Una noia d'or. W.Barribal-1933.
Mataró, 3 d'abril.
03 d’abril, 2009
31 de març, 2009
Responsabilitat.
La situació econòmica demana seny. Sols cal llegir les notícies econòmiques de la premsa internacional per veure què passa al món. A la indústria del automòbil, per posar un exemple. Països afectats de totes les latituds. Les finances fora de control.
En aquest panorama l’actitud dels agents polítics requeriria baixar la intensitat de la legítima confrontació fugin d’actituds forassenyades i barroeres, intentant cercar punt en comú per oferir als ciutadans solucions amplament consensuades.
Sembla, però, que aquesta pretensió no és pas possible. Ens hem acostumat, a banda i banda del espectre polític, a la lluita aferrissada i sense límits pel poder (o pel que sembla que és el poder), per mantenir-lo o per conquerir-lo a qualsevol preu. No es vol acceptar, o la inèrcia ens ho impedeix, que ara no convé transitar per aquest camí.
Caldrà reestructurar el sistema financer: la recent intervenció de la CCM ho proba, com sospitàvem. Enfocar les estructures productives cap el futur: com es va fer als anys 80 liquidant la indústria pesada. Adaptar-nos a les circumstàncies externes: què passarà amb el turisme la propera temporada? Ajudar als treballadors afectats per la pèrdua de feina, amb el problema dels immigrant per entre mig. Explicar al teixit productiu de les micro i petites empreses i dels autònoms el canvi de panorama que s’emportarà per endavant a moltes d’elles i d’ells: mortaldat i renovació. Dir a la societat que hem de posar les bases per un futur diferent i difícil: reformes a l’educació de formes i continguts absolutament necessàries. D’una crisi sempre hi ha damnificats.
Per afrontar tot això cal seny. Sembla que n’hi ha poc, ho estem veient fa dies. No es pot dir que sols hi haurà pacte si s’accepta el programa propi. El pacte és transacció, és renuncia, és acceptació de part o d’aspectes més o menys rellevants de l’altre. No es pot continuar amb “lo teu” i “lo meu”, i pitjor: “lo meu” contra “lo teu”
Això comporta mostra de debilitat dels que pactin? Si es vol veure així... Realment, comporta el reconeixement de la falta de força suficient anant per separat per fer front sols a la situació, comporta la responsabilitat de posar el interès general per sobre del particular de cadascú. La ciutadania ens ho agrairia.
En aquest panorama l’actitud dels agents polítics requeriria baixar la intensitat de la legítima confrontació fugin d’actituds forassenyades i barroeres, intentant cercar punt en comú per oferir als ciutadans solucions amplament consensuades.
Sembla, però, que aquesta pretensió no és pas possible. Ens hem acostumat, a banda i banda del espectre polític, a la lluita aferrissada i sense límits pel poder (o pel que sembla que és el poder), per mantenir-lo o per conquerir-lo a qualsevol preu. No es vol acceptar, o la inèrcia ens ho impedeix, que ara no convé transitar per aquest camí.
Caldrà reestructurar el sistema financer: la recent intervenció de la CCM ho proba, com sospitàvem. Enfocar les estructures productives cap el futur: com es va fer als anys 80 liquidant la indústria pesada. Adaptar-nos a les circumstàncies externes: què passarà amb el turisme la propera temporada? Ajudar als treballadors afectats per la pèrdua de feina, amb el problema dels immigrant per entre mig. Explicar al teixit productiu de les micro i petites empreses i dels autònoms el canvi de panorama que s’emportarà per endavant a moltes d’elles i d’ells: mortaldat i renovació. Dir a la societat que hem de posar les bases per un futur diferent i difícil: reformes a l’educació de formes i continguts absolutament necessàries. D’una crisi sempre hi ha damnificats.
Per afrontar tot això cal seny. Sembla que n’hi ha poc, ho estem veient fa dies. No es pot dir que sols hi haurà pacte si s’accepta el programa propi. El pacte és transacció, és renuncia, és acceptació de part o d’aspectes més o menys rellevants de l’altre. No es pot continuar amb “lo teu” i “lo meu”, i pitjor: “lo meu” contra “lo teu”
Això comporta mostra de debilitat dels que pactin? Si es vol veure així... Realment, comporta el reconeixement de la falta de força suficient anant per separat per fer front sols a la situació, comporta la responsabilitat de posar el interès general per sobre del particular de cadascú. La ciutadania ens ho agrairia.
Madrid, 31 de març.
29 de març, 2009
El Pla Bolonya.
L’agrupació del PSC de Mataró organitza un acte públic amb una bona taula per parlar del Pla Bolonya que aquests dies està tant d’actualitat pels aldarulls que hi ha hagut a Barcelona (no pel Pla en sí). Em demanen que faci de moderador, i ja em tens presentant a la Maria Badia, la nostra eurodiputada que quan està aquí viu a Vilassar de Mar, a l’Alfons Palacios, professor de l’EUPMt, lloc on es feia l’acte, i a en David Bote, membre de la JSC i estudiant, encara que ja en la fase del doctorat.
La majoria dels assistents, una trentena, gent gran. Està bé que s’interessin, n’han sentit parlar i cal informar-los perquè transmetin una opinió fonamentada. El problema és que no han vingut els afectats: estudiants i professors. Potser ja ho saben tot.
La Maria Badia explica els orígens del procés i els seus objectius ressaltant que és més ample que els països de la U.E. que és tracta de 46 països, tot Europa, i jo afegeixo unes 1000 universitats, els que estan implicats en la consecució d’un únic model universitari. L’Alfons exposa com ha de ser la seva implementació i el què s’està fent, repartint suspensos a tots els actors del mateix per com s’ha portat tot fins ara, des dels polítics als estudiants, però remarcant que es pot aprovar l’assignatura pel setembre, a la segona volta. En David, tot i la seva acceptació, formula les preguntes més sensibles que estan a l’aire de les reivindicacions estudiantils.
Força participació dels assistents i cap tensió a la sala, al contrari, agraïment per explicar un tema que està d’actualitat. En tenia recança de la tensió, ja que pel que sembla dels mitjans de comunicació el tema està calent. Però l’Obiols té raó, als mitjans sols els hi va el conflicte, hi hagin o no raons, sigui de molts o de quatre gats. La informació positiva i la formació adequada de la ciutadania no és lo seu. Què hi farem!: Mala cara quan morirem.
La majoria dels assistents, una trentena, gent gran. Està bé que s’interessin, n’han sentit parlar i cal informar-los perquè transmetin una opinió fonamentada. El problema és que no han vingut els afectats: estudiants i professors. Potser ja ho saben tot.
La Maria Badia explica els orígens del procés i els seus objectius ressaltant que és més ample que els països de la U.E. que és tracta de 46 països, tot Europa, i jo afegeixo unes 1000 universitats, els que estan implicats en la consecució d’un únic model universitari. L’Alfons exposa com ha de ser la seva implementació i el què s’està fent, repartint suspensos a tots els actors del mateix per com s’ha portat tot fins ara, des dels polítics als estudiants, però remarcant que es pot aprovar l’assignatura pel setembre, a la segona volta. En David, tot i la seva acceptació, formula les preguntes més sensibles que estan a l’aire de les reivindicacions estudiantils.
Força participació dels assistents i cap tensió a la sala, al contrari, agraïment per explicar un tema que està d’actualitat. En tenia recança de la tensió, ja que pel que sembla dels mitjans de comunicació el tema està calent. Però l’Obiols té raó, als mitjans sols els hi va el conflicte, hi hagin o no raons, sigui de molts o de quatre gats. La informació positiva i la formació adequada de la ciutadania no és lo seu. Què hi farem!: Mala cara quan morirem.
(Rafael. L'Acadèmia de Plató)
Mataró, 28 de març.
26 de març, 2009
Va pujant la mala maror.
Sota l'ona de Kanagawa. Katsushika HokusaiAvui, al deixar Madrid, hi havia una manifestació davant el Congrés convocada per associacions de treballadors autònoms i de petites i mitjanes empreses per protestar per la seva situació econòmica. “¡Zapatero dimisión!” he sentit cridar.
L’Enric Juliana ha explicat la història del camioner convertit en “empresari” i que ara es troba amb poca feina, endeutat fins el coll, sense crèdit i estroncat el seu rutilant nivell de vida tot just adquirit. Mala maror.
Sentim declaracions dels dirigents sindicals: “Els treballadors no són responsables d’aquesta crisi, i no han de pagar per ella”. Cert i de justícia, però no podran escapolir-se de les seves conseqüències. Pagaran per ella, com tota la vida. Es tornarà a posar de manifest, cruament, que els treballadors sols tenen una cosa per vendre: la seva feina, i si no n’hi ha ja pots manifestar-te, ja. Neguit en els que encara en tenen de feina. Mala maror pels que la perden.
“Plantem cara a la crisi”. Un bon eslògan, queda bé. L’utilitzen els sindicats i els ajuntaments El que pot passar és que te la parteixin la cara. Cal mesurar amb quines eines es pot fer això. De quins recursos es disposa. Cal fer coses, evidentment, però sent conscients i explicant els seus efectes limitats. Les que podrien donar millors resultats ho faran a llarg termini i potser no depenen de nosaltres. Mentre tant,...
Crec que hem de ser més valents, o agosarats, i explicar millor què passa. Els límits de les forces del “altres” i la necessitat de posar-hi les pròpies de forces que són potser les úniques reals.
Clar, venim d’una època de vaques grasses i costa d’entendre que s’ha acabat, no pas per la nostra voluntat sinó per unes obscures forces que no comprenem massa bé, i que no sabem com i quan ens en sortirem. El taxista em deia que ell ja n’ha viscuts algunes altres de crisis, però la diferència d’aquesta és que és mundial.
I mentre va pujant el soroll de la mala maror alguns van a la seva com si res estes passant. Prendrem mal. No voler adonar-se del que està passant al voltant és suïcida.
Amb crits i demagògia es pot capgirar aparentment una situació, però el populisme mai ha donat bons resultats a mig termini i sí espantosos resultats a llarg. Rigor, rigor és el que falta.
Mataró, 26 de març.
L’Enric Juliana ha explicat la història del camioner convertit en “empresari” i que ara es troba amb poca feina, endeutat fins el coll, sense crèdit i estroncat el seu rutilant nivell de vida tot just adquirit. Mala maror.
Sentim declaracions dels dirigents sindicals: “Els treballadors no són responsables d’aquesta crisi, i no han de pagar per ella”. Cert i de justícia, però no podran escapolir-se de les seves conseqüències. Pagaran per ella, com tota la vida. Es tornarà a posar de manifest, cruament, que els treballadors sols tenen una cosa per vendre: la seva feina, i si no n’hi ha ja pots manifestar-te, ja. Neguit en els que encara en tenen de feina. Mala maror pels que la perden.
“Plantem cara a la crisi”. Un bon eslògan, queda bé. L’utilitzen els sindicats i els ajuntaments El que pot passar és que te la parteixin la cara. Cal mesurar amb quines eines es pot fer això. De quins recursos es disposa. Cal fer coses, evidentment, però sent conscients i explicant els seus efectes limitats. Les que podrien donar millors resultats ho faran a llarg termini i potser no depenen de nosaltres. Mentre tant,...
Crec que hem de ser més valents, o agosarats, i explicar millor què passa. Els límits de les forces del “altres” i la necessitat de posar-hi les pròpies de forces que són potser les úniques reals.
Clar, venim d’una època de vaques grasses i costa d’entendre que s’ha acabat, no pas per la nostra voluntat sinó per unes obscures forces que no comprenem massa bé, i que no sabem com i quan ens en sortirem. El taxista em deia que ell ja n’ha viscuts algunes altres de crisis, però la diferència d’aquesta és que és mundial.
I mentre va pujant el soroll de la mala maror alguns van a la seva com si res estes passant. Prendrem mal. No voler adonar-se del que està passant al voltant és suïcida.
Amb crits i demagògia es pot capgirar aparentment una situació, però el populisme mai ha donat bons resultats a mig termini i sí espantosos resultats a llarg. Rigor, rigor és el que falta.
Mataró, 26 de març.
25 de març, 2009
Desbocats.
El PP per motius –crec- purament electoralistes i de desgast del Govern s’ha llençat a tomba oberta a airejar les presumptes debilitats del sistema financer espanyol creant desconfiança. Curiós, no?
Hom espera de partits responsables que tenen possibilitats de governar (de tornar a governar, en aquests cas) que siguin curosos en un tema tan delicat com aquest. És un tema de confiança.
Que pot haver-hi problemes és cert, no cal pas amagar-ho. La crisi financera internacional i les nostres pròpies circumstàncies no passaran debades del nostre sistema de bancs i caixes, malgrat que hem estat millor regulats i controlats que a d’altres països. Varem treure bones conclusions de les crisis anteriors i si es tractes d’una situació difícil exclusivament nostra, no global com ara, tindríem prou recursos per afrontar-la. Ara potser està caient el cel, i ja ho sabem: tots hi estem a sota.
De creure les enceses proclames que s’escolten al Congrés dels Diputats per boca de destacats representants populars (Montoro, Nadal, García Legaz,...) el nostre sistema financer està a punt d’ensorrar-se.
No sé pas què deuen pensar els banquers i caixers d’aquesta posició. Suposo que no els deu agradar massa.
Crec que hi ha problemes que afloraran i que caldrà afrontar, però s’ha de fer ordenadament i discretament. Sobre tot això darrer, amb discreció i tacte.
La Rosa Díez (Grup Mixt) proposa una PNL perquè el Govern adopti mesures d’estabilització financera. És la continuació del debat que varem fer al Ple a finals de l’octubre passat sobre els Reial-Decrets Llei que permetien la compra d’actius de bancs i caixes i d’avals per emissions privades per l’Estat.
Ha plogut molt des de llavors i hem debatut força al tema. Per això, gran part de la PNL està superada. Ara el tema es vol centrar en les hipotètiques debilitats de les nostres entitats financeres, en l’actuació governamental front a elles i les seves conseqüències.
La posició dels dos grups parlamentaris principals és ben divergent. Mentre el PP, com he dit abans, ruixa el foc amb gasolina, a nosaltres, els socialistes, en toca el paper de trempar i tranquil·litzar els ànims. Els uns desbocats i els altres estirant les regnes.
Ja m’agradaria, des del punt de vista ideològic i recordant els meus anys joves, fustigar els “capitalistes i banquers” com a podrits dimonis malvats, però la responsabilitat i el coneixement m’ho impedeixen. En canvi, ells, els del PP, no tenen cap inconvenient en fer el paper de dinamiters del “sistema”. En el seu frenesí opositor per desgastar al govern adopten actituds irresponsables. Fins i tot els surt la vella vena falangista anti-capitalista de nacionalitzar de la banca.
Per cert, recordant els anys joves, ahir, 23 de març, va fer 32 anys –corria l’any 1977- que vaig fer un acte del PSC (del primer PSC, encara no s’havia signat el pacte d’abril) sobre polítiques municipals. Vaig proposar llavors ni més ni menys que la municipalització del sòl. No hagués anat malament a la vista del desenvolupament immobiliari espanyol.
Madrid, 24 de març.
Hom espera de partits responsables que tenen possibilitats de governar (de tornar a governar, en aquests cas) que siguin curosos en un tema tan delicat com aquest. És un tema de confiança.
Que pot haver-hi problemes és cert, no cal pas amagar-ho. La crisi financera internacional i les nostres pròpies circumstàncies no passaran debades del nostre sistema de bancs i caixes, malgrat que hem estat millor regulats i controlats que a d’altres països. Varem treure bones conclusions de les crisis anteriors i si es tractes d’una situació difícil exclusivament nostra, no global com ara, tindríem prou recursos per afrontar-la. Ara potser està caient el cel, i ja ho sabem: tots hi estem a sota.
De creure les enceses proclames que s’escolten al Congrés dels Diputats per boca de destacats representants populars (Montoro, Nadal, García Legaz,...) el nostre sistema financer està a punt d’ensorrar-se.
No sé pas què deuen pensar els banquers i caixers d’aquesta posició. Suposo que no els deu agradar massa.
Crec que hi ha problemes que afloraran i que caldrà afrontar, però s’ha de fer ordenadament i discretament. Sobre tot això darrer, amb discreció i tacte.
La Rosa Díez (Grup Mixt) proposa una PNL perquè el Govern adopti mesures d’estabilització financera. És la continuació del debat que varem fer al Ple a finals de l’octubre passat sobre els Reial-Decrets Llei que permetien la compra d’actius de bancs i caixes i d’avals per emissions privades per l’Estat.
Ha plogut molt des de llavors i hem debatut força al tema. Per això, gran part de la PNL està superada. Ara el tema es vol centrar en les hipotètiques debilitats de les nostres entitats financeres, en l’actuació governamental front a elles i les seves conseqüències.
La posició dels dos grups parlamentaris principals és ben divergent. Mentre el PP, com he dit abans, ruixa el foc amb gasolina, a nosaltres, els socialistes, en toca el paper de trempar i tranquil·litzar els ànims. Els uns desbocats i els altres estirant les regnes.
Ja m’agradaria, des del punt de vista ideològic i recordant els meus anys joves, fustigar els “capitalistes i banquers” com a podrits dimonis malvats, però la responsabilitat i el coneixement m’ho impedeixen. En canvi, ells, els del PP, no tenen cap inconvenient en fer el paper de dinamiters del “sistema”. En el seu frenesí opositor per desgastar al govern adopten actituds irresponsables. Fins i tot els surt la vella vena falangista anti-capitalista de nacionalitzar de la banca.
Per cert, recordant els anys joves, ahir, 23 de març, va fer 32 anys –corria l’any 1977- que vaig fer un acte del PSC (del primer PSC, encara no s’havia signat el pacte d’abril) sobre polítiques municipals. Vaig proposar llavors ni més ni menys que la municipalització del sòl. No hagués anat malament a la vista del desenvolupament immobiliari espanyol.
Madrid, 24 de març.
24 de març, 2009
Correlació de forces.
Cal repassar i repensar la situació de la correlació de forces al Congrés dels Diputats. Al Senat ja era difícil des de començaments de la legislatura.
Els socialistes tenim 169 escons. El segon grup parlamentari, l’única alternativa de Govern possible, el PP, en té 153 (en va perdre un pels seus embolics amb l’UPN). Ara, tampoc tenim amics amb el tercer grup (10 diputats/es) i el quart (6 diputats) ja que els socialistes som els responsables d’haver-los foragitat dels Governs autonòmics, tant a CiU com –sembla quasi bé segur- al PNB, que ambdós havien detingut durant molts anys, fins al punt de confondre’s i ser identificats amb la pròpia institució d’autogovern. Fora del Govern fa fred i és fosc. La suma dels tres grups és de 169 vots. Empat.
Estem empatats. Sí, ells tenen diferències entre sí en la concepció “nacional”, però no tantes, o no gaires, en termes de concepció socioeconòmica. El tema polític principal, ara, és la crisi econòmica i el què fer per sortir-ne
Què queda a la Cambra? Amb tots els respectes: Un “poti-poti”, una “macedònia”, una “sopa de lletres”, un “batiburrillo”, una impossible “melange” de diputats i diputades expressió d’opinions legítimes i realment existents a la societat espanyola però minoritàries, divergents ideològicament i disperses geogràficament.
Tres independentistes catalans, dos nacionalistes gallecs, dos regionalistes canaris, un controlat altra vegada pels comunistes, un eco socialista, una navarresa - basquista, una rebotada espanyolista, i un foralista navarrès de dretes. 12 diputats/es i 8 opcions polítiques. Assolir majories i més, aliances estables, amb aquests restes és molt complicat.
Bé, desprès d’aquest repàs, la inestabilitat està assegurada. No ha d’estranyar gens que la travessia que ens queda del recorregut del viatge es presenta difícil, molt difícil, sense descartar que potser no arribem a complir tota la singladura.
Veurem. En política, i més avui, uns mesos són una eternitat. Segur que tornarem a fer consideracions sobre el tema.
Els socialistes tenim 169 escons. El segon grup parlamentari, l’única alternativa de Govern possible, el PP, en té 153 (en va perdre un pels seus embolics amb l’UPN). Ara, tampoc tenim amics amb el tercer grup (10 diputats/es) i el quart (6 diputats) ja que els socialistes som els responsables d’haver-los foragitat dels Governs autonòmics, tant a CiU com –sembla quasi bé segur- al PNB, que ambdós havien detingut durant molts anys, fins al punt de confondre’s i ser identificats amb la pròpia institució d’autogovern. Fora del Govern fa fred i és fosc. La suma dels tres grups és de 169 vots. Empat.
Estem empatats. Sí, ells tenen diferències entre sí en la concepció “nacional”, però no tantes, o no gaires, en termes de concepció socioeconòmica. El tema polític principal, ara, és la crisi econòmica i el què fer per sortir-ne
Què queda a la Cambra? Amb tots els respectes: Un “poti-poti”, una “macedònia”, una “sopa de lletres”, un “batiburrillo”, una impossible “melange” de diputats i diputades expressió d’opinions legítimes i realment existents a la societat espanyola però minoritàries, divergents ideològicament i disperses geogràficament.
Tres independentistes catalans, dos nacionalistes gallecs, dos regionalistes canaris, un controlat altra vegada pels comunistes, un eco socialista, una navarresa - basquista, una rebotada espanyolista, i un foralista navarrès de dretes. 12 diputats/es i 8 opcions polítiques. Assolir majories i més, aliances estables, amb aquests restes és molt complicat.
Bé, desprès d’aquest repàs, la inestabilitat està assegurada. No ha d’estranyar gens que la travessia que ens queda del recorregut del viatge es presenta difícil, molt difícil, sense descartar que potser no arribem a complir tota la singladura.
Veurem. En política, i més avui, uns mesos són una eternitat. Segur que tornarem a fer consideracions sobre el tema.
(Joan Miró. L'hort i l'ase. 1918)
Mataró, 22 de març.
23 de març, 2009
El secret bancari.
Debat important a Suïssa. Com no! No se’l poden pas estalviar.
A meitat dels anys 60, a la meva joventut, em vaig passar dos estius fent de pagès i aprenent francès a casa en Joan Duran, el del molí de Cabrils, exiliat primer i establert definitivament desprès a Douvaine (Haute Savoie) a tocar de la frontera suïssa pel cantó (mai tant ben dit) de Ginebra. La Lola de can Jep, la seva dona, era cosina germana del meu pare.
En Joan, la seva família, en Joan fill, l’Amàlia i en Jojo, els seu amics de la derrota i exili, en Terrassa, en Miquel de Cal Pastor, els treballadors immigrants del Pla de Desenvolupament del 59, en Jaume Lleonart, rei negre i bomber, els gallecs que passaven per casa seva, em van donar a conèixer moltes coses de Suïssa i de les seves particularitats econòmiques especialment del secret bancari.
A meitat dels anys 60, a la meva joventut, em vaig passar dos estius fent de pagès i aprenent francès a casa en Joan Duran, el del molí de Cabrils, exiliat primer i establert definitivament desprès a Douvaine (Haute Savoie) a tocar de la frontera suïssa pel cantó (mai tant ben dit) de Ginebra. La Lola de can Jep, la seva dona, era cosina germana del meu pare.
En Joan, la seva família, en Joan fill, l’Amàlia i en Jojo, els seu amics de la derrota i exili, en Terrassa, en Miquel de Cal Pastor, els treballadors immigrants del Pla de Desenvolupament del 59, en Jaume Lleonart, rei negre i bomber, els gallecs que passaven per casa seva, em van donar a conèixer moltes coses de Suïssa i de les seves particularitats econòmiques especialment del secret bancari.
Peray, Tailandia, 21.02.2009
22 de març, 2009
Una Federació sense federals.
A l’escola d’hivern del PSC a Tarragona, presideixen l’escenari, o el presbiteri, unes banderes. Quina mania amb els draps! Marquen imatge, com aquell que marca paquet, del que som, o volem ser, o del que volem demostrar ser.
Sols hi ha dues banderes: la catalana i l’europea. L’espanyola? Fuig, noi! Què et penses? Els dels PSC som catalanistes! Sí, igual que si l’acte hagués estat de CiU. La vermella? Que antic ets, Manel! “Penja del teu cor, un bocí de roba roja,...”
La gent normal no sap què som. Ens diem federals, però no ens ho creiem. L’ambigüitat del PSC permet anar trampejant. Ja ho pagarem, ja. Ja ho pagarem en algun moment en termes electorals i en termes d’adhesió social.
Aquest és un curiós país, Espanya. L’Estat autonòmic és una construcció federalista per dalt amb escassa adhesió per baix. Els de dretes són unitaris i centralistes. Els nacionalistes, per definició, no tenen interès en el conjunt espanyol. No va amb ells. La “resta” són els altres, fins i tot adversaris o enemics. A l’esquerra alguns es diuen federals, encara que n’hi ha pocs. La majoria són estatalistes i consegüentment centralistes i jacobins també.
Qui hi ha realment seguidor de Pi i Margall? Pocs, molt pocs. Ho tenim malament.
Sols hi ha dues banderes: la catalana i l’europea. L’espanyola? Fuig, noi! Què et penses? Els dels PSC som catalanistes! Sí, igual que si l’acte hagués estat de CiU. La vermella? Que antic ets, Manel! “Penja del teu cor, un bocí de roba roja,...”
La gent normal no sap què som. Ens diem federals, però no ens ho creiem. L’ambigüitat del PSC permet anar trampejant. Ja ho pagarem, ja. Ja ho pagarem en algun moment en termes electorals i en termes d’adhesió social.
Aquest és un curiós país, Espanya. L’Estat autonòmic és una construcció federalista per dalt amb escassa adhesió per baix. Els de dretes són unitaris i centralistes. Els nacionalistes, per definició, no tenen interès en el conjunt espanyol. No va amb ells. La “resta” són els altres, fins i tot adversaris o enemics. A l’esquerra alguns es diuen federals, encara que n’hi ha pocs. La majoria són estatalistes i consegüentment centralistes i jacobins també.
Qui hi ha realment seguidor de Pi i Margall? Pocs, molt pocs. Ho tenim malament.
Bon dinar al Serrallo de Tarragona. L’Àlex té uns hàbits quan va a l’escola d’hivern que enguany m’ha permès compartir amb ell i els seus amics. L’arròs caldós estava sensacional. A cal Joan m’han preparat per emportar-me en un “tupper” el que no ens hem acabat. Com a Amèrica!
Mataró, 22 de març.
Com cabirols.
Xerrada a Argentona, a la Sala de Pedra, organitzada per l’Agrupació local del PSC per exposar la visió des de la meva especial posició al Congrés dels Diputats de la situació política i més concretament de la crisi econòmica.
Poca gent, una dotzena, tampoc calia esperar-ne gaire més. És curiós, en els mitjans de comunicació es qüestiona què fem els diputats, més enllà de la nostra feina legislativa a la Cambra, i també en ella pròpiament, i quan s’anuncia públicament una xerrada amb col·loqui per exposar i debatre amb els ciutadans/es cara a cara no aconseguim trobar resposta. Gràcies, Josep M. Cano pel ressò a Ràdio Argentona.
M’he “currat” la intervenció. He ampliat una mica el contingut i millorat força la presentació que vaig fer fa dues setmanes a Vilanova i la Geltrú. És una intervenció oberta, plena de manifestacions de desconeixements, d’incerteses i dubtes. Això obra força el debat, especialment amb assistents interessats com són la majoria en aquesta mena d’actes.
La darrera imatge del “power point” en el que recolzo la meva intervenció és expressiva de com veig el panorama. Com cabirols.
Poca gent, una dotzena, tampoc calia esperar-ne gaire més. És curiós, en els mitjans de comunicació es qüestiona què fem els diputats, més enllà de la nostra feina legislativa a la Cambra, i també en ella pròpiament, i quan s’anuncia públicament una xerrada amb col·loqui per exposar i debatre amb els ciutadans/es cara a cara no aconseguim trobar resposta. Gràcies, Josep M. Cano pel ressò a Ràdio Argentona.
M’he “currat” la intervenció. He ampliat una mica el contingut i millorat força la presentació que vaig fer fa dues setmanes a Vilanova i la Geltrú. És una intervenció oberta, plena de manifestacions de desconeixements, d’incerteses i dubtes. Això obra força el debat, especialment amb assistents interessats com són la majoria en aquesta mena d’actes.
La darrera imatge del “power point” en el que recolzo la meva intervenció és expressiva de com veig el panorama. Com cabirols.
Mataró, 21 de març.
20 de març, 2009
Al·legoria de la primavera.
(Al·legoria de la primavera. Ricard Canals. 1920) He tret aquesta reproducció d’un vell catàleg que tinc de quan varem anar a Buenos Aires a la commemoració del centenari del Casal Català d’aquella ciutat l’any 1986.
La Comissió catalana del Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica de la Generalitat de Catalunya va organitzar una exposició de pintura catalana postimpressionista que com deia el llavors President del Institut Català de Cooperació Iberoamericana, Ramón Mulleras, aplegava obres totes elles de propietat privada que difícilment es tornarien a veure juntes en cap altra ocasió.
Mataró, 21 de març.
19 de març, 2009
Una proposta per pensar-hi.
Processó per la Quaresma. Per la Comissió d’Economia desfilen, un rere l’altre, els més alts responsables i representants del sistema financer espanyol per donar-nos la seva visió del què passa. Portant la creu, encaputxats, arrossegant peus nusos, fent penitència,.. Fins ara, el Secretari d’Estat d’Economia, el Governador del Banc d’Espanya, el President de l’Associació de la Banca, el President de la Confederació de les Caixes d’Estalvi. La setmana que ve, el President del I.C.O.,…
Aquesta setmana va ser el torn de les Caixes. El seu President, José Ramón Quintás, ens va explicar la seva “veritat”. Ells, ens va dir entre mig del seu anàlisi, no són com els altres, en referència als bancs. Ells no han venut ni Madoff’s ni Lehman’s, i no tenen negocis a Llatinoamèrica. Be, d’això darrer, directament fent negoci bancari no, però algunes caixes indirectament a través de les seves participades, Déu n’hi do! Ells són més socials i tenen més hipoteques i una clientela diferent atenent a la seva “naturalesa” social. A bones hores se’n recorden dels seus orígens!
Ara hem de córrer-hi tots per fer front a la morositat desbocada. Abans la variació dels tipus d’interès impactava en la morositat. Ara és la taxa de desocupació la que pren el relleu de la seva causa (l’euribor baixa, alguna conseqüència també deu tenir). Un temor, una por, un espantall? (perdó) recorre el país: El desnonament.
Aquesta setmana va ser el torn de les Caixes. El seu President, José Ramón Quintás, ens va explicar la seva “veritat”. Ells, ens va dir entre mig del seu anàlisi, no són com els altres, en referència als bancs. Ells no han venut ni Madoff’s ni Lehman’s, i no tenen negocis a Llatinoamèrica. Be, d’això darrer, directament fent negoci bancari no, però algunes caixes indirectament a través de les seves participades, Déu n’hi do! Ells són més socials i tenen més hipoteques i una clientela diferent atenent a la seva “naturalesa” social. A bones hores se’n recorden dels seus orígens!
Ara hem de córrer-hi tots per fer front a la morositat desbocada. Abans la variació dels tipus d’interès impactava en la morositat. Ara és la taxa de desocupació la que pren el relleu de la seva causa (l’euribor baixa, alguna conseqüència també deu tenir). Un temor, una por, un espantall? (perdó) recorre el país: El desnonament.
(Peter Fendi. El desnonament. 1840)
Les xifres canten. Desprès de molts anys (els del llarg cicle de l’alegria) l’índex de morositat està enfilant-se. Sí, del 0,91% a finals del 2007 hem (o han) passat al 3,3%, i pujant. A veure, si no ho entenc malament de cada 100 euros que s’han de retornar, “sols” se’n retornen al seu moment 96,7%. No? Ho he entès bé?
(Font: A.H.E.)
I, de qui són aquests 3,3 euros que no es retornen? Segmentem-los una mica. Separem el que és immobiliari del que no ho és. Del primer (el totxo menyspreat) fem-ne més separacions: el dels promotors (activitat econòmica, empresarial o “negoci”), del dels particulars. D’entre aquests darrers, clarifiquem els especuladors (espavilats o no) que s’han enganxat els dits, dels compradors de residències. Encara, d’aquests segons, els estúpids (en paraules de Paul A. Samuelson) que han estirat més el braç que la màniga en primera, segona o tercera residència, dels que en tenien imperiosa necessitat de viure sota un sostre. I acabem, entre aquests últims, ordenem els que poden pagar i els que estan en una situació sobrevinguda, amb més o menys perspectives, de no poder fer-ho.
Sembla que la mida d’ajornar el pagament de quotes durant dos anys que va decidir el Govern ja fa uns mesos no acaba d’arrencar, de fet acaba de començar la seva aplicació, i potser no és la solució.
En Quintás, en nom de les Caixes, colla. “Hay que evitar una situación dramàtica”.
Què passaria si el sector públic, l’Estat (vaja, tots nosaltres) pagués les quotes que no es poguessin atendre mes a mes del segment darrer dels que he exposat abans (el d’aquells que no tenien altra sortida que hipotecar-se per un senzill habitatge que és la l’única propietat de la unitat familiar de convivència i que ara estan penjats) contra la part de propietat corresponent registrant-la convenientment (al Registre de la Propietat)?
Asseguraríem algunes coses. Afrontar un problema social evident: atenuar el rics de desnonaments; incentivar la recerca de solució dels enganxats que mantindrien així el que ja haguessin amortitzat; rebaixar la morositat a les entitats financeres; mantenir els seus comptes d’explotació; desactivar una part d’una causa del ensorrament del mercat de l’habitatge.
S’han de fer molt números i lligar-ho ben bé. No ho sé.
Potser és arbitrisme, potser és una proposta arbitrista. Potser caldria estudiar-ho.
Mataró, 19 de març.
Una alegria.
De tornada, el cap de setmana passat, a casa trobo una notificació de Correus avisant-me que he de passar a recollir una carta certificada amb acusament de rebut. Què serà? Potser una multa per excés de velocitat a l’Àrea de Barcelona? Vés a saber!
No, es tracta d’un paquet enviat per la Fundació Campalans. Ah! Bé. Deu ser una de les seves publicacions. Sí, és un nou llibre: “Municipàlia” que recull reflexions sobre l’activitat a l’administració local de sis socialistes que varem exercir el càrrec d’Alcalde i Alcaldessa temps endarrere, i la nostra visió ja des de fora d’alguns aspectes que en part ens varen caracteritzar en el esmentat comès.
No, es tracta d’un paquet enviat per la Fundació Campalans. Ah! Bé. Deu ser una de les seves publicacions. Sí, és un nou llibre: “Municipàlia” que recull reflexions sobre l’activitat a l’administració local de sis socialistes que varem exercir el càrrec d’Alcalde i Alcaldessa temps endarrere, i la nostra visió ja des de fora d’alguns aspectes que en part ens varen caracteritzar en el esmentat comès.
A mi em va tocar escriure d’Hisenda. És el meu tema, o millor dit, ho era. N’he parlat força, encara ho faig de tant en tant, sempre que m’han demanat que ho faci, els meus correligionaris, o d’altres. De fet, el que vaig escriure a demanda de l’Albert Aixalà, director de la Campalans, no és gaire més que el que havia explicat als cursets de formació de nous regidors a les darreres eleccions municipals. N’estic content que al final hagi quedat imprès en un llibre col·lectiu amb treballs d’altres companys/es avui ja ex-col·legues (encara que amb en Sixte Moral som altra vegada companys de feina). Sembla ser que d’aquí uns dies ens convidaran a fer la presentació pública i formal del llibre.
Com que quan exercia d’Alcalde i responsable d’Hisenda local en el municipalisme vaig fer un petit treball sobre el mateix tema (més breu) per un volum també col·lectiu que va publicar la Fundació Pi i Sunyer, “Informe sobre el Gobierno local en España-1997”, algú, amb el temps i sí en té ganes, podrà comparar dues visions del tema per la mateixa persona en situacions de temps i espai diferents.
Crec fermament en les característiques que s’han de tenir per la feina política en el món local que descric en el darrer paràgraf del text que ha motivat aquesta entrada.
“Atendre a curt mirant al llarg molt tocant de peus a terra. Aquesta crec que ha de ser la recepta, tot tenint present que cada matí en entrar a la Casa Gran cal pensar que el món ha donat una altra volta i que el sol surt per a tothom.”
Madrid, 17 de març.
18 de març, 2009
Nou exercici de transacció.
Altre cop, en una proposició no de llei de CiU a la Comissió d’Economia i Hisenda d’avui, ha calgut fer equilibris i passar la maroma per obtenir un resultat que no fos contrari a la voluntat del Govern i que no expressés una derrota del grup parlamentari que el suporta.
Mitja hora abans de començar a debatre una PNL de CiU per elevar el sostre de les quantitats per aplaçar o fraccionar pagaments a Hisenda amb dispensa d’oferir garanties encara no sabia quina era la posició que havia d’expressar. Portàvem uns dies parlant-ne però no havíem trobat un desllorigador acceptable per afrontar-la convenientment.
No es podia votar en contra de la proposta, no només per què cal fer coses respecte als problemes financers de les pimes i autònoms i el que se’ns presentava no era descabellat –malgrat els hi semblés a Hisenda- , sinó també per què no teníem aliats, cap grup, a qui poguéssim convèncer de que la proposta no era bona. Una possibilitat era rebutjar-la i anar a perdre, però això en els moments presents tampoc era bo.
L’única sortida positiva era modular la proposta tot explicant que cal mantenir uns límits de prudència i rigor en les quantitats proposades, no deixar-se anar completament i actuar de forma responsable. L’administració pot ajudar a fer coses, però no pot fer totes les coses.
Així ho han entès tant els proposants de CiU com els del PP que s’hi afegien addicionant-hi més temes. Hem aconseguit un redactat conjunt en base a totes les propostes presentades que ha permès, altra vegada, una votació per unanimitat i transmetre un missatge de confiança a la ciutadania amb la preocupació de tots els grups de la Cambra.
Cada vegada serà més complicat aquest joc i amb més risc donat el complex panorama polític en el que estem instal·lats neguitejats per moltes coses, però principalment per la situació econòmica.
Mentre tant, qui dies passa anys empeny.
Mitja hora abans de començar a debatre una PNL de CiU per elevar el sostre de les quantitats per aplaçar o fraccionar pagaments a Hisenda amb dispensa d’oferir garanties encara no sabia quina era la posició que havia d’expressar. Portàvem uns dies parlant-ne però no havíem trobat un desllorigador acceptable per afrontar-la convenientment.
No es podia votar en contra de la proposta, no només per què cal fer coses respecte als problemes financers de les pimes i autònoms i el que se’ns presentava no era descabellat –malgrat els hi semblés a Hisenda- , sinó també per què no teníem aliats, cap grup, a qui poguéssim convèncer de que la proposta no era bona. Una possibilitat era rebutjar-la i anar a perdre, però això en els moments presents tampoc era bo.
L’única sortida positiva era modular la proposta tot explicant que cal mantenir uns límits de prudència i rigor en les quantitats proposades, no deixar-se anar completament i actuar de forma responsable. L’administració pot ajudar a fer coses, però no pot fer totes les coses.
Així ho han entès tant els proposants de CiU com els del PP que s’hi afegien addicionant-hi més temes. Hem aconseguit un redactat conjunt en base a totes les propostes presentades que ha permès, altra vegada, una votació per unanimitat i transmetre un missatge de confiança a la ciutadania amb la preocupació de tots els grups de la Cambra.
Cada vegada serà més complicat aquest joc i amb més risc donat el complex panorama polític en el que estem instal·lats neguitejats per moltes coses, però principalment per la situació econòmica.
Mentre tant, qui dies passa anys empeny.
(Com està el pati! Falles-2008)
Madrid, 17 de març.
16 de març, 2009
Corregir (a la baixa) les expectatives.
Vaig haver de refer el quadre de dades i el gràfic de l'evolució del PIB que havia explicat a l’article que vaig publicar al final de l’any 2008 per la xerrada que vaig anar a fer a Vilanova i la Geltrú, a l’agrupació del PSC, la setmana passada. Ja són conegudes les dades finals de creixement del PIB de l’any 2008 i hi ha noves previsions governamentals per a 2009. Queden així:
En aquests moments s’està generalitzant l’idea de que no hi ha res que ens indiqui d’una forma clara ni quan ni com ens en sortirem de la situació en que ens trobem a tot el món, que tots els Governs s’afanyen en prendre mesures més o menys en la mateixa direcció, que no hi ha alternatives al que s’està fent, i que lògicament el neguit creix entre la població, especialment entre els afectats directes.
Cal començar a plantejar la correcció a la baixa de les expectatives que tothom s’havia fet. Cal dir que es tracta del creixement de les mateixes, no de la seva desaparició, que potser s’ha acabat l’il·lusió de continuar millorant ininterrompudament, al menys en els propers temps, i que cal pensar en com afrontem un període més o menys llarg, no ho sabem, amb la situació que hem assolit, segurament amb alguna rebaixa.
Cal tornar a recordar el final de la sèrie que expressa el gràfic abans presentat: en els darrers deu anys que van des del començament del segle XXI haurem arribat a créixer a Espanya un 33,4 % el que tenim com a col·lectivitat. Potser a finals d’aquest any acabarem al 31,2 %. Com a punt de partida per afrontar la crisi no està malament. Podem fer moltes coses. No les d’abans, segur, però sí d’altres adequades a les circumstàncies.
Els particulars, en tant que consumidors, hauran de revisar l’alegria del seu comportament en els darrers anys. Més que estrènyer-se el cinturó podríem parlar, a nivell general és clar, de moderar les seves ànsies i acceptar amb naturalitat els nivells assolits tot mantenint-los. Viure més assossegadament amb el que ja tenim no els, ens, vindrà gens malament. Descobrir, o redescobrir, el que tenim més a prop, des de les relacions, als fets i l’espai, per exemple.
Els productors, ja siguin treballadors o empresaris, hauran d’enfrontar el panorama acceptant que ja no és mateix. No hi haurà tanta facilitat per ocupar-se i col·locar al mercat els béns i serveis que produïen. Caldrà cercar amb més imaginació el que es pot fer ara, canviant perfils professionals, actituds i formes de treball, mercats, processos i productes. Com que l’únic clar que tenim per ara és l’explicació que en Josep li va fer al Faraó que ens narra l’Antic Testament, sabem que en algun moment ens en sortirem. En sortiran més aviat i millor els que busquin les sortides, que segurament seran noves.
Les administracions públiques, i també les no governamentals, tenen una bona ocasió per repensar-se. No ho tindran tan fàcil com ho han tingut els darrer anys. Caldrà filar molt més prim. Les prioritzacions seran més necessàries, i cal definir-les ben bé, cadascú des dels seus posicionament, però explicant-les. És l’hora del rigor, del posar-s’hi a fons. Aquí hi ha molt camp per córrer.
Ens ho hem d’agafar com una gran oportunitat per repensar moltes coses, tots. Si ho fem explícitament i plegats millor. Si amaguem el cap sota l’ala i demanem a algú, als “altres”, qui sigui, que hi posi remei, potser ens trobarem amb un gran desengany si no l’encerten, o no troben, solucions. I n’hi haurà molts particulars, treballadors, empresaris i administradors (aquests menys) que no s’esperaran ni s’aturaran. Potser a les palpentes, potser ensopegant, potser errant, marxaran mirant endavant, no cap endarrere, no cap un passat que ja ha passat. D’aquests serà el futur.
En Joaquim Bartra és un conegut advocat mataroní de llarga trajectòria professional i cívica que sembla que té una remarcable vena artística amagada que ara ha sortit a la llum pública. Sorprenent, al menys per mi que la desconeixia.
Mataró, 15 de març.
14 de març, 2009
24 hores de cultura.
Com a membre de la Comissió de Cultura m’arriben comunicacions i invitacions a actes diversos que es fan a la capital. Em vaig interessar per la presentació d’un espectacle de flamenc que es feia a tocar de casa, al Teatro de la Zarzuela, al altre costat del Congrés. “De entre la luna y los hombres” de la bailaora Fuensanta “La Moneta”. Sempre m’ha agradat, sense ser-ne cap entès, el cant i el ball flamenc. Espectacle curt, una mica més d’una hora, que em va plaure força. Era l’únic diputat present i suposo que no em van convidar sols a mi.A fora, la primera part del Barça amb el Lió. A la sortida encara vaig anar a veure els companys que s’havien aplegat per seguir l’encontre a un bar de la Carrera de San Jerónimo del que l’amo sembla que és culé. No s’hi cabia d’atapeït. Al teatre, tres quarts d’entrada.
L’endemà, acabada la sessió plenària –aquesta setmana va ser curta- i com que havia de quedar-me a Madrid, vaig aprofitar la tarda. Al Thyssen fan l’exposició de “La sombra”. Em va impactar el primer quadre amb l’Stalin, un gravat de Rembrandt remarcable, els impressionistes i els fini seculars espanyols del dinou que sempre són de bon veure, i després a la Casa de las Alhajas, els més contemporanis, amb autors que desconeixia com Pyke Koch, Dick Ket o Carel Willink, i els surrealistes, Dalí, Magritte, Tanguy. Val la pena.
A la sortida topes amb una bona llibreria de “La casa del libro”. És una temptació per entrar-hi. Les darreres novetats. Com es pot editar tant? És impossible no caure en tots els títols i autors que et criden l’atenció, però és materialment impossible també seguir-los. Entre d’altres volums surto amb l’edició commemorativa de Darwin de l'Austral i amb el darrer assaig de l’Enric Juliana.
M’arribo, tot seguit, fins al Círculo de Bellas Artes, centre de la progresía intel·lectual madrilenya. L’Alfonso Guerra presenta el darrer treball del historiador Manuel Fernández Álvarez, sobre la Princesa de Éboli. El segle XVI espanyol, Felip II, al zenit del Imperi de la Corona del Austries, les intrigues, els personatges i el poder absolut. No em compraré el llibre ja que aniria a la pila i abans hi ha altres obres del mateix autor i època que poden ser més interessants i que no he llegit encara, però l’acte em va plaure molt. Entre el presentador i l’autor me’n van fer una idea prou cabal del tema. Segurament el indret millor per fer més adequadament la presentació no estava gaire lluny: el convent de las Descalzas Reales de la Plaça de San Martín, una joia ben conservada d’aquella època al bell mig del centre comercial de Madrid.
Mataró, 14 de març.
Mataró, 14 de març.
Una "perla".
No, no. No és pas la primera vegada que em passa. En el sopar commemoratiu dels 10 anys de la constitució de la FEBE, amb els que tinc una bona relació, el meu lloc a la taula venia indicat així.
Si destacats mitjans de comunicació, La Vanguardia –aquell de que sí diu que les vaques volen, creieu-vos-ho-, l’ABC de Madriz, tot un clàssic, m’ha canviat de adscripció política o de personatge (confonent-me amb “l’altre” Mas), als pobres “matxaques” que varen organitzar el sopar esmentat no els he de retreure l’errada. També el President Pujol va tenir aquest lapsus com ha quedat demostrat.
Els diputats “catalans” a la Carrera de San Jerónimo són els de CiU. Hi ha molts més catalans allà, de totes les adscripcions politiques, i els “sociates” de llarg els més nombrosos. A mi fins els taxistes se’n adonen d’on sóc: “És de Barcelona, verdad?”, però en aquell sopar era l’únic polític “catalino” Però hem de reconèixer que l’habilitat dels convergents per fer identificar procedència i adscripció política (els d’Unió tampoc compten) ha estat sensacional, efectiva i perdurable. Per aprendre’n. Clar que els botiguers i venedors són ells.
Mataró, 14 de març.
Si destacats mitjans de comunicació, La Vanguardia –aquell de que sí diu que les vaques volen, creieu-vos-ho-, l’ABC de Madriz, tot un clàssic, m’ha canviat de adscripció política o de personatge (confonent-me amb “l’altre” Mas), als pobres “matxaques” que varen organitzar el sopar esmentat no els he de retreure l’errada. També el President Pujol va tenir aquest lapsus com ha quedat demostrat.
Els diputats “catalans” a la Carrera de San Jerónimo són els de CiU. Hi ha molts més catalans allà, de totes les adscripcions politiques, i els “sociates” de llarg els més nombrosos. A mi fins els taxistes se’n adonen d’on sóc: “És de Barcelona, verdad?”, però en aquell sopar era l’únic polític “catalino” Però hem de reconèixer que l’habilitat dels convergents per fer identificar procedència i adscripció política (els d’Unió tampoc compten) ha estat sensacional, efectiva i perdurable. Per aprendre’n. Clar que els botiguers i venedors són ells.
Mataró, 14 de març.
11 de març, 2009
08 de març, 2009
Les dones amb les que vaig treballar.
La Pili González quan va deixar de ser regidora a l’Ajuntament de Mataró, arran de no ser proposada de repetir a les llistes del PSC a l’any 2007, va tenir la bona pensada de recollir algunes impressions de totes les dones que havien estat regidores al Consistori mataroní des de l’adveniment de la democràcia fins llavors. 28 anys de la nostra història més recent repartida en set mandats.
N’hi varen sortir 20, contant-s’hi ella mateixa. Va emmarcar el seu treball fent un repàs de totes les llistes que s’havien presentat en les eleccions i les dones que hi havia a cadascuna d’elles i amb els resultats, respecte a la presència femenina, que els electors mataronins els havien concedit durant aquest període.
Ara ha aconseguit que, d’una forma una mica vergonyant, l’Ajuntament editi el treball en comptats exemplars. La regidora del tema ens va fer saber públicament que el “penjarien” en els propers dies en la web municipal en l’apartat de les publicacions. De complir-se això, com espero, no cal que detalli el resultat del treball ja que es podrà consultar directament.
Ahir, en el marc dels actes que s’ha fet en aquest dates per celebrar el Dia de la Dona, vaig assistir a la presentació que se’n va fer a la Nau Gaudí (per cert, era la primera vegada que hi entrava desprès de la rehabilitació), en un senzill acte, conduit per la Teresa Carreras, que les va aplegat a totes elles com a protagonistes. Totes varen exposar molt breument les impressions del seu pas per la Casa Gran (les que no varen poder assistir per alguna que altra causa, sols dues, ho feren per escrit).
Al final de l’acte, la Nati Dorda, d’Unió, regidora al primer mandat, va demanar que ja que jo havia estat Alcalde de la ciutat durant gairebé tot aquest període digués algunes paraules.
Vaig manifestar, en breu parlament, una certa incomoditat ja que mai hi he cregut massa (és conegut) en tot això que ara està tant imposat de la promoció de la dona. Mai, tampoc, en el treball que vaig compartir llavors i que comparteixo ara amb dones tinc present cap circumstància de gènere. Són companyes de treball en igualtat de condicions i punt. Hi són, hi seran cada vegada més, per les característiques dels temps i per la seva vàlua personal. Sí que vaig remarcar que la impressió que n’he tret de treballar amb elles és que són més dures, més decidides i executives que els homes, tot confirmant la meva hipòtesi de que són millors que nosaltres. Crec que la naturalesa les ha fet així. Celebrem-ho i aprofitem-ho com a col·lectivitat.
N’hi varen sortir 20, contant-s’hi ella mateixa. Va emmarcar el seu treball fent un repàs de totes les llistes que s’havien presentat en les eleccions i les dones que hi havia a cadascuna d’elles i amb els resultats, respecte a la presència femenina, que els electors mataronins els havien concedit durant aquest període.
Ara ha aconseguit que, d’una forma una mica vergonyant, l’Ajuntament editi el treball en comptats exemplars. La regidora del tema ens va fer saber públicament que el “penjarien” en els propers dies en la web municipal en l’apartat de les publicacions. De complir-se això, com espero, no cal que detalli el resultat del treball ja que es podrà consultar directament.
Ahir, en el marc dels actes que s’ha fet en aquest dates per celebrar el Dia de la Dona, vaig assistir a la presentació que se’n va fer a la Nau Gaudí (per cert, era la primera vegada que hi entrava desprès de la rehabilitació), en un senzill acte, conduit per la Teresa Carreras, que les va aplegat a totes elles com a protagonistes. Totes varen exposar molt breument les impressions del seu pas per la Casa Gran (les que no varen poder assistir per alguna que altra causa, sols dues, ho feren per escrit).
Al final de l’acte, la Nati Dorda, d’Unió, regidora al primer mandat, va demanar que ja que jo havia estat Alcalde de la ciutat durant gairebé tot aquest període digués algunes paraules.
Vaig manifestar, en breu parlament, una certa incomoditat ja que mai hi he cregut massa (és conegut) en tot això que ara està tant imposat de la promoció de la dona. Mai, tampoc, en el treball que vaig compartir llavors i que comparteixo ara amb dones tinc present cap circumstància de gènere. Són companyes de treball en igualtat de condicions i punt. Hi són, hi seran cada vegada més, per les característiques dels temps i per la seva vàlua personal. Sí que vaig remarcar que la impressió que n’he tret de treballar amb elles és que són més dures, més decidides i executives que els homes, tot confirmant la meva hipòtesi de que són millors que nosaltres. Crec que la naturalesa les ha fet així. Celebrem-ho i aprofitem-ho com a col·lectivitat.
Gràcies per la fotografia, Ramon. Aquí em teniu en mig de totes elles més les que hi ha ara.
Mataró, 8 de març.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
