

Per tant, ni corró de la majoria (minoritària), ni soledat del Govern, ni alternativa visible a la Cambra.

(El dibuix és d'en Juan Fernando lópez Aguilar)

Els grups de CiU i d’ERC tenen que pensar on volen estar ja que poden fer moltes crítiques al Govern i als socialistes però és evident que no poden recolzar en absolut (malgrat la “boquilla”) les propostes del PP. Per tant estan en terra de ningú amb les seves escadusseres forces. Què en treuen d’aquesta posició?

Madrid, 21 de maig.

Proposta per l’exposició de motius d’una Llei.

Y el amor, el amor, el amor, el amor, el amor, el amor.


1. L’amor és fantàstic.
2. Follar és una cosa plaent.
3. Follar amb una persona que estimes és sensacional.
4. La possible fecundació d’una follada porta conseqüències.
5. Si la fecundació és volguda les conseqüències són extraordinàries.
6. Si la fecundació és acceptada també pot ser extraordinària.
7. Si la fecundació no és volguda les conseqüències són desagradables.
8. El que és desagradable pot ser assumit resignadament.
9. El que és assumit resignadament no és estimat.
10. El que no és assumit pot ser voluntàriament avortat.
11. Tot avortament és traumàtic i pot deixar seqüeles.
12. Folla amb el cap i amb el cor i no només amb els genitals.

Sigues responsable dels teus “polvos”.

Mataró, 16 de maig.

Ve a tomb.

Aquests dies les reflexions del gat donen per a molt.

“Un groupe de loups, c'est une horde. Un groupe de vaches, c'est un troupeau. Un groupe d'hommes, c'est souvent une bande de cons.”

Mataró, 15 de maig.

El debat-3. Les actituds.

Les reaccions dels grups parlamentaris a la intervenció del President varen ser les previsibles que es poden deduir del clima polític que hi ha a la Cambra i que ja s’havien anunciat en el dies previs al debat. Poca comprensió pot esperar el Govern tal com s’està desenvolupant la legislatura des del seu inici, amb la problemàtica econòmica com tema central i amb l’únic suport del seu grup parlamentari, el més nombrós (169) però que no arriba a la majoria.

El Partit Popular va ser fidel al seu estil de fer oposició frontal desaprofitant així l’oportunitat d’or que se li brindava per presentar la seva alternativa de mesures concretes. Llàstima! En el passat mes d’abril varen presentar un document de propostes sobre reformes estructurals, els seus famosos 12 punts, que haurien pogut servir de base per confrontar-los a la tribuna en el debat amb el PlanE del Govern i les noves mesures que s’acabaven d’anunciar.

Un plantejament de: “Parlem?” hauria comportat molta credibilitat a qui vol ser una alternativa. Especialment important pel país hauria estat aquesta posició ja que indicaria la voluntat d’afrontar els problemes dels ciutadans més enllà de la impressió de desqualificació partidària que en aquests moments la gent no pot comprendre. Portem molts debats generals al Ple del Congrés des del inici de la legislatura l’abril de l’any passar. No feia ni tres setmanes que amb motiu de la remodelació del Govern s’havia fet el darrer. Ara, crec, tocava una altra cosa. El debat de l’Estat de la Nació en els moments actuals era adequat per presentar alternatives i fer debat, no per només blasmar del Govern i més especialment de la figura del seu President.

La impressió és que malgrat el canvi de temes respecte als de la legislatura passada les tàctiques parlamentaries no han variat gens ni mica. Tot està bastant explicat, ara la qüestió és de temps. Si el Govern aguanta, si les mesures comencen a tenir efectes, si la situació general s’estabilitza (els anomenats ara “brots verds”) la imatge que quedarà de l’oposició no serà positiva, serà la imatge de la “bronca” i la desqualificació i no la de la col·laboració pel bé dels ciutadans/es.

Una breu referència al PNV. Respiren per la ferida. Normal, han de pair la seva nova situació i el que els ha portat allà on són. Era completament previsible el discurs del Erkoreka i la resposta del President Rodríguez Zapatero.

Una altra breu referència a la coherent intervenció d’en Duran i Lleida: per acabar va esmentar el famós discurs d’en Churchill del maig de 1940. Com li vaig poder dir desprès, jo ja l’havia utilitzat a començaments de febrer.

Mataró, 14 de maig.

El debat-2. Les propostes.

Els va descol·locar. El President del Govern va descol·locar a quasi bé tothom. Els mitjans, els analistes, els comentaristes, els partits que no estan al Govern (que són tots menys el socialista) venien clamant que no hi havia reacció front la situació econòmica (fet que no és cert: vid. el sector financer, vid. la despesa pública, vid. el munt d’accions empreses,...). Que calia prendre mesures amb el sector del automòbil, per exemple. Fer reformes estructurals, deixar l’economia de la totxana, invertir en educació.

Doncs bé, el President en la seva intervenció sobre l’estat de la Nació agafa el toro per les banyes i fa propostes concretes en totes les direccions demandes. I, o sorpresa! Tots els que feien aquelles demandes enlloc de reconèixer que se’ls donava la raó, o que es podia fer debat sobre elles, ja que es caminava en la direcció que deien, blasmen les mesures desqualificant-les o obviant-les.

Ajuts al automòbil: Ara són poques i amb una part de les CC.AA. Però la setmana passada eren les demandes a les portes del Saló del Automòbil. Crec que amb aquestes mesures no tornarem a les vendes dels 1,6 milions d’unitats (algun dia caldrà parlar d’aquesta xifra i de les seva causa, no?), però no és el que es demanava?

Supressió de la desgravació a l’habitatge. Després de molts anys de dir que estàvem en l’economia de la totxana havíem de canviar. La desgravació era una de les causes i s’havia d’eliminar, els experts d'aquí i de fora era el que deien. Ara el Govern, amb valentia, aprofitant la situació, proposa eliminar-la per les noves compres a partir de 2011. Grans esgarips! No deien que calia més lloguer?

Matrícula gratuïta als post graus en les universitats públiques per llicenciats en atur. No dèiem que calia més formació i adaptació? De què ve ara dir que és una mesura intranscendent? Ordinadors als estudiants, no es tractava de que tothom tingués accés a les NN.TT.?

Rebaixes impositives a les petites i mitjanes empreses que mantinguin o augmentin l’ocupació. No era un clam la baixada impositiva, o es que es volen rebaixes a canvi de res?

Prolongació del Fons d’Inversions Locals en direcció a temes mediambientals i d’aplicació de la Llei de dependència, 5.000 milions més. Els Ajuntaments estan mal finançats es diu. Dos anys seguits doblant-los (el 2009 més) el seu volum d’inversions. No és una resposta? I més, en inversió no en despesa corrent. No és això el que es demanava?

Podríem anar seguint. No sé si això canviarà ràpidament la tendència dels temps de la represa. No crec pas el ràpidament, els problemes tenen unes causes molt fondes que ens resistim socialment a acceptar. El que sí tinc clar és que posarà sobre la taula si moltes de les queixes i les propostes tenien el fonament i l’efectivitat que es pretenia. Potser veurem que els grans diagnòstics, les afilades teràpies eren només paraules i paraules que sols servien per fer politiqueria i periodisme barat.

Em ve a la memòria el “problema” que vaig viure amb una associació veïnal sobre la manca de comunicació (de transport públic) entre el seu barri i el centre d’atenció sanitària corresponent. Vaig decidir, arrossegat, accedir a les seves demandes. Al cap de quinze dies es va posar de manifest que no eren exactes ni contrastades, i varem haver de retirar el servei per manca de resposta efectiva dels ciutadans reals que va resultar ser nul·la. És a dir, que no per exposar i demanar reiteradament i vehement les queixes i les propostes són certes. Està bé contrastar-les amb fets i no amb paraules, ja que amb elles, amb paraules, en el món d’avui no és guanya. La desconfiança i la deslegitimació polítiques són moneda comú a les nostres societats (entre d’altres coses per culpa dels propis polítics, encara que no són/som els únics culpables). Amb fets es posa de manifest la realitat verdadera. Però vivim temps molt virtuals.

Veurem que donen de sí totes aquestes mesures. Pel Govern socialista no queda. Respostes i respostes. El que potser es posarà de manifest és que la causa no és només el Govern i la seva actuació (que per alguns això ja és molt clar). No només s’ha de demanar al Govern. Tothom ha de mirar què ha fet i com ho ha fet, i què pot fer i què ha de fer. El Govern al capdavant, i tots els altres al darrere. El problema no és sols el Govern. O la sortida no l’ha de proporcionar sols el Govern.

Madrid, 13 de maig.

El debat-1

(Forges, a El País d'avui)

Madrid, 13 de maig.

Tornem-hi amb el CAT.

Però perquè? Perquè treure ara aquest tema? Aquest tema és un problema? Qui té el problema de la preocupació pels símbols? Què aconseguirem amb això? Tant traumàtica és la matrícula dels cotxes pels catalans/es? No ens adonem el què representa aquesta reivindicació per totes les altres autonomies? Quines reaccions aixecarà i quines armes donarem als adversaris? Tant contents estàvem lluitant contra el PP? Volem tornar a aixecar mala maror des de Catalunya?

Sempre la mateixa història. No aprenem res. Ja ho entenc dels independentistes, declarats o vergonyants, però deixeu-nos en pau a la majoria! Desprès ens queixarem de que la gent passa de nosaltres i de les nostres opcions!

És que n’hi ha per engegar-vos a dida!

Mataró, 10 de maig.

Principis.

Josep:

Et manllevo el gat (Le chat) una altra vegada. Traduït. Formidable.

Mataró, 9 de maig.

De la gent gran.

Excel·lent la crítica d’en Jordi Llovet al programa de televisió de TV3 “Casal Rock” en el suplement Quadern de El País d’avui. (ho sento, sols poden enllaçar-hi els subscriptors del diari)

Lapidària la frase de cloenda:

“En aquest sentit, la iniciativa de què hem parlat avui és una de les més impies que s’hagin vist a la televisió en els últims anys”

Res, ve a dir, repassant els clàssics (Ciceró, Sèneca, Montaigne, Boncompagno da Signa, Petrarca) que el temps de la maduresa és per assaborir la serenitat espiritual que s’ha aconseguit a la vida (si s’ha aconseguit, dic jo) i transmetre a les joves generacions els coneixements adquirits per afrontar la seva de vida.

Cita a Ciceró, De senectute: “¿És que no deixarem per a la senectut ni tant sols les forces suficients per instruir els joves, formar-los i preparar-los per a qualsevol exigència dels seus deures? ¿Quina activitat hi pot haver més noble que aquesta?” (Em sembla, però, que aquesta reflexió no és gaire valorada en el món d’avui).

Abans d’acabar l’article, en Llovet cita el Cohèlet (L’Eclesiastès): “Tot té el seu moment, i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”.

Jo repeteixo sovint la dita popular que deu tenir la mateixa arrel: “Cada cosa pel seu temps i les figues per l’agost”.

(Camille Claudel: L'edat madura, 1898)

Mataró, 7 de maig.

L’error dels nacionalistes.

“Estamos en una nube” em va contestar l’Arantza a la meva felicitació, ahir, a la investidura de Patxi López com a proper Lendahakari basc.

El PNB malgrat ser la força més votada i amb més escons al Parlament de Vitòria ha estat substituït per governar Euskadi en els propers anys. Crec que la culpa sols la tenen ells.

Ara acusen l’aliança del PSE i del PP per fer-los fora de “frontisme”. Com si el que haguessin estat fent ells des del 98 no ho hagués estat. O no era frontisme l’aliança dels legítims defensors del “dret a decidir”?

El problema estava en que no eren majoria. O bé, la feien, l’aconseguien, amb aquells que volien decidir amb les pistoles, que no en són de legítims. Aquí rau la clau del error del PNB. Era democràticament legítim voler explorar la via cap a la independència, però no era democràticament legítim fer-ho juntament amb aquells que la volen imposar amb la força. En una societat democràtica això no hi cap. No pot haver-hi en una societat lliure càrrecs públics i ciutadans normals que hagin d’anar protegits i escortats. Que no hi hagi llibertat per a tothom.

