Impressions del debat d'ahir

1. Rajoy trenca Espanya.

El seu dur discurs, dirigit exclusivament als seus (diputats, militants i electors) és l’expressió més clara de la decisió d’apostar a totes, sense dubtes, pel discurs de la meitat dels espanyols (potser no tants) contra l’altra meitat.
Aquesta visió no vol que compartim l’espai. Ens donen per perduts, per impossibles. Sols val la seva España. La unitària. No la descentralitzada i federal (o federalista). Qui és el separatista? Per què, com va replicar molt bé en Rubalcaba, és un discurs que nega la realitat d’Espanya.


2. Puigcercós manté el discurs coherent, però estèril.

Baix de to, però coherent. “Això es tanca en fals. És un bon Estatut per una regió d’Espanya, no per la Nació catalana.” No obra pas cap porta. Ells, els d’ERC, volen una altra cosa. Sempre ho han dit: l’Estatut del Parlament del setembre del ’05, si pot ser millorat, no el del Congrés de març del ‘06. No sé de què s’estranyen alguns. Les seves manifestacions públiques sempre han anat en la mateixa direcció. Mantindran la coherència, o al final la canviaran per un aeroport, o pels peatges?

3. El tripartit. Patètic.

El President i el Conseller de Relacions Institucionals aplaudint i abraçant-se. El Conseller primer mirant-s’ho palplantat. Desprès els diputats d’ERC van venir al Villareal a celebrar la resolució. Però, què cony hi feien allà? Acabaven de votar que No! Això no té cap sentit!. Cal un govern de gestió fins passat el referèndum i desprès convocar als ciutadans /nes per que manifestin amb el seu vot qui i com ha de gestionar el post- procés estatutari.



Per cert, acabo de rebre a casa una reedició que en Bargalló ha fet, des del seu càrrec, de les tesis contra les retallades del Estatut del 32 del jurista Francesc Maspons i Anglasell, contextualitzades, comentades,...i actualitzades!

"...hem cregut oportú oferir una visió actualitzada (i també fins ara inèdita) de les tesis que Maspons defensà en aquells moments, per tal que el lector d’avui pugui jutjar la seva vigència. El professor de dret constitucional i escriptor Hèctor López Bofill ha estat l’encarregat de realitzar aquesta actualització en l’escrit “L’estatut com a pacte entre entitats sobiranes”. " (sic)

4. Pensando en España.

Aquesta va ser la frase final del discurs afirmatiu d’en Perez Rubalcaba. Amb la mirada posada en un futur compartit. La descentralització de l’Estat és un pas endavant per la millor Espanya possible.

5. Pepe Acosta:

Pues, si!

Mataró, 31 de març.

Conciliació de la vida laboral i familiar

Debat de moda. La incorporació massiva de les dones al mercat laboral, l’increment de les distàncies entre el treball i la residència i les noves formes de la família, molt més reduïda que abans i sense els elements, sempre femenins, que li feien la feina bruta (mai tan ben dit) provoca la reacció d’intentar conciliar el que es deriva d’aquest nou panorama amb la pèrdua dels vells avantatges que comportava la condició de “sus labores”.

Cal conciliar la vida laboral i la familiar, la producció i la vida, el treball i la reproducció de la força de treball (aquestes darreres paraules, quina vella terminologia! La coneixen les joves generacions? O, ja és obsoleta?)

Aquest debat arriba també al treball dels Diputats i Senadors. Els mitjans de comunicació es fan ressò de la prova que pretén el President Marín de començar les sessions més aviat. A les 8h. en lloc de les 9h., per no acabar tant tard el vespre. No crec que serveixi de gaire. El problema dels pares i mares de la Pàtria no és el de l’hora d’acabar, ja que per la majoria, que hem d’estar forçosament fora de casa de tres a quatre dies per setmana, això no ens importa gaire. Podrem disposar de més temps per nosaltres mateixos, però no ens conciliarem amb la família ja que la tenim molt lluny.

El tema no és com fem la feina, sinó la pròpia feina que fem. Si qüestionéssim què fem i hi apliquéssim les possibilitats tecnològiques que hi ha avui per fer-ho segurament seria més senzill abordar com ho fem.

En aquesta legislatura hem avançat força en mitjans tecnològics: ordinadors, telèfons mòbils,..., però encara es fan molts discursos de cara a la galeria, encara es fa molta activitat que sols serveix per alimentar l’ego de ses senyories i de les respectives formacions polítiques, encara es fa treball innecessari i superflu i que no té gaire utilitat.

Aquest debat que és interessant i important per la majoria de treballadors i treballadores esdevé més complicat i complex per les capes directives o amb responsabilitats del teixit econòmic, social i polític. Al menys així m’ho sembla des de la meva pròpia experiència. Per cert, com conjuminem aquest debat amb el que va estar també de moda temps endarrera de la participació ciutadana?.

Madrid, 29 de març.

Solbes, a la Cambra de Comerç Americana a Espanya

Dinar organitzat per la Cambra de Comerç Americana a Espanya amb el vice-president Solbes. “Perspectivas de la economía española en un contexto internacional”.

Com que per feina he de seguir al vice-president econòmic, i l’he sentit molt i recentment, tinc poques novetats a ressenyar del que ha dit.

Sembla que l’economia dels països desenvolupats reprèn el ritme de creixement. Això ens anirà bé per millorar les nostres exportacions (el 75% va a la Europa comunitària). Alhora també sembla que hi ha una lleugera desacceleració del la demanda del consum intern. Aquestes dues tendències poden ajudar-nos a millorar el nostre dèficit exterior que és el principal component negatiu de la marxa de la nostra economia. Pel que fa a la inflació, el vice preveu que aquest any pot baixar al 3%. La creació d’ocupació i les afiliacions a la Seguretat Social van “viento en popa”. Les xifres de desocupació han caigut per sota del 8%, i ja estem per sota de la mitjana europea (això si que és una autèntica “crida” a la immigració!). Cal mantenir l’estabilitat pressupostaria per que mai se sap que ens pot portar el futur, idea en la que ve insistint molt, suposo per frenar les tendències a la despesa que tenen els seus companys de govern. Cal prepara a la gent per el canvi i protegir a les persones.

En l’economia europea serà important el desenvolupament de la directiva de serveis i el debat sobre el mercat únic de l’energia.

De l’economia espanyola el combat està en els temes de l’increment de la productivitat. En aquest punt, més enllà de la reiterada obsessió per la I+D+i, va fer una matisació que ja era intuïda però que no l’havia sentit explicitar tant directament: és fonamental la formació de capital humà des de la base.

Evidentment, en virtut dels organitzadors del acte va fer unes referències a les relacions comercials amb els EEUU i la importància de les empreses nord americanes a Espanya.

A la taula vaig coincidir amb José Luís de la Torre, president de l’àrea de serveis de FCC (eren un dels patrocinadors del dinar) amb qui vaig poder rememorar les relacions que tenia amb la seva empresa dels meus temps de la Alcaldia de Mataró.

Madrid, 28 de març.

Mans netes

Un nou escàndol (?) sacseja el tripartit. ERC demana l’impost “revolucionari” als càrrecs públics que anomena. (Bé, que nomenen els càrrecs d’ERC de més amunt). Res de nou a la vida política espanyola. Potser hi ha una diferència de matis, important, entre el nomenament dels seus càrrecs públics (els que tenen carnet d’ERC), i els càrrecs públics que anomena en general (que no necessàriament han de tenir carnet d’ERC). En el primer cas res a destacar. És una pràctica normal, legítima i lògica de tots els que som d’un determinat club (en aquest cas partit polític), que comporta tenir avantatges i inconvenients, drets i deures. En el segon cas és una demanda des d’una ambigüitat que ningú aclareix de bon començament. Tu, càrrec d’ERC, vols anomenar-me a mi que no en sóc?. Em dones un privilegi?, o em fas un reconeixement? Què implica aquest nomenament? S’aclareix de bell antuvi, i en paus. El que no val és exigir, des dels que anomenen, i protestar, des dels que són anomenats, després. Si les condicions queden clares d’inici menys malentesos hi haurà.

Llavors l’art. 9 del Codi Financer d’ERC no és cap problema. Sols fixa les condicions que s’han d’acceptar. Si vols tenir, o obtenir, un càrrec (des de totes dues bandes de la perspectiva) per sobre de ser del partit, o t’hi amolles, o fas excepcions.

ERC és víctima en aquest cas de dues coses. De la imatge, que ha repetit, de que és una organització diferent. Recordeu: Mans netes!. I resulta que tampoc n’hi ha per tant, o sigui, com les altres. I la seva falta de gruix organitzatiu que els comporta haver d’anar a fornir-se per mols càrrecs de gent aliena al partit, o als voltants del partit, amb els que s’estableixen unes relacions ambigües com deia abans. Alguna cosa en sabem a Mataró d’aquest tema.

Aquests dos fets els penalitza, ja que , home!: “¡Menos lobos, Caperucita!”, més prudència i humilitat. Que de les amargues experiències dels altres se’n ha d’aprendre. Especialment si ets un nou vingut i pretens donar lliçons (els anys que tenen de les sigles no conformen cap realitat, d’això també en sabem alguns). T’esperen a la cantonada. És dur això del realisme! Les coses clares de del començament.

Però aquests són així de clars i transparents,…i barroers. Gràcies per la franquesa. Visca la Lotizacione!

Pont aeri, 27 de març.

El futur de l'Estat del Benestar

La Fundació Rafael Campalans organitza una conferència amb el títol: “Crisi i oportunitats de la nova política econòmica dels Estats del Benestar europeus”, amb la presència de Patrick Diamond i del Conseller Antoni Castells. Interessant el tema. En quant als ponents, un, el Conseller, és un vell conegut (fa temps que diu coses i té presencia pública a casa nostra). L’altre és un jove anglès (31 anys) que treballa pel Labour Party, i pel govern de Tony Blair, és professor de la London School of Economics i és coeditor del llibre “The New Egalitarianism” amb el prestigiós Anthony Giddens. En Cesc Amat n’ha fet una bona recensió. Anem a veure que diran.

Repasso les notes que he anat prenent. Poques coses de nou. Que és compatible el creixement econòmic i l’Estat del Benestar. Com si no ho veiéssim cada dia a Europa! Què potser la realitat de l’un i de l’altre ens indica el contrari? El progrés en general no s’atura (mesurat en termes de creixement econòmic), malgrat no sigui tan accentuat com abans. Però partim de nivells ja molt elevats. És clar que XINDIA creix més de pressa, però, quants anys els falta encara per atrapar-nos? D’altra banda no es palpa pas un retrocés dels pilars de l’Estat del Benestar: l’educació és general, la sanitat també i cada vegada hi ha més pensionistes. Que s’albiren perills en aquesta situació? Cert! Que ho voldríem millor? També. Però de crisi de l’Estat del Benestar fa més de vint anys que en sento parlar, i ni la Thatcher ni en Reagan no van poder pas desmuntar-lo.

Llavors, què passa? Estem angoixats pel futur. Sabem quines són les causes de l’incertesa: la globalització, o les seves conseqüències, ens preocupa. No volem perdre res del que hem assolit. Què hem de fer? Noi, arribats aquí ningú es mulla obertament. Em va semblar eloqüent l’exemple que va posar el conseller sobre el finançament de la sanitat: rebaixar els serveis: hi ara! Augmentar els impostos: ni somiar-ho! Implantar el co-pagament: vinga, ja!

Vaig plantejar tres qüestions: 1) Som capaços d’enfrontar-nos a alguns dels privilegis existents a les nostres societats? 2) Som capaços de fixar obertament les prioritats a les que podem fer front amb els recursos que tenim? 3) Som capaços de destriar quins desideràtums són possibles dels molts que se’ns plantegen?

No vaig saber entendre que em contestessin a les meves preguntes. Probablement la política no està feta per aquesta manera d’enfocar la qüestió.

Pont aeri, 27 de març.

Camins i caminants*

* (article per Capgros.com)

Camins que no porten enlloc. Camins perillosos. Camins difícils. Dreceres i tresqueres. Camins planers. Camins cap avall. Camins costeruts. Camins per fer sol. Camins per fer acompanyat. Camins als que t’hi arrosseguen. Camins als que arrossegues. Camins plaents. Camins desagradables. Camins. Tota la vida és anar per camins.

Aquesta setmana la política catalana (i l’espanyola) ha fet un tros d’un camí. Podrem avançar i caminar més. Potser alguns haurien anat més de pressa, o amb altres companyies, o fer alguna drecera. Mentre d’altres no haguessin agafat mai aquest camí. Ara caldrà reposar, estem una mica cansats. Per poc temps, encara queden alguns trams per fer d’aquest camí, malgrat que ja s’albira el final del recorregut. Possiblement en el tram final s’afegirà a la comitiva algú més que se’n ha separat darrerament. Veurem.

Al Nord, al País Basc, uns han anunciat que abandonen el camí que feien fa temps i que han vist que és estèril. Ara volen anar pel que fa, i vol continuar fent, la majoria. Aquesta ho ha celebrat. “Càntics alegres farem sentir...” Cal ser cautelosos, una declaració sols és un grapat de paraules. Ara venen els fets. Com s’ha de fer? En tenim poca experiència, tant els uns com els altres. Alguns del gruix de la comitiva que va per aquell camí tindran recança. El seu ha estat fins ara un trajecte penós, àdhuc dolorós. Alguns dels primers tampoc ho tindran fàcil. S’han acostumat a anar amb grampons a les botes i ara s’hauran de calçar sabatilles lleugeres. Però, sembla, que tots tenim ganes de caminar plegats. Facilitem-ho.

Recordem el poeta:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins de fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins a ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

(Cançó d’albada. Salvador Espriu.)

Madrid, 23 de març.

Conferència d'en Raimon Obiols

Tinc debilitat per Raimon Obiols. Cal escoltar el que diu. Les seves reflexions, especialment les de llarg abast, em semblen encertades, segurament perquè les meves inquietuds estan en la seva línia, i em donen elements per construir millor el que vull dir i el que vull fer en política.

Està allunyat de la gestió política directa a casa nostra, però Brussel·les no està tant lluny perquè s’esvaeixi la seva presència i no ens pugui fer, de tant en tant, les seves reflexions. Fa cosa d’un mes va fer una conferència al Col·legi de Periodistes de Barcelona a la que no sé per quina raó vaig lamentar no poder assistir. Ara, a través de Nou Cicle, m’ha arribat el text del que allà va dir.

En una primera part no pot deixar de referir-se al moment polític a Catalunya.

Dues afirmacions que comparteixo plenament (les cursives són meves):

“I sobretot tampoc ningú no discuteix el fet que, si mirem el futur, es fa difícil imaginar una situació política a Espanya millor que l’actual per tal d’avançar en el reconeixement de la pluralitat nacional i cultural i en la pedagogia dels fets identitaris. Qualsevol alternativa que es pugui imaginar enfront l’actual és pitjor.”

“I necessitem la unitat més àmplia en l’assoliment i el suport al millor Estatut possible.”

Però el nus de la conferència era parlar del futur de l’esquerra. Les esquerres i el món d’avui.

Cal partir de la realitat:

“Explicar o interpretar no és resignar-se davant la realitat, no és subordinar-se a la realitat: és intentar conèixer-la per poder canviar-la. I sols si tractem de comprendre en tot moment el país real( i, per tant, de comprendre’ns també a nosaltres mateixos) podem donar un suport vàlid ales nostres posicions i reeixir en els nostres projectes”

A aquest efecte, què diu “L’estudi de la cultura política dels catalans”?:

- Que tres quartes parts prefereixen una societat més igualitària.
- Que tres quartes parts es defineixen com a catalans i espanyols alhora.
- Que tres quartes parts volen més autogovern en una estructura federal de l’Estat.

I quines són les principals preocupacions dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya?: L’atur, l’immigració i l’habitatge, es a dir, problemes socials. I aquí Obiols incorpora una reflexió que li va fer arribar el vell conegut López Bulla:

“La característica fundamental de la izquierda no és el federalismo, sino la cuestión social.”

Reflexiona a continuació sobre la desconfiança que generem els polítics i la política, i posa el ja conegut exemple del “mal francés”

“ Multiculturalitat i exclusió social, inseguretat ciutadana i precarietat laboral; immigracions massives i dificultats culturals i socials d’integració; especulació de l’habitatge i desenvolupament poc sostenible, amb desequilibris territorials i agressions contra el territori i el paisatge; crisi de les narracions ideològiques del segle XX, amb el risc que els grans corrents ideològics de la democràcia europea siguin suplantats per fonamentalismes i tribalismes de tota mena; atomització individualista i replegament defensiu identitari; crisi d’autoritat de les institucions i dificultat per traduir en una explicació convincent la gestió pública, l’acció dels partits i l’acció de govern.”

Aquests són els problemes! Els problemes que massa vegades no es volen discutir i s’amaguen o s’arraconen. Però...

“En moments de crisi de la política, torna l’hora de la política. Si sabem escoltar la política està trucant a les portes i a les finestres, amb un soroll eixordador. És el moment de la voluntat política i del voluntariat polític.”

Calen respostes que no donaran les elits neoliberals, “moderades” o més “radicals”. Ni tampoc els nacionalismes i els replegaments defensius cap a identitats tancades. I creu que en el camp de les esquerres i del socialisme és on hi ha la possibilitat de vèncer:

- És la responsabilitat que ens ha tocat.
- Cal posar a treballar a tothom.
- Cal més implicació, més participació.
- Els partits són imprescindibles, però cal articular-los amb les noves realitats i els nous moviments.

“No hi ha solucions simples. No tenim la vareta màgica. És assumint la voluntat i l’exigència dels coneixement dels fets, el ferment del dubte, la voluntat de diàleg, l’esperit crític, el sentit de la complexitat de les coses que podrem avançar.”

I per fer això necessitem una “cartografia” que ens representi el present, que ens marqui els camins que podem seguir, i els obstacles que em de superar. Que sigui un mapa fiable, i que sigui el nostre mapa, no el dels nostres adversaris.

I conclou:

“A Catalunya els socialistes vam fer, en un moment determinat, una experiència singular d’aquesta mena.
...la situació a Europa, avui, fa necessari intentar un procés d’aquesta naturalesa, una convergència dels i de les socialistes, ja no en l’àmbit del nostre poble sinó en l’àmbit europeu.”

Res més. El que deia al començament. Està molt bé la reflexió de l’Obiols.

Madrid, 23 de març.

Amb llàgrimes als ulls

Cap al migdia molta emoció. Esverament. Posa la tele! Punxa Internet! SMS amunt i avall. En Josep: és un punt més de Zapa&cía. L’Eu: estic davant la tele. He parlat amb la Mª Antònia, entretallat per l'emoció. Felicitats d’en Cano de Ràdio Arenys. Ja ho saps?! Petons, abraçades, alguna llàgrima. Records. L’Ernest...

(Forges, a El Pais.es)

A la tarda, a l’entrada de la sessió de control al Govern. M’he trobat contra en Roca amb l’Edu Madina: ¡Felicidades, muchacho! ¿Cómo estás?. Efusives salutacions de tots amb els companys d’Euskadi, en Ramón Jáuregui, en Manolo Huertas... I dos petons ben forts amb una forta abraçada a la meva veïna, l’Arantza Mendizábal. L’expressió de felicitat de l’asturiana Mariví Monteserín...

Gaspar Llamazares és el primer en intervenir. Canvia la pregunta que havia de fer al President Zapatero. Es posa a disposició. L’aplaudim fort. En Durán és el segon, també ho aprofita. El President fa un reconeixement a CiU. Més aplaudiments. Ara toca a Rajoy. Diu que vol dir el que pensa: Que no s’ha de pagar cap preu, però que colaborarà. Els del PP treuen el peu de l’accelerador. Zapatero contesta: Estamos ante una cuestión de Estado y la hemos de abordar con usted. Tengo confianza en ustedes. La companya Carolina Castillejo, navarresa, aprofita que ha de preguntar al Vicepresident Solbes per fer una introducció sobre el tema. Molt bé, Carol! I en Beloki, del PNV ho aprofita al preguntar al Ministre Montilla. També l’aplaudim.

Quant entràvem a la sessió, l’Antonio Cuevas, sevillà ell, m’ha dit: Hoy es un día para recordar.

Tan de bo puguem veure acomplides les esperances que s’han desvetllat avui!

Madrid, 22 de març.

Hoy puede ser un gran dia

ETA acaba d'anunciar l'alto el foc!

L'Estatut: seqüències d'una nova etapa

1. L'anada.

(Peridis a El Pais)

2. L'estada.

3. La tornada.

(Peridis a El Pais)

Ja ho va dir "El Gallo" fa molts anys:

"Lo que no puede ser no puede ser, y además es imposible"

Madrid, 22 de març.

Tertúlia a Sevilla

Novament amb regidors joves. Aquest cop de Sevilla i entorn. Com l’altra vegada a Madrid vaig haver de començar per l’Estatut. Malgrat tot, un cop feta l’exposició no va haver-hi gaire debat. Allà també hi ha cansament del tema.

Vam parlar del tema municipal. Encara hi han instal·lades les idees de fer tot allò que els ciutadans/nes demanen , i que evidentment (?) hi ha escassetat de recursos econòmics per fer-hi front. Dues pors en aquests regidors joves: com dir que no als ciutadans/nes, que no tot és responsabilitat dels Ajuntaments, i segon, com traspassar les responsabilitats a l’Administració autonòmica quan aquesta està dominada per l’aparell orgànic del mateix Partit. Acceptar sempre les pressions dels uns i dels altres, dels de baix i dels de dalt, porta una certa frustració dels gestors locals atrapats per aquesta pinça.

I a l’hora de parlar de recursos com sempre. Costa d’acceptar la responsabilitat fiscal: revisions cadastrals, recorreguts dels tipus impositius, equiparació de les taxes als costos dels serveis que han de finançar, millores en la gestió de la recaptació,...

Vaig plantejar-los el tema del “botellón” ( o de la “botellona”, que deien ells i elles). Allà hi ha tradició de beure i menjar al carrer. El clima?, però a Salamanca fa fred! La permissivitat familiar?, la llei del pèndul! La manca de valors?, la rica societat del consum!. Són temes que van dir ells. Jo els plantejava agafar els fets com una dada, al marge de les possibles causes, i intentar “encarrilar-la”. Alguns em van replicar que ja ho feien els universitaris a les festes de la Primavera i que es podia extrapolar la seva experiència. Vaig tenir la sensació que anaven tan perduts com els grans i tots plegats no sabíem com fer-li front al problema.

Poques hores a Sevilla. De vuit de la tarda a vuit del matí següent per agafar l’AVE (quin plaer!) i començar la setmana a Madrid. Descomptant el sopar, la tertúlia i el dormir, just per agafar un autobús, baixar al començament de la calle Sierpes i anar caminant fins la Catedral per tornar a l’Hotel (què maca la Giralda a la nit!)

Madrid, 21 de març.

Primavera

Agregadors

La vida a la blogesfera és gran i variada. Intentar seguir alguns dels molts blogs existents més propers ja es fa difícil. Per això els agregadors faciliten la feina. No obstant les agregacions es fan per afinitats que a vegades no són exactament iguals. La tendència a ajuntar els blogs que tenim els polítics (o els parlamentaris) no representa que tots siguin blogs exclusivament polítics.

El meu, per exemple, inclou - com vaig dir quan el vaig obrir - moltes de les coses que em passen per el cap (no totes, tampoc). I quan les veig en algun agregador penso què en deuen pensar els que van a veure’l (si és que hi ha algú que les veu).

Que moltes de les entrades van lligades a la meva feina és normal. Però si algú busca sols reflexions d’ordre polític en sortirà segurament decebut. Hi ha molt més reflexió, treball i debat fora d’aquest mitjà, faltaria més. Malgrat tot, considero interessant que els càrrecs públics ens mostrem a la xarxa, per si algú té interès en veure com som, per tal que l’idea que un pugui fer-se de nosaltres sigui més real que la derivada solament del combat polític.

Mataró, 20 de març.

El No d'Esquerra

El Consell Nacional d’ERC va decidir per unanimitat que la formació votarà No a l’aprovació pel Congrés dels Diputats de la proposta de projecte de nou Estatut per Catalunya.

(foto EFE-El Pais)

No és estrany. No crec que sigui cap sorpresa. Ja vaig explicar que el mateix dia de la presa en consideració pel Congrés de la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya, a la petita festa de celebració que va seguir, els d’ERC ja repartien unes enganxines que deien “Cap retallada a l’Estatut”. Des d’aquella data al balcó de la seva seu a la meva ciutat, com suposo a altres indrets, hi van penjar una pancarta que deia el mateix i que ha estat retirada sols fa pocs dies. Escoltant manifestacions de Diputats i Diputades seus, tant a Madrid com a Barcelona, arribaven a dir que en el tràmit de Les Corts el text s’havia de “millorar”. Les declaracions del Conseller Carretero reblaven el clau. No ha estat, doncs, cap sorpresa.

La seva és una posició lògica i coherent. Ells volien, i volen, una altra cosa. És més, crec que es van arribar a creure que estaven fent una altra cosa. El Parlament de Catalunya, expressió de la sobirania popular, estava capgirant l’entramat institucional en que estem i obria camí cap a una situació diferent, cap a la independència! Prou que bramaven els de “Madrid” davant aquesta pretensió, però era la voluntat del poble català expressat per quasi bé el 90% dels seus representants. I a l’hora de la veritat, de mostrar qui té la paella per el mànec, res de res. Ni Nació, ni bilateralitat, ni concert econòmic, ni... aeroport.

Les coses són com són, i pensar que es podia forçar la situació era una il·lusió que ara s’ha esvaït. I segurament per molt temps. Pot haver-hi gent (molta?) que continuï pensant que és possible, però l’estat d’esgotament que ha deixat el procés viscut no fa pas pensar que aconseguirà més ressò. Sempre quedarà la brasa si més no, i mai se sap. Podran anar fent bullir l’olla però sense massa força. Els percentatges de suport electoral són previsibles. Aquest és el meu parer, d’altra banda tampoc nou d’ara. Ja fa temps que el vinc dient.

I ara què? Res d’especial. És una posició tan legítima com qualsevol altra en la vida democràtica d’una col·lectivitat. Ara, el que ha quedat ben palès (per si no ho estava prou) que les estratègies, estratègies de principis, son molt diferents. El que cal preguntar-se és si es pot estar governant amb aquesta pretensió. Crec que no. Quant temps una opció política pot estar al marge de governar, o de pretendre governar? Sense cobrar vull dir. Bé, això també ho han de decidir ells. Que això comporta la reestructuració del mapa polític català? Evident.

Mataró, 20 de març.

El que ens truca a la porta

A l’entrada “Doctor Serrat” s’ha colat, sense que vingués a tomb, un petit debat que em va fer pensar tot el cap de setmana. Crec que algunes imatges de l’actualitat poden ajudar a fer més entenedor el que pretenia dir.

Àfrica: la seva pobresa.

Àsia: la seva economia.

Amèrica (del Nord) : la seva recerca.

L’Islam: la seva concepció social.

La natura: els seus brams.

“Però mentrestant Europa va fent d’esma
Ha embolicat les porres amb banderes...”
(Salam Rashid. J.M.Serrat-1989)

Mataró, 20 de març.

Anunci

"Toño" Alonso

A la sessió de control al Govern de dimecres passat la reacció de les diputades d’esquerres front la “xuleria” d’en Zaplana va eclipsar el resta del que va passar aquella tarda.

Vull ressenyar la resposta que el ministre de l’Interior, José Antonio Alonso, va donar al diputat del PP (o de la UNP) Jaime Ignacio del Burgo Tajadura. Preguntava aquest per si s’havia investigat la via de la connexió del islamites que van fer l’atemptat del 11-M amb la ETA, seguint així la estrafolària teoria que “El Mundo” ve sostenint des de fa temps i a la que s’agafen com a clau roent els del PP per deslegitimar el procés electoral del 2004. El propi del Burgo ha publicat un llibre en que exposa aquesta hipòtesi.

La resposta calmada del Ministre va remarcar que les investigacions en un Estat de dret les porten els policies sota les ordres dels jutges i que aquests fins avui no havien trobar res que fes suposar que hi hagués tal vinculació. Transcric l’acabament de la resposta directament del diari de sessions:
Diu el Ministre:
“...Lo que yo le recomendé cuando comparecimos en la Comisión fue una cosa que compruebo que por desgracia no ha hecho, aunque este es su problema: que se leyera la Constitución. (Un señor diputado: Lee lo que le interesa) La Constitución dice lo que le he indicado, lo que no dice es que la labor de investigación de los delitos en nuestro país corresponde a Jaime Iganacio del Burgo, por fortuna y alivio de los ciudadanos de este país. (Risas.-Aplausos.-El señor del Burgo Tajadura pide la palabra.-El señor Martínez Sanjuan: Tiene dos segundos.)
El señor PRESIDENTE: Lleva razón. El tiempo es sagrado. Tiene dos segundos. Adelante.
El señor DEL BURGO TAJADURA.Señor ministro no me ha contestado a la pregunta. Muchas gracias.
El señor PRESIDENTE: Le quedan a usted seis segundos.
El señor MINISTRO DEL INTERIOR (Alonso Suárez): En seis segundos, señor Del Burgo. ¡Viva la Constitución! (Un señor diputado: ¡Muy bien!-Aplausos.)

Mataró, 18 de març.

Doctor Serrat

(foto El Periodico)

Res no és mesquí,

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surti s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'enmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clo

perquè per tornar a nèixer necessiteu morir.

I no sou mai un plor

sinó un somriure fi

que és dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,

perquè la canço canta en cada bri de cosa.

-Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

(Res no és mesquí. Poema de Joan Salvat-Papasseit. Música de J.M.Serrat. 1977)

Madrid, 16 de març.

Dels teus en vols dir, però no en vols sentir dir.

Vaig fer l’entrada “Disfresses” amb la recança de la utilització que faria en general la dreta de la fotografia allà ressenyada.

No ha passat la primera sessió de control al Govern per poder veure-ho. Zaplana en la seva intervenció d’aquest dimecres ha tret el tema de forma, com sempre, grollera, fent-s’ho venir bé.

La reacció del nostre grup ha estat molt virulenta, i les companyes Diputades han abandonat l’hemicicle en senyal de protesta i de rebuig d’aquest comportament indigne.

Més llenya al foc del desencontre o, pitjor, del continuat xoc en que estem instal·lats.

Madrid, 16 de març.

Conte

M’he perdut gran part de les compareixences d’una nova sessió de la subcomissió de deslocalitzacions, ja que estava a la Comissió de Medi Ambient i, a més, he hagut de cobrir al President de la subcomissió a unes votacions a la d’Economia.

Malgrat el que m’he perdut, en el llibre que ja vaig dir que estic llegint sobre el tema, he trobat la més expressiva explicació sobre el que passa en aquesta qüestió.

“...el director chino (formado en los EE.UU.) de una fábrica de Pekín que produce bombas de carburante,..., puso en la planta de su fábrica un cartel con el siguiente proverbio africano:

Cada mañana en África se despierta una gacela.
Sabe que tiene que correr más rápido que el león más veloz si no quiere que la mate.
Cada mañana se despierta un león.
Sabe que tiene que ganar a la gacela más lenta si no quiere morir de hambre.
Da igual que seas león o gacela.
Cuando salga el sol, más te vale empezar a correr.”

Per cert, atenció!! A l’Africa els lleons canvien el seu “look”

Madrid, 15 de març.

Sorpreses

A la Comissió de Medi Ambient m’ha tocat defensar la posició del GPS de rebuig a una PNL (Proposició no de Llei) de CiU que demanava reformar el Reglament de la Llei de Costes de l’any 88 per equiparar, tot incrementa-la, l’ocupació de l’espai públic dels “xiringuitos” de platja temporals als fixes.

El meu antic col·lega Diputat per CiU, Josep Mª Guinart (ell és alhora Alcalde de l’Escala) feia la proposta en nom del seu grup que ha estat recolzada pel Diputat del PP, Enrique Fajarnés, que havia estat Alcalde de Eivissa. Alcalde i ex-Alcaldes, que a més haguèssim pogut fer el debat en català que és la llengua en que parlem habitualment entre nosaltres.

L’argument d’ajustar la Llei ( o millor, el Reglament) a la realitat amaga la debilitat, o la falsa tolerància, de les Administracions per fer complir la normativa existent. El meu argument ha estat el de mantenir deslliurada la platja, com a espai públic, d’ocupacions, i el que ens proposaven era augmentar-les o consolidar-les.

Sorprenentment hem perdut la votació, ja que no hem tingut socis que ens recolzessin. Malgrat que m’havien dit el contrari, ERC a votat a favor de la proposta amb els del PP, el PNV i lògicament CiU. Mentre que Izquierda Verde (IU-ICV) i el Mixt s’abstenien. 18 a favor, 18 en contra i 2 abstencions, i per vot ponderat s’ha aprovat la proposta. Mandat (sense força jurídica) a l’Executiu per que reformi el Reglament de Costes en aquest punt de l’ocupació del “xiringuitos” de temporada.

Madrid, 15 de març.

14-M '04

(Nando a El Periodico)

Imatges

Ara fa 67 anys (quasi bé tres generacions d’espanyols) s’acabava la nostra darrera guerra civil.

La foto, publicada al llibre corresponent a la Guerra Civil de la col·lecció “La Mirada del Tiempo” sobre la nostra historia del passat segle XX en imatges, és expressiva en els personatges i la seva indumentària.

El cardenal, el general borni, el carlí, el falangista. El conjunt de barrets, boines, tricornis i gorres varies que porten, més les botes, creus i correatges confegeixen la imatge compacte del feixisme espanyol.

A l'Altaria, 13 de març.

Ja som la riota

Riota: riure que provoca una persona o cosa ridícula. (Diccionari Fabra)

(Forges, en El Pais d'avui)

Energia*

*(article per Capgros.com)

Els moviments societaris que estan realitzant empreses energètiques a Espanya i a altres països d’Europa han posat a l’ aparador mediàtic el tema de l’energia, i també de forma col·lateral han provocat debats sobre el paper dels Governs en les empreses de sectors estratègics i, de rebot, quin és l’estat real de la construcció europea.

El tema de l’energia és molt important. Des del descobriment del foc, l’energia ha estat cabdal pel progrés de la Humanitat. Tots els avenços en la matèria han comportat salts quantitatius i qualitatius en la vida dels habitants de la Terra. Aquests avenços en els darrers dos-cents anys han estat exponencials. Més enllà de l’energia animal, d’algunes energies extretes de la naturalesa: la hidràulica, la eòlica i la vegetal, el descobriment de l’electricitat i de les formes de producció de la mateixa, del motor d’explosió amb l’aprofitament dels hidrocarburs, i ja més recent en el temps l’energia nuclear, han comportat disposar d’energia necessària pel creixement accelerat de la producció de bens i serveis, i de la millora de les condicions de vida de la gent.

No fa pas gaire es donava per superada aquesta fase de la Historia basada en l’energia per donar pas a una altra basada en la informació i les comunicacions. Sense descartar aquest plantejament, és evident que sempre s’han produït acumulacions de coneixements. L’agricultura continua essent la base de l’alimentació, la indústria ens forneix dels bens necessaris, l’energia ens procura l’eficàcia i l’eficiència de la primera i de la segona i possibilita el desenvolupament des serveis que precisa el món d’avui.

I l’evolució d’aquest món nostre posa sobre la taula – a voltes amb violència - l’energia. La demanda creixent dels antics grans consumidors (els rics) i l’entrada de nous consumidors (els nombrosos pobres) tensiona el mercat. L’oferta al seu torn, està sotmesa a nombrosos condicionaments: origen de les reserves, conseqüències del seu ús (especialment els ambientals), inconvenients en les alternatives a les majoritàriament existents.

Tot composa un mercat energètic molt complicat que a més no podem pensar pas que aconseguirem constrènyer, i molt menys reduir. Al contrari, si volem una millora de les condicions de vida globals i particulars dels habitants dels nostre Planeta haurem d’acceptar un increment del ús de l’energia i per tant la necessitat de creixement de la seva producció.

Això comporta l’avaluació acurada de les necessitats, de les formes de producció i de les seves conseqüències, dels costos i els efectes sobre els agents que es troben en el mercat que ja no pot ser d’altra manera que global.

Els efectes que la producció i el consum de l’energia té sobre el medi ambient, conjuminats amb les necessitats creixents–algunes apressants – dels seu ús; la geo-política derivada del control de la producció i distribució; el paper de les estructures polítiques d’altres moments històrics front els marcs que s’estan establint espontàniament, o per decisions forçoses polítiques o empresarials, per agents tradicionals o nous. Això i més.

Un debat, doncs, el de l’energia (producció, distribució, consum, resultats, conseqüències, imatges, pors, investigació,...) complex, molt important i decisiu pel futur de la vida col·lectiva del planeta Terra. L’hem d’intentar explicar amb claredat al màxim nombre de ciutadans/nes per tal que no sigui dominat i/o controlat per obscurs i tèrbols interessos que sols busquen posicions de poder, privilegis i domini, i que ens poden portar per viaranys perillosos.

Madrid, 8 de març.

11-M '04

En record

Cap a la Independència!

Si senyors! Hem d'esdevenir un país normal. Amb tots els atributs.

"Atributs"? De quina mida?

Vine a veure-ho!

Sensacional! Amb el recolzament de les principals institucions del país...

Mataró, 10 de març.

Disfresses

He tingut molts dubtes de fer aquesta entrada i penjar-la. Algú pot pensar que és una provocació. Però em neguiteja la imatge i sols pot passar que estigui equivocat.

(foto a la portada de La Vanguardia del 9 de març-Ballesteros/EFE)

Que fan Els Pastorets? Però, si ja és Quaresma!

Disbarats patètics

Extret del diari d'ahir

Girona izará la bandera tricolor el 14 de abril como homenaje a la República Catalana
El Ayuntamiento recordará la proclamación efectuada por Francesc Macià
“El PSC, ICV y ERC han acordado que el próximo 14 de abril, 75º aniversario de la la proclamación que realizó Macià, la bandera republicana española tenga "una digna presencia" en el edificio consistorial.”

Huguet propone explotar mitos y leyendas catalanes para atraer turistas

...las crueldades del popular Comte Arnau podrían pasar a ser reclamo para los restos del castillo de Mataplana, en el Ripollès; la llama que simboliza la unidad de los Països Catalans, convertirse en imán del macizo del Canigó; los antiguos condados de Guifré el Pilós, ser objeto de una ruta turística, y el timbaler de Bruc, en lugar de asustar a los franceses, llevarles a Montserrat.

Extraviado el documento que declara la Patum de Berga patrimonio de la humanidad

“Debía viajar desde París, sede de la Unesco donde se efectuó el reconocimiento el pasado 25 de noviembre, hasta el Ministerio de Asuntos Exteriores español, en Madrid, pero nunca llegó a su destino, aunque en la embajada se asegura que fue depositado en la valija diplomática.”

Un juez obliga a una abogada a acudir a una vista pese a su maternidad

“De la Fuente, abogada de la parte perjudicada, dio a luz el 5 de febrero a un niño prematuro, que no fue dado de alta hasta el 16 de febrero.

Mataró, 10 de març.

Compareixença de Maite Costa

1.Intervenció tècnica, extremadament tècnica, de Maite Costa, Presidenta de la CNE (Comissió Nacional de Energia) a la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç del Congrés. Se l’havia convocat, a petició del PP, per que expliqués el tema de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa. Difícil papereta tal com està d’enverinat el tema. Profusió d’informació rigorosa. Més d’hora i mitja. La CNE és un organisme regulador, no un organisme de decisió polític o d’intervenció. Els seus procediments, tal com va explicar posteriorment, en la rèplica, la Presidenta, són matemàtics, economètrics, de dades i resultats objectius. Si qüestionem el seu treball ens carreguem la seva existència. Les decisions finals de qualsevol OPA els tenen els accionistes de l’empresa opada.

2.La resposta del PP ha estat un atac frontal i en tota regla, personal a la Presidenta, polític al Govern, sense fer cas de les explicacions tècniques rebudes. Com gat panxa enlaire (amb el trinxeraire Martinez Pujalte a l’ombra) defensen el model que van construir quan manaven. Qualsevol pretensió, ben feta o mal feta, amb bona intenció o equivocada, amb resultat contrari al seu model cal combatre’l. És legítim, però deixem-ho clar, és partidari. Ells poden tenir propostes polítiques (el procés de privatitzacions del 1996 n’és un exemple). Nosaltres, o qualsevol altre, com han dit els portaveus d’altres grups parlamentaris, no.
La Maite Costa, que va ser Diputada del PSC en l’anterior legislatura, està marcada de per vida no pas per la seva professió (és Catedràtica d’Economia, precisament és especialista en aquests temes de la competència), sinó per la seva pretesa adscripció partidària. El President d’ENDESA, el Sr. Pizarro, (l’amic declarat d’Aznar) és un eficaç gestor independent, i no té cap màcula política!?

3.La nostra portaveu, la meva companya i veïna Arantza Mendizábal, els ha respost també durament. “Vostès no son de fiar. Estan sols. Només creuen que són bones les seves posicions. No tenen memòria. Els hi diu tothom. Aturin ja aquest joc!”

4.El PP ha utilitzat també una tècnica de debat polític que ara a Madrid s’utilitza amb profusió: Un mitjà de comunicació dona a conèixer unes preteses declaracions o opinions d’algú: “Sembla que ha dit...”, fins hi tot s’atreveixen a escriure: “Sembla que ha pensat...” Ja ha quedat plasmat a l’opinió pública, ja li han transmès al afectat la càrrega de la prova. Si l’afectat/a no ho desmenteix immediatament el pas següent és dir rotundament, pel propi mitjà, o per un comentarista o polític que “quien calla otorga” és a dir que és veritat el contingut de les seves preteses declaracions o pensaments. Pur joc brut.

Mataró, 9 de març.

Pascal Lamy

Esmorçar de Nueva Economía Fórum amb Pascal Lamy, Director General de la Organització Mundial del Comerç.

Sorpresa. Pensava que faria la intervenció en la seva llengua materna, el francès. Doncs, no. Ho ha fet en anglès. (i jo no havia agafat els “cascos” del servei de traducció!). Vés per on, per aquí és per on va el món. L’Ernesto Ekaizer que moderava el debat també ho ha fet directament en anglès. Certament, las nova “lingua franca”.

Mataró, 9 de març.

Dones

Hi ha molt camí per recòrrer.

(de la fotogaleria de El Periodico)

Democràcia

Quin dels dos grups és el més important?

Els components de la ponència del Estatut

(foto EFE- El País)

La ciutadania.

(de la fotogaleria de El Periodico)

Els dos, ja que el primer (els representants) sense el segon (els representats) no és res, mentre que el segon (el poble) necessita del primer (els polítics) per poder expressar-se ordenadament.

Mataró, 6 de març.

La biblioteca de la Universitat de Salamanca

L’anada a ENUSA ens va possibilitar fer una curta visita nocturna a Salamanca. No vam anar al carrer de “El Expolio” i al famós Arxiu, només faltaria, però vam tenir temps de recórrer alguns carrer del casc antic i els seus edificis més emblemàtics.

Partint de davant mateix del hotel on estàvem hostatjats, vam poder admirar la façana del convent de San Esteban; continuant per l’exterior de les dues Catedrals, la nova i la vella; el patio de las Escuelas; la Universitat on vam veure a més de la seva celebèrrima façana, la biblioteca, la famosa aula de Fray Luis de León i l’aula Magna amb l’erudita explicació de la nostra guia sobre els costums dels estudiants d’èpoques pretèrites i d’altres esdeveniments des de l’origen del Lunes de Aguas al famós incident del Rector Unamuno; la casa de las Conchas per fora; per acabar, no podia ser d’altra forma, a la Plaza Mayor amb les corresponents explicacions dels medallons que l’adornen, on encara n’hi ha un dedicat al General Franco que de tant en tant és convenientment empastifat de pintura vermella. En tinc un agradable record d’aquesta plaça al capvespre d’un dia d’estiu. Val la pena pagar el que et cobren d’una cervesa a la terrassa d’un bar mentre veus canviar la llum d’aquest magnífic espai urbà. Tot un espectacle.

Van tenir el privilegi de poder visitar la biblioteca de la Universitat. Malgrat l’hora tardana, un vell i entusiasta bibliotecari (hi va començar a treballar l’any 1961) en va mostrar alguns dels secrets allí atresorats. Més de 35.000 volums, algun del segle XI, incunables, manuscrits, peces excepcionals i úniques. Ja ho diu la dita: Si vols saber, vés a Salamanca. Amb quin amor ens anava ensenyant les peces: toquin aquest pergamí, és pell de vedell recent nascut; mirin aquest gravat del segle XVI, en ell Catalunya forma part de França, és datat del 1659;... fins hi tot d’una arca, que servia per guardar el tresor de la Universitat que s’obria amb cinc claus (els claveros), en va sortir enrotllada una Tora hebrea. Com a record de la nostra visita ens va regalar el cèlebre avís per que ningú s’endugués els llibres a casa seva.

El sopar, a l’alçada dels excel·lents productes de la regió.

Mataró, 6 de març.

Gil Calvo

Segueixo els escrits del sociòleg Enrique Gil Calvo (Huesca, 1946), encara que a vegades em neguitegen.

Avui escriu a El Pais: Irrealismo.
Acaba l’article amb una frase per mi sensacional:

Y es que el principio de realidad siempre acaba por imponerse al paradójico principio del placer paranoico, en el que se refugian los narcisistas resentidos cuya vanidad se ha visto frustrada por la realidad.

A quants la podem aplicar? Mireu el panorama.

Mataró, 6 de març.

ENUSA

Membres de la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria vam anar a visitar a planta que ENUSA Industrias Avanzadas S.A. té a Juzbado, prop de Salamanca.

Aquesta empresa pública es propietat en un 60% de la SEPI (Ministeri d’Economia i Hisenda) i del CIEMAT (Ministeri d’Educació i Ciència) en el 40% restant, i es dedica principalment a la fabricació de combustible per les centrals nuclears espanyoles, encara que també ven a d’altres europees. Dins del mercat mundial és una empresa petita ja que sols té el 3% del total, i dona ocupació a més de 830 persones entre la matriu i les filials.

Creada (1972) en els inicis de l’energia nuclear a Espanya, amb convenis tecnològics amb els proveïdors de les primeres instal·lacions que es van instal·lar aquí (General Elèctric i Westinghouse), adquireix al exterior l’urani enriquit per fer el procés de fabricació dels components combustibles, actuant com un “pool de compres” pels seus clients. Inicialment (1974) va treballar també en la producció de concentrat d’urani de mines pròpies, tenint, a més participació accionarial directa en explotacions al Níger. L’any 2000 es va donar per acabada l’exploració de les mines pròpies, procedint al tancament de les de Ciudad Rodrigo en una operació de rehabilitació dels terrenys on es va fer activitat extractiva a cel obert que durarà fins el 2008 i comportarà una despesa de un 70 milions d’euros. És una operació de restauració ambiental considerable que m’agradaria poder conèixer directament.

La fàbrica de Juzbado (1985) és una instal·lació moderna i actualitzada amb totes les garanties d’aquesta mena de fàbriques: controls, seguretat,...

La situació de la indústria nuclear espanyola és la mateixa que la de arreu dels països del nostre entorn. Des de fa uns anys està sota sospita. Evidentment faig referència a la indústria civil, i molt especialment a la que es destina a la producció d’energia. No hi fa res que econòmicament sigui molt eficient, que no presenti els problemes ambientals que tenen altres formes de producció d’energia, que hagi millorat molt la seva seguretat, que existeixin controls internacionals molt potents. Hi ha països, com França o la Xina, que sense manies, continuen apostant per aquesta alternativa, però en general hi ha una parada que redunda en l’estancament del conjunt de l’activitat nuclear i les seves perspectives i la manca de nous desenvolupaments tecnològics. Malgrat això ENUSA inverteix un 6% de les seves vendes en I+D i s’ha expandit en un conjunt d’empreses relacionades amb la seva activitat principal.

La demanda creixent d’energia, tant la que es deriva del països avançats com aquella que ve de la incorporació dels nous països emergents, i la problemàtica que presenta l’oferta: productors en regions inestables políticament, contaminació accentuada/protocol de Kioto, escalada de preus, provoca que malgrat no sigui encara gaire visible comenci a replantejar-se la situació i les possibilitats de l’opció nuclear. El cert és que els països nòrdics ja estan en aquest camí. Serà un dels importants debats del més immediat futur, debat - en el fons- sobre com pot progressar la Humanitat.

Mataró, 6 de març.

Postals: Calendari. Març

Reconstituent. El trimestre enguany és llarg.