6. Revisió mèdica.

Ho sento, No podré explicar la resta dels grups: PNV, IV, CC i Mixt. Tampoc faré el del meu propi Grup, ja que donant suport al Govern no en farem crítica ni direm coses diferents. Si, però, que vull deixar constància dels buits a la bancada Popular a l’hora del parlament, bon parlament, de Diego López Garrido, en la seva estrena en la funció. Sols una vintena dels seus diputats (148) s’han dignat a escoltar-lo.

La raó de lo primer és que ja fa mesos tenia concertada una revisió mèdica complerta per avui, que m’ha pres tot el matí.

Per participar a les properes Jornades Ciclistes Parlamentàries, que es faran al acabar el present període de sessions del Congrés (juliol),hi ha la possibilitat de fer un reconeixement mèdic esportiu estàndard. Crec que això no està malament, ja que si sempre l’esport s’ha de fer amb l’adequat control mèdic, quant ja tens una certa edat i pretens fer una intensa activitat esportiva, encara que sigui concentrada, és millor passar una ITV i que validin professionalment el teu estat de salut.

(foto de la visita, l'any passat a la fàbrica de Nestlé a La Penilla-Santander)

A l’espera del que surti a les analítiques de sang i d’orina, sembla que estic en condicions per fer les Jornades. Amb alguns quilos de més, però això no és cap sorpresa. Espero rebaixar-los si aconsegueixo fer una mica d’exercici els mesos estivals.

Madrid, 31 de maig.

5. La "peli" d'Esquerra.

El galà recorda melangiós els bons moments que va passar amb l’estrella de la pel·lícula. L’esquerra “plural” va aconseguir moltes coses en polítiques socials, en transparència democràtica, però “No todo dura”. La reforma fiscal va ser la primera divergència visible.

Desprès, a l’estrella li va entrar pànic escènic davant l’apretada de la dreta i es va “cepillar” l’Estatut i els avenços cap el federalisme. Ni “som una nació”, ni bilateralitat, ni financiació. L’estrella havia canviat de galà.

Qual amante despechada: “No vamos a hacer el silencio de los corderos”. Recorda que hi ha camí a fer per l’esquerra , però que cal trencar la maledicció del bienni. Després afegiria que cal superar el felipisme.

(Extret de Toni Batllori, a La Vanguardia)

A l’estrella li sap greu, però –contesta- no trobaràs ningú que et doni més que jo. No t’he demostrat una Espanya que et permet avançar? Malgrat el que diguis es podrà veure ben aviat que hi haurà millores en transferències i en diners. “No es una visión cercana a la realidad pensar que el Estatut no se adapta a la realidad. La Cataluña real es la que se parece al Estatut.”

No és de rebut pretendre que sols es recullin els vostres plantejaments. I un parell d’advertències: PSC+CiU: 60%. El principal partit de l’esquerra catalana és el PSC. IC-V també està en l’acord. “Sólo faltan ustedes”.

Madrid, 31 de maig.

4. En Duran. La governabilitat.

Amb l’hemicicle buit. Llàstima.

Recorda que ells (CiU) sempre han estat al costat del Govern (del que sigui) per sobre de tot. No com “d’altres” que tenen “una actitud absurda, immadura i inflexible”. Ells són seriosos i sòlids, demanant, això si, coses a canvi.

Fa propostes concretes: Conferència Intergovernamental per parlar del futur d’Europa; nuclears, debat; el Roïne, altra vegada; 4art. Cinturó; rodalies Renfe; acord reforma fiscal i insuficiència reforma laboral;...

Fa un advertiment: “No podrem compartir projectes legislatius que vagin contra el nou Estatut”.

I acaba, com aquell que no diu res: “Recuerde Presidente, lo barato siempre sale caro” (ho hauria d’haver dit en català)

La rèplica de Zapatero molt en clau econòmica.

Madrid, 30 de maig.

3. Visions premonitòries.

Abans de començar el debat ja es preveia.

(Nando a El Periodico del 30 de maig)

El torn dialèctic de rèpliques i contrarèpliques ha estat molt “bronques” des de la bancada popular. Fins hi tot el President Marín s’ha posat molt serio i ha tallat un brot d’insurrecció del cap de l’oposició des de la tribuna esperonat pels seus.

Madrid, 30 de maig.

2. Rajoy. Un disc rallat.

Primera frase que apunto: “No diré que me ha sorprendido la satisfacción del Presidente del Gobierno, pero no se me alcanza compartirla”. Evident!!.

Després, el de sempre: Immigració, seguretat ciutadana, educació, habitatge, política exterior, aigua, i…faltaria més, l’Estatut!! “El Gobierno carece de rumbo. ¿Qué ocurrirá con España?". ¡España! ¡España!. No us sona? Catunya! Catunya!

El President els hi torna. “Ustedes son profetas del desastre, pero en realidad son un desastre de profetas” “Ustedes no tienen ni idea de lo que es España”

Al final Rajoy demana debats sobre tot. Però el cert és que ja n’hi ha hagut amb les lleis d’educació, dels Estatuts, sobre immigració, amb les cimeres europees, de política exterior,...

Es clar, tot el que no és el seu programa implica, segons ells, que no hi ha programa, especialment si el que es fa va en contra del que farien ells.

Prec final de Zapatero: “Les pido que sean capaces de llegar a acuerdos con el Gobierno”.

Madrid, 30 de maig

Debat de l'Estat de la Nació. 1.El discurs del President.

Arranca el anual debat de l’Estat de la Nació (l’estat d’Espanya, vaja, tal com el veuen els líders de les diverses forces polítiques que representen a la ciutadania)

El President del Govern obre exposant la seva visió. Arranca fort. No n’hi ha per menys. Les coses van bé. En poc més d’una hora aborda la seva presentació en quatre eixos: Hi ha més benestar; S’estenen els drets civils; volem una convivència ordenada i segura; treballem per la Pau i la cooperació internacional.

(caricatura de la campanya d'Intermón s/ el comerç just)

Dues frases de resum:
Una España que mejora, que progresa, que vive cambios, que han de tener consecuencias en la forma de gobernar.
Estoy razonablemente satisfecho, pero no conformista.
Crec que ho pot estar.

Madrid, 30 de maig.

Visita a l'INTA. Esteve Terradas

No, no és el nostre Esteve Terradas (regidor de l’Ajuntament de Mataró des de 1983 i Diputat Provincial. Ha estat Primer secretari del PSC al Maresme). És el nom que es dona al Instituto Nacional de Técnica Aeroespacial (INTA) en honor de l’insigne científic i investigador català Esteve Terradas (1883-1950).

En una delegació de la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç del Congrés he visitat el campus que té l’INTA a Torrejón. En una volta ràpida, de poques hores, ens han ensenyat algunes de les coses que fan. L’INTA és un organisme públic d’investigació adscrit al Ministeri de Defensa que ocupa a unes 1300 persones i el seu pressupost, l’any passat, va ser de 122 milions d’euros.