El PNB no va aconseguir, a canvi de la seva opció, que els terroristes deixessin les armes. Hauria estat una excel·lent contrapartida, però no val voler, o poder, assolir-ho. Llavors no hi hauria hagut lloc a la queixa miserable de que una part de la societat basca ha estat exclosa de la participació activa, que no passiva, en els processos democràtics. I mira que se’ls van donar opcions en el nou procés del 2005! Però és que l’essència de la democràcia és la manifestació lliure d’opcions politiques sense imposicions de força. Els irlandesos del nord ho han ben comprès i sembla que els va bé.

Aquest ha estat l’error dels nacionalistes que ara purgaran amb l’allunyament del poder. De la seva rectificació o de la seva persistència dependrà el futur de la comunitat basca i la seva gobernanza.

Ànim, Patxi! La teva tenacitat t’ha portat a Ajuria Enea. Administra-la amb la sensatesa que els ha faltat als altres, pel bé dels teus conciutadans/es i de tots els espanyols.

Mataró, 7 de maig.

Efecte, i efecte i causa.

Les darreres dades conegudes de matriculacions mensuals de turismes criden l’atenció per la sèrie continuada dels mesos, a partir de l’agost de l’any passat, que ja no recuperen els sis dígits i porten als acumulats (de la forma que es vulguin considerar) a una brutal davallada.

Les dades elaborades extretes de la pàgina d’ANFAC permeten analitzar l’evolució del què està passant.

(1) acumulat darrers 12 mesos
(2) estimació a partir del promig dels darrers nou mesos (des d’agost’08).

Les matriculacions del 2004 al 2007 es varen mantenir al voltant del 1,6 milions anuals, que el temps ens dirà si és o no el sostre d’aquest mercat. El març/abril del 2008 comença una davallada que pot situar les matriculacions enguany en 0,8 milions, la meitat que ara fa cinc anys!, que el temps també ens dirà si és el terra d’aquest mercat.

TAM (taxa anual mòbil): índex del acumulat dels últims dotze mesos.

Les causes no són pas massa difícils d’escatir. La restricció del crèdit qüestiona el funcionament d’aquest mercat (del cantó dels compradors, poc estalvi propi i molt finançament aliè). L’evident termòmetre que representa respecte l’activitat econòmica en general (el Director General d’una entitat financera em corroborava la correlació entre la totxana i el tot terreny). L’aparador que ha representat el cotxe de la disbauxa consumista en la que vivíem (que amb el cap fred i la butxaca buida es pondera més adequadament). En fi, tot molt conegut.

Les conseqüències, per molt que els treballadors del sector no en siguin responsables de les causes però que fins ara els han permès tenir feina, són de calaix. Caldrà ajustar la producció (obrers industrials i sindicalitzats), distribució (ai!, els autònoms) i comercialització (compte!, els botiguers). Ara, la lluita de tothom, les empreses, els sindicats, els governs (de tots els nivells i colors) d’allà on hi ha plantes industrials i tot el que en penja d’aquest sector, és que la “llufa” se l’emporti un altre. Però a algú tocarà emportar-se-la.

El debat està centrat en aquest moment en els ajuts al consum. Els exemples d’altres països (fins i tot les nostres autonomies riques s’hi apunten), les bondats o no del Plan VIVE, el consum pel consum més enllà de les necessitats (mirant, a cop d’ull, pel carrer no sembla pas que hi hagi necessitat imperiosa de canvi. Ni cotxes vells, ni atrotinats, ni escassos). És la solució? En una visió a curt termini evidentment és una solució. Encara que crec que sols permetrà que l’ajustament que s’ha de fer sigui menys traumàtic, més suau. Un dubte: cabals del comú pel consum no necessari d’una part amb efectes contraris al medi ambient? Res, un dubte. Si fem com sempre, obtindrem els resultats de sempre. Ah!, el manteniment del status quo. Resistències.

Em ve a la memòria el daltabaix del sector del electrodomèstic de finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Adequar del volum de producció i esperar que hi hagin nous productes dins del sector que sacsegin el mercat i el tornin a dinamitzar. Va passar un temps i l’ajustament, com tots els ajustaments, va comportar traumes.

Mentre tant, cal exposar ben bé el què passa i sols prometre “sang, suor i llàgrimes” per encarar el futur. Al preu que sigui, amb el cost que calgui.

Mataró, 5 de maig.

Maig.

Juan van der Hamen.

Bodegón con alcachofas, flores y recipientes de vidrio. 1627. Museo del Prado.

Gaudir de flors i fruits.

Mataró, 2 de maig.

Settecento Veneziano.

La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando està quasi bé al costat de casa a Madrid i no obstant m’és desconeguda. Conté un interessant fons d’art fruit de la seva història que sempre penso que algun dia he d’anar a conèixer. Em va cridar l’atenció l’exposició temporal que hi ha ara: Pintura veneciana del set-cents.

Sempre he tingut un especial reconeixement per la ciutat de la llacuna i per tant, xino-xano, m’he adreçat al carrer d’Alcalà al costat del Ministeri d’Hisenda.

És cert que Venècia al segle XVIII era ja una societat en completa decadència que Napoleó amb una bufada se’n va endur per endavant a les acaballes del segle, però curiosament la seva força artística es va mantenir pràcticament fins el final de la seva existència com a República independent i moltes de les coses que ens han arribat fins avui i algunes de les imatges més conegudes que coneixem venen d’aquells temps.

M’ha agradat força. Els temes de les obres exposades molt clàssics com correspon a l’època: bíblics, mitològics, històrics, bucòlics, paisatgístics de la pròpia ciutat.

La Plaça de Sant Marc convertida en plaça de toros:

Gian Battista Cimaroli. La “caccia ai tori” en la plaça de Sant Marc.

Impressionants les bombolles de sabó del Cupido:

Sebastiano Ricci. Venus, Cupido i el sàtir.

Entrada gratuïta i grups de senyores de mitjana edat en visita col·lectiva guiada.

Mataró, 1 de maig.

Va de culs.

Sembla ser que aquesta setmana, amb la frivolitat mediàtica que caracteritza les nostres societats, hi ha hagut un debat sobre culs. M’hi apunto.

Els publicitaris ja fa temps van reconèixer la seva força.

Però el genial Picasso és qui ho va mostrar més senzillament.


Mataró, 30 d’abril.

Ficar la pota.

Debat a la Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes del informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics corresponent a l’any 2005.

No gaires coses noves i ressenyables des del punt de vista morbós pels mitjans i la ciutadania. El fet de que hi ha una nova Llei de Finançament dels partits polítics de l’any 2007 fa que l’informe de l’any analitzat encara es regeixi per la Llei anterior de l’any 87 que ja està superada i revocada.

M’ha sorprès (no sé pas si m’hauria de sorprendre) que la portaveu del grup parlamentari popular en aquest punt, la diputada alacantina Ferrando Sendra, es llancés al final de la seva intervenció a fer un atac a determinades característiques dels comptes del PSOE continguts en els comptes analitzats. Amb la que els està caient a ells en aquests moments (cas Gürtel) no crec que estiguin gaire, per no dir gens, autoritzats moralment per retreure’ns res. Jo al menys, en el seu cas, hauria estat molt prudent. Com li vaig replicar, amb el sostre de vidre és molt perillós llançar pedres a l'aire ja que et poden caure al sobre i fer trencadissa.

El que si no vaig deixar passar, ja que em va indignar, va ser la referència que va fer al que diu l’informe sobre l’aportació, segons la Llei 43/1998 de Restitució o Compensació als Partits Polítics de Bens i Drets confiscats en aplicació de la normativa sobre responsabilitats polítiques del període 1936-1939, que va rebre el PSOE aquell any 2005. L’informe esmenta l’aportació perquè ho ha de fer, cal ressenyar totes les aportacions rebudes, però no la qualifica perquè no hi ha res a qualificar.

He recordat i deixat clar que els socialistes tenim una llarga història de temps i vicissituds i de com s’havia aixecat el patrimoni de les organitzacions obreres amb els seu tenaç esforç. Que si bé desitjava a les formacions polítiques més novelles en l’activitat política democràtica una llarga vida com tenim nosaltres no els desitjava que haguessin de patir les vicissituds per les que hem passat els socialistes. Per tant l’aplicació d’una llei de restitució d’una expoliació no ha de ser motiu de cap consideració especial.

Crec que la portaveu del PP en aquest tema ha ficat la pota, per no dir coses més barroeres.

Madrid, 29 d’abril.

La tresoreria municipal.

En la situació de crisi per la que estem travessant ja fa temps que es senten veus de queixa i de demanda de solucions sobre els retards ens els pagaments que els Ajuntaments tenen amb els seus proveïdors, especialment els petits, pimes i autònoms.

Ara el Govern ha arbitrat dues mesures: L’una, finançament de dèficits (el romanent negatiu de tresoreria a 31/12/08) més el reconeixement, ja el 2009, de crèdits no pressupostats el 2008, i l’altra, l’habilitació d’una línia ICO amb garantia de l’Estat (rescabalant-se, si cal, de la participació de les CC.LL. en els tributs de l’Estat) per tal que els proveïdors petits puguin tenir descompte bancari dels deutes municipals.

Potser que degut a la situació hi hagi una major necessitat d’operacions de tresoreria per les CC.LL. ja que es deu donar un repunt (tampoc hauria de ser exagerat) dels drets reconeguts pendents de liquidar front les obligacions ja reconegudes que s’han de pagar al seu temps. Desconec quina és la política de les entitats financeres respecte a la concessió o manteniment de les operacions de tresoreria als Ajuntaments que eren habituals. En cas de restricció potser caldria habilitar una línia ICO per Ajuntaments, o un aval de l’Estat a operacions d’aquesta mena.

En el fons les dues mesures pretenen fer front a dèficits pressupostaris municipals. La primera a dèficits reconeguts o per reconèixer, la segona a dèficits amagats.

En relació als dèficits declarats poden ser conjunturals fruit del desfasament dels ingressos volàtils (plusvàlues, obres i construccions,...) que estaven pressupostats i que no s’han realitzat, o obligades despeses no previstes als pressupostos del 2008 que s’hauran de reconèixer en l’actual exercici. Ara bé, compte amb les xifres del 2009. Ara ja són dades conegudes i cal tornar a cercar l’equilibri en el pressupost.

Els retards en els pagaments més enllà dels causats per aquestes consideracions anteriors (manca de tresoreria, dèficits reconeguts del 2008 o per reconèixer el 2009) obeeixen a dèficits continuats per causes pressupostaries estructurals que ara la situació econòmica posa de manifest amb tota la seva cruesa. Aquí no és de rebut plorar com a magdalenes (amb llàgrimes de cocodril) sinó que cal arremangar-se per corregir la situació. Amb rigor, treball i pedagogia cívica.

Llegit als diaris:

(resposta del President francès Nicolas Sarkozy sobre la situació econòmica)

"La crisis que atravesamos no se parece a ninguna otra. Nadie, ni siquiera los mejores economistas, la anticipó, por lo menos no en cuanto a la duración o la profundidad. Y nadie puede decir hoy con certeza lo que va a pasar ni cuánto va a durar. Todo eso requiere de nuestra parte mucha humildad. Con todo, aún en este contexto incierto y difícil, como dirigentes tenemos la responsabilidad de tomar decisiones. Y eso es lo que hacemos todos los días, intentando no cometer errores que puedan agravar la crisis. Todos procuramos, tanto en Francia como en España, tomar la mejor decisión en el mejor momento. ¿Lo hemos conseguido hasta ahora? Probablemente sea demasiado pronto para juzgarlo definitivamente, pero lo cierto es que, de momento, nuestras decisiones han resultado acertadas."
(El País, 26 d’abril)

Res, la dreta local potser n’hauria d’aprendre en lloc de llençar apocalíptiques descripcions de l’acció governamental espanyola.

Deixa-m’ho, anem a veure Sarkozy en directe a l’hemicicle del Congrés.

Madrid, 28 d’abril.