Mitja vida federant.

Acte de petit format per commemorar i celebrar els trenta anys de la constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya. Una sala menor de l'Auditori de Barcelona, un dissabte al matí de començaments d’estiu. Un escenari auster amb un faristol amb micròfons i una cadira buida simbolitzant els absents, bé, els que ja ens han deixat, en la que en el decurs del acte un infant, creuant l’escenari, hi diposita un ram de flors: Raventós, Lluch, Soto, Cigarrán, Cirici, M. Aurèlia, Pallach, Codina, Ramos, Adroher, i tants d’altres... El pas del temps no perdona.

No sé la causa per la que els nostres dirigents han decidit fer aquesta mena de format. A cop d’ull m’ha semblat que hi faltava molta gent, quadres actuals, alcaldes per exemple, sempre ocupats en la feina institucional; diputats/es dels diversos nivells de l’administració, vés a saber perquè, la distància tal volta; “mandos” orgànics, a qui potser ja no els és important la història de la seva organització; ... Potser són dèries meves, segur, però l’acte crec que podia haver estat més lluït, la nostra imatge conjunta és potent, molt potent. Potser és que tenim el Congrés la setmana que ve, hagués pogut ser un gran acte d’arrencada del mateix, ... Encara que, ara rai, tot el interès és mediàtic, i si venia en Pasqual ja tot era cobert, i com que va ser-hi i va parlar, l’endemà els diaris se’n fan ressò,... i objectiu complert! Tot sigui per alimentar la fera!

Va parlar molta gent, dirigents del moment de la creació dels grups que ens varem fusionar, dirigents dels diversos períodes que hem travessat, Alcaldes, la nostra fins fa poc principal imatge. Encertada la felicitació d’en Corbacho sobre integració escolar. L’Hereu va clavar els valors del socialisme: “Mentre hi hagi una mare que perdi el seu fill al mar per arribar a Europa hauran d’haver-hi socialistes”. Tancant en Pasqual: “els anys més feliços els vaig tenir al PSC”, i en Montilla: “Sempre seràs dels nostres”.

Les referències de com va ser el procés i dels seu èxit van tenir un comú denominador que crec que va sintetitzar molt bé en Raimon Obiols: “Trenta anys federant”. Sí, trenta anys, per mi mitja vida, la meitat dels meus anys, aplegant i treballant junts gent diversa, “units en la diversitat”. Dels grups que varem confluir a Convergència Socialista als anys setanta i que venien d’anys enrere, de llets diverses. D’aquest amb els del PSOE i els del Reagrupament. Dels socialistes de Catalunya amb els de la resta d’Espanya. De “pencaires” amb “il·luminats”. De Carlos Barral a Pep Jai. De catalanistes a espanyolistes. De l’oposició al Tripartit. De l’autogestió al pragmatisme. Cercant, i a voltes trobant, sortides conjuntes, amb delicats equilibris, amb la mala llet de les renúncies, amb el goig dels avenços, amb la satisfacció d’haver aportat quelcom en el caminar col·lectiu, amb el neguit de que queda molt per fer encara, però que hi haurà qui més enllà de nosaltres agafarà el relleu com nosaltres el varem agafar dels nostres pares.

Hem passat, amb el país i la seva gent, de la dictadura a la democràcia, del camp a la ciutat, de la industria als serveis, de l’autarquia a la post modernitat, del centralisme a l’autonomia, de la vergonya a l’orgull de ser, de la pobresa a la riquesa, de la certesa al neguit de on cal anar, del convenciment al màrqueting, del ser a la imatge de ser.

En el record i l’agraïment, Joan, per haver-me embarcat en aquesta aventura. Ara són els més joves els que han de remar i portar les veles com ho varem fer al seu temps nosaltres, però jo continuaré dalt del vaixell en el que pugi ser útil.

Cabrils, 13 de juliol.