Acompanyats pel seu Director General, Fernando González García, i d’altres alts càrrecs ens han explicat breument la historia, la evolució, les característiques i perspectives del Centre.

Hem començat pel Banc d’Assaig de turboreactors. Aquesta és una de les poques instal·lacions que hi ha al món (contades amb els dits de la mà) que prova els motors que fan els dos principals fabricants (General Electric i Rolls Royce) i que equipen els avions de Boeing i d’Airbus. Tenen molta feina i bones perspectives pels propers anys malgrat les competències, ai las, també!, dels xinesos i dels russos que si bé poden competir en mà d’obra no ho poden fer (suposo que encara) en qualitat.

A continuació hem visitat la fabricació de prototips del SIVA (Sistema Integrado de Vigilancia Aérea). Petits avions no tripulats per labors de vigilància. Evidentment, en un inici, d’aplicació militar. Els que desenvolupen aquí són d’un radi d’acció no gaire gran (150 km) per l’Exèrcit de Terra, però que tenen aplicacions civils en els camps de la investigació policial, control d’espais oberts, protecció civil, etc. La clau d’aquests aparells no està en l’avió en si i el seu sistema de vol sinó en el sofisticat equipament informàtic que porta per fer el seu comès. Aquí és on tenim els millors desenvolupaments en aquest complicat mercat.

Pel últim hem visitat el Centro de Astrobiologia que és un centre mixt entre l’INTA i el CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) del Ministeri d’Educació i Ciència. Aquest Centre és una institució molt jove (va néixer l’any 1999) i es dedica a investigar sobre l’origen de la Vida ¡Toma ya! Espectacular! És satisfactori que el desenvolupament social, econòmic i cultural del nostre país permeti l’existència de centres com aquest, associat a la NASA Astrobiology Institute.

Llàstima del poc temps de que hem disposat ja que a més d’aprofundir en el que ens han ensenyat, segurament haguéssim pogut veure moltes més coses que fan en els camps d’investigació militar i civil.

Madrid, 30 de maig.

Cap de setmana. Activitat política.

Divendres Consell de Federació del Maresme del PSC al centre cívic de Pla d’en Boet a Mataró.

Explicacions de com s’ha de fer la campanya del Referèndum del Estatut a càrrec del Secretari d’organització, Tomàs Esteban.

Informe polític de l’ Antoni Castells (el Consell Castells) de l’Executiva Nacional: Aquest magnífic Estatut mereix un magnífic resultat en el Referèndum.

He fet una petita intervenció que havia escrit sobre la marxa:

Ara no toca. Ni mirar endarrera, ni més enllà del 18 de juny.
SI. No hi ha alternativa. O si, o si.
Però hem de ser conscients de que alguna reflexió haurem de fer –quan calgui, sense tardar massa – sobre nosaltres mateixos. No sobre els altres, que són, tots, el que són. Però si sobre nosaltres: esvair les ambigüitats; afermar les nostres posicions, que les tenim, o teníem -a vegades ho dubto- ben estudiades concretes i fermes; definir clarament la estratègia i ser conseqüents.
I tenir més autoestima. Som els més forts, els més reconeguts, els més votats. I són els altres els que s’han de definir en relació a nosaltres, no al revés. Si som centrals, imposem-ho amb totes les conseqüències. Hem d’anar a totes si anem ben clars del que volem.
Però ara no toca. Ara toca lluitar pel nostre Estatut.
Lluitar pel SI.

El dissabte a la tarda, a Santa Susanna, acte públic convocat per l’Agrupació socialista local. Aquesta és tendra, però malgrat els obstacles que els posa l’Alcalde Campolier, volen deixar constància de la seva presència. Amb en David Pérez barregem acció de Govern i Estatut.

El diumenge al matí, a Cabrera de Mar. En Querol malda per tornar a aixecar l’Agrupació socialista local. Aquí ens va acompanyar en Jordi Terrades de Granollers.

Els arguments que faig servir els he explicat a l’abast aquí: el procés seguit, el procediment constitucional, el recolzament dels socialistes espanyols, la descentralització, els avenços que representa. Acabo amb les conseqüències del No: Està molt bé la legitimitat dels principis, el tema són les conseqüències: restar al 79, afebliment del que aposten per l’Espanya plural, carreró sense sortida.

Madrid, 29 de maig.

A les parets

On?

Mataró, 28 de maig.

Ara no toca.*

*(article per Capgros.com)

L’esverada política catalana, sumada a la continuada necessitat del món de la comunicació d’obtenir més continguts pels seus mitjans, comporta que just s’ha superat una etapa en el procés de la reforma estatutària ja s’estigui parlant, no ja de la següent, sinó de la següent de la següent, amb els actors encara esbufegant de l’esforç anterior.

Això està passant ara. No hem fet l’etapa final del referèndum, tenim alguna incertesa sobre com s’acabarà (o, no?), i ja està sobre la taula parlar del primer Govern que l’haurà d’aplicar.

Era evident la insostenibilitat del tripartit amb posicions diferents. El seu acabament comportava al ensems la impossibilitat d’esgotar la legislatura. Però, plasmat i explicitat això, ara el que cal és recórrer el camí que resta per fer de l’Estatut.

A cop d’enquestes i de declaracions ja s’està especulant sobre el futur: “Quin serà el Govern post Estatut? Seguirà l’actual President de cap de llista dels seus?” Ja hi ha propostes de repartir-se la pell abans de caçar l’ós.

Però, no quedem que ara ens hem de manifestar sobre la norma bàsica de regulació del funcionament de l’autogovern de la nostra Comunitat? Ja veurem que diu la ciutadania, i amb quina empenta! “Oh!, però hi ha enquestes...” Si, però les enquestes no substitueixen, faltaria més, diguem-ho fort, l’expressió de la sobirania popular: el seu vot.

Per tant, anem a pams. “Si, però l’endemà...” L’endemà..., caldrà no precipitar-se. Caldrà llegir convenientment el resultat de la veu de la ciutadania. A partir d’allí posicionar-se i fer propostes d’actuació cap endavant.

Hi haurà l’endemà les mateixes forces polítiques, amb el mateix pes, amb els mateixos posicionaments, que fins ara? A mi em sorprenen alguns anàlisis que ja ho donen tot per fet sobre aquest tema. Però, no seria més plausible pensar que pot haver-hi moviments, més o menys forts, segons com acabi tot?, que hi hagi reflexions a la llum dels resultats?

Clar que el que primer que s’haurà de dilucidar és si entrem, o no, en un període d’assentament i tranquil·litat, llarg o curt.

Després d’aquest aclariment en sortiran posicionaments cara al nou, o vell, camí i, per tant, parlar ara de reedicions de noves, o velles, aliances és també prematur.

Assosseguem-nos tots. Centrem-nos en el que ara toca. Expliquem que és, i quines virtualitats té, el nou Estatut i perquè és aquest i no un altre. I demanem als ciutadans/es que es pronunciïn sobre això, no sobre una altra cosa.

Mentre que unes eleccions de representants poden ser repetides en poc temps, una manifestació en referèndum d’una norma bàsica com és un Estatut, te voluntat de tenir un abast temporal considerable. D’una generació? Probablement. Sigui quin sigui el resultat, després del llarg procés, i l’evident esgotament dels representant i els representats, no crec que ningú consideri convenient reobrir immediatament aquest tema.

Els toros, com a les “corridas”, un darrera l’altre.

Madrid, 23 de maig.

Respirem fondo. Collywood.

(foto Santos Cirilo a El Pais)

"La industria cinematográfica de India, una de las más potentes del mundo, con una producción anual que supera la conjunta de Estados Unidos y la UE, nunca había reparado en el atractivo de España como plató. Los primeros que la han aprovechado han sido el director S. Shankar, la productora AVM y los demás responsables de Sivaji, un musical que desde el pasado martes y hasta hoy filma varios de sus números coreográficos en Bilbao, en escenarios como el Guggenheim o el palacio Euskalduna. El equipo se desplazará mañana al Kursaal donostiarra, el lunes y martes hará escala en Valencia y el jueves culminará su periplo en Madrid.
En esta producción de Collywood, la industria del sur de India (la más renombrada Bollywood tiene su base en el norte del país), la visita a las cuatro ciudades se justifica por la profesión del protagonista, un muchacho indio que parte a EE UU, donde, con mucho esfuerzo, se convierte en un prestigioso arquitecto. Entonces vuelve millonario a su país para ayudar a los más necesitados. "Por eso debía haber de fondo edificios modernos, muy bonitos", justifica el responsable de la producción en España, Guillermo Jure, quien precisa que el protagonista se atribuye la autoría de esos iconos arquitectónicos en la cinta."

IGOR CUBILLO - Bilbao
EL PAÍS - 26-05-2006

Tremoleu, no només manufactures, també entreteniment. I nosaltres de decorats...

Mataró, 26 de maig.

Repàs, va de llibres.

De tant en tant és bo refer, o revisar, les bases de coneixement sobre les que es recolza la pròpia visió que tens del món. L’ingent quantitat d’informació que rebem moltes vegades ens fa oblidar els esquemes centrals, les línies i idees força, i ens pot colgar materialment de fullaraca, entremig de la qual costa distingir l’important de l’accessori.

Per això vaig tenir interès en llegir el llibre de Gabriel Tortella (Barcelona,1936): “Los orígenes del siglo XXI. Un ensayo de historia social y económica contemporánea” Gadir Ed. 2ª ed. M-2006.

L’autor és un reconegut catedràtic de historia econòmica a la Universitat d’Alcalà de Henares, premi de Economia Rey Juan Carlos 1994. D’ell, de la seva activitat i sobre aquest llibre hi ha molta documentació a la xarxa. He de dir que el llibre em va “agafar” i m’ho he passat d’allò més bé.

Crec que la clau està en el paràgraf final d’aquesta crítica de l’obra, que comparteixo plenament:

"Los orígenes del siglo XXI es la suma de una ajustada síntesis de hechos y de una admirable muestra de capacidad de análisis: un razonamiento apoyado en una amplia evidencia y análisis cuantitativo. Un alegato históricamente fundado sobre el valor de la libertad, y de la libertad económica, para el progreso económico y el bienestar. Escrito con independencia de los dictados de lo políticamente correcto, el libro del profesor Tortella es un poderoso disolvente racional de tópicos, ideologemas y doctrinas tan extendidas como erróneas. Un estímulo intelectual de primer orden cuyas páginas se leen con placer."

Mataró, 26 de maig.

D'intercanvis i deslocalitzacions.

En la feina d’aquesta setmana ha coincidit una nova sessió de la subcomissió de deslocalitzacions i la visita de la delegació algeriana del grup d’amistat parlamentària hispano -algeriana. No es pot repicar i anar a la processó, i malgrat les interessants compareixences que hi havia anunciades a la subcomissió vaig anar a les reunions amb la delegació d’Algèria.

La delegació estava presidida pel Sr. Benalia Belhouadjeb, president de la Comissió d’Hisenda i pressupostos de l’Assemblea Nacional Popular, antic ministre d’agricultura i pesca, i antic President de la FAO, del FLN i cincs diputats més (entre ells una diputada).

En la trobada, a mi em va correspondre fer un rapport sobre les relacions econòmiques entre els nostres dos països. Al nostre diputat Gustavo de Arístegui (PP), malgrat no ser del grup d’amistat, se li va encarregar degut als seus coneixements parlar del desenvolupament del acords de Barcelona.

La meva intervenció es va basar en la marxa del Plan Integral de Desarrollo del Mercado de Argelia que des de l’any passat porta a terme el Ministeri de Indústria Turisme i Comerç. En el debats posteriors a les exposicions vaig aprendre més coses de les que vaig conèixer al gener quant vaig estar a Alger: Les oportunitats i possibilitats que té la nostra economia a aquell país, la sorpresa perquè malgrat la proximitat nostra som desbancats per empreses xineses i japoneses en la realització d’obra pública; la bona situació econòmica que tenen derivada del elevat preu del petroli i el gas dels que en són grans exportadors; la millora de la tensió terrorista i el procés de reconciliació nacional, amb algun exemple impactant que ens van explicar; la demanda perquè empreses espanyoles hi tinguin més presència;...

La visió de la seva economia que té el President de la delegació algeriana em va quedar gravada amb una frase que va dir: “Cada vegada que veig arribar un vaixell al port amb productes d’importació penso amb l’atur.” Això provenint d’un país netament exportador com a mínim és sorprenent. Potser ve dels antics temps de l’economia planificada.

La participació dels grups parlamentaris nostres va ser forca irregular degut al fet que hi havia paral·lelament el treball quotidià, i especialment els petits no poden fer cap a tot. Encara que alguns d’aquests si que no es van perdre les recepcions oficials que hi va haver.

Vaig poder assistir al Ple el dijous, entre d’altres, al debat sobre deslocalitzacions que plantejava la diputada de Nafarroa Bai, Uxue Barkos. El portaveu del PP, el també navarrès Carlos Salvador, a qui no tinc el gust de conèixer ja que era la primera vegada que el veia parlant d’aquest tema, va incidir quant va pujar a la tribuna, molt en la seva línia ideològica, que el problema era conegut i que la solució també: rebaixes fiscals i flexibilitat laboral. El de sempre en ells. Però no s’adonen que per aquest camí no anirem enlloc? En un món globalitzat i en economies obertes cal apostar per l’educació i l’especialització, buscant les oportunitats que hi ha.

Mataró, 26 de maig.

Seguretat, urbanisme i impostos locals.

Aquests dies són noticia les accions delictives violentes contra la propietat en habitatges d’urbanització dispersa.

La presència d’efectius policials en el medi rural i en poblacions petites i escampades sempre ha estat feble. L’extensa superfície a cobrir i les menors possibilitats de que s’hi produïssin delictes comportava poca presència de l’aparell coercitiu de l’Estat. La creació de la Guardia Civil, al segle XIX, o l’existència del Sometent en d’altres èpoques són mostres d’accions destinades al control d’aquests espais.

Però en el darrers temps, els canvis socials i econòmics en el nostre entorn geogràfic han creat noves realitats sociològiques en els pobles petits i zones no urbanes. Les urbanitzacions i el retorn, o el manteniment, als orígens mercès a les grans disponibilitats de mobilitat i la facilitat de comunicacions (o millor de telecomunicacions) han comportat un augment considerable d’establiment de població benestant en amples espais territorials. Abans els rics estaven a les ciutats, en tot cas els masovers guardaven les propietats rurals, ara els “nous rics” estan arreu i molt menys protegits.

I tot això s’ha produït sense tenir present els costos que comportava aquest nou sistema d’establiment social. Per la “petita administració” del territori, la local, ja els anava bé, ja que portava vida i riquesa a unes comunitats que sense aquest fenomen estaven abocades a la inanició. Ara bé, establir els serveis precisos i especialment les càrregues impositives necessàries ha estat una altra cosa. Tenir policia local? Quina murga! Posar els impostos i les taxes adients? Au, vés! Delimitar el creixement assumible? Què dius? Veritat, Alcaldes, forces vives, partits polítics, mitjans de comunicació?

Tothom sap que en la prestació del serveis públics hi ha economies d’escala. Que és menys costosa la urbanització compacta que la dispersa. I que, paradoxalment, la fiscalitat local és més gran a les ciutats que en els pobles. I ara que?, els que paguem més haurem de donar serveis als que paguen menys? Ajuda’t que t’ajudaré. Comencem per revisar com funciona l’habitat del territori dispers, ajustem els seus veritables costos (de tota mena, fiscals, ambientals, socials,...), i després parlem-ne, però en igualtat de condicions.

Per cert, l’increment d’efectius policials no és farà pas a costa de les zones turístiques? Seria fort, no? El 14% del PIB front els que volen viure a Hollywood i en realitat viuen a Dakar.

Mataró, 26 de maig.

Gràfic aclaridor.

Del darrer informe mensual (el corresponent a maig) del servei d’estudis de “La Caixa” he extret aquest gràfic sobre el creixement de l’ocupació a Espanya.

"L’ocupació continua mostrant un vigor notable en els primers mesos del 2006, segons es desprèn de les xifres d’afiliació a la Seguretat Social, que han continuat progressant a un ritme elevat i lleugerament creixent. En efecte, al final de març, els afiliats en situació d’alta van pujar a 18.360.036, el 5,6% més que en el mateix mes de l’any anterior. Aquest augment tan intens incorpora el biaix de la regularització d’estrangers, procés que es va iniciar al febrer del 2005 i que ha acabat amb més de 550.000 noves altes a la Seguretat Social."

Ja eren aquí. Ara hi són.

Aquest és el veritable "efecte crida" a la immigració. Hi ha feina. És impensable explicar els fluxos migratoris sense aquest fet.

De la misèria a l’opulència, encara que sigui per recollir-ne les engrunes.

Mataró, 26 de maig.

Dubtes procedimentals.

En el debat d’ahir de presa en consideració per la Cambra de Diputats de la proposta del Parlament d’Andalusia de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de la seva Comunitat es va produir un fet de procediment del que tinc dubtes de la seva correcció.

Es tractava de presentar la proposta que havia aprovat aquell Parlament, però entre els representants enviats per presenta-la n’hi havia un dels que havien votat en contra de la proposta. I evidentment, la seva intervenció va anar en el sentit de demanar que no es prengués en consideració. Llavors, és això correcte?.

Altra cosa és la posició en el debat consegüent al que estàvem considerant, en que ja s’entra en matèria. Però es venia a demanar la presa en consideració, no l’absurd d’anar a demanar que no es considerés.

Sembla que aquest debat ja el van fer allà baix, però van decidir això (?).

Madrid, 24 de maig.

Ara, Andalusia.

Crec que és un element que caracteritza aquests primers dos anys del Govern de Rodríguez Zapatero. El debat territorial. Sense pors ni complexes. Amb el convenciment, primer, en el propi debat democràtic, front la posició d’Aznar i el PP de negar-lo; i, segon, en el que representa d’aprofundiment de l’Estat de les Autonomies i l’Espanya plural.

No va haver cap problema perquè el lendakari Ibarretxe vingués al Congrés dels Diputats a exposar els seu Pla. Es va fer el debat: tothom, tots els grups, va poder dir la seva. Es va votar, en contra, i... ”fuese, i no hubo nada”. Però es va poder parlar obertament, cara a cara.

Després van venir els valencians. Els grans partits venien de la mà i va passar ràpidament.

Els catalans al darrera. Aquí els del PP, baixant ja un graó van haver d’acceptar –arrossegats – discutir la seva admissió a tràmit. I no va passar res quant desprès es va complir escrupolosament el procediment constitucional, la comissió conjunta amb el Parlament de Catalunya i un nou text votat al Ple. I ja estem en la recta final del referèndum.

I ara, i no seran els últims, els andalusos, i la seva “realitat nacional”. Altra vegada el crit al cel del PP, invectives i estirabots. Però es tornen a quedar sols. Ningú els segueix. I ells, erra que erra. Però també en aquest cas el procés avança.

La historia dels 25 anys de democràcia a Espanya és la historia d’un gran èxit. Perquè, no només en l’economia, sinó en la convivència – sols amb una taca al Nord- , en el reconeixement de les diversitats culturals, i sobre tot en la millora substancial de la autoestima dels ciutadans/nes de tots els racons d’Espanya. Sols cal passejar-se per la geografia espanyola per veure-ho.

Llavors, perquè aquesta por? Perquè no voler reconèixer que no ha anat malament, sinó el contrari? Perquè pensar que l’aprofundiment del autogovern, de nacions, “realitats nacionals”, nacionalitats, regions, i el que sigui, no serà beneficiós pel futur dels espanyols i les espanyoles?

I continuarem plegats. Junts, en la diversitat plural i harmònica. Ningú voldrà ser més que ningú, però tampoc menys. Tothom vol avançar.

Madrid, 23 de maig.

Indis guaranís

El portaveu del GPS, Diego López Garrido, em va demanar que rebés a una delegació que volia entrevistar-se amb el Grup (també ho feia amb d’altres Grups de la Cambra) per exposar-nos la seva impressió de la actuació de l’empresa REPSOL en els terrenys de la comunitat indígena guaraní a Bolívia.

La delegació va ser introduïda per una representat d’INTERMÓN, amb dos representants de la ONG boliviana CEADES (un d’autòcton i l’altre forà), i dos representants de l' Asamblea del Pueblo Guaraní de Itika Guasu.

En l’explicació de les ONG’s van manifestar-me la disparitat entre les proclames que l’empresa en qüestió deia a Europa sobre Responsabilitat Social Corporativa (RSC) i la realitat de la seva actuació, en els camps ambiental, social i cultural, allà a la selva americana, a més de la estrictament econòmica.

No hauria d’haver-me sorprès la impressió d’aclaparament que els indígenes tenen de l’acció de les poderoses empreses –de tota mena i origen- que actuen en els seus territoris. Els conceptes amb els que estem acostumats a moure’ns nosaltres no són aplicables a altres realitat socials. Les diferències són abismals. Això que és tan evident crec que no es assumit, no solament per les companyies (generalment extractores), sinó pels receptors finals dels seus productes, com són els consumidors dels països rics.

Es de suposar que les actuacions d’aquestes empreses tenen una base legal malauradament massa inestable que, més enllà del seu origen, s’aplica més o menys correctament. Però no escapa a la comprensió de ningú que en la historia econòmica mundial aquests processos s’han fet amb grans dosis de discrecionalitat, amb violències de diversos graus i formes, amb patiments, voluntaris o forçats, de les comunitats afectades i els territoris. Així ha estat des de l’alba dels temps i continua avui mateix.

El que ara és diferent és el coneixement del fets, la superior consciència dels afectats i la millor possibilitat de defensar-se. Però al mateix temps, el reconeixement de les sobiranies nacionals comporta dificultats d’actuació. Més enllà d’entendre’ls i escoltar-los, de conèixer la seva preocupació i queixa, de fer un primer reconeixement de la justícia del seu clam, poques coses se’m acudeixen per poder encarar l’aprofitament dels recursos naturals que estan a les seves terres amb una actuació equitativa i justa per tothom. Evidentment, cal fer arribar a les empreses espanyoles, i en aquest cas a REPSOL, la necessitat de correlacionar paraules i fets, propaganda i actuació, i comprensió i respecte de les complexes i antigues realitats socials, culturals i ambientals en que operen.

Sols que sigui per obligar-me a reflexionar sobre el tema ja paga la pena.

Madrid, 22 de maig.

Triar parella.

Tal com vaig explicar fa pocs dies, el Govern ha hagut de decidir com sortejava el primer escull parlamentari de la seva proposta de reforma fiscal, la consideració de la totalitat de la iniciativa.

Com que hi havia esmenes a la totalitat, en ambdós sentits, calia triar com avançava. Si ho feia amb els “socis preferents” de la legislatura, els que havien votat la investidura de Zapatero, ERC i IV, o si es decantava per CiU. És evident que en aquest ball el PP no podia ser parella.

Les demandes eren lògicament divergents: L’esquerra accentuava les tintes de la proposta de reforma, la dreta les diluïa.

El Govern ha triat CiU. Aquest grup retirava l’esmena a la totalitat i votava amb el Govern. I perquè? Els discursos que es van pronunciar a la tribuna en la sessió d’aquest dijous ja eren a “toro passat”. Tots eren justificatius de la votació posterior, però indicaven per on havien anat les coses, quines havien estat les peticions i com s’havien, o no, assolit els acords i els desencontres.

Tant ERC, com IV, van fer un discurs radical, d’acord amb els seus principis. Davant la proposta, moderada, del Govern en volien més. La volien més accentuada la reforma. Normal. El què passa, però és que si el Govern (amb 164 Diputats/des) no creu, o no vol, anar més enllà del que li demanen 8 i 5 diputats/des respectivament, i alhora necessita més vots, no li queda més remei que recolzar-se en la dreta. Estirant la corda a vegades es trenca.

CiU altra vegada, el rei de la situació. En Sánchez Llibre exultant a la tribuna: “Hemos conseguido menos impuestos para todos los españoles y para las empresas”. De “los españoles” en va parlar més aviat poc. Malgrat que el 85% del cost de la reforma està en el IRPF, el diputat d’Unió va dedicar el 70% de la seva intervenció en l’impost de Societats que és el que veritablement l’interessa: La rebaixa proposada del 30% al 25% per les PIMES en cinc anys, de cop. Rebaixes a la reinversió de beneficis. Tractament especial de la I+D... Veurem en el tràmit parlamentari que ara s’enceta com es concreta el que es va pactar.

La “cultura de coalició”, o de treball en minoria, té aquestes conseqüències. Cal mesurar ben bé els límits de les exigències, tant pels grans com pels petits. La percepció de cedir massa i passar-se, o de plantar-se i no obtenir suport sempre és subjectiva. Però farien bé les part confrontades en analitzar les conseqüències resultants del seu joc.

En aquest cas s’ha produït un canvi de parella en una qüestió important com és la reforma fiscal. Tema complicat, el tema i el resultat, ja que el corol·lari lògic és: amb qui ballarem els pressupostos de l’any 2007? Quant tibaran la corda, tots: el Govern, els “socis preferents”, la nova parella, de cara als comptes de l’any que ve? Estem a la meitat de la legislatura. La incapacitat de l’esquerra, de tota l’esquerra –nosaltres també – per bastir un sòlid bloc de progrés deixa com a única alternativa la del joc dels nacionalismes moderats (CiU i PNV) de ser la frontissa del arc parlamentari.

Després, de què ens estranyem d’altres coses?.

Mataró, 19 de maig.

El Grup Mixt i les seves propostes.

Dues interpel·lacions de components del Grup Mixt al Ministre d’Indústria. La Diputada de Nafarroa Bai, Uxue Barkos, sobre deslocalitzacions industrials, i la Diputada de Eusko Alkartasuna, Begoña Lasagabaster, sobre la central nuclear de Santa María de Garoña.

Els dos temes són importants i força treballats al Congrés. En el primer cas existeix una subcomissió específica (de la Comissió d’Indústria) en funcionament. En el segon cas, també a la Comissió d’Indústria, hi ha una ponència concreta del tema nuclear.

El que passa amb els components del Grup Mixt és que són de formacions diverses (4) i sols tenen un representant a la Comissió (i dificultats per assistir a les reunions) i, en ambdós casos que ara ens ocupen, cap de les interpel·lants hi són.

Això comporta, que en virtut del Reglament del Congrés, han arribat al Ple - malgrat siguin en forma menor d’interpel·lació- temes que estan sobradament tractats en altres òrgans, segurament més adients, de la Cambra.

Les interpel·lants, a més del seu dret de poder proposar el que creguin convenient, ho fan degut a que els casos que tracten afecten a les seves circumscripcions. El cas de Navarra derivat del tancament d’una fàbrica d’electrònica de consum (japonesa) a Tudela, i a la problemàtica actual de la fàbrica de la Wolskvagen de Landaben. L’altra cas per la proximitat de la central de Santa María de Garoña (Burgos) de la Comunitat Autònoma Basca.

D’aquí en sortiran mocions que veurem la setmana que ve, en que les propostes d’un sol diputat per interessos locals hauran de ser considerades i votades per tots els grups amb una visió general. Però, això són les regles del joc.

Madrid, 18 de maig.

Dia de Internet.

Contrastos, o contradiccions?

Madrid, 17 de maig.

Qui era (és) el principal adversari del nostre nou Estatut?

En Rajoy puja a la tribuna del Congrés dels Diputats per defensar una PNL (Proposició No de Llei) que demana al Govern –emparant-se en els famosos 4 milions de firmes- que convoqui un referèndum (a Espanya) per si els ciutadans/nes (espanyols) estan d’acord amb el nou Estatut (de Catalunya).

Qui ho demana no és un qualsevol. És el cap d’un partit amb quasi bé 10 milions de votants al darrer recompte, amb 148 diputats i és l’única alternativa política al Govern actual. És un partit que pretén estar assentat en unes bases teòriques solides reconegudes internacionalment. Té capacitat de convocatòria i no ha tingut gaires dificultats per treure gent al carrer. Fins hi tot pot corregir votacions al Senat ja que allà és la primera força política.

Aquí està el problema. Ens trobem en matèria d’autogovern amb una ample voluntat catalana ( no en tinc, però plena certesa) que no és corresposta igualment a la resta d’Espanya. Això no és nou. Precisament el que és nou és que ara hi ha una majoria (de representants, no ho preguntem pas als representats) que comencen a tenir una visió diferent. No sé si amb la maldestre actuació que hem fet en tot el procés haurem guanyat més recolzament, o n’haurem perdut. El cert és que avançar avui en més autogovern, i més encara cap a la independència, té uns límits evidents que no s’haurien d’haver estat menys tingut tan alegrement com s’ha fet.

Esta Proposició no se había de haber presentado. Ningún grupo les va a seguir en semejante dislate. Diego López Garrido, portaveu del GPS.

Tots els grups, llevat del proposant, hi ha votat en contra: 140, si; 173, no; cap abstenció.

Però, el problema es evident.

Madrid, 16 de maig.

San Isidro

Mataró, 15 de maig.

Malson per entregues*

*(article per Capgros.com)

Permeteu-me que encapçali aquesta nota amb el títol d’una de les millors cançons, al meu parer, d’en Serrat.

Ara ja sols queda la darrera etapa d’aquesta llarga cursa per aconseguir un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. És l’etapa definitiva en la que es convoca als ciutadans/nes a que, en virtut de la seva sobirania, ratifiquin o rebutgin la proposta que han elaborat els seus representants.

S’ha acabat el temps de l’ambigüitat. De dir una cosa i fer-ne un altra. O de fer una cosa i dir-ne un altra. La ciutadania té al davant un text concret fruit d’un procés que s’ha seguit escrupolosament segons el que està establert per la Constitució espanyola.

Aquí ens trobem amb la primera definició que haurà de fer la sobirania popular. S’accepta un Estatut derivat d’aquest marc, o no? Perquè n’hi ha molts que pensen, legítimament, que no. Hi ha hagut l’afirmació confusa, voluntària o involuntària, de dir que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la sobirania del poble català, amb independència de la font de la seva legitimitat real que és la Constitució espanyola. Perquè, certament, el Parlament de la Ciutadella, legal i legítimament, no és res més que una emanació de l’Estatut que deriva de la Constitució espanyola del 78.

El vot lògic dels que pensen així hauria de ser el no-vot. No anar a votar, ja que l’origen del que se’ls pregunta no és el que hauria de ser. Però, segurament, molts dels que pensen així aniran a votar, i votaran No, amb el que barrejaran l’expressió de la seva sobirania amb d’altres No de significat diferent.

Acceptat el marc constitucional, s’haurà de decidir entre les quatre opcions que hi ha: Votar que Sí, que No, en blanc, o no votar. Sols els vots afirmatius tindran una lectura unívoca d’acceptació del text que se’ls sotmet a consideració. Les altres tres opcions, juntes o separades, poden tenir lectures variades i divergents, que si hi sumem els vots negatius que haurien de ser no-vots, complicaran més l’ulterior anàlisi del resultat.

L’espectacle que han (hem) donat les forces polítiques per arribar fina aquí no ajuda gents a la decisió que haurà d’expressar la sobirania popular. S’arriba al moment crucial amb el cos electoral esgotat pel llarg procés, i amb la impressió de confusió entre els fets i les paraules, entre el que es diu i el que es vol. Veurem quin és el seu veredicte, no només del que se’ls consulta, sinó sobre els que han protagonitzat la proposta fins ara. És l’Estatut, el nou Estatut, però és també la classe política catalana del nou Estatut la que es sotmetrà a avaluació.

Alguns dels que som partidaris del Sí anirem a totes per explicar principalment dues coses: La primera, que difícilment tornarem a tenir, al menys ara no s’albira, una situació tan favorable a Espanya per millorar el nostre auto govern. Les alternatives previsibles, tant a dreta com a esquerra, no van en la línia de superar l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero, sinó precisament van en sentit contrari. Per tant, cal aprofitar el moment, i alhora reforçar aquesta posició, ja que el rebuig a la proposta comportaria un rebuig complementari al que l’ha fet possible i que seria aprofitat pels seus adversaris (de fora i... de dintre)

La segona, que la proposta que es presenta millora, en molt, tant en competències com en finançament el que està vigent avui, adequant-la més a les necessitats actuals. El seu rebuig, pels motius diversos que es vulguin expressar, no portaria a reconsiderar la proposta. Més aviat, el desastre que representaria, allunyaria per molts anys aquesta possibilitat i ens deixaria allà on estem ara, a l’Estatut que es va aprovar fa 27 anys, al començament de l’Estat de les Autonomies. Això si que seria un seriós retrocés en la voluntat de millorar el nostre autogovern. A més quedaríem enfangats en un previsible nou espectacle de retrets entre uns desprestigiats polítics. Potser això és el que alguns volen, especialment els components dels extrems de l’arc polític que pensen que en aquesta situació tenen opcions. Opcions, que com reiteradament demostra la historia, sempre que s’han materialitzat, més enllà de la flamarada inicial, no han donat bons resultats.

Amb les coses de menjar no s’hi juga, diu la dita popular. Expliquem ben bé que ens juguem amb el referèndum de l’Estatut, a més d’explicar-lo concretament. Tenim un mes per endavant, poc temps però és el que hi ha, per convertir un malson en un millor i realista futur.

“C’est joli la liberté
N’est-ce pas monsieur?
C’est joli la liberté.”

Madrid, 11 de maig.

2 anys de govern

Vaig per la comarca (El Maresme) explicant en actes públics convocats per les Agrupacions socialistes els resultats dels dos anys del Govern de Rodríguez Zapatero.

L’atenció política no està gaire per aquest tema, ja que la trepidant actualitat que tenim a Catalunya reclama parlar del què està passant ara mateix. Com que, a més, no és massa difícil explicar l’acció del Govern, ja que és evident que va bé, menys interès encara.

Malgrat tot, ho faig amb altres companys. El de la localitat, que generalment ens presenta, i un company/a diputat/da al Parlament de Catalunya.

Parlo, en la meva exposició, de la gosadia i del panorama. Gosadia generacional. Panorama mundial, social, econòmic i polític. Comparo el primers anys, 82-86, de Felipe González amb el 04-06 de Zapatero. Crec que hi ha un trencament de les formes polítiques a Espanya entorn al canvi de segle, l’any 2000. Primer la dreta, la ciutadania al carrer, desprès l’esquerra.

El Govern de ZP ha actuat amb atreviment en un conjunt de temes: política exterior, territorial, medi ambiental, drets socials, igualtat, de formes..., prenent i proposant actuacions contundents. El resultat és evident i no és massa difícil explicar el lema de: “España ya es mejor”. Pel cantó de l’economia, a tota vela.

Malgrat tot, concloc refredant els entusiasmes excessius ja que en política res és definitiu i cert per massa temps i qualsevol esdeveniment, intern o extern, pot canviar la situació en un moment: No tenim els adversaris derrotats; hi ha núvols de fons a l’economia; el panorama mundial és espès; obrir el meló territorial és complicat; no hi res escrit sobre el final del terrorisme; el país no pot estar partit en dos;...

Com sempre, pels que em coneixen, tocant de peus al terra. Cal ser prudents, ja que com diu la vella cançó d’en Bob Dylan:

“Vigileu,qui perd avui

guanyarà segur demà,
perquè els temps estan canviant.”

Mataró, 12 de maig.

La darrera crisi

En Josep M. Cano, de Ràdio Arenys de Mar, me’n ha fet adonar.

És cert.

Una imatge val més que mil paraules.

De la portada d’avui de La Vanguardia. (Foto Pedro Madueño)

Ara va en serio. La reforma fiscal

La pretensió del Govern, en minoria parlamentària, de reformar (molt o poc, segons es miri) el sistema fiscal xoca amb l’escull de no tenir aliats per tirar-ho endavant. Un nou bany de realisme.

Els grups parlamentaris del PP (148), de CiU (10), d’ERC (8), IV (5) i els 2 diputats del BNG presenten esmenes a la totalitat. 173 diputats contra 164 del Govern. No hi ha cap garantia del que faran els 13 restants: PNV (7), CC (3), EA (1), CHA (1), NB (1).

És cert que els motius pels que presenten l’esmena a la totalitat son diferents, àdhuc divergents, però és clar que el Govern no pot treure el seu projecte. Està per veure si en podrà treure cap de projecte. Dependrà del que li demanin a canvi, i del que estigui disposat a cedir. Els temes fiscals són molt complicats ja que al tocar la butxaca de la gent esdevenen un punt cabdal de l’actuació política.

Això si que és un autèntic os dur de rossegar.

Madrid, 11 de maig.

Torraspapel

A petició meva, el bon i vell amic i col·lega Josep Llongueras em va facilitar poder visitar una fàbrica de paper. Ell ja fa temps que treballa al sector, és un alt directiu de Torraspapel, i molt amablement va obrir-me les portes de la fàbrica que la seva empresa té a Motril (Granada).

Una fàbrica de paper és una indústria de base pesada (desconec quina característica és la que dona la qualificació de pesada), no tant per la matèria prima principal emprada, la cel·lulosa, més aviat lleugera, ni pel producte final obtingut, òbviament paper, sinó pel procés. La fàbrica treballa contínuament totes les hores del dia, tots els dies del any. (a Motril em van explicar que sols s’aturen 7 dies, entre Nadal i Cap d’Any). La producció, variant les característiques de pes, tacte o imatge del producte final, és contínua en unes línies de producció grans i complexes. El manteniment d’aquestes línies és un dels elements cabdals d’aquest procés, evidentment després de l’elaboració de la pasta inicial amb múltiples i variats components, que té el seu secret per cada tipus de paper produït, i del control de qualitat continuat per oferir un producte homogeni pels diversos usos finals: Llibres, propaganda, memòries institucionals, etc,... El procés final de presentació del producte cap els consumidors, de mides ordenades segons la demanda, també és complex, especialment pel volum de les bobines que conclouen el procés.

La instal·lació visitada té el seu origen en les implantacions que es van fer en els Plans de Desenvolupament del franquisme dels anys 70. Aprofitant els residus de la producció de sucre de canya, el bagazo, dels cultius tradicionals en aquella zona geogràfica que té, com és conegut, un micro clima tropical, es va aixecar una fàbrica de producció de paper. Avui, ni la matèria prima, ni els processos de fabricació que llavors es van implantar estan en ús. Malgrat les turbulentes vicissituds que ha passat la propietat, l’aposta que llavors es va fer s’ha continuat amb les inversions precises i quantioses per poder dir avui que és una instal·lació moderna a l’alçada dels temps actuals.

La reflexió que em va venir ràpidament al cap va ser com es devia fer tot aquest procés no fa pas gaires anys, quant no hi havia desenvolupades les tècniques electròniques, informàtiques i telemàtiques que permeten avui en dia no sols alleugerir la feina de moviments en el procés (ara hi ha robots, per ex.), o la precisió dels controls de qualitat des del inici a l’estocatge (lectures òptiques, per ex.). Menys gent, treball menys feixuc, millor producte, millor control,...La revolució informàtica no és sols els PC arreu, a les cases i a les fàbriques, sinó, especialment, en els processos de producció de bens i serveis. Aquí es toca directament el progrés!

Una de les ombres de dubte que arrossega la indústria paperera avui és la del origen del principal element de partida del procés que és la cel·lulosa, que es produeix a partir de la fusta dels arbres. La preocupació ecologista qüestiona l’ús indiscriminat de la tala d’arbres per la indústria paperera. Per aquest motiu em van explicar el seguiment per traçabilitat que efectuen perquè es pugui determinar l’origen dels components que utilitzen (no només la cel·lulosa) al objecte que quedi clar. Uns certificats d’origen qualificats internacionalment donen fe del correcte ús de la silvicultura com a procés que forneix les matèries primes d’aquesta indústria sense perjudici ambiental. Cal dir que l’ús de la traçabilitat es fa servir també per altres determinacions en d’altres fases del procés de producció.

Dos elements més importants: l’aigua i l’energia. Això configura unes característiques mediambientals potencialment complexes. La utilització correcte de l’aigua, la seva depuració i reutilització és important tant des del punt de vista dels costos, com del seu impacte a la natura. La fàbrica disposa de la corresponent depuradora, i del seu emissari mar endins, i de tot un seguit de punts de reutilització en varies fases del procés. Cal dir que l’aprofitament del rebuig de productes i subproductes en diverses fases de l’elaboració del producte és constant en tot el procés.

D’altra banda l’elevada necessitat d’ energia va portar a l’establiment d’una central de cogeneració. Amb gas natural es mou un reactor que produeix electricitat, i posteriorment es gasos resultants serveixen per moure amb vapor una segona turbina que torna a produir energia, i el vapor sobrant s’aprofita en el propi procés de producció. La variació del preu del gas, correlacionat amb el preu del petroli és un motiu de preocupació.

La visita va servir per fer-me una idea d’un altre sector industrial (concretament de la base del procés) i va culminar amb un excel·lent dinar que ens van oferir en un restaurant de la zona proper a la fàbrica.

Madrid, 10 de maig.

Uaaauuu!!!

Paulina Rubio & friends

(EFE, a El Pais)

A les penes, punyalades ...

Europa, ara.

“Europa se encuentra en una inquietante pero dulce decadencia”
Felipe González.

“…destacados asiáticos, como el dirigente de Singapur, Lee Kuan Yew, advierten a los europeos que, si siguen por el mismo camino, Europa sólo tendrá importancia como potencia turística y por su mercado inmobiliario de postín”
de l’article de Dominique Moisi “El museo europeo” a El Domingo de El Pais.

“Europa es un continente pequeño lleno de países pequeños, y su futuro va a depender cada vez más de la capacidad de esos países pequeños de pensar en grande.”
Del començament de l’article de Timothy Garton Ash “Pensar en grande” també a El Domingo de El Pais.

Mentre tant, a Itàlia després de la darrera contesa electoral n’ha sortit un país políticament partit en dues meitats amb dificultats de governabilitat. A França, l’endèmica crisi de la classe política els paralitza. Al Regne Unit, desgast evident de la tercera via a les eleccions municipals i crisi de liderat. Alemanya, per tirar endavant les reformes que precisa ha de recórrer a una gran coalició de demòcrata-cristians i social-demòcrates. A Polònia els conservadors es recolzen en la extrema dreta. A Espanya, el gran debat està en la reforma dels estatuts d’autonomia. Els petits, fent la “viu-viu”

Moisi, acaba el seu article:
“A lo mejor entonces los asiáticos empiezan a pensar que el modelo europeo es una versión política de Venecia: un lugar que se visita sintiendo nostalgia por su pasado glorioso y admirando su aire de museo"

Madrid, 8 de maig.

La joie de vivre.

Contemplat avui a l’exposició “Los Picassos de Antibes” al MuseoPicassoMálaga.

Mataró, 7 de maig.

Diguem No. Nosaltres no som d'eix món.

Les Assemblees territorials d’ERC tomben la posició, complicada, de la direcció de proposar el vot nul, en blanc o negatiu, indistintament, en el referèndum que s’haurà de celebrar per la ratificació del nou Estatut, i proposen directament el No.

Crec que aquesta proposta de les bases era previsible, és coherent, de sentit comú i, com tota opció democràtica, plenament respectable. Tota apel·lació a les bases d’un partit, de qualsevol, obtindrà com a resposta la ratificació de les seves essències. De les direccions dels col·lectius és la possibilitat de fer-los veure què és el més convenient. Però si els hi has dit una cosa desprès no pots esperar, quant demanes la seva opinió, que et diguin la contrària. ERC és un partit independentista (i republicà), i és perfectament comprensible la reacció de la seva gent. Hauria estat més difícil de comprendre una altra. Per tant, res a dir. Tothom té clar que el seu No, no té res a veure amb el del PP. Cap inconvenient per aquesta banda. Com deia fa pocs dies, clarificació.

A qui han traspassat el problema és a les forces del Si, i especialment als socialistes, i més que ningú al President. Queda evidentment plasmada la diferència estratègica entre les dues formacions que en una jugada tàctica molt important divergeixen completament. Res hauria que objectar si no fos que comparteixen govern. El camí que tàcticament podien haver fet junts un bon tram s’esvaeix. La possibilitat de fer un nou bloc central, progressista, de la política catalana se’n va en orris. És evident que més enllà no es pot anar. Llavors, desprès del rebuig sols queda la marginalitat, ja que, amb qui es pot avançar més? O potser, es somia amb tenir la força (de quina mena?) per imposar-se? Les dades conegudes, ara per ara, no semblen pas corroborar aquest desig

Crec que està cantat que amb la caiguda de les fulles, si no abans, haurem d’anar a votar novament en eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, sigui quin sigui el resultat del referèndum.

Respecte a aquesta propera cita. Si dissabte el Consell Nacional d’ERC s’inclina definitivament pel No, què faran els Senadors d’ERC en el tràmit del Senat? Votaran també negativament? Seria coherent. I, llavors en quina data es faria la preceptiva consulta? Haurà de tornar el text al Congrés, amb la consegüent satisfacció de la dreta, i desgast del PSOE. Quo usque tamdem abutere, Catilina, patientia nostra?. Faran més llarga l’agonia? Renoi, que n’és de complicat això de la política! Per deixar-la en mans d’aprenents i maldestres!.

Feixuga feina els (ens) espera als partidaris del Si, que hauran d’arrossegar als seus electors a les urnes, ja que per motius divergents no participaran pas entusiasmats en la consulta. Segons quin sigui el resultat final, com es gestionarà? Recordeu el Referèndum per la Constitució europea. Hem tornat a Niça. Tornarem a Sau, i al 79? O, començarem una nova etapa nafrats i d’esmes?

El ventall de possibilitats és ample: des del desastre a la socio-vergència. O millor dir,... la conver-sociata.

Mataró, 4 de maig.

Políticament correcte

Llegit a l’article d’ Antón Costas: Prisioneros de lo políticamente correcto, publicat a l’edició catalana de El Pais d’ahir.

"Lo políticamente correcto es como ese herbicida que los jardineros utilizan para eliminar las hierbas de los jardines privados. Da homogeneneidad y cierta placidez, pero impide que emerja lo nuevo. Hay que fomentar la disidencia en los diagnósticos económicos, políticos y culturales para encontrar las causas internas de nuestros males y las soluciones adecuadas. Pero me temo que seguiremos prisioneros de lo políticamente correcto."

Així, així,...

Mataró, 3 de maig

De "La mirada del Tiempo" vol.8

(octubre 1987. foto Raúl Cancio)

Que en passa de de presa el temps!

No és pot anar carregat si es vol fer via.

La vida és cosa de valents.

Que tot plegat són quatre dies

i el temps no deixa gaire temps.

(J.M.Serrat)

Galbraith. Adéu, mestre.

Es fa difícil triar una fotografia que recordi un personatge, i més si aquest ha tingut un llarg recorregut vital i públic. He escollit aquesta que em sembla que el defineix, o al menys crec jo que me’l defineix com sempre l’he pensat.

Avui, que els diaris han parlat del seu traspàs, hi ha dos ressenyes que vull destacar: la d’Emilio Ontiveros, i la de Joaquin Estefanía, les dues a El Pais. Poques coses hi puc afegir de més al record d’una persona que ha estat per a mi un referent intel·lectual en les vessants professional i política.

He recomanat moltes vegades els seus llibres. No fa pas gaire parlava amb els meus companys del seu darrer: La economia del fraude inocente. Ed Crítica. B-2005.

“...una especie de 'testamento intelectual' en el que nos lega una crítica radical de la economía, la política y la moralidad pública de nuestro tiempo. Dice el profesor Galbraith que la distancia entre la realidad y la 'sabiduría convencional' nunca había sido tan grande como hoy en día porque el engaño y la falsedad se han hecho endémicos.”

Però no em puc estar avui, en la seva memòria, de tornar a recomanar “La cultura de la satisfacción” i “Breve historia de la euforia financiera” , ambdós a Ed. Ariel que va ser qui va anar publicant quasi bé tota la seva obra.

Mataró, 1 de maig.

Postals: Calendari. Maig

Temps de Fires i Romerias