Por los cerros de Úbeda. Història i patrimoni.

El seu gran segle va ser el XVI. Acabada la Reconquesta, deixa de ser terra de frontera i junt, sembla, amb l’empenta que li donà el favor de nobles ben col·locats a l’Administració del primers Austries i el moment econòmic favorable es basteixen edificis tant civils com religiosos que marquen el seu paisatge urbà. L’estil arquitectònic és el conegut com a Renaixement, el classicisme importat d’Itàlia que supera la decadència flamígera gòtica i que aviat quedarà sobrepassat per l’exuberància de la contrareforma barroca. Però varen tenir temps de marcar l’espai urbà i la decadència econòmica posterior no va permetre obres que el substituïssin o hi sobreposessin altres estils. Arreu és omnipresent la figura de l'arquitecte Andrés de Vandelvira. A Jaén, a Úbeda, a Baeza, a Sabiote,... Els claustres, generalment en edificis civils, són molt bonics per la seva sobrietat i elegància. El de l’Hospital de Santiago o el del actual Ajuntament d’Úbeda, en són exemples.

(Claustre de la Universitat de Baeza)

El problema, com a tants llocs, és la impossibilitat de manteniment d’aquest Patrimoni. Molt deteriorat en alguns casos per l’abandó d’anys i panys, ara la seva recuperació, malgrat els intents principalment públics, comporta un esforç molt important que serà difícil d’assolir en tota la seva amplitud. El vell Ajuntament de Baeza, amb una façana espectacular, o el antic de Úbeda, dedicat a escola de música, en són un exemple. El problema és més gran, molt més gran, en els edificis religiosos. L’esllanguiment de les institucions clericals, monacals i diocesanes, fa impossible l’atenció, mal sigui per mantenir-los oberts, de molts del edificis que encara pretenen tenir un ús religiós. Ja pots anar amb la guia a la mà que si no ensopegues els curts horaris d’obertura et quedes sols amb les vistes exteriors. Malden, en una acció de promoció interessant, algunes empreses que s’han especialitzat en ensenyar als forasters els recorreguts i les característiques d’aquest patrimoni.

Emotiva la visita al edifici de la vella Universitat de Baeza que va acabar reconvertida en Institut de Bachillerat. Mantenen l’aula que va ser d’Antonio Machado en els seus anys de professor de francès en aquella població.

A Úbeda hi ha el barri dels “alfareros”, restes dels antics artesans que treballaven el fang de tanta utilitat en les primitives societats agrícoles i que ara sols resten per produir elements decoratius. A casa Paco Tito, Museo de lo cotidiano, varem poder veure l’artesà treballant directament l’argila i ell mateix ens va vendre l’alcuza, evidentment de fang, que varem adquirir.

També varem anar als torns dels convents de les monges de clausura, “Ave María Purísima”, a comprar els dolços que fabriquen i que continuen despatxant a través d’aquest ancestral sistema. Coses de temps passats.

Mataró, 5 d’abril.

Por los cerros de Úbeda. Economia i paisatge.

Aquest any varem decidir anar a un racó que no havíem visitat mai encara. La província de Jaén te variats atractius per fer-hi una escapada, els seus paratges naturals i el seu patrimoni arquitectònic urbà.

Malgrat que és ben coneguda l’extensió dels seus camps d’oliveres mai podia pensar que fos pràcticament l’únic que veuria. Un paisatge ondulat tot clenxinat de fileres d’oliveres. Monocultiu pur i dur. Los mares de olivos. No vaig saber veure quasi bé res més d’activitat econòmica. Sí, turisme rural i l’aprofitament, també turístic, dels parcs naturals. Això no dóna pas per gaire més. Sembla que aquest any per culpa de les pluges excepcionals d’aquests primers mesos se’ls ha malbaratat la collita. Els camps estaven tant xops que les màquines s’hi ensorraven. La mà d’obra temporera d’immigrants negres va vagar desolada sense feina i suposo que l’economia de la zona se’n ben ressentirà.

Ara les fumaroles s’enlairaven morosament arreu, barrejant-se al matí amb les boires baixes, senyalitzant de lluny la crema dels restes de la poda dels arbres. Molts vehicles de treball agrícola portaven remolcs que anaven curulls de branques més gruixudes que deuen aprofitar per mantenir les llars de foc. Els camps es veien nets i cuidats, amb els arbres curosament preparats, encara que en general els pagesos eren més aviat grans. Els pobles tranquils i buits, característics d’aquesta mena d’economia. L’activitat dels serveis, tant els privats com els públics, concentrada a les capçaleres comarcals.

Mataró, 5 d’abril.

Eulàlia. 30.

Escolteu! Ja tinc companyia!, diu en Josep.

Era un esquitx. Aneu-li ara al darrera.

Mataró, 27 de març.

Banderer d’honor.

Avui era la festivitat de la Mare de Déu dels Dolors. Dic era ja que tinc entès que l’Església ha suprimit o canviat aquesta celebració. No estic gaire versat en temes de missa però recordo clarament les festivitats que “pautaven” els nostres dies.

Els Armats de Mataró m’han honrat amb el nomenament de ser el “Banderer d’Honor” d’enguany. Més enllà de la feina concreta que reporta, que n’és aviat poca, el que és important per mi és la distinció. Els estic molt agraït pel reconeixement que em fan.

En quant a la feina es tracta de fer-los entrega de la bandera de la seva antiga Confraria a l’inici de les sortides que fan amb motiu de les processons de la Setmana Santa. No es tracta pas, com alguns poden pensar, de que desfilaré pels carrers de la ciutat abillat de soldat romà.

Aquí porta la bandera el meu amic Fermí Manchado.

Aquestes processons quasi bé es varen perdre a Mataró als anys setanta del segle passat fruit de la secularització de la societat i dels nous vents religiosos que varen bufar arrel del Concili Vaticà II. Els Armats, durant uns anys es varen aixoplugar a Llavaneres de la mà del que en fou un temps el rector de la seva parròquia, l’amic Jaume González-Agàpito, i quan l’embranzida de les noves o reconstituïdes confraries impulsada per la vella immigració, bàsicament andalusa, va reconstruir la Setmana Santa mataronina varen tornar als seus orígens.

La Ciutat els ha reconegut, les seves desfilades van ser declarades Patrimoni cultural, tenen la Medalla de la Ciutat i són ben estimats pels mataronins. La seva vistositat i marcialitat és llegendària.

En el seu retorn a Mataró varem instaurar la costum de que vinguessin a l’Ajuntament a demanar permís a l’Alcalde per començar a desfilar pels nostres carrers. El capità manaia, en Francesc Xavier Peláez tants anys, espasa en mà es dirigia a l’autoritat municipal per demanar-li la seva aquiescència, i l’Alcalde en nom de la Ciutat, puny dret tancat i polze amunt tal com un dignatari romà, responia: Endavant, Armats! I els tambors esclataven per marcar el ritme del seu pas.

Ara, em fan el reconeixement de donar-los la bandera de la Congregació dels Dolors a la sortida de la Basílica de Santa Maria. Moltes gràcies! I que per molts anys la Ciutat us pugui dir: Endavant, Armats!


Mataró, 26 de març.

El misteri* de les Caixes.

*De misteri (allò que s’esdevé d’una manera incomprensible), o de “misteri” (representació en imatges) de Setmana Santa.

Qualsevol s’enfila a una tribuna (física o de paper) per explicar que l’economia no tira, o millor dit, que s’ensorra, per manca de finançament suficient. Sols per això? Aquest fet és el més important? Sí, per això i per altres coses. No estarem pas tapant la voluntat de mantenir un sistema que ja no dona per més?

Però, a veure: No quedàvem de que estàvem massa “apalancats” i que els crèdits concedits i l’endeutament eren superiors al estalvis? Fèiem servir crèdit per tot, i ara –sembla- que els que en necessiten (sempre hi ha qui en necessita o n’hi fan necessitar) no en troben gens. Gens?

Res, no es vol parlar de que el sistema financer és pro-cíclic i tampoc de que moltes activitats –produir i consumir- vivien del crèdit, de recursos aliens. Això no es diu, o no convé dir-ho. Cal continuar estimulant el consum i mantenir el crèdit per que la roda no pari. Hi ha “crowding out”! L’Estat es queda el poc crèdit que es pot donar! Podem tenir-ne algun dubte d’això? I sí fos cert, quina n’és la causa?: La seguretat dels creditors, la necessitat d’arreglar els seus deteriorats comptes d’explotació?

No, si el que passa és que el sistema financer està malament i cal fer-hi, és necessària, una reforma en profunditat. Bé, desprès, però, sols es parla de les Caixes d’estalvis. Els bancs estan perfectament. Aquests, es veu, que no s’havien embolicat en l’immobiliari i tenen els seus balanços impol·luts. Ja! Ja! Clar que els bancs tenen els seus propietaris, els accionistes que detenen el seu capital, ells sabran el que s’hi juguen, mentre que les Caixes... de qui són les Caixes? Tots estem d’acord en la seva vinculació territorial i en la seva naturalesa social. Però, què vol dir això en el món financer d’avui? Funcionen com els bancs, però no en són. Com s’entén? Poden fer el mateix, però amb una característica substancial diferent, la de la propietat dels seus recursos propis.

Les Caixes estan polititzades! Sí, clar. Al ser indeterminada la seva propietat el buit ha estat ocupat per les institucions públiques que estan ocupades al seu torn, en democràcia, per formacions polítiques. No, a Catalunya, no! Pitjor, més buit encara. Què són i per què hi són els que hi són? A qui representen? Què persegueixen, més enllà dels seus propis interessos? Cal reduir el seu nombre i fer entitats més fortes! Ah!, però estan febles? Ja ho anirem sabent a mida que es vagin coneixent, de debò, els resultats que expressin els seus comptes d’explotació i què amaguen, si amaguen alguna cosa, les partides dels seus balanços.

El Govern central va dissenyar i aixecar un mecanisme de suport, el famós FROB, pel que semblava ser una situació insostenible. Tant insostenible que han hagut de passar nou mesos per que comenci a caminar, i ja veurem amb quin recorregut. Algunes Comunitats Autònomes clamen contra una pretesa invasió de competències i anuncien recursos d’inconstitucionalitat. Alhora, el Govern central, posa també recursos contra decisions de les CC.AA. Mentre, la situació es degrada. Es degrada? No ho sé. Algú ho sap? No fora bo que enlloc de garlar tant s’actués més?

Aquesta setmana m’ha tocat fixar la posició del grup socialista en un tema de Caixes, de Caixes gallegues, a la tribuna del Congrés. Varem perdre la votació (no és pas la primera vegada que em passa, i que ens passa al GPS). Pràcticament tots els “contraris” van reclamar que el Govern no s’hi fiqui amb les decisions gallegues. Per què uns poden fer algunes coses i altres no en poden fer d’altres? Per tenir i mantenir el poder... i les cadires. Si la situació no està malament (en realitat sí que ho està) per què tant d’interès d’uns i altres? Però, si hi ha un mort, qui el vetllarà? És a dir, qui pagarà les absoltes?

No me’n vaig poder estar al final de la meva curta intervenció (sols tenia cinc minuts) de dir: “Y, a veces, con debates como el que hacemos, me parece que estamos hurtando a la sociedad el real problema que tenemos en nuestro sistema financiero que, quizá, con otra magnitud, lo tienen no solamente las Cajas de ahorro, sino también el resto de instituciones del sistema financiero”.

Mataró, 26 de març.

Primavera.

La jeunesse de Bacchus.

W.A.Bourgereau.

Mataró, 21 de març.

Austeritat.

Per si algú encara no ho sabia, no ho volia saber, o no l’interessava saber-ho, els diaris ens han il·lustrat dels neguits de molts estats europeus amb les seves finances públiques davant l’ examen que han hagut de passar a la Unió Europea en virtut del compliment del P.E.C. i la necessària reconducció dels seus dèficits públics en un termini de temps prudencial. Talment com nosaltres, que també hem estat avaluats. No és pas allò de “mal de muchos, consuelo de tontos”, però sí de “mal de muchos, ... ¡Epidemia!”, que és el que està passant en els països del nostre entorn socioeconòmic.

L’oposició aquí, i em temo que altres oposicions arreu, carreguen tots els neulers al Govern, però aquest no ha fet les coses gaire diferents que d’altres Governs i amb uns resultats més o menys semblants. En el cas espanyol la dada diferencial (i esfereïdora) és la del atur, encara que si atenem a les diferències històriques que quasi bé sempre hem mantingut en aquesta dada potser no marca tant una tendència distinta.

El Govern va presentar al seu moment a Brussel·les la pertinent actualització del programa d’estabilitat 2009-2013, que ara s’ha avaluat, amb l’objectiu d’intentar assolir que el dèficit de les Administracions públiques es situï l’any 2013 per sota del 3%.

En la solució del dèficit públic exposava la recerca de majors ingressos, però ja advertia de la necessitat de contenir i abaixar la despesa. Cal també parlar d’austeritat.

En el document enviat a Brussel·les es preveuen dues fases:

a) Un Pla d’acció immediata per aquest any 2010, que en la part de la despesa consisteix substancialment en una forta retallada del Pressupost que tot just a començat a ser vigent (del 0,5% del PIB) i en una dràstica reducció de la reposició de personal a l’administració pública.

b) Un Pla d’austeritat pel període 2011-2013 que contempla una retallada generalitzada de la despesa pública (del 2,6% del PIB) tot mantenint la despesa social (pensions, atur, dependència) i la despesa en educació i R+D+i. Aquest Pla d’austeritat s’intentarà que sigui compartit per les CC.AA.(autonomies) i les CC.LL.(Ajuntaments).

Cal destacar alguna dada d’aquesta retallada generalitzada. Com ha de ser normal en un Pla d’aquestes característiques s’intentarà reduir les despeses de personal (0,3% del PIB), funcionament (0,2% del PIB), inversions (0,5% del PIB) i transferències (1,6% del PIB). Això representarà una aprimada del sector públic i les resistències seran considerables. Però no queda altra opció, ja que no hi ha suficients ingressos per mantenir la despesa que es feia fins ara. A passar per l’adreçador! El rigor d’aquest plantejament variarà en funció de l’evolució de l’economia i de la seva traducció en majors, o menors, ingressos (que tot és possible).

Vull destacar la previsible retallada en les transferències que és la més substancial. Hi ha molta gent, organismes privats i institucions públiques, que viuen del Pressupost i se’ls presenten unes perspectives més aviat problemàtiques (magres). Si sols han viscut, o predominantment, de les transferències públiques ho tenen molt malament. Veurem casos i queixes, i es posarà de manifest alguna que altra distorsió o perversió del que ha estat el seu “normal” funcionament.

En tot cas, d’aquestes situacions se’n surt i tampoc cal flagel·lar-se més del compte i esquinçar-se massa les vestidures. Ja hem viscut en altres moments situacions semblant (sí bé que amb no tanta intensitat com la present). Vaig viure, i protagonitzar, de primera mà en l’àmbit reduït de l’Ajuntament la del 92, per exemple. I també cal remarcar que retrocedir algun esglaó, malgrat que a ningú no li agrada, tampoc és tant dramàtic en conjunt desprès dels nivells assolits en els darrers anys. (any 1999=100; any 2008=133,4; any 2009=128,6). Clar que pels que baixaran més d’un esglaó serà molt dur.

Cal fer una referència més a la pujada de l’IVA. Ja comencen a sortir noticies de que algunes empreses s’estan plantejant la seva assumpció. Lògic, en certs productes la pujada d’un punt, del 7% al 8% és un 0,93% (108/107), i del 16% al 18% és un 1,72% (118/116) i potser és més fàcil assumir-ho dins dels marges que traslladar-ho al preu final amb l’enuig dels consumidors. Veurem que passa amb el preu del cafè als bars.... 1,20€, amb la pujada de l’IVA haurien de ser 1,21€. Veurem. Veurem quin augment hi haurà i qui se’l empassarà. ¿Sólo o con leche?

Mataró, 18 de març.

La llegenda negra.

El reconegut hispanista francès Joseph Pérez (fill d’immigrants espanyols de Bocairent) ens ha proporcionat un bon estudi sobre “La leyenda negra” en la seva més recent producció historiogràfica.

Més enllà de l’explicació de com es va gestar i per què aquest aspecte d’una visió de la història d’Espanya, una reeixida operació de comunicació política holandesa, el que m’ha interessat més són dos aspectes que l’autor tracta derivats del central de l’obra: el fet que els temes denunciats en la llegenda negra es donessin igualment en d’altres països en aquells temps, cosa que no és d’estranyar ja que els mecanismes del poder i les mentalitats eren semblants, i les reaccions que dins de la pròpia Espanya va comportar el desenvolupament de l’extensió de la llegenda i la seva continuïtat fins els nostres dies.

Possiblement el meu interès ve donat per que crec que són temes concomitants amb el que continua passant a la política en el món d’avui.

Cada dia veiem com el debat polític es centra en el propi marc on es fa el debat sense mirar gaire més enllà, o utilitzant sols els problemes propis sense voler veure ni acceptar si són més generals. Evidentment les operacions de comunicació política són molt més sofisticades que llavors aprofitant els grans avenços que hi ha hagut, però en el fons la tècnica és la mateixa.

Pel que fa a les reaccions, l’idea conservadora de que les essències pàtries vénen donades per la religió i els valors “tradicionals” front a l’idea progressista de que precisament és a causa de la religió i d’aquells valors que els països (el nostre i d’altres) estan lligats per avançar. Molts dels debats que hi ha hagut en el darrers temps en torn a l’adequació (o ampliació) dels drets socials, des de l’educació a l’estat civil, de l’avortament a l’eutanàsia, continuen girant sobre les dues visions que des dels comuners castellans del segle XVI s’han enfrontat recurrentment contra les pretensions de la monarquia imperial dels Habsburg.

Madrid, 18 de març.

Deplorable.

És deplorable la imatge del pare de la nena Mari Luz, assassinada a Huelva fa un temps, amb el President del Partit Popular amb motiu de la seva incorporació a aquest partit i esser anomenat assessor d’ells pels temes de la reforma del Codi Penal.

Poc a dir del pare. Prou desgràcia li ha caigut al sobre i és lògic i comprensiva la seva reacció humana a la recerca del que ell creu que pot ser el rescabalament social que se li deu. Hem de comprendre aquesta reacció, però el que no podem pas acceptar d’entrada són els seus més evidents desitjos primaris, ans al contrari, amb tota la delicadesa que la situació requereix, els hem de contenir i encarrilar.

En aquests sentit, el que no és acceptable de cap manera és l’acceptació per part de cap formació política democràtica d’aquests sentiments i instrumentar-los. El nomenament, que no té cap més sentit que mediàtic, d’aquest atribolat pare com assessor de la posició del PP en la reforma del codi penal és infame.

És deplorable (és de deplorar) la imatge, ja que més enllà de la imatge no hi ha res més que vergonyosa manipulació que desprestigia el que hauria de ser la política rigorosa en les complicades societats d’avui. Podem retrocedir en les normes de convivència que hem anat forjant tenaçment en molts anys. El PP potser pensa que tot si val, però juga amb joc i el que és més greu és que ens podem cremar tots.

Madrid, 17 de març.

La batalla del l’IVA- 2

(espero no escriure gaires parts, i "partes", més d’ aquesta batalla)

Els mitjans en van plens. Com si fos un tema nou. Mira que en portem de mesos parlant-ne. Des de l’octubre de l'any passat, quan es va presentar els Pressupostos pel 2010. Desprès es va aprovar, però els que no hi estaven d’acord no varen renunciar a continuar fent-ne bandera de la seva oposició. Ara, aquests dies, sembla que sigui un tema cabdal. Tot plegat per demostrar ganes d’oposició al Govern, de no voler coincidir amb ell i concedir-li cap posició. És la guerra!

Fa exactament un mes, el 16 de febrer, el grup parlamentari de CiU va presentar a debat al Ple del Congrés una Proposició no de Llei sobre el mateix tema amb l’objectiu d’aturar l’entrada en vigor el primer de juliol proper l’anunciada pujada dels tipus de l’IVA. El GPS amb l’ajut del bloc que va propiciar l’aprovació del Pressupostos va rebutjar aquella pretensió. Ara els del PP tornen a la càrrega. Clar que mediàticament són més forts i més cridaners. Però, malgrat les fanfàrries i tambors sorollosos dels geníssers, la defensa es manté ferma i segura. Alguna esgarrapada, però, ens emportarem. És part de l’acció bèl·lica.

No sense alguna sorpresa, “l’esquerra” s’apunta a l’envestida. Certament, els seus objectius són diferents, àdhuc divergents, però de fet participen a l’atac. En Peridis ho escenifica amb el seu habitual encert.

Peridis. El País, 16 de març.

Madrid, 16 de març.

Pensions i plans de pensions.

Segons les darreres dades que he rebut del Ministeri de Treball de la meva Història de Vida laboral aviat farà 38 anys que vaig començar a cotitzar. Corria l’any 1972 i estava a punt d’acabar la carrera. Els treballs anteriors d’estudiant, com llavors se’n deia -encara que fossin a la mateixa Administració pública-, no compten, eren -als ulls d’ara- plenament irregulars. Dels 38 anys, malgrat que no he deixat de treball mai, no tinc cotitzats els vuit anys dels dos primers mandats democràtics a l’Ajuntament i unes cotitzacions molt irregulars, de temps i categoria, en el període que vaig estar a l’UGT (1977-1979). Aquestes mancances són fruit de la meva contribució a la normalització democràtica del país i no em dolen pas especialment, encara que algunes actituds actuals sobre aquestes circumstàncies em neguitegen. La corresponent al temps a l’Ajuntament sembla que es podrà resoldre.

En aquests anys quasi bé sempre he cotitzat pel grup 1 (Enginyers i Llicenciats), llevat dels temps de l’UGT ja que als del Servei d’Estudis ens varen apuntar al grup 7 (auxiliars administratius). Històries d’aquells temps i “batalletes” per explicar. La cotització ha estat d’acord amb la qualificació professional i el Congrés no m’haurà de complementar pas res el dia que plegui.

Ara bé, sóc ben conscient que la pensió que podré rebre al jubilar-me serà inferior als ingressos que vinc perceben fins ara i els que previsiblement pugui tenir en aquell moment. Això per dues raons: la primera, que la pensió, lògicament, sempre és inferior a les retribucions i la segona, per l’existència d’un topall màxim en la quantia de les pensions a efectes redistributius de solidaritat entre els cotitzants, fet que defenso.

Ja fa 25 anys que tinc Plans de pensions. Ho vaig veure clar des que es va plantejar el tema a casa nostra. Si podia, calia ser “formigueta” de cara el futur. No he, però, d’explicar ni com ho he fet ni què he acumulat pel demà, és una qüestió privada de la que ningú n’ha de fer res. En el fons, segurament, manifestava una conducta que era ben present en les classes populars abans de la generalització de la seguretat social pública. La previsió social era una cosa del que ara es diria la societat civil. Les imatges propagandístiques de les Caixes d’Estalvis, per exemple, són evocadores d’aquest fet. L’extensió de la seguretat social, universal en l’aspecte sanitari sols fa vint-i-cinc anys (de la mà de l’Ernest Lluch), i les continues ampliacions de les pensions, que va camí de constituir una espècie de Renda Bàsica per la gent gran, pot haver fet oblidar aquest fet.

Al·legoria a l'estalvi. Alfred Opisso.

La societat ha canviat molt. La xarxa familiar de protecció s’ha debilitat. La distribució de la despesa és molt diferent que en els temps d’estretors. Les “necessitats” de la vida quotidiana són unes altres. La societat s’ha fet més depenent de l’Estat i les retribucions del treball tenen ben present aquest salari indirecte. Certament, des del punt de vista de la protecció dels més febles ha representant un innegable avenç que no ens ha de fer oblidar la font de la mateixa que és la solidaritat per la via impositiva. Sense aquesta solidaritat l’edifici s’ensorra.

Unes correctes declaracions del ministre Corbacho sobre els plans de pensions privats ha desfermat una hipòcrita i interessada controvèrsia pública que sols s’entén en el marc del malaltís (quasi bé irrespirable) ambient en que s’està desenvolupant la política espanyola i el seu tractament mediàtic. No es tracta de qüestionar el sistema públic de pensions ni la seva viabilitat futura. El Fons de reserva de la Seguretat social és un bon coixí acumulat en els anys bons per si fora necessari. La seva viabilitat futura està assegurada si mantenim ferma la voluntat col·lectiva d’aquest sistema fent les correccions oportunes que l’evolució demogràfica aconselli.

No pas per això cal blasmar de l’establiment de proteccions complementàries per qui vulgui fer-les. Sense trencar el principi de solidaritat col·lectiva no és dolent explicar a la societat que no tot s’ha de deixar en mans de l’Estat i assumir responsablement la part complementària de la gestió de les pròpies i subjectives necessitats. En protecció i en moltes altres coses, com la sanitat, l’educació, la cultura o el oci. Aquest és el debat que s’ha de plantejar sobre el futur de l’Estat del Benestar. El dels seus mínims solidaris i el seu finançament i el dels seus límits evidents (com molt bé varen descobrir els suecs als anys vuitanta) i el de l’assumpció personal i privada dels mateixos.

Mataró, 12 de març.

Aniversari.

Madrid, 10 de març.

La batalla de l'IVA.

Els resultats pressupostaris en els darrers dos anys, els de la crisi, són els següents:

Liquidacions en termes de compatibilitat pública de les operacions no financeres de l’AGE. En milions d’euros. Font IGAE.

Davant d’aquesta situació, evidentment insostenible, la proposta governamental passa per intentar contenir i abaixar la despesa (difícil) i intentar mantenir o augmentar els ingressos (difícil, també). Respecte a les despeses hi ha un programa d’austeritat. Veurem els seus resultats. Crec que serà un dels cavalls de batalla en els propers temps. Ara vull centrar-me una mica en el tema dels ingressos.

En les explicacions públiques que faig a l’hora d’explicar el mix pressupostari en relació als ingressos dic textualment: “Demanar increments d’aportacions -atenent a la situació- tant a les possibilitats com en les necessitats.”

Quan es va presentar el pressupost del 2010, ara ja farà aviat mig any, es van explicar les propostes de “tocar” els impostos en quatre aspectes:
1. Supressió la bonificació dels 400,-€ en l’IRPF aplicada en els exercicis 2008 i 2009 (llevat de les rendes més baixes)
2. Increment de l’IVA a partir del 1 de juliol dels 2010. Un punt el tipus reduït (del 7% al 8%) i de dos punts el tipus normal (del 16% al 18%).
3. Increment del tipus aplicats als rendiments del capital (del 18% al 19%).
4. Baixa del I. de Societats de 5 punts per les PIMES que mantinguin o creïn ocupació.

Des del primer moment hi ha hagut posicionaments contraris a aquesta proposta, del PP i de CiU, que des que es varen aprovar els Pressupostos ja és ben ferma.

No obstant, els grups contraris no han renunciat a continuar batallant aquest tema. El PP de forma barroera: “Els socialistes sols saben augmentar impostos!”, contra tota l’evidència dels darrers quatre anys; els de CiU de forma tossuda que en mig de fermes declaracions contraries sempre deixen portes obertes a la negociació (pragmàtics ells com correspon al seu pes i paper tradicional).

De tots els temes plantejats en aquesta matèria sols queda un per qüestionar, el del increment de l’IVA, els altres tres ja estan en vigor des del 1er. de gener, mentre que l’IVA no ho farà fins el 1er. de juliol. Per tant, a cada oportunitat que es presenta fins a aquell moment el tema es torna a posar sobre la taula. Si a més, hi ha opinions controvertides sobre la conveniència d’aquesta acció en aquests moments del cicle per part de solvents economistes i d’organismes internacionals, el resultat és que el tema està ben viu.

Crec que en general no hi ha prou valentia en el debat polític per dir les coses més clares sense tantes ambigüitats i circumloquis. El tema fiscal té tres potes: les despeses que es volen fer, els ingressos necessaris per fer-les i la diferència –positiva o negativa- entre unes i altres. El que no val és parlar de cada una de les potes per separat i sense relacionar-la amb les altres dues.

El volum del dèficit és molt gran fruit de voler mantenir un determinat volum i composició de les despeses i del resultat a la baixa dels ingressos fruit de la situació de crisi, de menors resultats i activitats econòmica. Aquesta situació, com és reiterat, no és sostenible en el temps. Per tant, cal tocar les peces per ajustar-la.

No cap fer la batalla en un sol sentit. Cal plantejar-ho tot en aquesta necessària visió conjunta, sinó és fer trampa i enganyar a la ciutadania. És el moment de plantejar per on comencem i com avancem en la ineludible consolidació fiscal.

Madrid, 9 de març.

Ho fem malament.

La recent notícia de que el President del Congrés proposa modificar la Constitució per permetre el treball de les Corts Generals els mesos de gener i juliol em porta a recuperar un esborrany d’entrada que vaig començar fa uns dies i que havia abandonat (com tantes d’altres que queden sols en idees i no materialitzo).

A la porta de la sala on s’anava a fer la primera reunió del començament del nou període de sessions un jove periodista, micròfon en mà amb un càmera al darrera, em pregunta: “Què li sembla tornar a la feina avui des del 22 de desembre?”. Vaig haver d’aclarir que el que no hi hagin sessions plenàries ni treball en comissions a Les Corts no vol pas dir que els diputats/es i senadors/es no tinguin feina. No és el mateix estar (estar-hi) que ser.

La nostra és una feina especial i rellevant que sorprenentment, o no pas tant, encara hem de reivindicar, la de composar –les 350 persones del Congrés i les 263 del Senat- la representació del conjunt dels ciutadans d’Espanya (més de 45 milions de persones), el poder Legislatiu, que té per principals feines elaborar les normes de convivència per les que ens regim i nomenar i controlar el poder encarregar de la seva execució.

Aquesta feina no s’esgota en la participació i presència en les sessions de les Cambres. Cal llegir, estudiar, reflexionar, escriure, comunicar, debatre, escoltar, per fer la tasca encomanada. En aquesta feina això s’ha de fer sempre. Un polític ho és a temps complert, àdhuc quan sopa amb els seus amics o passeja pels carrers, i que no estigui assegut al seu escó –per mandat constitucional- alguns mesos al any no vol dir que estigui forçosament de vacances. O no hauria d’estar-ho.

Clar, Manel, això és la teoria i hauria de ser així, però, i la pràctica? A la pràctica la imatge que s’ha instal·lat és la contraria, que estem de vacances. Segurament per culpa nostra, de la nostra actitud i capteniment, del funcionament orgànic dels partits, de l’exigència social, de la negativa confrontació partidària. Ho fem malament. No sabem transmetre a la societat el nostre paper i la nostra funció, el que comporta i el que representa. Els contraris a la democràcia ho aprofiten. Ara amb especial insistència. Cal rebatre-ho.

Avui neva a Barcelona, i a Madrid no.

Madrid, 11 de febrer, 8 de març.

En un nou esbarzer.

Esbarzer: m. [LC] [BOS] Liana o arbust intricat del gènere Rubus, de la família de les rosàcies, de tiges amb agullons, fulles palmaticompostes, flors blanques o rosades i fruits formats per petites drupes, les móres, típic de les bardisses. (DIEC2-IEC)

Crec que el Parlament de Catalunya s’ha ficat en un nou esbarzer posant-se a discutir el tema del toros i la seva possible prohibició a Catalunya.

D’entrada, una I.L.P. (iniciativa legislativa popular). En general, les I.L.P. són ben intencionades, fruit de l’esclat de desitjos existents en les societats benestants i democràtiques. En les societats que malviuen, els problemes principals no permeten distraccions ni floritures i en les societats no democràtiques, senzillament, no són possibles aquests exercicis.

El que passa és que moltes vegades aquests desitjos puntuals són centrípets respecte a la societat, o responen a respectables desitjos puntuals defensats vigorosament per grups activistes d’aquell punt. Res a objectar, en una societat lliure i oberta tot és pot donar, i encarrilar aquestes demandes és responsabilitat de les institucions públiques. Les I.L.P. es tramiten i és el corresponent cós legislatiu el que ha de decidir admetre-les o no. Res a objectar tampoc sí aquest cós legislatiu considera que hi ha, o no hi ha lloc, per acceptar i tramitar la demanda que se li fa. Argumentar sobre la seva procedència i conveniència és el paper d’aquesta Assemblea que representa la sobirania popular.

No per benintencionada que sigui una I.L.P. ha de tenir automàticament la via lliure de la seva acceptació. Cas que el legislatiu no casi amb un desig majoritari ja s’ho trobarà a la següent renovació. Cal aclarir aquests punt, ja que a vegades en les nostres societats sembla que qualsevol demanda ha de ser satisfeta per sobre del que creguin els legítims responsables, ocasionals i temporals, de la sobirania popular.

Bé, el Parlament de Catalunya va creure convenient acceptar la tramitació d’aquesta I.L.P. sobre les “corrides” i, repeteixo, crec que s’ha tornat a ficar en un esbarzer.

No crec pas que el tema sigui tant punyent pel conjunt de la societat com per dedicar-hi especial atenció, de fet crec –potser m’equivoco- que la majoria de la societat passa bastant del tema. “La fiesta languidece”. Ja sé que pels seus defensors, de la I.L.P. i de la fiesta, sí que ho és de punyent, però, reitero, que la consideració del Legislatiu ha d’anar més enllà del que pensen els integrants d’un col·lectiu concret que presenta una iniciativa. És la consideració del interès general, que no és la suma de propostes puntuals que poden fins i tot ser contradictòries, el que ha de moure les seves decisions.

Tots sabem que al darrera d’aquesta iniciativa si barregen pretensions diverses, no cal pas amagar-ho, oi?, i aquestes són les que estan aflorant amb vehemència –i espero que no amb virulència- aquests dies. Potser era una qüestió d’oportunitat? No m’hi ficaria pas per aquí, sinó que segurament era un tema de reconeixement de la importància relativa del tema. Ara se’n hi ha donat massa, i d’aquí les reaccions. D’altres sensibilitats no ho entenen, ja que segurament ni s’ho han plantejat. Alguns/es aprofitats/des ja hi ha ficat cullerada amb malèvoles intencions. Els mitjans van plens de opinions saberudes, interessades, conservadores, airades, a favor i en contra. Aquest tema, crec que molt menor, ha de comportar aquest rebombori? No al meu entendre. No es tracta del tema en sí, sinó de sí era convenient posar-s’hi.

Veurem com ens en sortim d’aquesta. Espero que no gaire escaldats. Quina tropa!

Eduoard Manet. La corrida, 1864. Col·lecció Frick, Nova York.

Mataró, 7 de març.

Nacionalitzar la banca.

Hauríem de desempolsegar les nostres velles doctrines que tenim arraconades a les golfes. Davant el desvergonyiment de la dreta, nosaltres hauríem de tenir el coratge de plantar cara i també anar per totes.

Nova compareixença de la Vicepresidenta segona a la Comissió d’Economia del Congrés per parlar de la situació econòmica. Desprès de tants debats, un té la impressió que estem donant voltes sobre nosaltres i els nostres problemes, perseguint-nos els uns als altres, sense trobar-hi, o buscar-hi, sortides.

El Govern va proposant mesures i intentant acords, i l’oposició –especialment l’alternativa possible- dient, com un disc ratllat, que cal canviar de rumb. Voltes i més voltes. Desconcert social.

Insisteixen, el PP i CiU, en la necessitat d’una reforma en profunditat del sistema financer. El Govern, com en tot al seu parer, és responsable de no fer-la. La reforma és necessària, segons ells, perquè arribi la liquiditat a les emprestes que encara no es dóna. Aquesta situació és tant o més problema que l’increment de l’atur.

Bé, deixem de banda, sense pensar-hi massa, aquella economia real basada primordialment en el finançament extern. La roda girava amb els catúfols omplerts pel sistema financer. Potser sí que és molt demanar pensar en la necessitat de recursos propis (igual els han retirat, si és que mai els tenien). Deixem de banda, també sense pensar-hi gaire, en les característiques pròpies del sistema financer i en el seu caràcter pro cíclic, avui extremadament prudents (porucs, en realitat) quan ahir eren ben arriscats (esbojarrats, del cert), ara sols pendents de tapar les vergonyes dels seus balanços i sargir el estrips de les seves comptes d’explotació.

Clar, si deixem de banda altres coses, com els escassos fonaments que tenen reconeguts (fins ara) personatges del món dels negocis (millor que empresarials) i les seves creacions bastides amb exorbitants apalancaments; si deixem de banda panorames semblants en els països veïns que no expliquem; si fem com els economistes que teoritzen sobre una hipotètica realitat inexistent de tant deixar coses de banda, llavors centrarem el culpable: el Govern d’en Zapatero! El Govern (el central, els de les autonomies no són pas Govern, no ens els hem cregut mai i menys ara que no interessa considerar-los) que no s’aplica fer una necessària reforma dels sistema financer.

Ah, caram! Els representant d’aquests blasmat sistema financer callen com a morts. La processó els va per dins? Esperen, a cas, que el Govern, aquest Govern, els tregui els neulers?

Dons, bé, posem-nos-hi! Però fem-ho segons els nostres vells principis. Res de mantenir l’autonomia de decisió amb els diners públics (de tots). Res de respectar les autonomies politiques. A sac! Cap a la intervenció! El Banc d’Espanya ha d’aflorar aquesta realitat que impedeix tornar a omplir els catúfols de la roda del finançament de l’economia real. I si cal omplir-los amb diner públic, com els americans, els anglesos, els alemanys, els belgues, holandesos i francesos, nacionalitzem. Res de l’I.C.O., que és una joguina marginal en el sistema. Cap a una banca pública de veritat. Fem-ho bé! Les pèrdues que se les empassin els que les han fet i que es retirin del camp. Les recapitalitzacions per qui les aporti. Sí són públiques, doncs amb nous gestors públics. Si això és una nacionalització, doncs, és una nacionalització.

Prou comèdia! A fons! Cal salvar l’economia real!

No sé pas si col·locats davant d’aquest mirall que reflecteix el seu discurs alguns dels seus actors plegaran veles avergonyits de la seva possible inconsistència, o passaran capcots –de ser veritat els seus anàlisis- per l’embut on ara pretenen fer-nos-hi entrar a nosaltres.

Amunt i crits! Endavant!

Mataró, 6 de març.

Transparència. Ara, el patrimoni.

Des del primer dia del mes que som a la fitxa individual de cada diputat/a que hi ha a la web pública del Congrés hi figura la declaració d’activitats que obligatòriament hem de formular al inici de cada mandat i cada quan hi hagin variacions.

El que cobrem de sou els diputats/es també és públic. Ja fa temps que a la mateixa pàgina web –no hi és de forma individualitzada- es pot saber l’import pels conceptes pels quans se’ns retribueix i les dietes (que no són retribucions) que podem percebre.

Ara, alguns, ja han proposat la següent fita a aconseguir: la publicació del nostre patrimoni. La declaració del que tenim ja es fa des de molt de temps, però no és pública. Crec que és adequat que sigui així. Fins aquí.

Per això, vull manifestar la meva discrepància sobre aquesta nova pretensió. Entenc que els que cobrem de l’erari públic haguem de ser transparents en això. Que es conegui què cobrem i que no incorrem en incompatibilitats regulades i establertes.

Home!, ja m’agradaria també conèixer els costos salarials i els beneficis obtinguts pels béns i serveis que adquireixo i si també els que me’ls donen tenen incompatibilitats. Des del peix que compro a la plaça, al diari que llegeixo o al ús del caixer automàtic de la meva entitat financera. Però, vaja, ja entenc que la opacitat i demanda de transparència sols va avui en una sola direcció. És fàcil demanar comptes als que vivim de l’excedent i ben convenient pel funcionament d’una democràcia.

Però el patrimoni és una cosa personal i privada. Potser és fruit de circumstàncies externes al qui el té, o d’actituds personals de comportament que no entenc per què han d’estar en la boca i el coneixement públic. El patrimoni pot venir de trajectòries històriques familiars, de decisions de vida sobrevingudes per sort o per recerca interessada, per comportaments individuals austers, avars, prudents, pròdigs, rigorosos o panxa contents.

Per què he d’explicar que fruit d’aquestes vicissituds tinc el que tinc? Si el que obtinc, les rendes, m’ho gasto bé o malament, si estalvio molt o poc, si el que tinc, l’uso o el contemplo, és un tema i problema exclusivament personal del que no crec pas que en tingui que donar cap explicació.

Segurament aquest capteniment personal es traduirà gairebé d’una forma mimètica, o no, a l’estil d’exercir les responsabilitats públiques amb els resultats consegüents. El que s’ha de valorar d’un polític és la gestió de la feina encomanada i les seves propostes per la vida col·lectiva. No el que fa de portes endins de la seva vida mentre estigui dins les normes legals i pautes de convivència generalment acceptades.

Madrid, 4 de març.

¡Adiós, Melero!

Compañero:
Te quedó pendiente hacerme los zapatos a medida que siempre me decías que me ibas a hacer.

Era d’ofici sabater. Segurament, però, la majoria dels que el varem conèixer i tractar no el recordarem pas per això. El recordarem pel seu activisme cívic. Ell va venir de Pedro Abad, Córdoba, ja fa molts anys, com tants. “¿Ya no te acuerdas de cuando íbamos a comer a ca las monjas?” li va etzibar una vegada debatent al Ple de l’Ajuntament a l’Orozco, un extremeny a les files adversàries.

Cirera va ser de sempre la seva referència vital. Personalment, la casa familiar. Professionalment, la botiga de sabates al sota d’allà on vivia. Socialment, ...uf!: La cooperativa d’habitatges, el club de futbol, la Unió Esportiva Cirera que va ser la nineta dels seus ulls, la comissió de clubs de futbol, el treball veïnal, la militància política entre els socialistes, el seu pas per l’Ajuntament com a regidor que la seva salut no va permetre que fos gaire llarg, i ja de més gran encapçalant la junta del Casal d’Avis.

Ja fa molts anys va tenir un terrabastall coronari. Ho recordarem sempre. Als tres dies de ser intervingut quirúrgicament votàvem al Ple de l'Ajuntament l’aprovació definitiva de les Ordenances fiscals pel 1993. Necessitàvem la majoria i no podíem comptar amb el seu vot i ens en venia d’un. Contra el parer de la seva família i amb l’ai al cor i l’acolloniment de tots nosaltres es va presentar en ambulància, i una cadira el va portar a dalt la Sala de Plens. Varem avançar el punt del debat en atenció al seu estat. Desprès de votar, amb el resultat favorable, es va aixecar per retirar-se tot fent la V de la victòria amb els dits. No sé pas encara si la seva família ens ho perdonat. Gràcies, Francisco, per haver estat al meu costat.

L’any 2006 l’agrupació de Mataró del PSC el va incloure entre els homenatjats d’aquell any i el text que li va fer en Manuel Patricio, també del barri, crec que el retrata ben bé.

Lleial, bon amic, alegre, predisposat, ara ens acaba de deixar. Descansi en pau i per sempre en el nostre record.

Mataró, 3 de març.

Març.

Avui he anat a Alcover de calçotada i tot el camí era admirar els arbres ja en flor.
S’anuncia la primavera.

Mataró, 1 de març.