En Rajoy puja a la tribuna del Congrés dels Diputats per defensar una PNL (Proposició No de Llei) que demana al Govern –emparant-se en els famosos 4 milions de firmes- que convoqui un referèndum (a Espanya) per si els ciutadans/nes (espanyols) estan d’acord amb el nou Estatut (de Catalunya).
Qui ho demana no és un qualsevol. És el cap d’un partit amb quasi bé 10 milions de votants al darrer recompte, amb 148 diputats i és l’única alternativa política al Govern actual. És un partit que pretén estar assentat en unes bases teòriques solides reconegudes internacionalment. Té capacitat de convocatòria i no ha tingut gaires dificultats per treure gent al carrer. Fins hi tot pot corregir votacions al Senat ja que allà és la primera força política.
Aquí està el problema. Ens trobem en matèria d’autogovern amb una ample voluntat catalana ( no en tinc, però plena certesa) que no és corresposta igualment a la resta d’Espanya. Això no és nou. Precisament el que és nou és que ara hi ha una majoria (de representants, no ho preguntem pas als representats) que comencen a tenir una visió diferent. No sé si amb la maldestre actuació que hem fet en tot el procés haurem guanyat més recolzament, o n’haurem perdut. El cert és que avançar avui en més autogovern, i més encara cap a la independència, té uns límits evidents que no s’haurien d’haver estat menys tingut tan alegrement com s’ha fet.
Esta Proposició no se había de haber presentado. Ningún grupo les va a seguir en semejante dislate. Diego López Garrido, portaveu del GPS.
Tots els grups, llevat del proposant, hi ha votat en contra: 140, si; 173, no; cap abstenció.
Però, el problema es evident.
Madrid, 16 de maig.
Qui ho demana no és un qualsevol. És el cap d’un partit amb quasi bé 10 milions de votants al darrer recompte, amb 148 diputats i és l’única alternativa política al Govern actual. És un partit que pretén estar assentat en unes bases teòriques solides reconegudes internacionalment. Té capacitat de convocatòria i no ha tingut gaires dificultats per treure gent al carrer. Fins hi tot pot corregir votacions al Senat ja que allà és la primera força política.
Aquí està el problema. Ens trobem en matèria d’autogovern amb una ample voluntat catalana ( no en tinc, però plena certesa) que no és corresposta igualment a la resta d’Espanya. Això no és nou. Precisament el que és nou és que ara hi ha una majoria (de representants, no ho preguntem pas als representats) que comencen a tenir una visió diferent. No sé si amb la maldestre actuació que hem fet en tot el procés haurem guanyat més recolzament, o n’haurem perdut. El cert és que avançar avui en més autogovern, i més encara cap a la independència, té uns límits evidents que no s’haurien d’haver estat menys tingut tan alegrement com s’ha fet.
Esta Proposició no se había de haber presentado. Ningún grupo les va a seguir en semejante dislate. Diego López Garrido, portaveu del GPS.
Tots els grups, llevat del proposant, hi ha votat en contra: 140, si; 173, no; cap abstenció.
Però, el problema es evident.
Madrid, 16 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada