23 de març, 2006

Conferència d'en Raimon Obiols

Tinc debilitat per Raimon Obiols. Cal escoltar el que diu. Les seves reflexions, especialment les de llarg abast, em semblen encertades, segurament perquè les meves inquietuds estan en la seva línia, i em donen elements per construir millor el que vull dir i el que vull fer en política.

Està allunyat de la gestió política directa a casa nostra, però Brussel·les no està tant lluny perquè s’esvaeixi la seva presència i no ens pugui fer, de tant en tant, les seves reflexions. Fa cosa d’un mes va fer una conferència al Col·legi de Periodistes de Barcelona a la que no sé per quina raó vaig lamentar no poder assistir. Ara, a través de Nou Cicle, m’ha arribat el text del que allà va dir.

En una primera part no pot deixar de referir-se al moment polític a Catalunya.

Dues afirmacions que comparteixo plenament (les cursives són meves):

“I sobretot tampoc ningú no discuteix el fet que, si mirem el futur, es fa difícil imaginar una situació política a Espanya millor que l’actual per tal d’avançar en el reconeixement de la pluralitat nacional i cultural i en la pedagogia dels fets identitaris. Qualsevol alternativa que es pugui imaginar enfront l’actual és pitjor.

“I necessitem la unitat més àmplia en l’assoliment i el suport al millor Estatut possible.”

Però el nus de la conferència era parlar del futur de l’esquerra. Les esquerres i el món d’avui.

Cal partir de la realitat:
“Explicar o interpretar no és resignar-se davant la realitat, no és subordinar-se a la realitat: és intentar conèixer-la per poder canviar-la. I sols si tractem de comprendre en tot moment el país real( i, per tant, de comprendre’ns també a nosaltres mateixos) podem donar un suport vàlid ales nostres posicions i reeixir en els nostres projectes”

A aquest efecte, què diu “L’estudi de la cultura política dels catalans”?:

- Que tres quartes parts prefereixen una societat més igualitària.
- Que tres quartes parts es defineixen com a catalans i espanyols alhora.
- Que tres quartes parts volen més autogovern en una estructura federal de l’Estat.

I quines són les principals preocupacions dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya?: L’atur, l’immigració i l’habitatge, es a dir, problemes socials. I aquí Obiols incorpora una reflexió que li va fer arribar el vell conegut López Bulla:

“La característica fundamental de la izquierda no és el federalismo, sino la cuestión social.”

Reflexiona a continuació sobre la desconfiança que generem els polítics i la política, i posa el ja conegut exemple del “mal francés”
“ Multiculturalitat i exclusió social, inseguretat ciutadana i precarietat laboral; immigracions massives i dificultats culturals i socials d’integració; especulació de l’habitatge i desenvolupament poc sostenible, amb desequilibris territorials i agressions contra el territori i el paisatge; crisi de les narracions ideològiques del segle XX, amb el risc que els grans corrents ideològics de la democràcia europea siguin suplantats per fonamentalismes i tribalismes de tota mena; atomització individualista i replegament defensiu identitari; crisi d’autoritat de les institucions i dificultat per traduir en una explicació convincent la gestió pública, l’acció dels partits i l’acció de govern.”

Aquests són els problemes! Els problemes que massa vegades no es volen discutir i s’amaguen o s’arraconen. Però...

“En moments de crisi de la política, torna l’hora de la política. Si sabem escoltar la política està trucant a les portes i a les finestres, amb un soroll eixordador. És el moment de la voluntat política i del voluntariat polític.”

Calen respostes que no donaran les elits neoliberals, “moderades” o més “radicals”. Ni tampoc els nacionalismes i els replegaments defensius cap a identitats tancades. I creu que en el camp de les esquerres i del socialisme és on hi ha la possibilitat de vèncer:

- És la responsabilitat que ens ha tocat.
- Cal posar a treballar a tothom.
- Cal més implicació, més participació.
- Els partits són imprescindibles, però cal articular-los amb les noves realitats i els nous moviments.

“No hi ha solucions simples. No tenim la vareta màgica. És assumint la voluntat i l’exigència dels coneixement dels fets, el ferment del dubte, la voluntat de diàleg, l’esperit crític, el sentit de la complexitat de les coses que podrem avançar.”

I per fer això necessitem una “cartografia” que ens representi el present, que ens marqui els camins que podem seguir, i els obstacles que em de superar. Que sigui un mapa fiable, i que sigui el nostre mapa, no el dels nostres adversaris.

I conclou:

“A Catalunya els socialistes vam fer, en un moment determinat, una experiència singular d’aquesta mena.
...la situació a Europa, avui, fa necessari intentar un procés d’aquesta naturalesa, una convergència dels i de les socialistes, ja no en l’àmbit del nostre poble sinó en l’àmbit europeu.”


Res més. El que deia al començament. Està molt bé la reflexió de l’Obiols.

Madrid, 23 de març.

2 comentaris:

Jordi Pedret ha dit...

No vaig poder assistir a la conferència, però el meu fill - que sempre s'entera abans - em va recomanar la lectura de "Les noves perspectives de l'esquerra a Catalunya" dies abans que m'arribés per correu. Em sembla que, sobre tot la segona part, és un texte d'una gran importància, sobre el que convé pensar i, després, parlar-ne.

Pep MOLSOSA ha dit...

Manel, ja te'n havia parlat, però per que consti, i per que hem considero una mica damnificat per maneres estretes de concebre l'acció política i la participació, poso al teu blog altres troços significatius de l'Obiols:
- constata que un 80% diu que confia poc o molt poc en els polítics;
- que cal més voluntarisme polític, que hi ha massa fredor, massa escepticisme, massa conyeta, massa somnolència política i ideològica, massa distància amb el poble real (a mí em recomanen que me'n vagi a passejar ...).
- que cal més implicació, més participació, que tota opinió compta, que els equips i la participació són elements fonamentals, que necessitem un màxim d'energia política;
- que cal debat, tolerància, respecte, agregar punts de vista, configurar projectes entre tots i totes, no en petit comitè, sinó amb debat pluralista i unitari. Tot això pren temps, inevitablement pren temps, però en fa guanyar perquè crea més implicació, millors decisions, més resultats, més força;
- que tot aixó permet augmentar la confiança en els governs, que no depenen solament de l'èxit electoral, sinó també de la qualitat de la seva pràctica, de la calidesa de les seves relacions i reaccions, de les prioritats de la seva comunicació, del rigor i de la transparència de la seva gestió.
Doncs aixó. A mí m'ha vingut be, per mantenir les ganes de ser útil al poble.