Crec que és un element que caracteritza aquests primers dos anys del Govern de Rodríguez Zapatero. El debat territorial. Sense pors ni complexes. Amb el convenciment, primer, en el propi debat democràtic, front la posició d’Aznar i el PP de negar-lo; i, segon, en el que representa d’aprofundiment de l’Estat de les Autonomies i l’Espanya plural.
No va haver cap problema perquè el lendakari Ibarretxe vingués al Congrés dels Diputats a exposar els seu Pla. Es va fer el debat: tothom, tots els grups, va poder dir la seva. Es va votar, en contra, i... ”fuese, i no hubo nada”. Però es va poder parlar obertament, cara a cara.
Després van venir els valencians. Els grans partits venien de la mà i va passar ràpidament.
Els catalans al darrera. Aquí els del PP, baixant ja un graó van haver d’acceptar –arrossegats – discutir la seva admissió a tràmit. I no va passar res quant desprès es va complir escrupolosament el procediment constitucional, la comissió conjunta amb el Parlament de Catalunya i un nou text votat al Ple. I ja estem en la recta final del referèndum.
I ara, i no seran els últims, els andalusos, i la seva “realitat nacional”. Altra vegada el crit al cel del PP, invectives i estirabots. Però es tornen a quedar sols. Ningú els segueix. I ells, erra que erra. Però també en aquest cas el procés avança.
La historia dels 25 anys de democràcia a Espanya és la historia d’un gran èxit. Perquè, no només en l’economia, sinó en la convivència – sols amb una taca al Nord- , en el reconeixement de les diversitats culturals, i sobre tot en la millora substancial de la autoestima dels ciutadans/nes de tots els racons d’Espanya. Sols cal passejar-se per la geografia espanyola per veure-ho.
Llavors, perquè aquesta por? Perquè no voler reconèixer que no ha anat malament, sinó el contrari? Perquè pensar que l’aprofundiment del autogovern, de nacions, “realitats nacionals”, nacionalitats, regions, i el que sigui, no serà beneficiós pel futur dels espanyols i les espanyoles?
I continuarem plegats. Junts, en la diversitat plural i harmònica. Ningú voldrà ser més que ningú, però tampoc menys. Tothom vol avançar.
No va haver cap problema perquè el lendakari Ibarretxe vingués al Congrés dels Diputats a exposar els seu Pla. Es va fer el debat: tothom, tots els grups, va poder dir la seva. Es va votar, en contra, i... ”fuese, i no hubo nada”. Però es va poder parlar obertament, cara a cara.
Després van venir els valencians. Els grans partits venien de la mà i va passar ràpidament.
Els catalans al darrera. Aquí els del PP, baixant ja un graó van haver d’acceptar –arrossegats – discutir la seva admissió a tràmit. I no va passar res quant desprès es va complir escrupolosament el procediment constitucional, la comissió conjunta amb el Parlament de Catalunya i un nou text votat al Ple. I ja estem en la recta final del referèndum.
I ara, i no seran els últims, els andalusos, i la seva “realitat nacional”. Altra vegada el crit al cel del PP, invectives i estirabots. Però es tornen a quedar sols. Ningú els segueix. I ells, erra que erra. Però també en aquest cas el procés avança.
La historia dels 25 anys de democràcia a Espanya és la historia d’un gran èxit. Perquè, no només en l’economia, sinó en la convivència – sols amb una taca al Nord- , en el reconeixement de les diversitats culturals, i sobre tot en la millora substancial de la autoestima dels ciutadans/nes de tots els racons d’Espanya. Sols cal passejar-se per la geografia espanyola per veure-ho.
Llavors, perquè aquesta por? Perquè no voler reconèixer que no ha anat malament, sinó el contrari? Perquè pensar que l’aprofundiment del autogovern, de nacions, “realitats nacionals”, nacionalitats, regions, i el que sigui, no serà beneficiós pel futur dels espanyols i les espanyoles?
I continuarem plegats. Junts, en la diversitat plural i harmònica. Ningú voldrà ser més que ningú, però tampoc menys. Tothom vol avançar.
Madrid, 23 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada