Aquest és el panorama actual de l’economia europea. No es tracta de “mal de muchos consuelo de tontos” sinó d’analitzar el que està passant a Espanya en un context més ample.
El Primer Ministre francès acaba de dir que no calen plans de xoc sinó reformes estructurals, que tenen efectes a més llarg termini i enfronten a la ciutadania amb la realitat al qüestionar el “status quo” establert.
El Govern espanyol presenta el tercer paquet de mesures d’actuació des de les eleccions del març passat. Curiosament no hi ha una sola proposta d’abast europeu. No tenim res a dir a Brussel·les? Tenim moneda única, espai econòmic únic, circulació lliure de béns i serveis, però més enllà d’adaptar la Directiva de Serveis –que hauríem de fer-ho de totes totes, amb crisi o sense, abans d’acabar el 2009- no sortim dels marcs “nacionals”. Crec que seria el moment d’avançar fort en els àmbits conjunts i bastir uns nous marcs econòmics pels temps actuals, però això és tan difícil…, requereix tantes explicacions...
No crec pas que en conjunt haguem d’estrènyer-nos el cinturó, ja que més havia anem grassos, sinó d’aprimar-nos, que no ens aniria gens malament. Potser viuríem millor i més feliços. Cal reflexionar més sobre la retribució monetaria i la col·lectiva o social.
Mataró, 19 d’agost.
1 comentari:
L'entreteniment polític de l'estiu ha tingut una xifra màgica: 25. És a dir, el nombre de diputats elegit sota les sigles del PSC que s'asseuen al Congrés. Se n'ha discutit la propietat (Zapatero?, Montilla?) i l'obediència (PSOE?, Catalunya?), però ningú no ha considerat necessari preguntar-los què n'opinen. La veritat, no sé què poden pensar ells després que se'ls hagi tractat com un estoc de magatzem. En fi, coses dels aparells, la contradicció insalvable és que dos militants del PSC s'asseguin, tranquil·lament, en el consell de ministres de Zapatero, tot formant part activa d'un govern que intimida i incompleix.
Publica un comentari a l'entrada