La llengua comú.

(al company Leguina).

Heu arribat tard.

El desig uniformador, pel que comportava d’avenç i racionalització, del segle de les Llums no es va produir a Espanya. Malgrat la bona voluntat dels il·lustrats i més endavant dels afrancesats, la reacció es va imposar. El segle XIX, i gran part del XX, a Espanya es van perdre en un seguit de lluites civils per mantenir els vells privilegis que van impedir la formació d’un estat modern. Tot això comportà que no hi hagués escola pública, ni administració que mereixés tal nom, ni classes dirigents emergents que encertada o equivocadament marquessin pel conjunt del país un camí com sí va passar en altres indrets. La feblesa de l’estat, i la inexistència dels elements que l’havien de modernitzar, va ser la sort per la pervivència de les parles del poble, dels pobles d’Espanya.

La recuperació de la democràcia, l’any 77, va portar paradoxalment la construcció de l’Estat per altres camins. L’Estat de les autonomies va fer una escola i una administració, juntament amb els mitjans de comunicació públics, que van salvar i estendre les llengües pròpies dels pobles. I aquí estem, amb les velles llengües envigorides.

Hi ha gent que no vol acceptar tot aquest procés i enlloc d’entendre’l com a positiu i enriquidor pel conjunt es lamenta de les ocasions perdudes i pretén tirar enrere la història. Però ja no hi són a temps, han fet tard. La resposta a la demanda de mantenir la llengua materna a l’escola pels que són d’origen castellanoparlants als territoris lingüístics diferents no és dir-los als que la fan que si estiguessin a França o a Anglaterra parlarien l’idioma oficial (estem a Espanya, reclamen. Catalunya no és un Estat!), és dir-los que si anessin a Suïssa s’haurien d’adaptar a les zones lingüístiques que allà hi ha. La pretensió d’imposar el castellà com a llengua comú de tots els espanyols xoca amb la realitat de que molts de nosaltres varem ser alletats en altres llengües i volem mantenir-les sense que això comporti que vulguem formar una comunitat a part.

Les enquestes i els resultats electorals ho diuen ben clar. Cal esvair els fantasmes minoritaris que no són gegants sinó molins de vent i fer-los menys cas, reduir-los al seu veritable pes i paper. Sols cal anar pels carrers dels nostres pobles, viles i ciutats per veure-ho i adonar-se de la realitat.

No hi ha llengua comú de tots els espanyols. Potser hauria pogut ser un somni, o un malson vés a saber, d’un altre moment històric. Ara no és possible, és un retrocés. A Espanya hi ha quatre llengües i hem optat en el nostre ordenament per mantenir-les, i fem bé i fins ara ens va molt bé. Cap preocupació especial pel castellà. Generalment, els que tenim llengua pròpia, som bilingües, és a dir més rics. Potser d’aquí ve l’enveja.

Mataró, 8 de juliol.