L'error de la nau Gaudí.

La foto és de Marga Cruz i està datada el 10 de març del 2002. Amb un cartell que anuncia l’any Gaudí a Mataró, està fent ús de la paraula en Daniel Giralt-Miracle, comissari de l’any Gaudí, davant una presidència conformada per les autoritats locals responsables del tema més l’arquitecte Manuel Brullet que tenia l’encàrrec de la restauració dels restes de l’obra de Gaudí a la cooperativa Obrera Mataronesa.

Ara, a l’estiu del 2008, s’ha aconseguit acabar les obres que llavors es varen presentar. Més de sis anys i moltes vicissituds i dificultats que cal explicar i comprendre per l’error de plantejament inicial que va tenir la decisió que varem prendre de fer aquest projecte en concret. O així, en la perspectiva del temps, m’ho sembla a mi.

La nostra ciutat que mai ha estat gran cosa en el decurs de la història, llevat d’alguns pocs fets puntuals, no té en conseqüència gaire patrimoni per mostrar. Alguna barrabassada en els temps grisos del franquisme i del “desarrollisme” va comportar una hipersensibilitat en el manteniment i enaltiment exagerat del poc que tenim.

Quan en aquests començaments de segle l’Ajuntament de Barcelona, que no l’UNESCO (deixem-ho clar de vell antuvi), va promocionar la seva ciutat a través del modernisme i en concret va declarar l’any 2002 any Gaudí, varem ser molts els que ens hi apuntarem. A Mataró hi havia una peça excepcional del reusenc: Les restes d’una nau industrial, part del falansteri projectat per Gaudí per la Cooperativa Obrera Mataronesa al darrer terç del segle XIX, que tot esser una obra primerenca per un client curt d’armilla (no com els burgesos que li van encarregar obra més tard) conté, segons tots els entesos, molts elements interessant de l’obra gaudiniana.

La història de la Cooperativa Obrera Mataronesa és ben coneguda. Jo mateix, en els meus anys d’estudiant, disposava d’una copia del plànol general del conjunt que mai va ser realitzat. El reconegut Premi Iluro de monografia història va atorgar el seu guardó l’any 1996 a l’obra de Jordi Pomés i María Rodríguez, “L’Obrera Mataronesa”, Un bell i efímer somni (1864-1890), el cooperativisme a Mataró al segle XIX.

L’arquitecte Agàpit Borràs ens havia portat uns esbossos de recuperació de les arcades de la nau que havia esdevingut propietat municipal en el desenvolupament d’una unitat d’actuació del PGOU i que estava malmesa i abandonada. Era una proposta senzilla que pretenia convertir les restes de la nau en una espècie de “loggia” que permetia recuperar l’essencial de l’obra de Gaudí, els arcs parabòlics de fusta.

Ens varem embolicar. Teníem males experiències en el funcionament del porxos i espais oberts, gamberrisme i marginalitat. El papanatisme de l’acció promocional de Barcelona. El descobriment de més elements que els arcs, la construcció de les parets. La voluntat de ressaltar el poc que teníem de patrimoni. L’originalitat de ser (sembla) la única obra industrial de Gaudí. La implícita reivindicació ideològica dels seus impulsors, obrers cooperativistes. En resum, tot ens va portar a una obra massa ambiciosa, que com s’ha demostrat en la seva execució ha tingut molt inconvenients.

L’obra es va fer en el seu temps per un ús concret, amb un recursos limitats, amb els requeriments de l’època, i ara varem pretendre habilitar l’espai per un ús d’avui de caire cívic, amb els requeriments actuals impensables llavors, tot intentant mantenir les característiques de quan es va fer. Les dificultats es varem posar de manifest tot seguit. Des de no trobar qui es fes càrrec amb continuïtat de l’obra, fins a la indefinició de la seva possible utilitat, tot passant per mantenir-la en el seu indret original obligant la seva complerta reconstrucció a retallar el carrer Cooperativa que la seva obertura havia comportat la retallada de la nau. Potser recollir l’idea inicial de reconstrucció de l’esquelet de la nau centrada en mig del espai públic hagués estat més fàcil i raonable.

Però, bé està el que bé acaba. La ciutat disposa d’un nou espai cívic a partir de la recuperació d’unes restes de nostre patrimoni industrial del que en podem estar ben orgullosos. Per l’arquitecte, mundialment reconegut. Pels impulsors inicials de l’obra, treballadors auto organitzats. I per la seva utilitat al sector econòmic tèxtil que durant molts anys va caracteritzar la ciutat i del que certament n’ha quedat l’empremta. Les joves generacions de mataronins a qui ara estarà destinada la nau d’en Gaudí tindran un bon exemple on emmirallar-se.

Mataró, 4 d’agost.