Pòdium.

M’agraden les ciutats en activitat, amb gent als carrers i bullici. Però també gaudeixo d’elles quan estan aturades, reposant. Sortir el diumenge al matí del bell mig de la Plaça Major de Salamanca, segurament plena de brogit encara no deu fer pas gaires hores, és una delícia. Ens acomiada la Regidora de Relacions Institucionals, no sé per quina raó no pot venir l’Alcalde. Ell s’ho perd, potser no podia, potser ens va fer un lleig. I pels carrers encara tranquils de la ciutat enfilem cap a la carretera. (Per cert, os heu fixat que a l’escut de l’Ajuntament de Salamanca hi ha les quatre barres?)

A poc de sortir ens desviem per rutes secundaries on les vaques i els braus ens miren encuriosits darrera les tanques quan passem. Paisatge típic salmantí de camps puntejats per alzines aquí i allà. Revolts, pujades i baixades fan agradable el camí. L’avituallament a Monterrubio de la Sierra, un dels tant poblets de pagés que hi ha a la Comunitat de Castella i Lleó. Deu haver mig poble per rebre’ns i acompanyar-nos tot esmorzant. La dona del Alcalde ens porta pastissos de la terra que ensucren el diumenge.

A poc de la sortida, entrant a Pedrosillo de los Aires, una pujada forta ens deixa sense alè i els “àngels emputxadors” tenen feina a dojo. En el darrer reagrupament es decideix com es repartirà el pòdium de l’etapa i m’adjudiquen el tercer lloc. La companya diputada gallega Marta Estrada, que debuta en aquestes jornades, es conduïda en “volandas” fins a la línia d’arribada. El senador José Mª Chiquillo, valencià, aguanta el fort ritme i serà el segon, i jo trec el fetge per la boca per no ser atrapat pel pilot que sento darrera meu a punt d’agafar-me amb el pulsòmetre xiulant sense parar per lo revolucionat que havia posat el meu cor.

A la meta de Guijuelo fa molta calor amb un sol que estavella. No m’he posat crema protectora solar i a la tarda patiré la “rustida” a genolls i braços. Ens dutxem al poliesportiu municipal. Si el primer dia, a Fuentesaúco, l’aigua sortia freda, avui surt bullent. Algú comenta que potser es pensen que estan escaldant porcs ja que la població és seu d’una potent industria agroalimentària de productes d’ibèric.

Dinem al mateix poliesportiu un arròs preparat amb més bona intenció que encert. L’autobús ens torna a Salamanca i els que hem vingut a les Jornades amb el nostre propi vehicle fem el trajecte fins a Segovia. Enfilem darrera del vehicle d’en Juan Luis Gordo, que és d’aquestes terres, i tallem per carreteres secundàries tot aprofitant per veure el paisatge travessant poblets camperols.

Sopar al hotel, com el primer dia de les Jornades a Salamanca, pendents de la pantalla on es disputa la final del campionat d’Europa de futbol. La majoria disfressats amb samarretes de la selecció segueixen enfervorits l’encontre fins a esclatar en l’alegria pel triomf dels nostres. Fins hi tot corre el cava per celebrar també l’aniversari d’un dels nostres acompanyants que pel que després sabré va acabar sent tirat vestit a la piscina del hotel.

El dia ha estat cansat: bicicleta, calor, trasllat, eufòria, i més val anar a reposar que demà caldrà tornar-hi. A Segovia és Festa Major, Sant Pere, i des de la finestra de l’habitació, a mitja nit, veig els focs d’artifici.

Segovia, 30 de juny.

El cim.

Sortida de Béjar. Antic centre tèxtil a les estribacions de la serra de Gredos. Comencem en pujada ja que anem cap a El Barco de Avila passant pel port de La Hoya de 1250 m. d’alçada. Si ahir varem anar cap al nord acabant a la província de Zamora, avui anirem cap a l’est cap a la d’Avila.

Sort del “àngels emputxadors” que ajuden als que no tirem cap amunt. Primer és el simpàtic andalús José Alejandro Delgado, des de la furgoneta, i desprès el rus “Romel” directament pedalant i empenyent al costat meu.

Al encreuament per anar a l’estació d’esquí reagrupament. L’exsenador Pedro Rodríguez Cantero, mític participant a les Jornades per la seva marxa malgrat els anys que té i que ens acompanya aquest cap de setmana, ha sortit abans per fer el cim de “La Covatilla” que és un rellevant punt d’arribada en alt de la Vuelta a Espanya, amb rampes que sols de pensar-hi dalt d’una bicicleta fan fredat.

La baixada és tot un plaer, amb la carretera en molt bon estat, fins al punt que els més atrevits sobrepassen el cotxe del Director de carrera, Paco Giner, que ja al pla ens agrupa i clava una bronca als participats per saltar-se els normes. Val a dir que cal anar amb un cert ordre ja que sinó els efectius de la Guàrdia Civil que vetllen pel control del trànsit no poden fer bé la seva feina i que fet, és cert, no hem vingut a fer una competició sinó a passar-ho bé i a no provocar maldecaps als organitzadors.

A El Barco de Avila fem l’avituallament. Enguany, sols hi ha fruites i begudes isotòniques per refer-se. Reprenem la marxa per carreteres locals que ens porten per un paisatge molt bonic altra vegada a aquesta població famosa per les seves mongetes on hi ha la meta final. L’Alcalde de la localitat em manifesta desconèixer l’empedrat, l’amanida d’estiu amb mongetes i verdures, suposo que allà en deuen dir un altre nom.

Segurament serà l’etapa més curta que farem aquestes Jornades, però la duresa del començament en pujada compensa la distància recorreguda.

De retorn a l’hotel de concentració, al capvespre, els companys socialistes de Salamanca ens demanen que els acompanyem a la manifestació del dia del orgull Gai que avui s’escau. Home!, pensem alguns, fer actes d’aquesta mena en ciutats tan tancades com Salamanca ja té mèrit i per tant ens hi afegim. Clar que em vaig trobar força fora de lloc amb els eslògans que es van cridar durant el recorregut: “¡Soy lesbiana, castellana!”, o “¡Soy maricón, de Castilla y León!”, però bé, no estava gens de més donar-los un cop de mà. La manifestació va acabar a la Plaça Major que estava plena de ciutadans/es que evidentment en la seva majoria devien considerar el tema força estrafolari. Vaig conèixer i conversar amb el nostre cap de llista a l’Ajuntament, Fernando Pablos, i amb l’Alcaldessa de Villamayor que és un poble veí d’on surt la pedra que fa tant característic el color d’els edificis de la ciutat.

Segovia, 29 de juny.

L’oblit de cable de connexió de la màquina de retratar amb l’ordinador no em permet penjar les fotografies que vaig fent. Ho arreglaré més endavant de retorn a casa.

P. S. El company senador Juan Luis Gordo, també participant a les Jornades, com que ho és per Segovia i ja estem a casa seva, m’ha proporcionat el cable de connexió que em vaig deixar. Es dona el fet que tots dos haurem de treballar molt plegats ja que és el portaveu pel Grup Socialista del Senat a la Comissió Mixta pel Tribunal de Comptes. Gràcies, company.

Recorrent Espanya.

Com fa dos anys m’apunto a les Jornades ciclistes parlamentàries. L’any passat per circumstàncies familiars, que ara no ve al cas explicar, no vaig anar a les que es varen fer a Extremadura, però aquest any sí que puc fer-les.

Altra vegada per terres de Castella y Lleó. Comencem a Salamanca i acabarem a Segovia. Ja podeu, doncs, suposar que portem els mateixos patrocinadors que fa dos anys, encara que amb diferents colors i el mateix acompanyament de sempre, així com l’organització. Els companys i companyes pràcticament els de sempre amb algunes lògiques altes i baixes.

Per endur-me la meva bicicleta vaig fer primer el trajecte fins a Madrid a començaments de setmana amb cotxe i després, acabat el darrer Ple del actual període de sessions, ruta vers Salamanca. Això em permetrà anar i tornar el dilluns per la tarda a Madrid ja que hi tinc feina i en acabar marxar directament a casa. Dimecres a la tarda hi ha Ple extraordinari per tractar la situació de l’economia, i divendres hi tornaré pel Congrés del PSOE.

De cantó a cantó de les Espanyes. Les pluges de les darrers setmanes de la primavera han configurat arreu un paisatge ben frondós. Fa goig de verd i lluent que està el camp, des del secà de les Garrigues fins aquestes terres de cereal de Salamanca.

Cal trobar carreteres poc freqüentades, ja que som un destorb pel tràfic; més aviat “planetes”, ja que no som esportistes amb nivell i alguns ja tenim una edat; a més, a llocs que tinguin alguna concentració hotelera pel total dels que som i que sigui acollidor i atraient. Aquestes terres salmantines reuneixen els requisits.

La primera etapa és Peñaranda de Bracamonte fins a Fuentesaúco. A la sortida ens acomiada l’alcalde que em diuen que fa més de 21 anys que ho és i que governa amb majoria absoluta. Fa fresca i enfilem les inacabables rectes enmig del groc dels camps de blat, ordi i civada. Els continuats “tobogans” fan fàcils les baixades i una mica més costoses les pujades. Les habituals parades pels reagrupaments, l’avituallament a un poble que no deu tenir municipi propi ja que no ens va rebre ningú i l’arribada a la meta, ja en terres de Zamora, on ha guanyat la companya Carmen Juanes malgrat que ella és diputada salmantina. Pregunto a unes veïnes que ens han vingut a veure a la meta si encara fan els seus famosos cigrons que quan se’n menjaven més eren coneguts com dels millors, i em diuen que si i si en vull me’n van a buscar. Els ho agraeixo però espero que ja ens en donaran a l’Ajuntament.

Ens dutxem e les instal·lacions de la piscina que són força precàries, de fet al dinar-recepció a peu dret que ens fa el consistori aprofitem per demanar al President de la Diputació de Zamora, que havia estat participant a jornades anteriors quan era diputat en Corts, que els doni una subvenció per millorar-les, fet que en agraeix l’Alcaldessa accidental.

Descans a la tarda i al capvespre a gaudir de la meravellosa Plaça Major. De fet, en poc temps, és la tercera vegada que vinc a Salamanca. Sempre és un lloc per visitar.

Salamanca, 27 de juny.

Escoltar a la gent.

M’atura al mig del carrer un ciutadà que em coneix de la meva anterior vida política ( jo també el conec a ell) i m’etziba. “Els polítics heu d’escoltar més a la gent!”. Venia a tomb la seva imprecació, em va explicar, arran d’una nova acció de protesta de les plataformes contra la N-II al seu pas pel Maresme.

Crec que l’asseveració d’aquest ciutadà parteix, probablement, d’un sobreentès bastant acceptat però que crec discutible. Aquest sobreentès pensa que tota queixa ciutadana és justa per principi, que respon a desitjos cívics desatesos i que ha de ser resolta segons la demanda feta.

En una societat oberta i rica els anhels i desitjos dels ciutadans/es són múltiples, variats i moltes vegades divergents, quan no contradictoris entre ells. Per tant davant de cada demanda que es planteja cal analitza-la des de una perspectiva de governança democràtica. Els grups polítics, i els seus components, han de respondre als programes i propostes que els han portat a estar a on són, i jugar-se la cadira si no són coincidents, o si finalment no són acceptats, per la majoria. No han de ser volubles “veletes” que s’orientin segons bufa el vent.

En el cas comentat, la pretensió plasmada per l’imatge d’un participant a la protesta fent el vermouth al bell mig de la N-II crec que peca d’idíl·lica, utòpica i francament inconvenient a les necessitats de mobilitat que al meu mode de veure té la comarca del Maresme. Respectable, com tota proposta possible en una societat oberta, però qüestionable perquè no té en compte la dificultat pràctica d’assolir-la. Pot representar més una pretensió arrauxada que pretén fer realitat els seus desitjos sense voler, o saber, el seu cost o els seus inconvenients.

Faltaria més que no poguéssim manifestar el nostre pensament i expressar la nostra proposta! No, no es tracta pas de qüestionar aquests drets d’expressió i opinió. Es tracta d’emmarcar-los en els processos de governança.

Com ja vaig escriure fa temps, arrel d’unes declaracions de la llavors candidata a la Presidència de la República Francesa, Ségolène Royal, els partits polítics han de fer propostes a partir d’escoltar, contrastar, valorar la realitat d’acord amb els seus principis programàtics. En aquest cas concret, els socialistes del Maresme varem anar a les eleccions amb propostes molt concretes que els ciutadans/es han pogut conèixer i valorar.

Llegit al diari:

El mundo tiene que pensar en nuevas fuentes de crecimiento. Si se quiere basar el crecimiento económico en los avances científicos y tecnológicos, y no en la especulación inmobiliaria o financiera, habrá que reajustar los sistemas fiscales. ¿Por qué a quienes obtienen sus ingresos apostando en los casinos de Wall Street se les grava con un tipo impositivo más bajo que a quienes ganan su dinero de otras maneras? Las ganancias del capital deberían estar gravadas al menos con el mismo tipo impositivo que los ingresos ordinarios. (En cualquier caso, los rendimientos del capital gozan de un gran beneficio, pues no se gravan hasta que no se realiza la ganancia). Además, se debería aplicar un impuesto sobre beneficios extraordinarios a las compañías de gas y petróleo.
Dado que la desigualdad se ha incrementado enormemente en la mayoría de los países, parece indicado que aquellos a quienes les ha ido bien económicamente paguen más impuestos, con lo que no sólo se ayudaría a aquellos a quienes han desfavorecido la globalización y el cambio tecnológico, sino que también se paliarían las tensiones provocadas por el drástico aumento de los precios de los alimentos y de la energía.

JOSEPH E. STIGLITZ: “Todo el mundo busca recetas contra la crisis” El País, 25/06/2008

Madrid, 26 de juny.

Psicosis,1. Govern, 0.

Des de tots els partits polítics que no estan al Govern, Cristóbal Montoro (PP) en un extrem: “La crisis está en la calle”, fins als mitjans de comunicació, Carles Francino (SER) a l’altre extrem: “La crisis es un auténtico clamor”, al final s’ha instal·lat la percepció que estem malament i que anem a pitjor.

Aquesta percepció és certa? En el món mediàtic en que ens movem si una idea s’imposa en l’imaginari col·lectiu acaba sent acceptada com a certa. Encara que no ho sigui.

Què es vol dir quan es diu que estem en plena crisi econòmica? Que no creixem com abans? Que els indicadors de confiança, de demanda privada, d’inflació, tipus d’interès del diner, són pitjors que els que teníem fins ara? Doncs si és això, si, estem en crisi.

Ara bé, i si en lloc de deixar-nos portar per una psicosis (per alguns molt interessada) intentem mirar-ho objectivament? Per exemple, l’evolució del creixement no en termes de comparació interanual sinó en termes de creixement consolidat. O, l’evolució del nombre d’aturats en relació al total de la població activa. O, què està passant a les economies del nostre entorn en termes de creixement o d’inflació.

Tothom està d’acord en les causes del fenomen que estem patint: les externes derivades de l’economia globalitzada (petroli, aliments, liquiditat,..) i les internes derivades del esclat de la bombolla immobiliària. De les primeres poc s’hi pot fer des de polítiques “nacionals”. De les segones és precís que l’ajust es faci per si sol i que els que fins ara s’han beneficiat del desori assumeixin també els perjudicis conseqüents.

El Govern, atrapat per la seva obsessió mediàtica, en lloc d’afrontar la situació demanant calma, explicant els lògics ajustaments que comporta el canvi de cicle, establint puntuals mesures pal·liatives per col·lectius concrets, no deixant-se entabanar per veus cridaneres, acaba assumint la imatge de la crisi llançant, un darrera altre, paquets de mesures, algunes d’elles de qüestionable eficàcia al menys a curt termini.

Certament, en el debat polític la soledat sempre provoca por de ser incomprès per la ciutadania i el vertigen de quedar penjat en el buit. Alguna cosa cal fer, o fer veure que es fa alguna cosa.

Debat, amb compareixença forçada del President del Govern, la setmana que ve al Congrés en sessió extraordinària (ja que estarem fora del període ordinari de sessions que marca la Constitució) amb el consegüent reforçament de la imatge de la crisi (si cal fer això és que estem molt malament). Els que han creat, mantingut i amplificat aquesta imatge han guanyat.

Madrid, 25 de juny.

Revetlla.

Sembla que ara es porta el cava rosat. Signe de com ha d’evolucionar el producte per fer-lo atraient als consumidors. Donar-los novetats per continuar captant el seu interès. I, paga que és gata!

Quan érem pobres, poc cava (o xampany, que llavors es deia). Varem començar pel semi-sec. Desprès evolucionarem cap el brut. Més endavant el brut nature i de caves petites i selectes. Ara el rosat. Demà, què ens vendran per mantenir la tensió i procurar que no ens anem a d’altres productes?

Y al darles el sol la espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de guirnaldas
para que el cielo no vea,
en la noche de San Juan,
como comparten su pan,
su mujer y su galán,
gentes de cien mil raleas.

Apurad
que allí os espero si queréis venir
pues cae la noche y ya se van
nuestras miserias a dormir.

J.M. Serrat, Fiesta.

Bona revetlla!

Mataró, 23 de juny.

Molta roba i poc sabó i tant neta que la volen.

Comencem els treballs de Comissió Mixta pel Tribunal de Comptes amb un esprint sense escalfament previ. Es tracta de la compareixença del President del TC, Manuel Núñez, (que s’estrena en el càrrec, però amb una llarga carrera de parlamentari a les seves esquenes) per presentar la Declaració sobre el Compte General del Estat corresponent al 2005 que el Ple del Tribunal va veure el passat 28 de febrer. Com que estem a punt de tancar l’actual període de sessions s’acorda que les propostes de resolució que hem de fer els grups a la Comissió Mixta per elevar-los als Plens de les Cambres no els presentaren i debatrem fins el mes de setembre.

El Compte General està composat per tres comptes: el del Sector Públic Administratiu, el del Sector Públic empresarial i el del Sector Públic fundacional. La primera integra, a més de la corresponent a l’administració General de l’Estat, la de les entitats que integren el Sistema de la Seguretat Social, 71 Organismes Autònoms, 14 Organisme públics, uns quants Consorcis i els Fons sense personalitat jurídica. De les que integren les altres dues encara no n’he tret l’entrellat del seu nombre exacte i d'elles n'hi ha un grapat que no han entregat els comptes i forces ho van fer fora de termini.

Per tant, malgrat l’elevat grau de aproximació, la rendició és incomplerta i a més es tracta d’una agregació de comptes amb molts problemes de consolidació. Tot val a dir que segons l’opinió del TC es van aconseguint avenços tant en l’exactitud com en la consolidació.

Pretendre que l’estudi de les liquidacions dels comptes totals de l’Estat es faci més de pressa, malgrat ser un desideràtum anual de la Comissió, crec que és força difícil. La Intervenció General de l‘Administració de l’Estat i altres intervencions, com la de la Seguretat Social, han de recollir els comptes al tancament, ordenar-los i corregir-los, enviar-los al Tribunal (tenen legalment un període de deu mesos), aquest els ha d’analitzar, abans de fer la seva declaració els ha de tornar als seus autors i requerir-los si volen fer al·legacions, i finalment emetre la seva declaració. Difícilment es pot fer en menys temps del que s’empra fins ara, malgrat que l’ajut de les eines informàtiques pot facilitar més les coses que abans (sols cal pensar com es devia fer al començaments de la democràcia quan pràcticament tot es feia a mà)

Per regla general, com en tots els processos d’auditoria els comptes van millorant any a anys en aquells aspectes formals que són retrets pel TC, encara que hi ha molt temes, de diversa importància, que s’arrosseguen de fa temps sense resolució. Enguany s’incorporava per primer cop a la Declaració un seguiment de les conclusions obtingudes del examen del Comte General de l’Estat d’exercicis anteriors.

En la meva intervenció, la primera en aquest nou comés, faig la reflexió, que pretenc compartir amb els membres de la comissió, però molt especialment amb els que fan les comptes i els que les auditen, de la necessitat que, ara tornem a començar el cicle legislatiu, repassem el que fa temps que no va, el que està encallat pendent de resoldre, el que és més urgent o el que és més important per tal d’ordenar la feina i no caure en resolucions reiterades que al no resoldre’s esdevenen estèrils.

En tot cas, com vaig deixar reflectit al diari de Sessions, la meva primera impressió al afrontar aquest tema em va recordar la vella dita catalana de “Molta roba i poc sabó i tant neta que la volen”.

Mataró, 23 de juny.

Estiu.

Amanides, gaspatxos, sucs, macedònies.

Mataró, 21 de juny.

El Congrés del PP.

Malgrat que el gran Forges va fer aquest acudit ja deu fer més de trenta cinc anys(*) podria haver-lo publicat perfectament al diari d’avui.

*( extret del llibre recopilatori “Cinco humoristas de hoy” Ed. 62. B-1974. Edició especial per a la Caixa d’estalvis Laietana, Mataró.)

Mataró, 20 de juny.

El sostre de despesa.

Amb l’aprovació del sostre de despesa comença el camí per la discussió dels Pressupostos per l’any que ve.

La setmana passada, el vicepresident Solbes va presentar al Congrés la proposta acordada pel Consell de Ministres a finals de maig. Enguany el debat tenia l’al·licient de fer-se en una situació completament diferent a la dels darrers anys ja que en lloc de les bones perspectives econòmiques amb les que s’enfocava el tema ara estem al mig de la tempesta entre negres nuvolades.

La proposta governamental parteix d’un menor creixement que comporta un tancament pràcticament de cau i net per les comptes de l’administració central i un menor superàvit dels de la Seguretat Social. Per fer front a la situació, a més de les propostes ja anunciades d’actuacions a curt termini, ja es farà evident el funcionament dels “estabilitzadors automàtics” del sistema pressupostari: menor recaptació impositiva i major despesa social que col·locaran el resultat pressupostari al seu lloc.

Aquesta visió sols té el recolzament del GPS ja que tots els altres grups de la Cambra no ho veuen igual. El PP voldria una reducció de la despesa pública i una reducció dels impostos recaptats als ciutadans. El partits a l’esquerra, ERC, BNG, IU, ICV, NB, (8 diputats/es) reclamen una política de major despesa amb el consegüent dèficit per atendre les majors necessitats que es deriven de la situació. Els partits més moderats, CiU, PNV, CC, (18 diputats/es) tot i no compartir la visió del Govern, s’inclinen amb pragmatisme per l’abstenció, facilitant així que la proposta del Govern pugui tirar endavant.

Aquesta darrera posició, no cal enganyar-se, no és pas sense contrapartides, explícites o implícites. Tots ells en van fer referència des de la tribuna. “Caixa, cobri!”. (Podríem fer un malèvol joc de paraules que me’l estalviaré). Veurem properament en què es concreten els pagaments, no en dubteu pas.

Respecte a la posició negativa dels partidaris del dèficit, un company d’escó molt avesat en negociacions va fer-me un comentari lapidari: “La pureza va en contra de la fertilidad”.

Aquesta votació, la primer realment important de la nova legislatura, dibuixa un panorama d’aliances per la governabilitat, volgut o no, però que és el que és. Gir al centre i noves perspectives estratègiques? Ho anirem veient. Malgrat el pati dibuixat pels resultats electorals les perspectives no són pas millors que en la passada legislatura. En Sánchez es frega les mans. Com el 93!

Mataró, 16 de juny.

Silenci.

Aquests dies que es celebra el Congrés d’ERC ens han recomanat silenci. Per activa i per passiva, directa i indirectament.

Mireu-ho, penseu el que vulgueu, enceneu ciris (a qui? A Déu o al Diable?). Ja veurem què en sortirà i com ens anirà de retruc. País.

Mataró, 14 de juny.

L'Elisenda ens deixa.

Em truca l’Elisenda per comunicar-me que a finals de mes deixa l’escó de diputada per anar-se al Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Suposo que li pot fer una certa recança aquest canvi ja que estava ben imposada en el seu paper al Congrés, si bé també deu ser cert que no podia deixar passar per davant la possibilitat de anar a una feina que ella coneix, i li agrada, a prop de casa seva sense les desavantatges de treballar a 600 km. de distància.

La vaig conèixer ja fa uns quanta anys, quan em va oferir anar a Paris a una trobada de magistrats de Tribunals Constitucionals en la que alcaldes europeus havíem d’explicar-los les nostres experiències quotidianes més enllà dels plantejaments estrictament jurídics. Encara que em defenso una mica en francès estic molt lluny del domini i l’accent que té ella d’aquella llengua.

Després, a les eleccions del 2004, varem coincidir a la llista socialista per Barcelona , anant ella just davant meu com un dels bons fitxatges independents de la candidatura. Des de llavors, a part de ser veïns d’escó al hemicicle durant força temps i encara ara amb el despatx davant per davant, he conegut la seva intel·ligència i coneixements, la seva capacitat de treball i els seus laboriosos esforços de conciliació de la vida familiar. M’ha permès compartir les meves escadusseres aficions culturals, el comú gust pels viatges i sobre tot hem tingut llargues converses sobre l’activitat política que fèiem, comentant-la més enllà dels tòpics i les consignes.

Sempre vaig pensar que per les seves qualitats humanes i professionals no faria llarga vida al Congrés si no l’aprofitaven en tot el podia donar ja que d’ofertes llamineres no li faltarien tal com ara s’ha posat de manifest.

La vida et porta i et treu companys de camí per trams més o menys llargs amb els que t’hi avens millor o pitjor. Amb l’Elisenda ha estat molt grat compartir aquests anys.

Sort, noia!

(Perugia. Sala dels notaris)

Mataró, 14 de juny.

La barra dels empresaris (alguns).

Mal dia per anar a una reunió amb empresaris. La Dolors Puig ens convoca a un grapat de diputats socialistes a una reunió amb la cúpula de la CECOT a petició d’ells a Terrassa.

Hi vaig “calent”, per la pretensió d’algunes empreses que està sortint als mitjans de traslladar als seus treballadors i de retruc a l’administració els costos laborals derivats de l’aturada (que no vaga) dels transportistes. Com que no s’ha pogut, o no es podrà, treballar alguns moments a les fàbriques per manca de subministraments, doncs es planteja un ERE i els treballadors que cobrin menys i que els paguin uns altres.

A les nostres tan famoses escoles de negocis s’atipen d’explicar tècniques, mesures, procediments, per obtenir els beneficis òptims a les empreses. Lògic, les empreses, vaja, els seus propietaris, tenen com a objectiu, a través de produir béns i donar serveis, d’obtenir beneficis. Però no sé si expliquen prou, o gaire, o gens, que en l’activitat empresarial poden haver-hi, de fet n’hi han, pèrdues.

Les decisions empresarials, bé prou que ho saben els seus autors, es prenen a risc. Es pot guanyar i es pot perdre. Pot passar de tot. Si s’ensenya que cal optimitzar els costos de circulació dels “inputs”, per exemple a través del “just in time”, i dels “outputs”, per exemple, amb el “picking”, cal explicar, a més a més, que això comporta els seus riscos amb els seus consegüents costos. Problemes de subministrament, de distribució, d’especulació,... causats per factors diversos: meteorològics, burocràtics, humans, de pirates,...

I quan aquests riscos afloren i es posen sobre la taula cal contraposar-los als beneficis obtinguts quan han estat absents i les coses han anat bé. El que no val llavors és intentar traslladar als seus propis treballadors, via ERE per exemple, i a l’administració, que som tots, les pèrdues amb la pretensió que siguin ells els que les assumeixin.

Que obtinguin beneficis, bé, és el que toca. Però que no vulguin tenir mai pèrdues no pot ser. Si, ja sé que moltes vegades aquests riscos no són imputables als empresaris, sinó que moltes vegades són causat per altres que se’n hauria de fer responsables: d’altres empreses, l’administració,...

Però és que en el cas que ara ens ocupa, l’aturada dels camioners, el que passa és l’explosió de la queixa d’un sector de serveis, el transport, que veu difícil traslladar els augments de costos aliens que els ve a sobre amb la puja del preu de les benzines. Aquest sector econòmic s’ha construït, i ha crescut d’una forma impressionant, en els darrers anys amb les decisions empresarials de com fer anar les seves empreses tan en l’aspecte logístic com en l’aspecte d’organització dels efectius per fer-les anar (abans se’n deia la força de treball). Oi que algú deu ser el causant del creixement dels autònoms i dels autònoms dependents?: El sistema. El sistema de producció i distribució que s’ha muntat. Per qui? No pas ni pels treballadors, ni per l’administració. O no?

Mataró, 13 de juny.

De Economia.

Era previsible que el canvi de tendència del cicle econòmic comportés un major protagonisme en el debat polític dels temes econòmics. Mentre els indicadors eren bons poca crítica es podia fer a l’acció governamental i també era difícil presentar alternatives d’actuació. El comentari genèric no podia anar més enllà del tòpic errat de dir que si l’economia va bé és malgrat l’actuació del Govern i que si va malament llavors la culpa és sols del Govern.

Ara, amb l’evident “destrempament” de la marxa de l’economia: reducció accentuada del creixement; increment constant de la desocupació; pujades de preus; retallada brutal de la liquidesa financera; ..., hi ha material suficient pel debat polític sobre el tema econòmic que es col·loca en el primer pla de l’actualitat.

D’algunes imatges d’aquesta situació (confiança dels ciutadans/es, accions de protesta de sectors afectats negativament, elevació dels tipus d’interès) he fet uns comentaris una mica més llargs de l’habitual en un text que el PSC del Maresme ha penjat a la seva pàgina web per tal que els companys/es tinguin, no elements de doctrina (pel que segurament no tinc autoritat ni acadèmica ni orgànica), sinó una eina de discussió i debat a partir de les meves impressions.

La setmana parlamentària, en aquests temes, ha començat dimarts amb la consideració d’una moció conseqüència d’interpel·lació del PP en relació a la puja dels preus dels carburants que aconseguí ser aprovada per unanimitat de la Cambra. L’habilitat del PP va ser notable, tan en el contingut moderat de la proposta que era perfectament assumible, com en arrossegar als grups minoritaris a la seva posició. Aquest plantejament va deixar poc marge al GPS per presentar una alternativa i va haver d’afegir-se “in extremis” a la proposta dels populars per no donar la impressió –amb un vot en contra, i a més perdut- de ser insensibles a l’ambient que aquests dies hi ha al carrer. Els “contraris” també juguen i a vegades fan gols.

De tota manera el govern ha de trobar una sortida encertada als neguits de la ciutadania que es manifesten més o menys obertament. La recuperació de la confiança si que passa per l’actuació governamental.

(Peridis, a El País)

Madrid, 11 de juny.

Andròmines. Ja seria hora.

Ara que es comença a bastir l’edifici del Tecnocampus hem de pensar en la desaparició del horrible edifici que van aixecar, a començaments dels anys 70, abans de l’adveniment de la democràcia, els primers promotors del Port de Mataró com a seu social al mig de la platja a tocar del Callao.

Després de ser molts anys seu social del Club Nàutic de Mataró, avui ja desaparegut, i d’hostatjar la societat Port de Mataró S.A., també desapareguda, ha acollit des de fa forces anys l’Escola Universitària del Maresme, amb l’ajut del Ajuntament de Mataró, que a més es va fer càrrec de les deutes que va ocasionat la seva adquisició al CCM, i ha anat fent fins ara una funció per la que no va ser pensat en un lloc totalment inadequat.

Amb el previsible trasllat de l’EUM als nous edificis del Tecnocampus, a costat de la Laia l’arquera a la Porta Laietana, cal pensar en la desaparició d’aquest edifici que està en zona marítima–terrestre, és a dir està en sòl públic, de tots, que té patologies estructurals i problemes d'accesibilitat i que endreçar-lo costaria un ronyó.

Cal tornar a la ciutat l’espai públic que ha ocupat des de fa més de trenta anys per una operació que cap administració democràtica hagués tolerat. Mentre es va discutir la ubicació del port (1979-1992) i va ser seu de la seva promotora podia tenir una espera. Mentre va ser usat com a edifici educatiu, i altres coses, pel CCM, doncs, mira… Però ara no hi ha d’haver excusa per mantenir-lo dempeus ocupant l’espai del comú de la platja central de la ciutat a tocar l’espigó.

Prepareu ja la dinamita per enderrocar-lo. I no em parleu de la necessitat d’espais públics quan la ciutat té en el mateix indret, just a l’altra costat de la via, els edificis de Can Marfà abandonats des de que van passat a propietat municipal farà més de vint anys sense haver sabut trobar-hi una solució (mea culpa). Cal desempallegar-se d’una andròmina i rehabilitar-ne una altra.

De les instal·lacions del C.N.Mataró n’haurem de parlar quan toqui.

Mataró, 8 de juny.

Comencem bé.

Aquesta setmana s’han constituït per fi les Comissions Mixtes Congrés –Senat pel conjunt de temes previstos. Les permanents: Relacions amb el Tribunal de Comptes (la meva); per la Unió Europea; de relacions amb el Defensor del Poble; i per l’estudi del problema de les drogues. I les no permanents: de control de la Corporació de RTVE; i per l’ estudi del canvi climàtic. Aquestes comissions no són legislatives.

Així, més les 19 comissions permanents legislatives, les 4 permanents no legislatives i les 2 no permanents, hi ha 31 comissions a repartir entre els 350 Diputats. Ja al poc de ser al Congrés, al començament mandat passat, vaig escriure sobre el que representava, especialment pels grups petits.

Sembla que el treball previ per la constitució d’aquestes comissions mixtes entre les direccions dels grups parlamentaris d’ambdues cambres ha estat positiu. S’ha aconseguit acord sobre el repartiment de la seva composició i també sobre com havien d’estat formades les seves respectives meses. Això darrer ha comportat que no fos necessari arribar a votar-les amb papereta com és reglamentari sinó que s’ha fet per assentiment. Tot una bona senyal per començar a treballar-hi.

La companya Isabel Pozuelo presidirà la del Tribunal de Comptes. Fa molts anys que la conec, de quan era la Diputada d’Hisenda de la Diputació de Sevilla. Tinc un grat record d’un sopar al barri de Santa Cruz tot esperant el començament de la Feria de Abril i l’arribada del vaixell de RMRàdio.

Mataró, 6 de juny.

Heterodox.

Jo ja tinc consciència de que en sóc. Bé, més que heterodox, potser sols arribo a “pepito grillo”. Intueixo l’opinió dels companys que em coneixen, ja que més o menys obertament ho han expressat. Aquesta setmana n’he tingut la certesa per boca d’un membre qualificat de la direcció del Partit, amb qui fa molts anys compartim camí, i que certament em coneix bé, qui ho ha proclamat en un acte públic davant meu. Res, Manolo “el de la cruz”.

Presentació del “Manual de Economía Política Bàsica” de Luis Urra Muena. L’escola Xavier Soto, que és l’escola de formació del PSC, ha editat aquest llibre que és una mena de manual de les classes que sobre la matèria dóna aquest company xilè. En Xavier Marín, director de l’escola, em va trucar fa un temps per demanar-me si podia presentar-lo. Em va fer il·lusió haver d’enfrontar-me novament amb les explicacions inicials de l’economia. Quan vaig acabar la carrera –ja fa molts anys- va ser una cosa que em va preocupar ja que considero que tenir unes nocions bàsiques de la “ciència lúgubre” és molt convenient per a tothom, especialment per entendre millor el món, i més avui en dia.

A cal Risuenyo, a Cornellà, seu de l’escola, presenta l’acte en Xavier Marin que dóna la paraula al Secretari de formació del PSC, Josep M. Sala, que explica la voluntat de anar editant manuals d’aquesta mena per proporcionar eines als assistents als cursos que regularment va fent l’escola i, tot qualificant-me de conegut heterodox, em dóna el torn per presentar el llibre.

Crec que el llibre és molt desigual en el seu contingut, i així ho vaig dir. L’autor ho va justificar desprès en base a quines són les seves dèries des del punt de vista filosòfic (d’altra banda compartides) i en que es tracta de la base per desenvolupar les classes més que un manual pròpiament dit. Així, tot i que no sóc cap expert en didàctica, em va semblar que algunes consideracions sobre el què ensenyen avui els economistes formals o la digressió sobre ciència, mètode i ideologia, no són gaire adients per un curs d’aquesta mena. També la desigualtat de tractament entre la part micro i la part macro, aquesta menys desenvolupada, és evident. No obstant, en conjunt, crec que és un esforç notable tant de l’autor, com de l’escola, per acostar als quadres polítics socialistes, fets o per fer, aquesta matèria (l'estudi i interpretació de la pràctica humana de produir, distribuir béns i serveis necessaris) i que evidentment la seva utilització pràctica anirà polint

L’autor, Luis Urra, va cloure l’acte explicant la seva voluntat i les idees que el motivaven i que l’havien portat a la redacció del manual. Ell és xilè, passat per Cuba, la vella Alemanya democràtica (va estudiar a Leipzig a començaments dels vuitanta) va tornar al seu país i ara fa un temps treballa entre nosaltres. Entre les coses que va dir en vaig retenir una que em va semblar especialment aplicable als nostres temps respecte a la seva experiència al govern d’Allende. “Jo, amb 21 anys, era el cap de gabinet d’un ministre que en tenia 28 d’anys. El que no teníem en coneixements polítics i de tota mena ho suplíem amb “labia”. Varem fer molts errors llavors.” Com veieu, una molt petita pinzellada de la història de l’esquerra mundial.

Mataró, 6 de juny.

Postals: Calendari. Juny

Temporada de banys. Si no plou.

Mataró, 1 de juny.

Què es pot fer?*

*(article per Capgros.com)

És innegable el “destrempament” de la marxa de l’economia espanyola. La gràfica de la nota de l’INE sobre la darrera evolució de l’indicador de variació del PIB és prou expressiva.

Fa just cinc mesos escrivia, comentant el canvi de tendència que ja s’estava produint, que m’apuntava a un aterratge suau de l’economia. Possiblement, vist avui en perspectiva, era un bon desig nadalenc malgrat que hi havia indicadors per la confiança. Ara, coneguts els resultats del darrer trimestre del ’07 i del primer del ’08 es veu que la caiguda és molt sobtada.

Que ha rebentat la bombolla immobiliària és ben conegut, però segurament no hagués esclatat amb tanta força de no ser la concomitància amb la crisi financera que ens ha vingut de fora donades les connexions de l’economia internacional. Probablement, de no haver estat aquesta circumstància, l’alentiment econòmic hagués estat més gradual derivat únicament del sector immobiliari, que s’hagués anat adequant al seu propi mercat, evidentment inflat, però la manca de liquiditat que té el sistema financer no permet la renovació del circulant necessari no només per aquest sinó per a tots els sectors de l’economia.

Ara bé, quan es comenta aquesta situació, que té tots els indicis de continuar a la baixa, ja sigui en els àmbits polítics, mediàtics o senzillament ciutadans a l’entorn d’un cafè, i es demanen, o proposen, actuacions, gairebé ningú fa referència a les causes de la mateixa. I el tema és cabdal per entreveure les escasses possibilitats que hi ha de prendre mides per capgirar-la.

En l’àmbit polític això no ve pas d’ara. Recordo que vaig tancar la tele amb enuig als primers minuts del segon debat que van fer Zapatero i Rajoy en la recentment passada campanya electoral. Van dedicar la primera pregunta a la inflació, i cap d’ells dos, al marge dels retrets de campanya, no van fer una referència al preu del petroli i a l’economia internacional. Vaig pensar que desaprofitaven una oportunitat d’or per explicar a la ciutadania l’arrel del problema i les seves propostes, si les tenien, per afrontar-lo. Aquesta setmana, a la sessió de control al Govern, a una pregunta d’un diputat, el ministre Corbacho va haver d’alçar la veu en la seva rèplica lamentant l’escàs rigor amb què se l’hi feia.

Els debats esdevenen estèrils si les propostes no deixen clar que el marge de maniobra és molt estret. Cal reiterar que ja no tenim política monetària ni canviària. El Banc Central Europeu manté la seva obsessió per la situació inflacionària que ens afecta alhora, amb el preu del petroli pujant sense aturador. El tipus de canvi de l’euro respecte al dòlar no afavoreix precisament l’expansió cap a nous mercats i l’atonia general de la demanda interna (europea) tampoc ajuda.

Queda el recurs a la política fiscal i pressupostària. Estimular la demanda rebaixant la pressió fiscal ja s’ha fet en la mesura del què és possible, els famosos 400 euros (els EUA han fet una cosa semblant). Tenim marge suficientment en el baix nivell d’endeutament per no haver de patir pel superàvit si no n’hi ha, fins i tot si cal fer dèficit. No podem pas estimular el sector de la construcció que necessita una forta aprimada, tant de preus com d’activitat ja que aquesta és insostenible.

Llavors? Cal girar la vista a Europa i al món. En aquest sentit té especial rellevància el manifest que van llançar fa una setmana antics responsables de la Comissió Europea i antics Primers Ministres i Ministres de Finances d’estats europeus: Delors, Santer, Schmidt, d’Alema, Jospin, Lipponen, Persson, Rasmussen, Rocard, Daianu, Nuder, Quinn, Lambsdorff: “Les finances boges no ens han de governar” amb l’expressiu subtítol de “És urgent constituir un comitè de crisi europeu per aportar respostes sòlides a la crisi actual de les finances”.

Mataró, 29 de maig.