*(article per Capgros.com)
És innegable el “destrempament” de la marxa de l’economia espanyola. La gràfica de la nota de l’INE sobre la darrera evolució de l’indicador de variació del PIB és prou expressiva.
Fa just cinc mesos escrivia, comentant el canvi de tendència que ja s’estava produint, que m’apuntava a un aterratge suau de l’economia. Possiblement, vist avui en perspectiva, era un bon desig nadalenc malgrat que hi havia indicadors per la confiança. Ara, coneguts els resultats del darrer trimestre del ’07 i del primer del ’08 es veu que la caiguda és molt sobtada.
Que ha rebentat la bombolla immobiliària és ben conegut, però segurament no hagués esclatat amb tanta força de no ser la concomitància amb la crisi financera que ens ha vingut de fora donades les connexions de l’economia internacional. Probablement, de no haver estat aquesta circumstància, l’alentiment econòmic hagués estat més gradual derivat únicament del sector immobiliari, que s’hagués anat adequant al seu propi mercat, evidentment inflat, però la manca de liquiditat que té el sistema financer no permet la renovació del circulant necessari no només per aquest sinó per a tots els sectors de l’economia.
Ara bé, quan es comenta aquesta situació, que té tots els indicis de continuar a la baixa, ja sigui en els àmbits polítics, mediàtics o senzillament ciutadans a l’entorn d’un cafè, i es demanen, o proposen, actuacions, gairebé ningú fa referència a les causes de la mateixa. I el tema és cabdal per entreveure les escasses possibilitats que hi ha de prendre mides per capgirar-la.
En l’àmbit polític això no ve pas d’ara. Recordo que vaig tancar la tele amb enuig als primers minuts del segon debat que van fer Zapatero i Rajoy en la recentment passada campanya electoral. Van dedicar la primera pregunta a la inflació, i cap d’ells dos, al marge dels retrets de campanya, no van fer una referència al preu del petroli i a l’economia internacional. Vaig pensar que desaprofitaven una oportunitat d’or per explicar a la ciutadania l’arrel del problema i les seves propostes, si les tenien, per afrontar-lo. Aquesta setmana, a la sessió de control al Govern, a una pregunta d’un diputat, el ministre Corbacho va haver d’alçar la veu en la seva rèplica lamentant l’escàs rigor amb què se l’hi feia.
Els debats esdevenen estèrils si les propostes no deixen clar que el marge de maniobra és molt estret. Cal reiterar que ja no tenim política monetària ni canviària. El Banc Central Europeu manté la seva obsessió per la situació inflacionària que ens afecta alhora, amb el preu del petroli pujant sense aturador. El tipus de canvi de l’euro respecte al dòlar no afavoreix precisament l’expansió cap a nous mercats i l’atonia general de la demanda interna (europea) tampoc ajuda.
Queda el recurs a la política fiscal i pressupostària. Estimular la demanda rebaixant la pressió fiscal ja s’ha fet en la mesura del què és possible, els famosos 400 euros (els EUA han fet una cosa semblant). Tenim marge suficientment en el baix nivell d’endeutament per no haver de patir pel superàvit si no n’hi ha, fins i tot si cal fer dèficit. No podem pas estimular el sector de la construcció que necessita una forta aprimada, tant de preus com d’activitat ja que aquesta és insostenible.
Llavors? Cal girar la vista a Europa i al món. En aquest sentit té especial rellevància el manifest que van llançar fa una setmana antics responsables de la Comissió Europea i antics Primers Ministres i Ministres de Finances d’estats europeus: Delors, Santer, Schmidt, d’Alema, Jospin, Lipponen, Persson, Rasmussen, Rocard, Daianu, Nuder, Quinn, Lambsdorff: “Les finances boges no ens han de governar” amb l’expressiu subtítol de “És urgent constituir un comitè de crisi europeu per aportar respostes sòlides a la crisi actual de les finances”.
Mataró, 29 de maig.
És innegable el “destrempament” de la marxa de l’economia espanyola. La gràfica de la nota de l’INE sobre la darrera evolució de l’indicador de variació del PIB és prou expressiva.
Fa just cinc mesos escrivia, comentant el canvi de tendència que ja s’estava produint, que m’apuntava a un aterratge suau de l’economia. Possiblement, vist avui en perspectiva, era un bon desig nadalenc malgrat que hi havia indicadors per la confiança. Ara, coneguts els resultats del darrer trimestre del ’07 i del primer del ’08 es veu que la caiguda és molt sobtada.
Que ha rebentat la bombolla immobiliària és ben conegut, però segurament no hagués esclatat amb tanta força de no ser la concomitància amb la crisi financera que ens ha vingut de fora donades les connexions de l’economia internacional. Probablement, de no haver estat aquesta circumstància, l’alentiment econòmic hagués estat més gradual derivat únicament del sector immobiliari, que s’hagués anat adequant al seu propi mercat, evidentment inflat, però la manca de liquiditat que té el sistema financer no permet la renovació del circulant necessari no només per aquest sinó per a tots els sectors de l’economia.
Ara bé, quan es comenta aquesta situació, que té tots els indicis de continuar a la baixa, ja sigui en els àmbits polítics, mediàtics o senzillament ciutadans a l’entorn d’un cafè, i es demanen, o proposen, actuacions, gairebé ningú fa referència a les causes de la mateixa. I el tema és cabdal per entreveure les escasses possibilitats que hi ha de prendre mides per capgirar-la.
En l’àmbit polític això no ve pas d’ara. Recordo que vaig tancar la tele amb enuig als primers minuts del segon debat que van fer Zapatero i Rajoy en la recentment passada campanya electoral. Van dedicar la primera pregunta a la inflació, i cap d’ells dos, al marge dels retrets de campanya, no van fer una referència al preu del petroli i a l’economia internacional. Vaig pensar que desaprofitaven una oportunitat d’or per explicar a la ciutadania l’arrel del problema i les seves propostes, si les tenien, per afrontar-lo. Aquesta setmana, a la sessió de control al Govern, a una pregunta d’un diputat, el ministre Corbacho va haver d’alçar la veu en la seva rèplica lamentant l’escàs rigor amb què se l’hi feia.
Els debats esdevenen estèrils si les propostes no deixen clar que el marge de maniobra és molt estret. Cal reiterar que ja no tenim política monetària ni canviària. El Banc Central Europeu manté la seva obsessió per la situació inflacionària que ens afecta alhora, amb el preu del petroli pujant sense aturador. El tipus de canvi de l’euro respecte al dòlar no afavoreix precisament l’expansió cap a nous mercats i l’atonia general de la demanda interna (europea) tampoc ajuda.
Queda el recurs a la política fiscal i pressupostària. Estimular la demanda rebaixant la pressió fiscal ja s’ha fet en la mesura del què és possible, els famosos 400 euros (els EUA han fet una cosa semblant). Tenim marge suficientment en el baix nivell d’endeutament per no haver de patir pel superàvit si no n’hi ha, fins i tot si cal fer dèficit. No podem pas estimular el sector de la construcció que necessita una forta aprimada, tant de preus com d’activitat ja que aquesta és insostenible.
Llavors? Cal girar la vista a Europa i al món. En aquest sentit té especial rellevància el manifest que van llançar fa una setmana antics responsables de la Comissió Europea i antics Primers Ministres i Ministres de Finances d’estats europeus: Delors, Santer, Schmidt, d’Alema, Jospin, Lipponen, Persson, Rasmussen, Rocard, Daianu, Nuder, Quinn, Lambsdorff: “Les finances boges no ens han de governar” amb l’expressiu subtítol de “És urgent constituir un comitè de crisi europeu per aportar respostes sòlides a la crisi actual de les finances”.
Mataró, 29 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada