Després dels quilòmetres que estic fent en bicicleta aquest estiu em vaig veure amb forces d’intentar pujar a dalt la Mútua. En les rutes habituals entre El Maresme i el Vallès he fet tots els passos per carretera asfaltada: Font de Cera, entre Vallromanes i Alella; Sant Bartomeu, entre Òrrius i La Roca, per totes dues bandes; Parpers, la més habitual i tranquil·la, entre Argentona i La Roca, també per ambdós cantons; El Collet, entre Dosrius i Cardedeu, que és el més suau en els seus dos cantons; Can Bordoi, que puja fort, entre Llinars i Dosrius especialment des del Maresme; i finalment Collsacreu, entre Vallgorguina i Arenys de Munt, que Déu n’hi do, també; sense oblidar El Pollastre, entre Torrentbó i Arenys de Munt i la pujada a la Vallalta des de Sant Cebrià i Sant Iscle cap a Arenys de Munt, que són ambues carreteres delicioses.
L’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, que estava dedicat a instal·lacions de rehabilitació, està situat, com és conegut per la seva visibilitat, a la carena divisòria entre El Maresme i el Vallès, al Km. 6 de la carretera de Cabrils a Òrrius. Ja abans d’arribar al Pont de Can Genís el cap i el cós em deien que hauria de baixar de la bicicleta. Pujant quasi bé des de arran del mar, de la N-II a Vilassar de Mar, els tres quilòmetres fins a Cabrils ja són de pujada seguida. A la sortida del poble, desprès de Can Dalmau, la carretera s’estreny i s’enfila. Està en força mal estat degut a que les arrels dels pins la van abonyegant per tot arreu. La majoria de ciclistes que l’afronten van amb bicis de muntanya. El tercer plat petit ajuda als que tenen menys força a les cames, jo el vaig fer amb un 39. Segons la pàgina de Claudio Montefusco sols són 2,5 Kms. però amb un desnivell mig del 8,12%.
En Remigi em va dir que lo meu era psicològic. Que crec que no pujaré i acabo rendint-me. El cert és que vaig intentar aguantar fins el final. En alguns moments sols anava a 5 per hora, el pulsòmetre ja feia estona que xiulava (vaig fer el meu màxim registre), el panteix era continuat, les gotes de suor regalimaven fins a caure al terra, ... i vaig dir prou. Vaig baixar de la màquina i vaig fer a peu cent metres intentant refer-me. Després de reposar breument em vaig pujar novament a la bicicleta i torna cap amunt i als cent metres estava el final de l’asfalt dalt la carena. Potser si que té raó el meu amic i amb una mica més de força mental l’hagués fet sencera, per ben poc tros em va faltar.
Encara que el meu fill, jove ell, ho veu d’una altra manera: “Pare, a la teva edat (es va estalviar: “i la teva condició física”) has de fer coses més planes i no pretendre aquests exagerats exercicis que ja no són per tu. No veus que portes al cós a un esforç massa gran? Carreteres planes i més quilòmetres si cal. Deixa això pels joves!”. Potser també té raó. Però intentaré pujar demà passat al santuari dels Àngels. A veure si hi arribo!
Mataró, 13 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada