Iberia/British.

Les abans companyies de bandera van desprenent-se de les banderes i es queden solament en companyies. Una mostra més de la contínua pèrdua d’importància de les estructures polítiques decimonòniques i de la seva inadaptació a les circumstàncies econòmiques i socials del segle XXI.

I n’hi ha que encara somien… Truites, somien! Ah! I els hubs, sobretot els hubs! Batalles perdudes de bell antuvi.

Ens quedarà en el record dels temps que ja no tornaran les belles imatges publicitàries d’abans.

Mataró, 30 de juliol.

Tancament reiteratiu

L’oposició (tots els grups parlamentaris) va arrencar primer un Ple extraordinari fora del període de sessions perquè comparegués el President del Govern per parlar i debatre sobre l’evolució de la situació econòmica. Ara, tres setmanes desprès, ha tornat a aconseguir forçar la celebració d’una reunió extraordinària de la Comissió d’economia i Hisenda perquè comparegués el Vicepresident econòmic per parlar del mateix i a més de les balances fiscals.

En relació a la situació econòmica poques novetats. Les xifres de les dades econòmiques continuen la seva tendència a la baixa i a ser negatives, correlativament a la marxa de l’economia del països del nostre entorn. Però aquest tema a esdevingut el principal en el debat polític. Desprès de força anys de creixement continuat ara sembla que sigui tota una novetat que el cicle canviï de tendència. Cal, doncs, fer molts escarafalls ja que es toca os.

Més enllà de tornar a repetir que tot està fatal i que el Govern no fa res, poques novetats aporta el debat ja que la resposta de Solbes està també en la línia coneguda del canvi del cicle, la situació econòmica internacional i el conjunt de mesures possibles ja preses.

Cal explicar millor a la ciutadania el què està passant i contrastar, si s’escau, propostes concretes. Baixar impostos (a qui?, als rics?), austeritat en la despesa ( a qui?, als pobres?), millorar la liquiditat (com?, amb quines eines?), reformes estructurals (de què?, i de qui?) Què es pot fer que tingui resultats a curt termini i què sols donarà resultats a més llarg? Quins treballs s’han de fer en el marc estatal, i quins en el marc europeu?

Tinc la recança que les sessions extraordinàries han estat de poca utilitat per fer la pedagogia precisa.

Respecte a les balances fiscals i a la seva utilització continua la jugada de pòquer amb els moviments tàctics que corresponen al moment i que s’aniran desenvolupant en els propers dies, setmanes i potser alguns mesos. Ja veurem el resultat de la partida, La partida d’ara, ja que n’hi haurà més de partides.

Ara bé, si canvia un dels jugadors de la partida, el que té la banca, els altres que mantinguin la seva aposta tenen cap garantía d’obtenir millor resultat? Vés a saber, o no?

Espero que al mes d’agost no s’hagin d’habilitar més sessions extraordinàries.

Madrid, 28 de juliol.

L'escola del Barraco*.

*(Al meu metge)

Jo he tingut l’honor de córrer amb els joves ciclistes de l’escola del Barraco (Àvila). Ells frescos com una rosa i nosaltres traient el fetge per la boca per arribar al seu poble. Potser, d’aquí uns anys, algun d’ells guanyarà el Tour de França com avui ho ha fet Carlos Sastre. Llavors recordaré que en aquelles perdudes i boniques terres de la Serra de Gredos hi ha una gent que malda per conrear un esport sacrificat, com tots, i que penso que te una bellesa admirable.

Des del començament de les Jornades ciclistes parlamentaries d’enguany, ara fa un mes, he fet molta bicicleta, més de 800 kilòmetres i un grapat d’hores, als matins. Primer va ser en terres de Castella i de Lleó i més endavant aquí a la comarca, amunt i avall, passant al Vallès per totes les carreteres possibles, sol i en companyia de bons amics. Els meus promigs, evidentment. no són pas els dels ciclistes del Tour. Ells fan etapes llargues de 150-200 km., o més, a 45 km/h de mitja, durant tres setmanes seguides. Els meus registres són molt modestos com correspon a la meva edat, quasi bé el doble de la seva, i a la meva condició física, un terç més de pes i un cor menys desenvolupat, molt lluny de la seva professionalitat. No pedalo pas ni a la meitat de la seva velocitat. Però vaja, de seguir així, que crec que encara ho podré fer alguna setmana més, faré una neteja de cós (alguns quilos de menys) i d’esperit (moltes cabòries fora) formidable.

Xavier, va per tu!

Mataró, 28 de juliol.

La Mennulara.

La protagonista de la novel·la*, Maria Rosalia Inzerillo, “La Mennulara”, es mort a la primera pàgina. La resta de l’obra explica el que passa, i els passa pel cap, als seus amos, els Alfallipe, als veïns i als altres vilatans de totes condicions socials de Roccacolomba, els dies següents per causa i sobre ella. Però en el fons és la descripció de l’agonia d’una petita societat rígidament estructurada que la modernitat s’emporta per endavant. Tampoc gaire lluny en el temps, a finals de setembre de 1963.

“-Verá, señor Risico- dijo Pietro Fatta, volviéndose hacia el conocido panorama que se le habría delante-, creo que un cambio es necesario y que lo habrá. No sé cuándo pero lo habrá. No sé tan siquiera si será el que usted augura. El hecho es saber quienes son nuestros enemigos no es un asunto sencillo. Mire un momento este pueblo nuestro. El palacio de los príncipes está hecho una ruina desde hace años, es una cáscara vacía. Sólo lo advertimos nosotros, desde esta terraza, nadie más. Parece sólido e imponente. Hay quien quiere expropiarlo y restaurarlo. Hay quien quiere hacer de él un centro de servicios culturales para la comunidad. En realidad, ya no existe. Su pujanza es prácticamente un espejismo, una ilusión. A veces me pongo a imaginar que desaparece, derrumbándose sobre sí mismo, como la isla Ferdinandea.”

La pròpia descripció física del poble, coneguda i repetida en d’altres indrets, és expressiva també d’aquesta societat que desapareix.

“Roccacolomba Alta termina en el valle, en la confusión de casuchas de Roccacolomba Baja, donde vivía la gente pobre. Después estaba el río, atravesado por un puente de piedra de tres arcos, que unía el pueblo antiguo con Roccacolomba Nueva, un espanto sin identidad levantado en los últimos treinta años.
……
Allí donde la tierra no rendía, o rendía con más fatiga, la construcción había completado la obra. Se había asegurado así el bienestar y desarrollo de Roccacolomba, pero la belleza aislada y soberbia del pueblo, fundado en el siglo XVII por los príncipes De Brogli, había quedado herida y no tardaría en ser destruida, su tejido social desaparecería en el curso de unos cuantos años y todo cambiaría. Pietro Fatta consideraba positivos los cambios impuestos por el progreso, pero tenía dificultades para adaptarse a ellos. Lamentaba esta incapacidad suya, y la sentía como un presagio de muerte.”

La figura a penes intuïda de la Mafia i del seu capo local, Don Vincenzo Ancona, es fa present quasi al final de l’obra com correspon a una trama molt ben muntada. També és per rememorar un món i el paper que ell, als seus vuitanta un anys, i els seus avantpassats hi han tingut i com ha complert amb la seva condició de uomo di panza.

Al segon funeral que es fa a la difunta al mes del seu traspàs, a l’església de La Dolorosa, ja hi va molt poca gent, els més afins.

“Había unas cuantas personas más, una docena contada.
-Ya te lo había dicho yo –murmuraba el señor Paulino a su mujer en el camino de vuelta-, la gente olvida, y no es que me queje, es justo que sea así. La misma palabra mennulara está a punto de desaparecer de nuestra lengua, ahora ya no se ven mennularas en nuestros campos. Los hombres recogen las almendras con lonas, y no tardarán en llegar tunecinos a nuestras montañas… Así se han acabado estas mujeres que se encargaban de la recolección.”

De la Basilicata a Sicília, i ara en el tour estiuenc per la literatura italiana me’n vaig cap a Venècia a seguir la darrera aventura d’en Guido Brunetti.

*“La Mennulara”. Simonetta Agnello Hornby. Tusquests editores, 3era.B-2004.

(He descobert, ara, que hi ha traducció al català a La Magrana. Ells havien de ser, tenen bon ull editorial.)

Mataró, 25 de juliol.

Pink Martini.

En l’excursió dels colors de la tardor de l’any passat en Ferran ens va amenitzar el viatge amb els CD’s dels Pink Martini. Ens hi varem aficionar ja que la seva música és molt agradable i diversa.

Enguany, de gira per Espanya, actuen al Festival de Cap Roig i ja ens tens comprant entrades per tots els de l‘esmentat viatge, gaire bé les darreres, ja que ens toca al pal del galliner. Ja fa uns anys que fem una escapada a aquest festival d’estiu ja que ens agrada força.

La música eclèctica dels Pink Martini actua sobre molts registres i amb cançons d’arreu del món. Van obrir amb el Bolero de Ravel, van passar pel jazz, per Lecuona, per la música de pel·lícules, per estàndars populars, acabant per Albéniz ... La China Forbes, la bonica vocalista de figura i de veu, va cantar en castellà, en francès, en italià, en àrab, en japonès i en xinès, en croat, en anglès, en portuguès,.... Sols han publicat tres CD’s però són internacionals i reconeguts arreu. Varem gaudir d’una bona vetllada de música.

Pel que he llegit en algun lloc, i per algun comentari que van fer durant el concert, intueixo que formen part d’allò que als EUA s’entén com liberals, progressistes vaja.

Mataró, 21 de juliol.

Consol Prados.

Ja fa quinze anys, el 1993, en Ramon Bassas, llavors Regidor de Joventut, em va fe rebre a un grup de la JOBAC de Mataró que havien fet un estudi sobre el jovent de la ciutat i volien presentar-me’l.

Aquí teniu la constància gràfica de la reunió a la Sala dels Lleons amb un joveníssima Consol Prados explicant-me el seu treball. Pel que anys desprès em va dir no varen sortir gaire contents de la rebuda i de l’atenció que els vaig fer. Van treure la impressió que no els vaig fer massa cas. Potser sí, vet a saber el dia que tenia! Però jo ja havia ullat aquella líder juvenil que, a més, escrivia regularment a la premsa local articles combatius i compromesos.

A l’hora de fer la llista per les eleccions municipals del 1995 la vaig citar a dinar a la pizzeria Caminetto i allà, després de sotmetre-la un cert xantatge moral (el deute que tenia amb els seus), li vaig proposar incorporar-la a la llista socialista com a independent.

Primer va ser Regidora de Joventut. Fem Plans? I ja en el mandat següent, el del 1999-2004, recuperada la majoria absoluta, es va encarregar d’un fenomen que apuntava llavors i que desprès s’ha expressat amb força: les qüestions relacionades amb la nova immigració. El seu treball i els seus bons oficis ens van treure de més d’un ensurt, i fins i tot es va parlar del model Mataró en relació amb aquest tema.

Al mandat 2003 va durar poc a l’Ajuntament, menys que jo, ja que va anar a les llistes socialistes pel Parlament de Catalunya. Quan Maragall va fer fora als d’Esquerra del primer tripartit, va ser cridada a ocupar la Secretaria d’Immigració. I amb les noves eleccions del 2006 va repetir de Diputada al Parlament.

Ahir, el Congrés del PSC, va escollir Consol Prados per ser Secretaria d’immigració i integració a la nova Comissió Executiva Nacional.

Aquest dies que tot fent la migdiada segueixo les etapes del Tour de França, com correspon a aquesta època de l’any, he relacionat tot això amb la marxa dels corredors en la que els gregaris porten a roda als sprinters, o a les figures, fins a la vora de la meta, llavors es decanten esgotats, però amb la feina feta, i deixen el protagonisme als qui tenen més forces i estan millor preparats per intentar guanyar l’etapa.

Mataró, 21 de juliol.

Tres anys i més de mil entrades.

Avui ja fa tres anys ininterromputs de mantenir el primer blog, aquest, al que més endavant vaig afegir l’altre en castellà. En aquest temps he penjat més de mil entrades (quasi bé 1.100) entre els dos, on hi ha de tot.

Per commemorar-ho, enguany ni comentari ni postal. Aprofitaré per contestar un meme que em va traspassar el company José Ramón Mateos des de Formentera en el seu blog, les entrades del qual rebo habitualment. Serà la forma de escriure algunes coses sobre aquest “món blogaire”.

La gent de la Red de blogs socialistas, la Lourdes, l’Enrique, em van proposar participar en una taula rodona que organitzaven per les terceres Jornades de l’associació que es tenien que celebrar la setmana passada, però malauradament es varen suspendre per impossibilitat de participació del personal ja que anem atrafegats pels processos congressuals que ara s’esdevenen. Ja es faran més endavant. Llavors, aprendré moltes coses i el que jo digui ho hauré de desenvolupar més i millor.

Qui li envia el meme a en José Ramón és l’Andreu Pérez que és el Secretari Gral. de les JSE de Sóller. Suposo que pel càrrec que té deu ser, com a mínim, de l’edat dels meus fills, segurament fins i tot més jove . Aquí ja rau una de les primeres dificultats, la comprensió inter-generacional. Vaja! Que jo sóc molt més gran que ells i d’aquí segurament una diferent visió de la “jugada”.

Som-hi doncs!

(Maggie Taylor. Dos homes en una barca)

1.-Quant temps portes de blogaire?

Ja ha quedat clar que avui fa tres anys.

2.-Com et vas assabentar de l’existència dels Blogs?

A la meva ciutat, Mataró, i al PSC la difusió del fenomen blogaire té un nom: el del nostre Primer Secretari, Ramon Bassas. Ell ens va anar empeltant a molts de la seva dèria.

3.-Què és el que més t’agrada del teu blog?

He explicat que el meu blog és un diari personal públic, que el pot veure tothom que vulgui (qui no li agradi ho té fàcil, no el mira i en paus). En ell hi penjo moltes coses que em passen pel cap. M’agrada treballar-lo, dins de les meves possibilitats de temps i de coneixements, i el que m’agrada més és l’aspecte una mica “gamberro” (pel que hauria de ser la contenció d’un “pare de la pàtria”) d’alguna de les entrada que hi penjo. (Vid per ex. la que vaig penjar fa poc sobre les corbates)

4.- Recomana cinc blogs que segueixis sovint.

Miro el d’en Ramon per estar al dia del que passa a la meva ciutat. El d’en Raimon Obiols per lo interessant de les seves reflexions, els del companys/es diputats ( la Lourdes, en Jordi, l’Àlex, i els altres), la del meu amic Pep Molsosa, entro a la blogsfera socialista del PSC i tafanejo, ah! i recomano especialment el de Déu, si, si,...!

5.- Ets lector anònim d’algun blog?

No especialment. N’hi ha tants, milions, que fer-ne una selecció és difícil. Els que ja coneixes, els que per casualitat arribes un dia i desprès abandones,... No estic especialment obsessionat per viure dins d’aquest món ja que seria estar tot el dia tancat dins de casa i el carrer dóna moltes més percepcions i vivències.

6.- Alguns blogs que et despertin especial simpatia.

Doncs si. Moltes vegades cercant algun enllaç per explicar millor el que estigui exposant per la xarxa arribo a blogs de gent desconeguda fins llavors i veig la riquesa que hi ha, no en el seu blogs, sinó en la seva vida. Les seves inquietuds de tota mena i que, com jo, les expressen públicament a qui vulgui conèixer-les.

7.- 5 blogaires amb qui t’aniries de festa...

Home! La qüestió deu estar plantejada, anar de festa, per l’edat del que la va formular primer. A la meva edat, més que anar de festa, m’agradaria tenir xerrades, tertúlies, intercanvi d’opinions amb molta gent i segur que a la xarxa en descobriria molta més que la que conec fins ara. Però vaja, no m’hi posaré a buscar-los ja que no dono abast amb els que ja tinc a mà.

8.- Recomana una eina d’Internet.

Això si que no ho puc fer ja que sóc força analfabet en aquest tema. Vaig conèixer el tema del blogs fa temps, com ha quedat dit, i sé que des de llavors s’han produït avenços i millores en aquest camp de la comunicació personal i no m’hi he ficat, ja que pel que pretenc, de moment, pel temps que disposo, ja m’és suficient. Suposo que encara vaig amb un 2CV quan podria anar amb un Golf, o amb un F1 que ja van alguns.

9.- Recomana un vídeo d’especial interès.

Tampoc he desenvolupat aquest tema. Sempre m’ha costat anar amb una càmera de vídeo. Vaig iniciar-ho ara fa dos anys i fins i tot vaig obrir una compte al You Tube, però ràpidament ho vaig abandonar per manca de dedicació. Potser quan em jubili m’hi entretindré més, però ara per ara no hi penso. Alguna cosa en vídeo he penjat treta d’aquí i d’allà, però és excepcional.

10.-Esculleix entre 3 i 5 blogaires per què contestin a aquestes preguntes al seu blog.

No ho faré pas. Si m’arriben propostes d’aquesta mena, pel general, no les contesto. Aquesta ho faig per què ara em plau i per l’amistat amb en José Ramón, però penso que són un “conyàs”, pensament que segurament no és compartit per gent que està en aquest món, però, bé, hi ha d’haver-hi de tot.
Per tant, si algú està interessat en penjar del seu blog les respostes a aquestes preguntes aquí les té i que ho faci, però no les traslladaré a ningú.

Mataró, 20 de juliol.

Bailén / Castaños.

En el bicentenari de la Guerra del Francès, avui s’escau l’aniversari de la batalla de Bailén. Sí, aquí sempre ens han explicat que va ser guanyada pels espanyols, però a l’Arc de Triomf, a Paris, hi consta com una batalla dels francesos, no sé sí guanyada o què, però allà està gravada a la pedra.

(El conegut quadre de José Casado del Alisal que està al Museo del Prado)

El tema ve a tomb de que visc al carrer que els mataronins van dedicar, ja deu fer molts anys suposo que al segle XIX, al general Castaños. Al nomenclàtor oficial de l’Ajuntament de la ciutat es bateja el carrer com de Javier de Castaños, encara que jo des de la meva infantesa a la Plaça de Cuba, que està a tocar, l’he conegut sempre com el carrer Castaños.

Precisament aquesta denominació tradicional va ser mal entesa per algun funcionari de la ceba de l’administració de la Generalitat que en la resposta a una correspondència que hi vaig sostenir varen adreçar-la al carrer dels Castanyers (sic). Enderiats, alguns.

Als puristes de la Comissió del Nomenclàtor no els devia agradar massa el caràcter militar del personatge i el van obviar, malgrat que si alguna característica té per ser conegut és precisament aquesta. La seva llarga biografia, deguda entre d’altres coses a la seva longevitat (va viure 95 anys) denota unes tendències més aviat d’ “ancien régime”.

Mataró, 19 de juliol.

Martinsa-Fadesa. I què?

Home, Estefanía (Joaquin)! Com és que t’han publicat aquesta portada tan cridanera avui a “El País”! Tu en vas ser director d’aquest diari, n’ets encara un destacat col·laborador, dirigeixes (em sembla) la seva escola de periodisme, i no has aconseguit inculcar-los allò que el mestre Galbraith ens va ensenyar?

Sí, home, però si ho tenen fàcil: “Breve história de la euforia financiera”, és el llibre de capçalera per entendre el que està passant. A veure, qui són aquests de “Martinsa-Fadesa”? Quina és la seva història empresarial? Quins són els actius del seu balanç? Com i qui els ha valorat? Com els han aconseguit? Qui els ha ajudat a obtenir-los?

Suposo que tindrem suficient seny, bé les nostres autoritats polítiques, per no deixar-nos arrossegar per la pressió mediàtica, aguantar l’estrebada i que s’enganxin els dits els que no han tingut cap senderi en la seva actuació empresarial (en la construcció i les finances).

Més que una suspensió de pagaments (en la terminologia de tota la vida) això fa pudor de fallida. Clar, si valorem els actius per les expectatives que semblava que tenien i no pel que realment ens en donen avui quan baixem a la realitat la patacada serà sensacional!

L’esclat de la bombolla immobiliària no és pas per manca de demanda d’habitatges. Cal precisar-ho ben bé. És per manca de demanda solvent als preus que els especuladors havien col·locat la resolució d’aquesta necessitat. Quina és la relació del cost de la construcció respecte al total del preu que pretenen cobrar pel producte final? Una bona picossada de benefici, prou n’hi ha, però la clau està en el preu del sòl.

He sentit en un “flash” informatiu que el ministre Sebastián deia que era el moment de comprar sòl des del sector públic. Podria ser una bona opció si després es mantingués públic i sols es poses al mercat el dret de vol construït al seu cost per part d’administracions públiques (preferentment locals) o d’empreses del tercer sector (sindicats, cooperatives reals, fundacions i organismes assistencials) sense ànim de lucre.

Quin daltabaix representaria per la part privada d'aquest sector de l’economia i quin capgirament de les regles de funcionament del mateix!. Podríem abandonar totes les històries de l’habitatge protegit, els mòduls i les subvencions. No cal “nacionalitzar” res, sols cal comprar de forma transparent i clara (sense “negre”) i en subhasta a la baixa, per exemple, sòls que n’hi ha de sobres. En el camp d’aprofitar teixits urbans obsolets es podria fer una gran feina, el que contribuiria a la rehabilitació urbana.

Això requeriria facilitats financeres per fer el capital necessari (a través del ICO, per ex.) i, Ah!, una cosa més important: gestors pulcres i eficients, que no sé si ara ja és demanar massa.

Mataró, 15 de juliol.

Percepcions.

Curiosa, quand même, la informació d’avui del nostre particular “Pravda” que rebla el clau d’una tendència que ja porta dies manifestant. Encapçalant les pàgines d’Espanya un gros titular: “El Gobierno suspende ante la crisis”, seguit de dos subtitulars més: “Nueve de cada diez españoles afirman que la economía está en crisis” i “Dos tercios opinan que el ejecutivo no sabe hacerle frente, según un sondeo de Metroscopia”.

Llegint la informació he trobat un paràgraf que m’ha sorprès molt:
“Pese a la inquietud general, la situación aún no ha hecho mella gravemente en las economías domésticas. Uno de cada dos españoles califica de "muy buena" o "buena" su situación económica familiar, frente a un 24% que se sitúa en el polo opuesto. Las señales de alarma sobre el impacto en las familias empiezan a aparecer, no obstante. confirmando las actitudes de cautela en el momento en que comienzan las vacaciones más importantes del año.” (El destacat és meu)

Es a dir: “Això està fatal, però a mi no em va pas malament. Al menys fins ara”.

Clar, si enlloc d’explicar què passa, que passen moltes coses i no gaire bones, ens dediquem a atemorir a la gent que, llevat d’alguns directament afectats, en la seva majoria no té fins ara, i tampoc ha de tenir més endavant, motius d’especial preocupació ajudem a accentuar la depressió del conjunt.

Que el panorama econòmic no pinta gens bé es fa cada dia més evident. Aquí i a fora. Però si expliquem bé les coses, quins seran els afectats i perquè, quins nivells de riquesa hem assolit i com els podem mantenir, quina seguretat col·lectiva podem donar als afectats amb menys responsabilitats i més febles, llavors les valoracions poden ser unes altres.

Per exemple: Perquè ens hem de preocupar massa per la gent que s’ha aprofitat, i molt, de quan l’economia anava tant bé? Perquè hem de patir gaire per les immobiliàries i pel sector financer? No lligaven els gossos amb llonganisses fins fa pocs dies? A les dures i a les madures, no? Hi ha més economia, i més seriosa segurament, més enllà d’aquests sectors.

Si per motius de tàctica política (de tots plegats) o d’interessos empresarials llancem gasolina, o dissolvent, al foc en podem sortir rostits tots.

Per cert, l’actitud del grup de “El País” en aquesta qüestió, i en d’altres de polèmiques, no tindrà res a veure, per casualitat, amb el que es desprèn de l’editorial d’avui mateix?

Compte! Tal com he manifestat en altres ocasions, potser tenen raó en la seva queixa. Però aquest és un altre tema o, és el tema?

Mataró, 13 de juliol.

Mitja vida federant.

Acte de petit format per commemorar i celebrar els trenta anys de la constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya. Una sala menor de l'Auditori de Barcelona, un dissabte al matí de començaments d’estiu. Un escenari auster amb un faristol amb micròfons i una cadira buida simbolitzant els absents, bé, els que ja ens han deixat, en la que en el decurs del acte un infant, creuant l’escenari, hi diposita un ram de flors: Raventós, Lluch, Soto, Cigarrán, Cirici, M. Aurèlia, Pallach, Codina, Ramos, Adroher, i tants d’altres... El pas del temps no perdona.

No sé la causa per la que els nostres dirigents han decidit fer aquesta mena de format. A cop d’ull m’ha semblat que hi faltava molta gent, quadres actuals, alcaldes per exemple, sempre ocupats en la feina institucional; diputats/es dels diversos nivells de l’administració, vés a saber perquè, la distància tal volta; “mandos” orgànics, a qui potser ja no els és important la història de la seva organització; ... Potser són dèries meves, segur, però l’acte crec que podia haver estat més lluït, la nostra imatge conjunta és potent, molt potent. Potser és que tenim el Congrés la setmana que ve, hagués pogut ser un gran acte d’arrencada del mateix, ... Encara que, ara rai, tot el interès és mediàtic, i si venia en Pasqual ja tot era cobert, i com que va ser-hi i va parlar, l’endemà els diaris se’n fan ressò,... i objectiu complert! Tot sigui per alimentar la fera!

Va parlar molta gent, dirigents del moment de la creació dels grups que ens varem fusionar, dirigents dels diversos períodes que hem travessat, Alcaldes, la nostra fins fa poc principal imatge. Encertada la felicitació d’en Corbacho sobre integració escolar. L’Hereu va clavar els valors del socialisme: “Mentre hi hagi una mare que perdi el seu fill al mar per arribar a Europa hauran d’haver-hi socialistes”. Tancant en Pasqual: “els anys més feliços els vaig tenir al PSC”, i en Montilla: “Sempre seràs dels nostres”.

Les referències de com va ser el procés i dels seu èxit van tenir un comú denominador que crec que va sintetitzar molt bé en Raimon Obiols: “Trenta anys federant”. Sí, trenta anys, per mi mitja vida, la meitat dels meus anys, aplegant i treballant junts gent diversa, “units en la diversitat”. Dels grups que varem confluir a Convergència Socialista als anys setanta i que venien d’anys enrere, de llets diverses. D’aquest amb els del PSOE i els del Reagrupament. Dels socialistes de Catalunya amb els de la resta d’Espanya. De “pencaires” amb “il·luminats”. De Carlos Barral a Pep Jai. De catalanistes a espanyolistes. De l’oposició al Tripartit. De l’autogestió al pragmatisme. Cercant, i a voltes trobant, sortides conjuntes, amb delicats equilibris, amb la mala llet de les renúncies, amb el goig dels avenços, amb la satisfacció d’haver aportat quelcom en el caminar col·lectiu, amb el neguit de que queda molt per fer encara, però que hi haurà qui més enllà de nosaltres agafarà el relleu com nosaltres el varem agafar dels nostres pares.

Hem passat, amb el país i la seva gent, de la dictadura a la democràcia, del camp a la ciutat, de la industria als serveis, de l’autarquia a la post modernitat, del centralisme a l’autonomia, de la vergonya a l’orgull de ser, de la pobresa a la riquesa, de la certesa al neguit de on cal anar, del convenciment al màrqueting, del ser a la imatge de ser.

En el record i l’agraïment, Joan, per haver-me embarcat en aquesta aventura. Ara són els més joves els que han de remar i portar les veles com ho varem fer al seu temps nosaltres, però jo continuaré dalt del vaixell en el que pugi ser útil.

Cabrils, 13 de juliol.

San Fermín/ Kukuxumusu.

Dues imatges.

Mataró, 8 de juliol.

La llengua comú.

(al company Leguina).

Heu arribat tard.

El desig uniformador, pel que comportava d’avenç i racionalització, del segle de les Llums no es va produir a Espanya. Malgrat la bona voluntat dels il·lustrats i més endavant dels afrancesats, la reacció es va imposar. El segle XIX, i gran part del XX, a Espanya es van perdre en un seguit de lluites civils per mantenir els vells privilegis que van impedir la formació d’un estat modern. Tot això comportà que no hi hagués escola pública, ni administració que mereixés tal nom, ni classes dirigents emergents que encertada o equivocadament marquessin pel conjunt del país un camí com sí va passar en altres indrets. La feblesa de l’estat, i la inexistència dels elements que l’havien de modernitzar, va ser la sort per la pervivència de les parles del poble, dels pobles d’Espanya.

La recuperació de la democràcia, l’any 77, va portar paradoxalment la construcció de l’Estat per altres camins. L’Estat de les autonomies va fer una escola i una administració, juntament amb els mitjans de comunicació públics, que van salvar i estendre les llengües pròpies dels pobles. I aquí estem, amb les velles llengües envigorides.

Hi ha gent que no vol acceptar tot aquest procés i enlloc d’entendre’l com a positiu i enriquidor pel conjunt es lamenta de les ocasions perdudes i pretén tirar enrere la història. Però ja no hi són a temps, han fet tard. La resposta a la demanda de mantenir la llengua materna a l’escola pels que són d’origen castellanoparlants als territoris lingüístics diferents no és dir-los als que la fan que si estiguessin a França o a Anglaterra parlarien l’idioma oficial (estem a Espanya, reclamen. Catalunya no és un Estat!), és dir-los que si anessin a Suïssa s’haurien d’adaptar a les zones lingüístiques que allà hi ha. La pretensió d’imposar el castellà com a llengua comú de tots els espanyols xoca amb la realitat de que molts de nosaltres varem ser alletats en altres llengües i volem mantenir-les sense que això comporti que vulguem formar una comunitat a part.

Les enquestes i els resultats electorals ho diuen ben clar. Cal esvair els fantasmes minoritaris que no són gegants sinó molins de vent i fer-los menys cas, reduir-los al seu veritable pes i paper. Sols cal anar pels carrers dels nostres pobles, viles i ciutats per veure-ho i adonar-se de la realitat.

No hi ha llengua comú de tots els espanyols. Potser hauria pogut ser un somni, o un malson vés a saber, d’un altre moment històric. Ara no és possible, és un retrocés. A Espanya hi ha quatre llengües i hem optat en el nostre ordenament per mantenir-les, i fem bé i fins ara ens va molt bé. Cap preocupació especial pel castellà. Generalment, els que tenim llengua pròpia, som bilingües, és a dir més rics. Potser d’aquí ve l’enveja.

Mataró, 8 de juliol.

Resposta.

En Pep té una nova joguina tecnològica d’aquelles que tant li agraden. Ahir varem sortir a pedalar una estona i ho va aprofitar per anar fent proves.

L’enregistrament és adient per explicar el personal estat d’ànim. Per cert, m’ha agradat l’article d’en Ruiz Zafón.

Mataró, 8 de juliol.

Corbates.

Quin enrenou s’ha muntat per la presència del ministre Sebastián al banc del Govern al Ple del Congrés sense corbata. Res, de qualsevol cosa se’n fa noticia, s’hi treu punxa, s’aprofita per vendre. Tot plegat, una anècdota...

Clar, era tot un ministre. Fins ara no n’hi havia hagut cap. De diputats descorbatats ja fa temps que n’hi ha, jo mateix, no per sistema però sí algun cop, sense cap altra pretensió que la comoditat. El que m’ha xocat és que el ranci esverament d’algun per aquest tema coexisteixi amb l’acceptació més natural de l’exhibició de la penya del “canalillo” que formen les diputades més a la “page” que crec molt més inadequada per raó del càrrec.

Quan era Alcalde tenia per costum al arribar l’estiu arraconar l’americana i la corbata, llevat d’algunes ocasions excepcionals, fins a la tardor. No és pas que anés amb texans i un “mambo playero”, cal sols tenir mesura i procurar mantenir el degut respecte. Recordo, però, que em va disgustar molt que en una recepció oficial per la Festa Major alguns convidats es presentessin amb pantalons curts i sandàlies, encara que ja molts anys d’això i probablement vist el panorama que hi ha avui pels nostres carrers quan arriba la calor ara seria més indulgent.

Potser d’aquí un temps les corbates estaran en el record com tantes altres peces en la història de la vestimenta. O potser, pel camí que anem, els hauran trobat altres utilitats.

Mataró, 7 de juliol

Presoners.

Vaig dir que no tornaria a ficar-me en el esbarzer de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, però em venç la temptació de fer-ho al assabentar-me, pels anuncis que fan, del seguiment per les seves emissores aquest diumenge de la moció de censura que hi ha a can Barça.

Tal com si d’un esdeveniment polític de primera magnitud es tractés: seguiment de la jornada, prediccions de resultats a peu d’urna, programació especial. És que ho és!, exclamaran els “llanuts”. Sí, ja sé també que som a començaments de l’estiu i que hi ha menys temes per atreure l’atenció del espectador, però no crec que estiguem davant d’un fet transcendental ni especialment rellevant per requerir aquest desplegament.

El que han estat fins ara màxims responsables de la Corporació mai han amagat, i a mi m’ho han dit personalment alguns d’ells, que a l’hora de fixar les seves prioritats de programació sempre han de col·locar al Barça en primer lloc. Si volien tenir audiència: Barça, Barça i més Barça. Cal atendre als “almogàvers”.

No pot ser d’altra manera. Estem davant d’un fet, o un fenomen, que no és merament una entitat esportiva. Ja ho sabem: “El Barça és més que un club”. Forma part de les essències del país, amb la Moreneta, la sardana i la barretina.

Ja ho va veure La Trinca, molts anys abans que naixés la Corporació, referint-se a un del mites del barcelonisme (més o menys en el meu record):

“Qual vulgar cor de granotes,
Ensalcem les teves potes
I cridem plens de moral:
L’any que ve no farem riure,
Visca Catalunya lliure!
Visca el Barça i en Montal!”

Per tant a la CCMA són presoners del imaginari catalanista que ells mateixos han contribuït a mantenir i/o a edificar, del que s’han apropiat i del que en viuen. En perfecte simbiosis amb una entitat privada que compta com a socis amb poc més del 1,5% de la població de Catalunya (compte!, que entre aquests socis n’hi ha també d’arreu d’Espanya i de més enllà) , encara que també és cert que té una gran massa de seguidors probablement majoritària entre la població catalana.

Res, a continuar fent el “caldo gros” a les disbauxes dels peculiars personatges que entretenen al personal amb la pilota, els grans herois del nostre temps i totes les estructures que hi giren entorn. Bé, tant mateix, és el vell circ dels romans, i la feina del la CCMA és entretenir a la ciutadania per una banda tot contribuint al redreçament nacional per l’altre.

Cabrils, 6 de juliol.

P.S.: Agraeixo al Professor Vicenç Navarro el seu reconeixement. Expressa, evidentment millor que ho vaig fer jo, el que pretenia dir.

Mataró, 13 de juliol.

"Gatillazo". Viagra o repòs?

Les dades negatives sobre la marxa de l’economia cauen una rere l’altra. Ahir les matriculacions de vehicles, avui l’índex avançat del IPC, demà serà la puja dels tipus d’interès.

En la polèmica semàntica de com qualificar el panorama econòmic vaig avançar el terme “destrempament” del que no conec, ni he sabut trobar, la traducció al castellà. Però a la vista de com es va produint de ràpid els esdeveniments crec que haurem de parlar de “gatillazo”, terme del que no sé la traducció al català. Gatada?

Que s’aturi el creixement en general i pels països avançats és tant dolent? Pels que pateixen directament l’aturada: si, evidentment. Però pel conjunt en tinc dubtes. En general, col·lectivament, som rics de fa poc. I així es nota en el nostre comportament. Sols cal anar a la literatura que parla de fa cinquanta anys per adonar-nos-en o, els més grans, per recordar-ho. Fins i tot els estrats més baixos de l’escala social disposen d’un nivell de vida que causarien sorpresa als nostres avantpassats i que són l’enveja de milions de terrícoles coetanis. Si, això de la pobresa és relatiu. Relatiu respecte al teu entorn més immediat, però també relatiu respecte al més llunyà. La qüestió està en el repartiment de la riquesa i en el nivell de solidaritat en una mateixa col·lectivitat.

Tornem al “gatillazo”. Què cal fer? Prendre Viagra per continuar estimulat, o fer una mica de repòs per refer-nos?

Els que obtenen beneficis més directes, traduïts en guanys monetaris immediats i tangibles, ens voldrien empastillar a tots per tal que ells continuessin guanyant. Cap anàlisi amb una visió global i menys explicar la veritat del què passa. Cal continuar proporcionant combustible a la màquina. Tant li fa que en porti de dret a estimbar-nos! Alguns ja se’n sortiran. La majoria patirà, com ha estat sempre! Per tant: A fer més cases! A on i a quin preu? A comprar més cotxes! Amb el petroli a 140$? A canviar de roba! Però si ja no cap als armaris! Anar de vacances a la Patagònia! Sense conèixer les meravelles d’Espanya? La roda no pot aturar-se! ¡Qué no decaiga!

Hi ha una altra sortida al “gatillazo”. Acceptar que no s’està continuadament a punt i que cal aturar-se per refer-se. Entendre el moment del cicle. Reposar una mica dels esforços, prendre consciència de les limitacions, reforçar el organisme per poder tornar-hi. Això vol dir reflexionar sobre els excessos, alimentar-se de forma més sana i ordenada, baixar els batecs del cor i mirar endavant amb la vista més clara, o menys al·lucinada.

I prestar atenció als membres més castigats i més febles. Cuidar-los. Refer els elements que ens han de permetre tornar a escometre amb noves energies el que se’ns posi per davant. Compte amb els estímuls artificials i més atenció a les accions que ens refresquin per afrontar sense esgotament els reptes del futur.

Madrid, 4 de juliol.

Castella.

Au va! que això ja s’acaba. La darrera etapa de les Jornades. Sortim de Santa Maria la Real de Nieva i enfilem carreteres rectes en la plana castellana cap al teló de fons de la serra de Guadarrama. Un fil gris enmig del groc dels camps. Pocs arbres. Calor.

Els “emputxadors”, avui no cal qualificar-los d’àngels, ens fan anar a bon ritme, fins i tot apressen en el pla per mantenir el pilot unit.

L’avituallament es fa a Martín Miguel (vaja nom per un poble, però sembla que és pel que el va repoblar deu fer vuit-cents o nou-cents anys). Han refet l’església i ens l’ensenyen cofois. Tenen un retaule, el major, churrigueresc, i al lateral un altre anònim del segle XVI traslladat d’una ermita ja desapareguda, tots dos recentment restaurats. Als darrers anys amb els tresors que hi ha a les esglésies castellanes s’ha muntat les exposicions de “Las edades del hombre” que han recorregut amb gran èxit tota la geografia castellana. La pregunta que em faig sempre que m’aturo en pobles com aquest és quin serà el seu futur dins de poc temps quan la gent gran que ara encara els habita hagin desaparegut. Els que estiguin a prop d’una capital encara, però els altres ja veurem quin final els espera.

De cop, marxant a bon ritme, aixeco el cap i se’m presenta la silueta de Segovia amb els inconfusibles Alcázar i Catedral retallats contra el cel. Parem a l’entrada per afrontar els darrers metres de la cursa. Cap amunt i amb llambordes, el terrible pavès de la Paris-Roubaix dels titànics corredors ciclistes. Els primers mil metres són forts, però a poc a poc es fan. Molesta més la irregularitat del paviment. Els darrers ja són en pla i ja estem a la meta. Cares de satisfacció dels participants. Hem completat el recorregut i els cinc dies de marxa.

En dutxem i canviem, i dinem a peu dret al Poliesportiu “Pedro Delgado”, en honor al vencedor del Tour de França. Al darrer dia, estem en una capital, tenim un vestidors formidables. Tothom ja té ganes de tornar a casa, Així que poques formalitats. Els darrers reconeixements a tots els que ens han ajudat i a les tres de la tarda dalt del cotxe per travessar mitja Espanya i anar a dormir a Mataró. Ara rai, amb aire condicionat i amb un bon motor no és pas problema.

A l’entrada de San Esteban de Gormaz sona el telèfon, mans lliures.
-“Si, digui?”
-“Hola, soy Pepe Blanco…”
Coll… quin susto!
-“...era para comunicar que acabamos de acreditarte para el Congreso del PSOE…”
Una gravació!

Demà hauré de tornar a Madrid, a la sessió extraordinària del Congrés per la compareixença del President del Govern sobre la situació econòmica i divendres altra vegada pel Congrés federal. Anar i venir.

En José Félix, el retratista oficial de l'esdeveniment ens enviarà més endavant un CD amb una munió de fotografia que ha estat fent aquest dies. Tindré un altre bon record de les Jornades ciclistes Parlamentaries d'enguany i espero que pugui mantenir la forma i les ganes, malgrat l’edat, per poder tornar a participar a les del any que ve.

Bienaventurados los que alcanzan la cima
Porque será cuesta abajo el resto del camino.

J.M.Serrat, 1987.

Mataró, 3 de juliol.

Alcaldes.

A la plaça del davant de l’ajuntament de Torrecaballeros hi ha un monument a l’alcalde Silverio de Lucas que devia ser molt estimat pels seus veïns. Al pedestal hi ha gravat, si mal no recordo, “a su ausencia” i l’escultura és sols una senzilla cadira buida. Bon record.

En terres segovianes fem un circuit entorn a aquest municipi i tornem a ell per l’avituallament. Passem pels pobles veïns que tenen mostres d’arquitectura romànica. A la aturada de Sotosalbos m’escapo fins a l’església de la localitat que sols tinc temps de fotografiar de fora. Fem un bon tros de la N-110 amb una pujada “lanzada” que ens deixa sense alè per arribar a dalt de tot, però que és un tram sensacional per pedalar.

A la represa, ruta cap a La Granja. Arribem més aviat del horari previst ja que anem rabents. Ens rep l’alcalde a l’ajuntament un cop ja dutxats i ens explica unes quantes coses de la localitat. Certament és un municipi especial per la seva història. Més del 95% del terme és propietat de l’Estat fruit de la construcció de los Reales Sitios per part dels monarques absoluts del s. XVIII, dels palaus a la fàbrica de vidre que encara funciona avui, passant pels boscos.

El discurs de l’Alcalde és plenament municipalista i me’l conec de sobres. Penso que té fusta, convençut i convincent. Ens porta a dinar a una granja escola on mengem molt bé: “Judiones de La Granja y cordero asado”. Ens obsequia amb una bossa d’un quilo de aquestes mongetes grosses que no havia provat mai i que les he trobar finíssimes, suposo que cal saber cuinar-les bé. Podríem haver titulat aquestes Jornades de la ruta de les llegums: cigrons de Fuentesaúco, mongetes del Barco de Avila, “judiones” de La Granja.

Al vespre, desprès de reposar a l’hotel i d’anar fins al centre de la ciutat a fer una volta de l’Aqüeducte a la Plaça Major, ens ofereix un sopar “Cerveceros de España” que és un dels espònsors de les Jornades. Les pancartes de les sortides i arribades així ens ho indiquen, com també la guingueta mòbil que ens acompanya i ens abasteix de beguda refrescant als finals d’etapa. Sopar tradicional segovià maridat amb cervesa. Al embotit de començar cervesa “lager” que és la tradicional lleugera, amb el “cochinillo” que ens serveis el mateix Cándido en persona, suposo que és ja el fill, servit a la manera històrica amb parlament, música de dolçaina i trencament del plat inclòs, cervesa extra, més forta. I pels postres, pastis de xocolata, cervesa negra.

Alguns companys proposen sortir a fer una copa i declino la invitació. Ja no tinc l’edat del company Paco Jiménez Araya, el jove senador de Villafranca de los Barros, que porta ja unes quantes nits de marxa dormint poc i no obstant aguanta els quilòmetres dalt la bicicleta. Qui tingués vint anys!

("La nuit" de les Jornades amb Merche Coello, Carmen González i Carmen Juanes)

Mataró, 2 de juliol.

Postals: Calendari. Juliol.

Calor. Set.

Mataró, 1 de juliol.