Mans netes

Un nou escàndol (?) sacseja el tripartit. ERC demana l’impost “revolucionari” als càrrecs públics que anomena. (Bé, que nomenen els càrrecs d’ERC de més amunt). Res de nou a la vida política espanyola. Potser hi ha una diferència de matis, important, entre el nomenament dels seus càrrecs públics (els que tenen carnet d’ERC), i els càrrecs públics que anomena en general (que no necessàriament han de tenir carnet d’ERC). En el primer cas res a destacar. És una pràctica normal, legítima i lògica de tots els que som d’un determinat club (en aquest cas partit polític), que comporta tenir avantatges i inconvenients, drets i deures. En el segon cas és una demanda des d’una ambigüitat que ningú aclareix de bon començament. Tu, càrrec d’ERC, vols anomenar-me a mi que no en sóc?. Em dones un privilegi?, o em fas un reconeixement? Què implica aquest nomenament? S’aclareix de bell antuvi, i en paus. El que no val és exigir, des dels que anomenen, i protestar, des dels que són anomenats, després. Si les condicions queden clares d’inici menys malentesos hi haurà.

Llavors l’art. 9 del Codi Financer d’ERC no és cap problema. Sols fixa les condicions que s’han d’acceptar. Si vols tenir, o obtenir, un càrrec (des de totes dues bandes de la perspectiva) per sobre de ser del partit, o t’hi amolles, o fas excepcions.

ERC és víctima en aquest cas de dues coses. De la imatge, que ha repetit, de que és una organització diferent. Recordeu: Mans netes!. I resulta que tampoc n’hi ha per tant, o sigui, com les altres. I la seva falta de gruix organitzatiu que els comporta haver d’anar a fornir-se per mols càrrecs de gent aliena al partit, o als voltants del partit, amb els que s’estableixen unes relacions ambigües com deia abans. Alguna cosa en sabem a Mataró d’aquest tema.

Aquests dos fets els penalitza, ja que , home!: “¡Menos lobos, Caperucita!”, més prudència i humilitat. Que de les amargues experiències dels altres se’n ha d’aprendre. Especialment si ets un nou vingut i pretens donar lliçons (els anys que tenen de les sigles no conformen cap realitat, d’això també en sabem alguns). T’esperen a la cantonada. És dur això del realisme! Les coses clares de del començament.

Però aquests són així de clars i transparents,…i barroers. Gràcies per la franquesa. Visca la Lotizacione!

Pont aeri, 27 de març.