*(article per Capgros.com)
Permeteu-me que encapçali aquesta nota amb el títol d’una de les millors cançons, al meu parer, d’en Serrat.
Ara ja sols queda la darrera etapa d’aquesta llarga cursa per aconseguir un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. És l’etapa definitiva en la que es convoca als ciutadans/nes a que, en virtut de la seva sobirania, ratifiquin o rebutgin la proposta que han elaborat els seus representants.
S’ha acabat el temps de l’ambigüitat. De dir una cosa i fer-ne un altra. O de fer una cosa i dir-ne un altra. La ciutadania té al davant un text concret fruit d’un procés que s’ha seguit escrupolosament segons el que està establert per la Constitució espanyola.
Aquí ens trobem amb la primera definició que haurà de fer la sobirania popular. S’accepta un Estatut derivat d’aquest marc, o no? Perquè n’hi ha molts que pensen, legítimament, que no. Hi ha hagut l’afirmació confusa, voluntària o involuntària, de dir que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la sobirania del poble català, amb independència de la font de la seva legitimitat real que és la Constitució espanyola. Perquè, certament, el Parlament de la Ciutadella, legal i legítimament, no és res més que una emanació de l’Estatut que deriva de la Constitució espanyola del 78.
Ara ja sols queda la darrera etapa d’aquesta llarga cursa per aconseguir un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. És l’etapa definitiva en la que es convoca als ciutadans/nes a que, en virtut de la seva sobirania, ratifiquin o rebutgin la proposta que han elaborat els seus representants.
S’ha acabat el temps de l’ambigüitat. De dir una cosa i fer-ne un altra. O de fer una cosa i dir-ne un altra. La ciutadania té al davant un text concret fruit d’un procés que s’ha seguit escrupolosament segons el que està establert per la Constitució espanyola.
Aquí ens trobem amb la primera definició que haurà de fer la sobirania popular. S’accepta un Estatut derivat d’aquest marc, o no? Perquè n’hi ha molts que pensen, legítimament, que no. Hi ha hagut l’afirmació confusa, voluntària o involuntària, de dir que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la sobirania del poble català, amb independència de la font de la seva legitimitat real que és la Constitució espanyola. Perquè, certament, el Parlament de la Ciutadella, legal i legítimament, no és res més que una emanació de l’Estatut que deriva de la Constitució espanyola del 78.
El vot lògic dels que pensen així hauria de ser el no-vot. No anar a votar, ja que l’origen del que se’ls pregunta no és el que hauria de ser. Però, segurament, molts dels que pensen així aniran a votar, i votaran No, amb el que barrejaran l’expressió de la seva sobirania amb d’altres No de significat diferent.
Acceptat el marc constitucional, s’haurà de decidir entre les quatre opcions que hi ha: Votar que Sí, que No, en blanc, o no votar. Sols els vots afirmatius tindran una lectura unívoca d’acceptació del text que se’ls sotmet a consideració. Les altres tres opcions, juntes o separades, poden tenir lectures variades i divergents, que si hi sumem els vots negatius que haurien de ser no-vots, complicaran més l’ulterior anàlisi del resultat.
L’espectacle que han (hem) donat les forces polítiques per arribar fina aquí no ajuda gents a la decisió que haurà d’expressar la sobirania popular. S’arriba al moment crucial amb el cos electoral esgotat pel llarg procés, i amb la impressió de confusió entre els fets i les paraules, entre el que es diu i el que es vol. Veurem quin és el seu veredicte, no només del que se’ls consulta, sinó sobre els que han protagonitzat la proposta fins ara. És l’Estatut, el nou Estatut, però és també la classe política catalana del nou Estatut la que es sotmetrà a avaluació.
Acceptat el marc constitucional, s’haurà de decidir entre les quatre opcions que hi ha: Votar que Sí, que No, en blanc, o no votar. Sols els vots afirmatius tindran una lectura unívoca d’acceptació del text que se’ls sotmet a consideració. Les altres tres opcions, juntes o separades, poden tenir lectures variades i divergents, que si hi sumem els vots negatius que haurien de ser no-vots, complicaran més l’ulterior anàlisi del resultat.
L’espectacle que han (hem) donat les forces polítiques per arribar fina aquí no ajuda gents a la decisió que haurà d’expressar la sobirania popular. S’arriba al moment crucial amb el cos electoral esgotat pel llarg procés, i amb la impressió de confusió entre els fets i les paraules, entre el que es diu i el que es vol. Veurem quin és el seu veredicte, no només del que se’ls consulta, sinó sobre els que han protagonitzat la proposta fins ara. És l’Estatut, el nou Estatut, però és també la classe política catalana del nou Estatut la que es sotmetrà a avaluació.
Alguns dels que som partidaris del Sí anirem a totes per explicar principalment dues coses: La primera, que difícilment tornarem a tenir, al menys ara no s’albira, una situació tan favorable a Espanya per millorar el nostre auto govern. Les alternatives previsibles, tant a dreta com a esquerra, no van en la línia de superar l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero, sinó precisament van en sentit contrari. Per tant, cal aprofitar el moment, i alhora reforçar aquesta posició, ja que el rebuig a la proposta comportaria un rebuig complementari al que l’ha fet possible i que seria aprofitat pels seus adversaris (de fora i... de dintre)
La segona, que la proposta que es presenta millora, en molt, tant en competències com en finançament el que està vigent avui, adequant-la més a les necessitats actuals. El seu rebuig, pels motius diversos que es vulguin expressar, no portaria a reconsiderar la proposta. Més aviat, el desastre que representaria, allunyaria per molts anys aquesta possibilitat i ens deixaria allà on estem ara, a l’Estatut que es va aprovar fa 27 anys, al començament de l’Estat de les Autonomies. Això si que seria un seriós retrocés en la voluntat de millorar el nostre autogovern. A més quedaríem enfangats en un previsible nou espectacle de retrets entre uns desprestigiats polítics. Potser això és el que alguns volen, especialment els components dels extrems de l’arc polític que pensen que en aquesta situació tenen opcions. Opcions, que com reiteradament demostra la historia, sempre que s’han materialitzat, més enllà de la flamarada inicial, no han donat bons resultats.
Amb les coses de menjar no s’hi juga, diu la dita popular. Expliquem ben bé que ens juguem amb el referèndum de l’Estatut, a més d’explicar-lo concretament. Tenim un mes per endavant, poc temps però és el que hi ha, per convertir un malson en un millor i realista futur.
“C’est joli la liberté
N’est-ce pas monsieur?
C’est joli la liberté.”
La segona, que la proposta que es presenta millora, en molt, tant en competències com en finançament el que està vigent avui, adequant-la més a les necessitats actuals. El seu rebuig, pels motius diversos que es vulguin expressar, no portaria a reconsiderar la proposta. Més aviat, el desastre que representaria, allunyaria per molts anys aquesta possibilitat i ens deixaria allà on estem ara, a l’Estatut que es va aprovar fa 27 anys, al començament de l’Estat de les Autonomies. Això si que seria un seriós retrocés en la voluntat de millorar el nostre autogovern. A més quedaríem enfangats en un previsible nou espectacle de retrets entre uns desprestigiats polítics. Potser això és el que alguns volen, especialment els components dels extrems de l’arc polític que pensen que en aquesta situació tenen opcions. Opcions, que com reiteradament demostra la historia, sempre que s’han materialitzat, més enllà de la flamarada inicial, no han donat bons resultats.
Amb les coses de menjar no s’hi juga, diu la dita popular. Expliquem ben bé que ens juguem amb el referèndum de l’Estatut, a més d’explicar-lo concretament. Tenim un mes per endavant, poc temps però és el que hi ha, per convertir un malson en un millor i realista futur.
“C’est joli la liberté
N’est-ce pas monsieur?
C’est joli la liberté.”
Madrid, 11 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada