27 de març, 2006

El futur de l'Estat del Benestar


La Fundació Rafael Campalans organitza una conferència amb el títol: “Crisi i oportunitats de la nova política econòmica dels Estats del Benestar europeus”, amb la presència de Patrick Diamond i del Conseller Antoni Castells. Interessant el tema. En quant als ponents, un, el Conseller, és un vell conegut (fa temps que diu coses i té presencia pública a casa nostra). L’altre és un jove anglès (31 anys) que treballa pel Labour Party, i pel govern de Tony Blair, és professor de la London School of Economics i és coeditor del llibre “The New Egalitarianism” amb el prestigiós Anthony Giddens. En Cesc Amat n’ha fet una bona recensió. Anem a veure que diran.


Repasso les notes que he anat prenent. Poques coses de nou. Que és compatible el creixement econòmic i l’Estat del Benestar. Com si no ho veiéssim cada dia a Europa! Què potser la realitat de l’un i de l’altre ens indica el contrari? El progrés en general no s’atura (mesurat en termes de creixement econòmic), malgrat no sigui tan accentuat com abans. Però partim de nivells ja molt elevats. És clar que XINDIA creix més de pressa, però, quants anys els falta encara per atrapar-nos? D’altra banda no es palpa pas un retrocés dels pilars de l’Estat del Benestar: l’educació és general, la sanitat també i cada vegada hi ha més pensionistes. Que s’albiren perills en aquesta situació? Cert! Que ho voldríem millor? També. Però de crisi de l’Estat del Benestar fa més de vint anys que en sento parlar, i ni la Thatcher ni en Reagan no van poder pas desmuntar-lo.

Llavors, què passa? Estem angoixats pel futur. Sabem quines són les causes de l’incertesa: la globalització, o les seves conseqüències, ens preocupa. No volem perdre res del que hem assolit. Què hem de fer? Noi, arribats aquí ningú es mulla obertament. Em va semblar eloqüent l’exemple que va posar el conseller sobre el finançament de la sanitat: rebaixar els serveis: hi ara! Augmentar els impostos: ni somiar-ho! Implantar el co-pagament: vinga, ja!

Vaig plantejar tres qüestions: 1) Som capaços d’enfrontar-nos a alguns dels privilegis existents a les nostres societats? 2) Som capaços de fixar obertament les prioritats a les que podem fer front amb els recursos que tenim? 3) Som capaços de destriar quins desideràtums són possibles dels molts que se’ns plantegen?

No vaig saber entendre que em contestessin a les meves preguntes. Probablement la política no està feta per aquesta manera d’enfocar la qüestió.

Pont aeri, 27 de març.

3 comentaris:

Cesc Amat ha dit...

Manel,

Ja esperava el teu post. Bé, efectivament potser al debat no es va aprofundir prou, però no està malament deixar clares algunes coses, especialment pels "agoreros": estat del benestar i competitivitat no són incompatibles, com tampoc són incompatibles estat del benestar i globalització. Els països nordics són els més competitius i oberts al comerç internacional d'Europa. Són dues bones afirmacions per començar el debat no?

Després, quines són les prioritats i què és el que no funciona? Doncs que malgrat totes les oportunits que tenim persisteixin encara les desigualtats i l'estratificació social, que es manifesta amb un desigual accés als serveis, sinó ja una doble cobertura directament, i una polarització del mercat de treball (treballadors altament qualificats ben remunerats i treballadors amb salaris baixos del sector serveis, aquesta sembla ser la tendència que s'imposa).

Quines han de ser doncs les polítiques? Per exemple la inversió en educació i promoure la mobilitat intergeneracional. La inversió especialment en els primers estadis educatius, amb els infants, perquè els estudis mostren que és aquí on es desenvolupen les habilitats cognitives que després el mercat de treball valora (premia o penalitza).

No et preocupis que et farem cas i tenim amb prespectiva una propera conferència amb el Gösta Esping-Andersen, perquè ens ho expliqui.

Laia Gomis ha dit...

La música repetitiva que intenta introduir fins a les profunditats del nostre cervell la idea que l'Estat del Benestar té els dies comptats és una concepció que malgrat la meva joventut fa molt de temps que la sento, m'atreviria a dir que d'ençà que tinc conciència sempre he sentit veus que apuntaven a la fi del mateix. En uns primers moments els liberals es van aferrissar en la idea que l'Estat del Benestar era un empediment al progrés econòmic i a la competitivitat, però tan sols van haver de passar uns anys perquè amb les xifres a les mans poguéssim demostrar la falsetat d'aquests auguris. No obstant, no podem pensar que ho tenim tot solucionat i plegar-nos de mans, de cara al futur, hem de continuar vetllant per la conservació del nostre estat del benestar i anar cercant solucions pels nous reptes que el segle XXI ens planteja

pep molsosa ha dit...

Manel, no sé què et van respondre, però la qüestió crucial, inicial, l'hauries de formular en altres termes.
Quan dius "som", a quí et refereixes ?
Les preguntes son: son capaços els partits polítics (el nostre PSC, els seus dirigents) d'arriscar uns quants vots estudiant, plantejant i proposant mesures innovadores ... com les que tu insinues ?
... no pas ara per ara !