Tornant a casa aquesta nit al metro de Nova York.(la foto -del National Geographic- la vaig treure fa temps, crec, d’un recull que corre per la xarxa)
Mataró, 24 de desembre.
24 de desembre, 2009
Impostura. Quina barra!
Cercant un enllaç a Internet pel Google de la coneguda poesia "Nadal" de Joan Salvat Papasseït m’he trobat amb aquest enllaç que conté una versió de l’estrofa final diferent de la que jo sabia i que m’ha semblat terriblement sospitosa.
Demà posats a taula oblidarem les penes
-i de l'alegria en farem viure-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i just després arrencarà a somriure.
Ràpidament he anat a una vella antologia d’en Salvat que m’ha acompanyat molts anys i, evidentment, el meu record és el correcte.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som -,
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora dels postres
I desprès de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseït. Antología (texto bilingüe) selección i traducción de José Batlló. El Bardo, colección de poesía. B-1972.
Com que es tracta –l’enllaç- de la propaganda de la celebració de les festes nadalenques a un hotel barceloní m’ha entrat el dubte de si potser podia haver-hi una altra versió que la coneguda i reconeguda poesia ja que l’original crec que té un sentit completament diferent i divergent. Però no, crec que no. Això és una vil impostura totalment allunyada de l’esperit d’en Salvat de qui no sols s’han apropiat i manipulat el seu text sinó que a més li han col·locat el seu nom a sota . Quina barra!
Mataró, 24 de desembre.
Demà posats a taula oblidarem les penes
-i de l'alegria en farem viure-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i just després arrencarà a somriure.
Ràpidament he anat a una vella antologia d’en Salvat que m’ha acompanyat molts anys i, evidentment, el meu record és el correcte.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som -,
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora dels postres
I desprès de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseït. Antología (texto bilingüe) selección i traducción de José Batlló. El Bardo, colección de poesía. B-1972.
Com que es tracta –l’enllaç- de la propaganda de la celebració de les festes nadalenques a un hotel barceloní m’ha entrat el dubte de si potser podia haver-hi una altra versió que la coneguda i reconeguda poesia ja que l’original crec que té un sentit completament diferent i divergent. Però no, crec que no. Això és una vil impostura totalment allunyada de l’esperit d’en Salvat de qui no sols s’han apropiat i manipulat el seu text sinó que a més li han col·locat el seu nom a sota . Quina barra!
Mataró, 24 de desembre.
Vuelve a casa por Navidad…
El mal temps, dilluns, amb neu i forta baixada de les temperatures a Espanya i a tot Europa va espatllar el fràgil funcionament del espai aeri. Si li ajuntem que estem en dies de gran mobilitat del personal, que torna a casa per les festes de Nadal, més la fallida d’una companyia aèria (la del president de la patronal, i ZP sense dimitir!), tenim tots els elements junts per provocar una certa distorsió dels viatges previstos (distorsió més o menys important segons les necessitats de cadascú).
En Joan ens va avisar des Barajas: “Compte! Que aquí hi ha un pollo monumental!”. De retorn a casa desprès del darrer Ple de l’any (no recordo ara si mai havíem tingut sessió fins aquestes dates, amb la loteria per entremig i tot) ens ho havíem agafat amb calma. Habituats com estem a pujar als avions com aquell que pren l’autobús no varem caure en aquest cúmul de circumstàncies que s’estaven donant. Bé, el vol de les 17,45 suspès, el de les 18, 45 complert, no hi havia més remei que esperar fins el de les 19,45. Els companys i companyes que va apostar per l’AVE la varen encertar més.
Tota la tarda per davant a Madrid al començament de l’aturada de treball nadalenca i del cap d’any. Què fer? El Thyssen està a tocar i encara no he vist les “Lágrimas de Eros”. Aprofitem-ho, doncs.
En Joan ens va avisar des Barajas: “Compte! Que aquí hi ha un pollo monumental!”. De retorn a casa desprès del darrer Ple de l’any (no recordo ara si mai havíem tingut sessió fins aquestes dates, amb la loteria per entremig i tot) ens ho havíem agafat amb calma. Habituats com estem a pujar als avions com aquell que pren l’autobús no varem caure en aquest cúmul de circumstàncies que s’estaven donant. Bé, el vol de les 17,45 suspès, el de les 18, 45 complert, no hi havia més remei que esperar fins el de les 19,45. Els companys i companyes que va apostar per l’AVE la varen encertar més.
Tota la tarda per davant a Madrid al començament de l’aturada de treball nadalenca i del cap d’any. Què fer? El Thyssen està a tocar i encara no he vist les “Lágrimas de Eros”. Aprofitem-ho, doncs.
La primera imatge que ve de cara és de l’exquisit (per mi) Bouguereau, Venus, sirenes, les temptacions de Sant Antoni, el martiri de Sant Sebastià adoptat per la iconografia gay, Picasso com no, les adaptacions de la mitologia de tots els temps, les recreacions actuals d’estampes clàssiques,... Em quedarà per veure la segona part de l’exposició que està a la Casa de las Alhajas de la Caixa de Madrid, que com he comentat alguna altra vegada té la pinta de ser tant o millor que la part del Thyssen. Està oberta fins a finals de gener.
Alhora, també hi ha al Museu una altra exposició temporal sobre el pintor francès Fantin-Latour que malgrat no ser tant reconegut com d’altres contemporanis seus té peces extraordinàries. Els seus retrats i les seves natures mortes exposats en aquesta ocasió m’agraden força.
Sortim amb temps per anar a Barajas en previsió del estat del trànsit i allà ens trobem amb l’afegit del retràs del vol reservat per culpa, sembla, de la manca de disponibilitat d’avions. Au, nova espera. No érem sols, altres companys i companyes diputats/es de diverses contrades estaven com nosaltres. Retràs de quasi bé dues hores i arribada al Prat passades les 11 de la nit. Tota la tarda per tornar a casa per Nadal. Entenc la irritació que pot provocar això en aquells que viatgen ocasionalment per aquestes dates. Nosaltres, viatjants habituals, ens ho agafem amb filosofia. Per alguna vegada que hi ha contratemps som comprensius, ja que en general malgrat que tot estigui, o sembli, penjat d’un fil ens serveixen prou bé.
Mataró, 24 de desembre.
23 de desembre, 2009
El darrer dissabte d’advent.
El mercat ambulant de la Plaça de Cuba el dissabte passat al matí feia goig, com quasi bé sempre fan els mercats de fruites i verdures arreu. La disposició dels productes, la seva varietat, els colors, les olors, l’animació de venedors i compradors, els comentaris, les relacions socials,... Dissabte que ve, Sant Esteve, no hi haurà mercat, i per tant era el darrer abans de Nadal i, encara que sense exageració, surava en el ambient una certa excitació nadalenca.
Com que per la tarda tenia feina la compra al súper també la varem fer al matí enlloc del nostra hàbit de fer-ho després de la migdiada sabatina. També es notava més ambient, o potser era el canvi d’hora.
Com que per la tarda tenia feina la compra al súper també la varem fer al matí enlloc del nostra hàbit de fer-ho després de la migdiada sabatina. També es notava més ambient, o potser era el canvi d’hora.
A l’hora del cafè m’esperaven els joves socialistes a can Solaret en la seva escola de formació. Com que els hi va fallar un ponent que tenien previst em demanen que parli sobre la nova Llei de l’economia sostenible. No ho vaig fer textualment. Els vaig explicar el context en que surt la Llei i les perspectives que tenen especialment els de la seva edat.
Quines polítiques poden haver-hi contra l’atur? Mobilitat, formació i solidaritat. Aquesta és la meva modesta recepta.
Hem de tenir clar i explicar-ho que caldrà anar a cercar feina allà on n’hi hagi, tot plegat aquest és un país en que la gent s’ha mogut molt buscant feina amunt i avall, dins i fora, i en quantitats apreciables. Ara no tenim per què ser diferents.
La formació és clau, no cal insistir-hi massa i menys en una reunió de joves interessats en la política. Però no cal donar-ho per dit. Potser als joves no els agrada que un gran, o “carrossa”, els refregui aquest tema pel nas, però jo no me’n estaré de fer-ho sempre que pugui.
La solidaritat és una de les nostres senyes d’identitat ideològica. A la gent d’una certa edat i escassa formació que se’ls han ensorrat els sectors econòmics en els que treballaven i que els serà difícil tornar-hi, per què segurament ja no hi seran, caldrà ajudar-los a continuar a viure en la societat, tots junts.
Ah! l’economia, l’economia. Que poc en sabem! La ciència lúgubre.
En Romuald Grané, malgrat els seus anys –ja llargs- no para. “Cal que ens acompanyis a la cloenda de les xerrades que hem fet sobre la Pau els de l’Associació de la Gent Gran de la Residència de la Gatassa, vindrà l’Antoni Segura.”
No puc fallar al seu entusiasme i cap a la sala d’actes del I.E.S. Miquel Biada, amb dificultats per deixar el cotxe i arribant just al començament del acte però sense poder complir en la seva totalitat: conferència, nadala, cantada del la “Primavera per la Pau”, xeflis. Bon Nadal, Romuald!, i que per molts anys segueixis al peu del canó.
Complir més encàrrecs i compromisos per acabar a la Basílica de Santa Maria en el concert de Nadal de la Caixa Laietana (encara).
El Teatre Monumental torna a estar en obres. Quan el tirarem a terra (és una altra andròmina) i farem un auditori nou? Jo no me’n vaig sortir Caldria un pacte de ciutat per aconseguir-ho, però si no es va assolir en èpoques de bonança ara encara deu ser més difícil. Calia anar abrigat a Santa Maria i ens varem trobar amb la sorpresa que, al menys a la part del davant, el senyor rector havia instal·lat un sistema de calefacció que junt amb la gentada que omplia l’església va fer l’audició tèrmicament acceptable.
Primera part, molt agradable i tradicional, de la Polifònica de Puig-reig i a la segona part, canvi de registre, amb La Locomotora Negre. Aquests porten un cantant guineà que es va presentat abillat amb una roba suposo que tradicional del seu país que ressaltava encara més el contrast d’un recital festiu de jazz en el presbiteri de Santa Maria. El súmmum (per mi), la interpretació d’un blues a ritme de twist (així ens ho varen vendre) amb lletra de Salvador Espriu que va resultar ser una proposta que va fer de lletra per adequar els Segadors als temps d’avui.
Si volíeu escoltar
obriríeu les finestres....
En la dèria nacionalista, arcaica com correspon, no sé pas si algú va fer esment en el seu moment d’aquesta possibilitat d’adequar el nostre himne nacional que hagués estat molt més adient i actual. Llàstima!
Madrid, 22 de desembre.
Sembla que aquest any, tampoc. Tampoc m’ha tocat la grossa i mira que sí que portava un dècim. Veurem si toquem alguna cosa de la “pedrea”. Mentre hi hagi salut...
Quines polítiques poden haver-hi contra l’atur? Mobilitat, formació i solidaritat. Aquesta és la meva modesta recepta.
Hem de tenir clar i explicar-ho que caldrà anar a cercar feina allà on n’hi hagi, tot plegat aquest és un país en que la gent s’ha mogut molt buscant feina amunt i avall, dins i fora, i en quantitats apreciables. Ara no tenim per què ser diferents.
La formació és clau, no cal insistir-hi massa i menys en una reunió de joves interessats en la política. Però no cal donar-ho per dit. Potser als joves no els agrada que un gran, o “carrossa”, els refregui aquest tema pel nas, però jo no me’n estaré de fer-ho sempre que pugui.
La solidaritat és una de les nostres senyes d’identitat ideològica. A la gent d’una certa edat i escassa formació que se’ls han ensorrat els sectors econòmics en els que treballaven i que els serà difícil tornar-hi, per què segurament ja no hi seran, caldrà ajudar-los a continuar a viure en la societat, tots junts.
Ah! l’economia, l’economia. Que poc en sabem! La ciència lúgubre.
En Romuald Grané, malgrat els seus anys –ja llargs- no para. “Cal que ens acompanyis a la cloenda de les xerrades que hem fet sobre la Pau els de l’Associació de la Gent Gran de la Residència de la Gatassa, vindrà l’Antoni Segura.”
No puc fallar al seu entusiasme i cap a la sala d’actes del I.E.S. Miquel Biada, amb dificultats per deixar el cotxe i arribant just al començament del acte però sense poder complir en la seva totalitat: conferència, nadala, cantada del la “Primavera per la Pau”, xeflis. Bon Nadal, Romuald!, i que per molts anys segueixis al peu del canó.
Complir més encàrrecs i compromisos per acabar a la Basílica de Santa Maria en el concert de Nadal de la Caixa Laietana (encara).
El Teatre Monumental torna a estar en obres. Quan el tirarem a terra (és una altra andròmina) i farem un auditori nou? Jo no me’n vaig sortir Caldria un pacte de ciutat per aconseguir-ho, però si no es va assolir en èpoques de bonança ara encara deu ser més difícil. Calia anar abrigat a Santa Maria i ens varem trobar amb la sorpresa que, al menys a la part del davant, el senyor rector havia instal·lat un sistema de calefacció que junt amb la gentada que omplia l’església va fer l’audició tèrmicament acceptable.
Primera part, molt agradable i tradicional, de la Polifònica de Puig-reig i a la segona part, canvi de registre, amb La Locomotora Negre. Aquests porten un cantant guineà que es va presentat abillat amb una roba suposo que tradicional del seu país que ressaltava encara més el contrast d’un recital festiu de jazz en el presbiteri de Santa Maria. El súmmum (per mi), la interpretació d’un blues a ritme de twist (així ens ho varen vendre) amb lletra de Salvador Espriu que va resultar ser una proposta que va fer de lletra per adequar els Segadors als temps d’avui.
Si volíeu escoltar
obriríeu les finestres....
En la dèria nacionalista, arcaica com correspon, no sé pas si algú va fer esment en el seu moment d’aquesta possibilitat d’adequar el nostre himne nacional que hagués estat molt més adient i actual. Llàstima!
Madrid, 22 de desembre.
Sembla que aquest any, tampoc. Tampoc m’ha tocat la grossa i mira que sí que portava un dècim. Veurem si toquem alguna cosa de la “pedrea”. Mentre hi hagi salut...
21 de desembre, 2009
La Nostra.
M’han dit que no en parli. “E pur si muove!”. No cal escarrassar-s’hi. No té solució. És d’uns. Però el problema no és aquest en una societat lliure. El problema és que la paguem tots. Res, a aguantar-se. Quant s’abandona, o no es defensa, el projecte no hi ha excuses que valguin.
Mataró, 21 de desembre.
Mataró, 21 de desembre.
15 de desembre, 2009
Ciutats alemanyes. Würzburg.
Els dilluns els museus estan tancats, no havíem aconseguit entrades per cap esdeveniment musical, Frankfurt no donava per gaire més, així que en Ferran va proposar agafar el tren un altra cop i anar a Würzburg que semblava una ciutat interessant per passejar una estona.
Realment va valer la pena. Sortint de l’estació, tot caminant, arribarem a la Residencia dels bisbes prínceps, declarada Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO. El dia era boirós i fred. El que em va sorprendre, a més de la construcció en sí, va ser la seva reconstrucció. Com tantes altres ciutats d’Alemanya Würzburg va ser bombardejada i enrunada durant la Segona Guerra Mundial, aquesta l’any 45. Suposo que havien aconseguit resguardar algunes coses, quadres, tapissos, mobiliari,…, però la constància gràfica que exposen indica que les construccions varen patir molt i foren destrossades. Però, van aconseguir en pocs anys reconstruir-les. En aquest cas, tot un Palau d’estic rococó, amb les seves motllures de guix, les pintures del Tiepolo, la sala dels miralls tota de vidre i motllures daurades, les velles estufes de ceràmica, … sensacional! El treball fet fa pensar en el doble èxit de recuperar una joia arquitectònica 
com aquella i alhora donar feina a una munió d’obrers i artesans que pacientment van estar ocupats en la seva reconstrucció.Com que hi ha algunes sales extremadament delicades que la riquesa de la seva decoració, les dedicades al Emperador, sols es poden visitar en grups organitzats al efecte. Ens varem apuntar, de casualitat, amb uns italians, el que ens va permetre seguir força les explicacions. La caixa de l’escala principal amb les pintures de G.B. Tiepolo que decoren la volta representant al·legòricament els quatre continents llavors coneguts és fantàstica, com també ho són els salons principals. El dia no convidava a passejar pels jardins que al bon temps sembla que són molt bonics.
Les tres gràcies.
La ciutat és agradable. La zona comercial amb el seu tramvia convida al passeig fins al pont sobre el Mein amb el paisatge entelat per la boira sobre el riu i a l’altra banda la fortalesa dels senyors feudals. De tornada cap a l’estació, el centre amb la seva corresponent fira nadalenca que ja no ens va sorprendre en la seva reiteració.
Ah!, malgrat la meticulositat i funcionament germànic varem patir el retràs del tren que per alguna causa va patir una averia que va deixar algun temps, breu, sense servei la línia per tornar a Frankfurt. Res, com a casa passa de tant en tant. No sé si allà, per això, s’aixequen els escarafalls que fem aquí quan passa una cosa semblant.
Madrid, 15 de desembre.
Ciutats alemanyes. Frankfurt.
Frankfurt, el centre financer europeu, era molt tranquil el diumenge al matí. Molt poca gent pels carrers fins entrada la tarda (que per ells, els alemanys, és després de dinar nosaltres).
Aprofitant que tenen un retrat de la Simonetta Vespucci de Sandro Botticellli, el Städel Museum ofereix en aquestes dates una exposició temporal extraordinària amb un grapat d’obres del florentí portades de diversos indrets.
La resta del museu, més extens que el Wallraf de Colònia, té també moltes peces interessants, des del Rembrandt que fa poc varem poder veure al Prado a pintura centreeuropea dels s. XVII i XVIII, i més expressionisme i pintura contemporània alemanya.
El menjar en els restaurants normals, típics o populars, completament previsible. Porc en les tradicionals presentacions, kartoffels i coll agre, cervesa i riesling. Clar que l’oferta gastronòmica cosmopolita era nombrosa. Varem acabar en un tailandès, per variar una mica.
Madrid, 14 de novembre.
Aprofitant que tenen un retrat de la Simonetta Vespucci de Sandro Botticellli, el Städel Museum ofereix en aquestes dates una exposició temporal extraordinària amb un grapat d’obres del florentí portades de diversos indrets.
La resta del museu, més extens que el Wallraf de Colònia, té també moltes peces interessants, des del Rembrandt que fa poc varem poder veure al Prado a pintura centreeuropea dels s. XVII i XVIII, i més expressionisme i pintura contemporània alemanya.
Amb poc ambient per ser un dia festiu, meteorològicament també fred i gris, no ens va donar la impressió de ser cap ciutat excessivament animada, al menys el seu nucli central llevat la zona del típic mercat nadalenc. Això, però, és consubstancial a totes les capitals.
La volta que varem fer el dimarts al matí, abans de tornar cap a casa, pel districte financer tampoc va delatar gran ambient. Sí que hi han alguns gratacels espectaculars però pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, ben lluny dels de qualsevol ciutat nord-americana. La cèntrica zona comercial semblant a la de tota gran ciutat.
La volta que varem fer el dimarts al matí, abans de tornar cap a casa, pel districte financer tampoc va delatar gran ambient. Sí que hi han alguns gratacels espectaculars però pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, ben lluny dels de qualsevol ciutat nord-americana. La cèntrica zona comercial semblant a la de tota gran ciutat.
El menjar en els restaurants normals, típics o populars, completament previsible. Porc en les tradicionals presentacions, kartoffels i coll agre, cervesa i riesling. Clar que l’oferta gastronòmica cosmopolita era nombrosa. Varem acabar en un tailandès, per variar una mica.
Madrid, 14 de novembre.
14 de desembre, 2009
Ciutats alemanyes. Colònia.
Un parell de sabates. Vincent van Gogh.Pintura del Museu van Gogh d’Amsterdam convidada aquesta temporada al Wallraf-Richartz Museum.
Tres dies i mig d’esbarjo per ciutats alemanyes amb base a Frankfurt (Hesse). Els trens ràpids (ICE) et col·loquen en un breu lapse de temps i amb molta comoditat a Colònia (Renania-Westfalia) cap al nord-oest i a Wurzburg (Baviera) cap al est.
La catedral de Colònia impressiona per les seves mides, encara que és més interessant veure en el lloc central de l’altar major el reliquiari de les restes dels Reis Mags d’Orient que són els patrons de la ciutat. No solament és veritat la seva existència sinó que aquí hi ha la prova (?) amb les seves restes. Això de la religió institucional sempre s’ha basat en l’engany dels poderosos, en aquest cas els bisbes i l’emperador Barba-roja, i la credulitat del poble.
Com que encara som a l’advent, el tríptic de Stefan Lochner que representa l’adoració dels Reis estava tancat mostrant així sols els darreres de les seves ales que representen una Anunciació (suposo que del mateix autor). Després, al museu Wallraf-Richartz, ens varem poder delectar en directe amb la seva famosa Verge del roser.
La catedral de Colònia impressiona per les seves mides, encara que és més interessant veure en el lloc central de l’altar major el reliquiari de les restes dels Reis Mags d’Orient que són els patrons de la ciutat. No solament és veritat la seva existència sinó que aquí hi ha la prova (?) amb les seves restes. Això de la religió institucional sempre s’ha basat en l’engany dels poderosos, en aquest cas els bisbes i l’emperador Barba-roja, i la credulitat del poble.
Com que encara som a l’advent, el tríptic de Stefan Lochner que representa l’adoració dels Reis estava tancat mostrant així sols els darreres de les seves ales que representen una Anunciació (suposo que del mateix autor). Després, al museu Wallraf-Richartz, ens varem poder delectar en directe amb la seva famosa Verge del roser.
Malgrat el dia, fred i plujós, com quasi bé tots els que tindrem aquest dies, pugem els més de cinc-cents escalons d’una de les torres del imponent edifici neogòtic.
Dos museus. El Ludwig, a tocar mateix la catedral, d’art del segle XX i actual en un adequada instal·lació arquitectònica. Extensa mostra de Picasso, del surrealisme i dels expressionistes alemanys i bones mostres de fotografia. El que em va agradar més va ser veure en directe el quadre de Dalí “L’estació de Perpinyà”. És conegut que ell deia que aquest indret era el centre del món.
Dos museus. El Ludwig, a tocar mateix la catedral, d’art del segle XX i actual en un adequada instal·lació arquitectònica. Extensa mostra de Picasso, del surrealisme i dels expressionistes alemanys i bones mostres de fotografia. El que em va agradar més va ser veure en directe el quadre de Dalí “L’estació de Perpinyà”. És conegut que ell deia que aquest indret era el centre del món.
El segon, el Wallraf-Richartz és una gran joia. Comença amb una esplèndida col·lecció de tríptics religiosos dels segles XIV, XV i XVI i continua amb extraordinàries mostres puntuals de pintures del XVII, XVIII i XIX fins a tancar amb un Munch. Del tot recomanable, en un edifici nou i modern que presenta molt bé les obres exposades, amb el millor culet que he vist fins ara del rococó francès, el de la senyoreta Louise O’Murphy, d’en François Boucher, que en va fer un altra pràcticament igual que està a Munich.
El típic mercat nadalenc alemany amb les seves parades d’elements decoratius, pessebres, menjar a peu dret, llaminadures, cavallets i vi calent. Molta gent (era dissabte) i amb alguns ensurt enutjós tòpic fruit de la distracció en aglomeracions intenses.
Mataró, 13 de desembre.
Cañones o mantequilla.
Ara fa un any vaig fer una entrada sobre Paul A. Samuelson. Avui ens arriba la noticia de la seva mort als 94 anys.
En aquella nota vaig expressar els sentiments que tenia sobre aquest mestre de generacions d’economistes d’arreu del món. “Cañones o mantequilla” serà per sempre el punt de partença dels debats pressupostaris. Descansi en pau.
En aquella nota vaig expressar els sentiments que tenia sobre aquest mestre de generacions d’economistes d’arreu del món. “Cañones o mantequilla” serà per sempre el punt de partença dels debats pressupostaris. Descansi en pau.
Mataró, 14 de desembre.
12 de desembre, 2009
Tornem a errar-la.
En matèria fiscal sembla que en els darrers temps estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres. Canviem dues de negres per una de blanca i més endavant dues de blanques per una de negre, i així anem…
Les actuals societats riques modernes estan sotmeses a dos vectors de força en matèria fiscal. El primer és el qüestionament de la fiscalitat personal i progressiva amb l’excusa de l’extensió de les capes mitges amb escassa sensibilitat social (desclassament per baix o per dalt) i la tendència a l’augment de la imposició indirecta, l’IVA, els impostos especials,… El segon vector l’ha proporcionat el dilatat període de bonança econòmica que hem travessat que ha permès obtenir quantiosos recursos a l’Hisenda Pública i que ha comportat el miratge de que era possible finançar indefinidament les demandes quasi il·limitades de despesa pública.
Aquí, a Espanya, en els darrers temps, moltes vegades amb l’excusa armonitzadora amb els països del nostre entorn, s’ha suprimit l’impost sobre el patrimoni (error); s’ha establert una doble escala tributaria entre les rendes del treball, progressiva, i les del capital, reduïda i proporcional; s’ha reduït l’impost de societats en cinc punts i per les pimes ara hi ha la possibilitat de deu; moltes CCAA estableixen reduccions, quan no supressions, d’impostos cedits, especialment en el de successions (i desprès es queixen de falta de recursos!). Alhora, ara, hi ha la proposta d’augmentar lleugerament per l’any que ve l’IVA, tot mantenint les demandes de que tals o quals tipus productes tinguin un IVA millor (més baix s’entén).
Però no per això s’han fet propostes de reducció de les prestacions públiques. La deducció dels 400,-€ lineal en l’impost de la renda establerta l’any passat va ser molt criticada en el seu moment, però ara la seva supressió també ha aixecat crítiques i s’ha acabat mantenint en part. Es va establir l’ajut dels 2.500,-€ per naixement, també criticat però que ara ningú proposa retirar. Reforma de les finances autonòmiques, fons d’inversió local de 13.000 milions d’euros en dos anys,... Les demandes de despesa a les Administracions Públiques, a tots els seus nivells, fan pensar que per a molts l’Estat és la bota de Sant Ferriol.
Ara per ara, per l’any 2010, la relació ingressos/ despeses en els pressupostos de l’Administració central és de 2 a 3. És a dir, el dèficit serà un terç de la despesa. Quasi bé res!
Aquests dies a Catalunya estem veiem un acte més d’aquest desori fiscal. La reforma del impost de successions. L’amic Martí Carnicer intenta explicar-ho. Reformar per preservar, diu. Estava al pacte del Govern d’Entesa. Ens hem d’acostar a Europa. No hem de ser dogmàtics. D’acord, Martí, però us esteu passant molt de frenada, més de tres pobles com es diu ara (més exactament, més de tres ciutats metropolitanes). Home, 500.000,-€ sense tributar gens és excessiu, molt excessiu! No em sembla correcte, gens correcte. No hi estic d’acord! En la línia d’enterbolir el conjunt de la fiscalitat que caracteritza els temps que corren és una nova victòria d’aquells que volen un estat feble en defensa dels seus interessos que no són precisament els de la redistribució de la renda i la riquesa. Redistribució necessària per permetre una millora per l’igualtat de les oportunitats de tots els ciutadans/es. Ho sento, sóc un clàssic.
De seguir per aquest camí, el també amic i company Antoni Castells quan torni a la seva càtedra d’Hisenda Pública a la Universitat enlloc d’explicar als seus alumnes les teories hisendístiques tradicionals haurà d’explicar les accions fiscals post-modernes (que són molt antigues, com el Domund) com la Marató de TV3. Són els temps que corren. Són els temps que deixem córrer.
Les actuals societats riques modernes estan sotmeses a dos vectors de força en matèria fiscal. El primer és el qüestionament de la fiscalitat personal i progressiva amb l’excusa de l’extensió de les capes mitges amb escassa sensibilitat social (desclassament per baix o per dalt) i la tendència a l’augment de la imposició indirecta, l’IVA, els impostos especials,… El segon vector l’ha proporcionat el dilatat període de bonança econòmica que hem travessat que ha permès obtenir quantiosos recursos a l’Hisenda Pública i que ha comportat el miratge de que era possible finançar indefinidament les demandes quasi il·limitades de despesa pública.
Aquí, a Espanya, en els darrers temps, moltes vegades amb l’excusa armonitzadora amb els països del nostre entorn, s’ha suprimit l’impost sobre el patrimoni (error); s’ha establert una doble escala tributaria entre les rendes del treball, progressiva, i les del capital, reduïda i proporcional; s’ha reduït l’impost de societats en cinc punts i per les pimes ara hi ha la possibilitat de deu; moltes CCAA estableixen reduccions, quan no supressions, d’impostos cedits, especialment en el de successions (i desprès es queixen de falta de recursos!). Alhora, ara, hi ha la proposta d’augmentar lleugerament per l’any que ve l’IVA, tot mantenint les demandes de que tals o quals tipus productes tinguin un IVA millor (més baix s’entén).
Però no per això s’han fet propostes de reducció de les prestacions públiques. La deducció dels 400,-€ lineal en l’impost de la renda establerta l’any passat va ser molt criticada en el seu moment, però ara la seva supressió també ha aixecat crítiques i s’ha acabat mantenint en part. Es va establir l’ajut dels 2.500,-€ per naixement, també criticat però que ara ningú proposa retirar. Reforma de les finances autonòmiques, fons d’inversió local de 13.000 milions d’euros en dos anys,... Les demandes de despesa a les Administracions Públiques, a tots els seus nivells, fan pensar que per a molts l’Estat és la bota de Sant Ferriol.
Ara per ara, per l’any 2010, la relació ingressos/ despeses en els pressupostos de l’Administració central és de 2 a 3. És a dir, el dèficit serà un terç de la despesa. Quasi bé res!
Aquests dies a Catalunya estem veiem un acte més d’aquest desori fiscal. La reforma del impost de successions. L’amic Martí Carnicer intenta explicar-ho. Reformar per preservar, diu. Estava al pacte del Govern d’Entesa. Ens hem d’acostar a Europa. No hem de ser dogmàtics. D’acord, Martí, però us esteu passant molt de frenada, més de tres pobles com es diu ara (més exactament, més de tres ciutats metropolitanes). Home, 500.000,-€ sense tributar gens és excessiu, molt excessiu! No em sembla correcte, gens correcte. No hi estic d’acord! En la línia d’enterbolir el conjunt de la fiscalitat que caracteritza els temps que corren és una nova victòria d’aquells que volen un estat feble en defensa dels seus interessos que no són precisament els de la redistribució de la renda i la riquesa. Redistribució necessària per permetre una millora per l’igualtat de les oportunitats de tots els ciutadans/es. Ho sento, sóc un clàssic.
De seguir per aquest camí, el també amic i company Antoni Castells quan torni a la seva càtedra d’Hisenda Pública a la Universitat enlloc d’explicar als seus alumnes les teories hisendístiques tradicionals haurà d’explicar les accions fiscals post-modernes (que són molt antigues, com el Domund) com la Marató de TV3. Són els temps que corren. Són els temps que deixem córrer.
(Diego Rivera, La noche de los pobres.)
Madrid, 10 de desembre.
11 de desembre, 2009
Solé Tura en el record.
Aquests dies s’ha mort en Jordi Solé Tura. No en sé la raó, sempre l’havíem conegut amb els dos cognoms. No és gaire habitual.En el meu record quedaran moltes coses d’ell en el camí polític compartit en una part de la seva vida. N’explica una: eleccions municipals del 1991. En Solé, llavors Ministre de Cultura, va ajudar-nos a la campanya del Maresme en alguns actes a varis pobles un cap de setmana.
Havia de presentar a la que era la nostra candidata llavors de Cabrils. Crec recordar que es deia Maria García (va desaparèixer desprès de la vida orgànica i mai més n’he sabut res. Coses de les candidatures als pobles). Evidentment l’anunci de la presència d’un Ministre en un acte públic a la localitat va aixecar molta expectació. No crec pas que mai hi hagués anat cap de Ministre a Cabrils i probablement no en tornaran a veure cap d’altre. La sala de La Fàbrica estava plena de gom a gom, però per culpa de la marxa dels actes anteriors d’aquella atapeïda tarda la seva arribada es va endarrerir força. La resta dels que havíem d’intervenir en la presentació varem haver de començar sense ell i a mesura que augmentava el retràs haguérem d’improvisar allargant-nos per entretenir el personal.
Sempre recordaré l’explicació que vaig fer de les visions politiques que a grans trets es donen a les societats entre conservadors, liberals, progressistes i radicals que vaig anar desgranant tal com si fos una classe de dret polític davant d’un auditori que no sé si estava gaire pel que els deia.
En tot cas, crec que en Solé Tura, com a professor de Dret polític, hauria valorat positivament el meu esforç tota vegada que molts dels rudiments de Ciència Política que tinc els vaig aprendre de la seva mà ja que algun dels seus llibres m’han acompanyat.
L’Albert, el seu fill, li va fer un encertat homenatge.
En el record, gràcies per tot el que vas fer, Jordi.
Madrid, 10 de desembre.
04 de desembre, 2009
Esbarjo.
Bon acudit de Forges a El País d’ahir.Quatre dies al cor d’Europa (Frankfurt i Colònia ens esperen). Fred, museus, esglésies i catedrals, mercats, salsitxes i riesling (o cervesa). Esbarjo, coneixement i cultura.
Mataró, 4 de desembre.
02 de desembre, 2009
La fi de la Caixa de Mataró.
L’idea de Josep García Oliver s’ha perllongat durant 146 anys. Ara, s’acaba. Els temps. De la Caixa d’estalvis de Mataró, a la Caixa Laietana, a la Caixa… vés a saber.
Sí, ja no és el temps de la industrialització i la necessitat de protecció social de la nova classe proletària. La reforma Fuentes Quintana, als començaments de la represa democràtica, va obrir nous espais econòmics a les caixes d’estalvis. Noves perspectives amb el repte d’intentar mantenir l’idea originaria als nous temps.
Les caixes d’estalvi no són, no haurien de ser, bancs i crec que no han sabut, o pogut, trobar el seu paper en un sistema financer cada cop més complex i sofisticat. Al menys el paper d’acord amb els seus orígens, encara que no sé pas si era possible.
Poc debat públic hi ha hagut sobre això, malgrat sembli el contrari. Ni polític ni social. Què s’hauria d’haver fet? Endinsats en la jungla financera, com s’ha demostrat que ha esdevingut aquest sector, no hi hagut més remei que patir-ne les conseqüències.
La situació actual del món financer sembla que porta al final del recorregut per moltes caixes d’estalvis, entre elles la nostra, la Laietana de Mataró. El compte de resultats mana, amb la reducció dels marges per atendre les necessitats de funcionament i el manteniment de l’obra social. La capitalització sols amb recursos propis dóna per al que dóna en aquest tipus d’entitats. La caiguda del inflat mercat immobiliari debilita molt aquesta aposta de risc en la que va caure molta gent, no sols les Caixes. I el regulador, el Banc d’Espanya, s’imposa.
S’ha discutit, o parlat, molt de la politització de les Caixes amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (abans, en la dictadura, no n’hi havia de política!). També s’ha explicat molt la diferència catalana en aquesta crítica. No s’ha dit gaire bé res del escàs lligam que han acabat tenint les nostres caixes amb el escanyolit teixit social de les nostres col·lectivitats. Sí, no estaven controlades políticament, crec que això ha estat evident. No estaven controlades. No estaven controlades socialment per ningú, encara que formalment per ho eren per entelèquies. Sols estaven controlades pels seus directius. La tecnocràcia pura, amb els seus propis interessos. Ara s’ha vist que el rei estava despullat. No ens havíem atrevit a dir-ho.
En mig del terrabastall financer d’abast mundial, que no deixa a cap dels seus agents fora, no hi ha agafador social. Les Caixes no tenen agafador social per, com a mínim, discutir què passa i quines sortides són o no possibles.
Quina ha estat la reacció del cos social, de la famosa societat civil, en el que passa a les Caixes d’estalvi? Llevat d’algunes tímides veus que en alguns indrets, no pas a casa, sols han pogut expressar la seva impotència, res de res. Trista constatació del que realment som.
Vaig poder estudiar, tenir “carrera”, gràcies a ser becat per la Caixa d’estalvis de Mataró, a casa eren treballadors. De segon de batxillerat a segon de carrera, quan vaig renunciar a continuar sent becari per començar a treballar de la mà de l’ Ernest Lluch. Sóc, en part, fruit dels objectius socials que es varen proposar els fundadors i mantenidors de la Caixa de Mataró, la caixa de la meva ciutat. Moltes gràcies.
Sí, ja no és el temps de la industrialització i la necessitat de protecció social de la nova classe proletària. La reforma Fuentes Quintana, als començaments de la represa democràtica, va obrir nous espais econòmics a les caixes d’estalvis. Noves perspectives amb el repte d’intentar mantenir l’idea originaria als nous temps.
Les caixes d’estalvi no són, no haurien de ser, bancs i crec que no han sabut, o pogut, trobar el seu paper en un sistema financer cada cop més complex i sofisticat. Al menys el paper d’acord amb els seus orígens, encara que no sé pas si era possible.
Poc debat públic hi ha hagut sobre això, malgrat sembli el contrari. Ni polític ni social. Què s’hauria d’haver fet? Endinsats en la jungla financera, com s’ha demostrat que ha esdevingut aquest sector, no hi hagut més remei que patir-ne les conseqüències.
La situació actual del món financer sembla que porta al final del recorregut per moltes caixes d’estalvis, entre elles la nostra, la Laietana de Mataró. El compte de resultats mana, amb la reducció dels marges per atendre les necessitats de funcionament i el manteniment de l’obra social. La capitalització sols amb recursos propis dóna per al que dóna en aquest tipus d’entitats. La caiguda del inflat mercat immobiliari debilita molt aquesta aposta de risc en la que va caure molta gent, no sols les Caixes. I el regulador, el Banc d’Espanya, s’imposa.
S’ha discutit, o parlat, molt de la politització de les Caixes amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (abans, en la dictadura, no n’hi havia de política!). També s’ha explicat molt la diferència catalana en aquesta crítica. No s’ha dit gaire bé res del escàs lligam que han acabat tenint les nostres caixes amb el escanyolit teixit social de les nostres col·lectivitats. Sí, no estaven controlades políticament, crec que això ha estat evident. No estaven controlades. No estaven controlades socialment per ningú, encara que formalment per ho eren per entelèquies. Sols estaven controlades pels seus directius. La tecnocràcia pura, amb els seus propis interessos. Ara s’ha vist que el rei estava despullat. No ens havíem atrevit a dir-ho.
En mig del terrabastall financer d’abast mundial, que no deixa a cap dels seus agents fora, no hi ha agafador social. Les Caixes no tenen agafador social per, com a mínim, discutir què passa i quines sortides són o no possibles.
Quina ha estat la reacció del cos social, de la famosa societat civil, en el que passa a les Caixes d’estalvi? Llevat d’algunes tímides veus que en alguns indrets, no pas a casa, sols han pogut expressar la seva impotència, res de res. Trista constatació del que realment som.
Vaig poder estudiar, tenir “carrera”, gràcies a ser becat per la Caixa d’estalvis de Mataró, a casa eren treballadors. De segon de batxillerat a segon de carrera, quan vaig renunciar a continuar sent becari per començar a treballar de la mà de l’ Ernest Lluch. Sóc, en part, fruit dels objectius socials que es varen proposar els fundadors i mantenidors de la Caixa de Mataró, la caixa de la meva ciutat. Moltes gràcies.
Com a anècdota. Algun dia caldrà explicar el conflicte entre els logos de la Caixa Laietana i del P.S.O.E. a la represa de la democràcia, ja fa més de 30 anys.
Madrid, 2 de desembre.
01 de desembre, 2009
Pel rigor i la serietat.
La desaforada maquinaria mediàtica sembla que ha jugar una mala passada a un pobre ciutadà estigmatitzant-lo a partir d’actuacions, sembla també, molt poc rigoroses dels serveis sanitaris i policials.Cal ser curos amb el que diuen els mitjans. Cal saber llegir i escoltar.
Es produeix un fet que sembla, o pot semblar, ressenyable per cridaner, morbós, espectacular, extravagant, reprovable o condemnable, i amb el seu pretès coneixement, sense gaire més comprovació, sols amb el seu anunci, es desferma un allau de declaracions i manifestacions de tota mena de gent que creu que s’ha de posicionar sobre el fet: opinadors, tertulians, càrrecs públics, intel·lectuals i artistes,..., tot el món polític i mediàtic es posa en marxa quasi obligatòriament, a cop calent, sense reflexió i, el que és pitjor, sense contrastació.
No és políticament correcte abstenir-se prudentment, callar i esperar tenir un millor coneixement contrastat. A una pregunta feta quasi bé a traïció, inesperadament o insospitadament, s’ha de contestar indefectiblement. Tothom ha de tenir opinió sobre tot, en sàpiga i estigui informat, o no. Sols faltaria que la gent (especialment sí és un càrrec públic) manifestés que no vol opinar per desconeixement o prudència! Es trencaria la possibilitat d’omplir hores i hores, i pàgines i pàgines, d’informació i transparència! Tots els que viuen d’omplir-se la boca i d’escriure d’aquests principis, d’haver muntat la seva vida personal i professional sobre ells, d’haver fet, alguns, d’aquest principis el seu “negoci” es quedarien sense els beneficis que els proporciona.
Transparència i informació pública, sí. Però amb rigor i no amb frivolitat i lleugeresa. La vida col·lectiva i la democràcia de veritat, no manipulada, ens ho agrairien.
Madrid, 1 de desembre.
28 de novembre, 2009
The Economist.
Llegeixo que "The Economist” fa un article dient que Espanya és el nou malalt d’Europa. Trobo l’afirmació molt cridanera. Les explicacions que faig sobre la situació i les perspectives de l’economia espanyola no són tant derrotistes. Certament, hi ha posicionaments i perspectives diferents (la meva, evident; la d’ells, crec que també evident, com diré al final d’aquesta entrada).
No es tracta de tornar a repetir aquí els quadres de l’evolució del P.I.B. publicats trimestralment per l’I.N.E. que demostren que l’economia espanyola fins ara ha anat millor que el conjunt europeu. Ni el quadre que publica mensualment el Ministeri de Treball que mostra el creixement brutal de l’atur. Tampoc es tracta de repetir l’explicació que vaig fer no fa pas gaire sobre les circumstàncies demogràfiques espanyoles que crec que són la mare dels ous. El 41,64% de creixement de la població activa en els últims 12 anys front al 8,12% del Regne Unit en el mateix període (cinc vegades més!)
El propi article de “The Economist” publica un quadre síntesis.
No es tracta de tornar a repetir aquí els quadres de l’evolució del P.I.B. publicats trimestralment per l’I.N.E. que demostren que l’economia espanyola fins ara ha anat millor que el conjunt europeu. Ni el quadre que publica mensualment el Ministeri de Treball que mostra el creixement brutal de l’atur. Tampoc es tracta de repetir l’explicació que vaig fer no fa pas gaire sobre les circumstàncies demogràfiques espanyoles que crec que són la mare dels ous. El 41,64% de creixement de la població activa en els últims 12 anys front al 8,12% del Regne Unit en el mateix període (cinc vegades més!)
El propi article de “The Economist” publica un quadre síntesis.
No els fa veure res que el creixement del P.I.B. que ells publiquen és superior (o el decreixement inferior) en els últims cinc anys a la mitja europea? No els diu res que no n’hi ha per tant en el creixement diferent previst per l’any que ve, dècimes amunt, dècimes avall, d’Espanya i del conjunt de la U.E.? Que la situació no és gaire, per no dir gens, diferent a tots els països europeus? Que el problema és molt general i profund i d’abast mundial? De què senyalar, i estigmatitzar, les escasses diferències?
Certament, el tema diferencial, i escruixidor, és la taxa d’atur que és en el nostre cas el doble que la mitja europea. Aquesta diferència em porta a creure que l’acció política no s’ha de centrar sols en l’economia, en la que es podrà fer molt poc per retornar a creixements com els que experimentarem anys enrere (sí és que, a més, són convenients), sinó que l’actuació política principal s’ha de centrar en què fem amb la gent que tenim (d'aqui i de fora) que voldria treballar i no trobarà feina en molt temps.
I aquí hi ha la gran diferència, segurament, entre la visió liberal (europea) de “The Economist” i la visió d’un modest socialdemòcrata català com jo. Ells sols veuen l’exèrcit industrial de reserva (labour force, ¡toma ya!) que hauria de pressionar a la baixa el cost del factor treball. Jo hi veig persones que s’han d’atendre pel conjunt que continua actiu sense menystenir els drets assolits que té aquest conjunt.
Evident conflicte d’interessos. Retall dels costos laborals i dels guanys de protecció social front a increment de les aportacions tributaries col·lectives. La despesa del pobres front els ingressos dels rics. Fem nosaltres també una mica de demagògia, recony, que la dreta no para! Perquè en el fons el que es tracta és d’això dels conservadors (de conservar) contra els progressistes (de progressar). De la dreta contra l’esquerra.
Mataró, 28 de novembre.
26 de novembre, 2009
Davant el darrer obstacle.
Ja fa un temps que estem acampats al peu del darrer obstacle que artificialment ens han col·locat per acabar el recorregut de la revisió de l’Estatut. Estem esperant que el Tribunal Constitucional resolgui el recurs que va presentar el Partit Popular. Les darreres noticies no pinten bé, gens bé. Hi ha inquietud a la societat, a les institucions i a la majoria de les forces polítiques de Catalunya.
El President Montilla acaba de fer una mesurada declaració sobre el tema. En el seu paper institucional, però també en el seu paper representatiu.
Estem, deia abans, al peu del darrer obstacle. Sí, una mica cansats ja. Més que cansats, avorrits. Mirem, recelosos, als que tenen la clau per salvar l’obstacle.
Entre els acampats, en el seu neguit, alguns ja estan desempolsegant vells trabucs, calçant-se les espardenyes (o les xiruques) per saltar per sobre del obstacle i intentar aconseguir superar-lo per les “braves”. El recorregut d’aquesta resposta és previsible: Frustració, desencís, mala sang, tensió, i esperem que no comporti trencadissa com en altres moments de la nostra història (els anys 30).
Altres dels acampats, també neguitosos, tant per l’obstacle com per possibles respostes com les que acabo d’apuntar, comencen a albirar amb resignació un solitari i llarg camí, lluny altra vegada de la Terra Promesa, condemnats pels déus. Caldrà aprovisionar-se d’aigua i de paciència, molta paciència. Estaran molt sols.
Per últim, potser alguns dels acampats, grans (o vells), pensaran que ja han caminat prou i que ja no tenen ganes d’anar a trescar per esquives muntanyes o caminar esgotats per llunyans deserts pedregosos, Ho deixaran, se’n aniran a casa a veure i viure.
Si aquest acaba sent el panorama resultant alguns en seran els responsables. Sobre ells caurà tot el pes de la història. Com en altres vegades.
Cal tornar a Salvador Espriu:
...recorda sempre això Sepharat,
fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles dels teus fills.
Cant XLVI de “La pell de brau”
Madrid, 24-26 de novembre.
23 de novembre, 2009
Projecte Europa
Ara fa poc més d’un any vaig fer una entrada comentant el debat sobre la presència espanyola a la cimera del G-20. Crec que algú d’aquests que va resseguint el que escric al blog va destacar i escampar, penso que malèvolament, la meva crítica sense explicar el que pretenia dir, agafant sols els qualificatius. Res, problemes d’opinar tot tenint un càrrec públic partidari. Si no fos per això ningú faria cabal del que penso i dic.
Ahir vaig llegir l’ample reportatge que El País- Domingo va dedicar a Felipe González sobre Europa. Alguna de les coses que diu estan en sintonia amb el que jo pretenia dir llavors:
“La verdad es que compartimos un espacio público: Europa es un espacio público compartido. Nos cuesta aceptar que un espacio público que se comparte es algo más que la pura suma de intereses de cada uno de los Estados nacionales.”
“Europa es un buen laboratorio para experimentar políticas alternativas, de un uso distinto del poder, de una primacía del derecho, de unas relaciones internacionales que se basen en la diplomacia... Pero no estamos en condiciones de corresponsabilizarnos como Unión, que sería uno de los resultados para hacer esto.”
“Si estuviéramos trabajando por tener una voz única en el Consejo de Seguridad, a lo mejor avanzaríamos un poco más. Cuando se reúnen los bancos centrales no estamos representados por el Banco Central Europeo, está el Banco Central Europeo y todos los bancos centrales de la zona euro. Y así, suma y sigue.”
“Todo esto se justifica diciendo: "La opinión pública de mi país no aceptaría una solución de esta naturaleza". Lo curioso es que pasa lo contrario. Los ciudadanos europeos, en los estudios cualitativos, dicen: "Lo lógico es que Europa hable con una sola voz, en el G-20, en política exterior, en política monetaria...". Dicen lo contrario. Pero los líderes dicen que los ciudadanos nunca lo aceptarían. Ésta es la paradoja.”
Bé, ara ho diu, o ho torna a dir, el President del Grup de Reflexió sobre el futur d’Europa.
Mataró, 23 de novembre
Ahir vaig llegir l’ample reportatge que El País- Domingo va dedicar a Felipe González sobre Europa. Alguna de les coses que diu estan en sintonia amb el que jo pretenia dir llavors:
“La verdad es que compartimos un espacio público: Europa es un espacio público compartido. Nos cuesta aceptar que un espacio público que se comparte es algo más que la pura suma de intereses de cada uno de los Estados nacionales.”“Europa es un buen laboratorio para experimentar políticas alternativas, de un uso distinto del poder, de una primacía del derecho, de unas relaciones internacionales que se basen en la diplomacia... Pero no estamos en condiciones de corresponsabilizarnos como Unión, que sería uno de los resultados para hacer esto.”
“Si estuviéramos trabajando por tener una voz única en el Consejo de Seguridad, a lo mejor avanzaríamos un poco más. Cuando se reúnen los bancos centrales no estamos representados por el Banco Central Europeo, está el Banco Central Europeo y todos los bancos centrales de la zona euro. Y así, suma y sigue.”
“Todo esto se justifica diciendo: "La opinión pública de mi país no aceptaría una solución de esta naturaleza". Lo curioso es que pasa lo contrario. Los ciudadanos europeos, en los estudios cualitativos, dicen: "Lo lógico es que Europa hable con una sola voz, en el G-20, en política exterior, en política monetaria...". Dicen lo contrario. Pero los líderes dicen que los ciudadanos nunca lo aceptarían. Ésta es la paradoja.”
Bé, ara ho diu, o ho torna a dir, el President del Grup de Reflexió sobre el futur d’Europa.
Mataró, 23 de novembre
22 de novembre, 2009
Amb el lliri a la mà.
No amb un lliri, sinó amb un cabàs de lliris. La meva “racionalitat” m’ha tornat a jugar una mala passada deixant-me fora del joc, sense participar-hi.
Mai he parat gaire atenció personal, ni m’he implicat gens, en la tramitació de les esmenes parcials als Pressupostos Generals de l’Estat. Se’n presenten moltes, en els darrers anys més de quatre mil per part de tots els grups parlamentaris. La cosa no té gaire sentit, a la meva manera de veure aquest tràmit. Primer es vota si els Pressupostos són acceptats en la seva integritat i si aquest tràmit s’assoleix es continua amb el de les esmenes parcials. Des de un punt de vista lògic haurien de ser esmenes més o menys substancials que corregissin alguns aspectes del que ha estat globalment aprovat. Doncs no. És el gran “moment” dels diputats/es de circumscripció per demanar coses molt concretes i especifiques que fan referència al seu territori. Sí, allò que s’explica en forma de caricatura de la demanda d’un pont per una determinada localitat.
-“Però si allà no passa cap riu!”
-“Sí, és cert, però si aconseguim el pont ja demanarem el riu l’any que ve”.
Així, el segon debat del pressupost deriva no cap a partides genèriques d’àmbit general que desprès a través de les convocatòries públiques i obertes corresponents ja es distribuiran, sinó que és una lluita per col·locar “pintades” al pressupost actuacions concretes localistes, propostes de “campanar” que moltes vegades desprès són d’impossible realització. L’abaixador de Premià, no, Sr. Sánchez Llibre?
Té explicació històrica, la dels diputats de circumscripció en els temps que aquestes eren reduïdes, de partit judicial quasi bé, i té explicació actual en la dinàmica de les relacions de la premsa local i els polítics (els aconseguidors tenen més rellevància), i d’aquests amb les seves organitzacions (els aconseguidors tenen més predicament). Als mitjans locals no els interessen els gran temes (ja els tracten els grans d’abast estatal), no veuen, o no volen anar, més enllà del campanar. Per això el primer que pregunten en una roda de premsa de capital de província i àdhuc més avall és: “Que hi ha per tal o qual localitat d’aquí?”
Res, ja pots explicar que la política de pensions, de protecció social, de grans infraestructures, d’adequació de la justícia i els seus instruments normatius també els afecten (als seus veïns) tant o més que a la totalitat del país segons els indrets, res, no hi ha res a fer. Per això els diputats/es, començant pels dels grup que recolza al Govern (el que sigui en cada moment), en aquest tràmit en comptes de ressaltar les polítiques generals malden per aconseguir una engruna del pastís pressupostari per endur-se’n cap a casa seva. A vegades ni a engrunes arriben.
El Govern, davant aquest allau de esmenes parcials localistes, opta per establir una bossa d’un import marginal que li permeti acontentar amb un grapadet d’esmenes alguns grups parlamentaris, que li han donat o li poden donar recolzament en aquest o en altres tràmits parlamentaris. El procediment es fa en base de esmenes transaccionals signades conjuntament entre ambdós grups, esmenes que evidentment passen sense dificultat i són aprovades. També alguna vegada es produeix la sorpresa que se’n colen algunes sense recolzament del grup parlamentari governamental, però són rares i escasses les vagades que això passa.
Mecanisme diabòlic, ja que el Govern, a través del seu grup parlamentari, no discuteix gens ni mica el que li proposen. És el moment propici dels grups que pacten, que per regla general aprofiten per derivar escandalosament cap al seus interessos més partidistes des d’un punt de vista territorial si no ho fan cap a interessos purament personals (des d’un punt de vista polític) del negociadors.
Mecanisme diabòlic ja que a continuació, els que han aconseguit alguna engruna, no perden el temps en presentar-se davant la seva opinió pública dient que han aconseguit això o allò en benefici dels seus conciutadants/es forçant la voluntat del Govern que no ho tenia en compte. Més diabòlic encara és el fet que moltes vegades aquests grups i els seus diputats han votat en contra de la totalitat del Pressupost i fins i tot en la votació parcial de les seccions que inclouen les esmenes que ells han lluitat per introduir.
La senadora Candini, de CiU, és un “as” en aquest aspecte. Primer publicita que introduirà esmenes, sense explicar el tràmit en que ella, millor dit, els seus correligionaris, votaran en contra a la totalitat del pressupost. Desprès en la negociació que fan els seus aconsegueix que li col·loquin un parell o tres de temes conjuntament amb el grup socialista, és a dir amb nosaltres, i a continuació es llença a explicar a la seva localitat que és gràcies a ella que algunes actuacions o subvencions s’han aconseguit. En part té raó, però amaga moltes coses adverses per ella, entre d’altres que si fos pel seu vot global no hi hauria pressupost ja que no s’hauria aprovat res de res.
Una de les d’enguany mereix figurar en els anals de la ciència política, apartat negociació pressupostaria esbojarrada. Ha aconseguit col·locar una partida específica de 50.000,-€ per subvencionar la celebració del 75è aniversari de la colla gegantera de Calella! Si mai algú estudia a fons els pressupostos pel 2010 es trobarà aquesta partida. Res de considerar per què ha de servir el pressupost de l’Administració Central de l’Estat, de quines coses ha de preocupar-se. Vinga! Peix al cove! I a vendre, que és del que es tracta.
Com es pot veure, pura racionalitat. No obstant, la setmana que ve aniré a explicar als companys de Calella, com estic fent a d'altres llocs, tot el Pressupost i la situació econòmica actual amb el risc que em retreguin que no he aconseguit, com d’altres, res per la seva localitat. Política front a política. Diferències entre uns i altres.
Mataró, 22 de novembre.
-“Però si allà no passa cap riu!”
-“Sí, és cert, però si aconseguim el pont ja demanarem el riu l’any que ve”.
Així, el segon debat del pressupost deriva no cap a partides genèriques d’àmbit general que desprès a través de les convocatòries públiques i obertes corresponents ja es distribuiran, sinó que és una lluita per col·locar “pintades” al pressupost actuacions concretes localistes, propostes de “campanar” que moltes vegades desprès són d’impossible realització. L’abaixador de Premià, no, Sr. Sánchez Llibre?
Té explicació històrica, la dels diputats de circumscripció en els temps que aquestes eren reduïdes, de partit judicial quasi bé, i té explicació actual en la dinàmica de les relacions de la premsa local i els polítics (els aconseguidors tenen més rellevància), i d’aquests amb les seves organitzacions (els aconseguidors tenen més predicament). Als mitjans locals no els interessen els gran temes (ja els tracten els grans d’abast estatal), no veuen, o no volen anar, més enllà del campanar. Per això el primer que pregunten en una roda de premsa de capital de província i àdhuc més avall és: “Que hi ha per tal o qual localitat d’aquí?”
Res, ja pots explicar que la política de pensions, de protecció social, de grans infraestructures, d’adequació de la justícia i els seus instruments normatius també els afecten (als seus veïns) tant o més que a la totalitat del país segons els indrets, res, no hi ha res a fer. Per això els diputats/es, començant pels dels grup que recolza al Govern (el que sigui en cada moment), en aquest tràmit en comptes de ressaltar les polítiques generals malden per aconseguir una engruna del pastís pressupostari per endur-se’n cap a casa seva. A vegades ni a engrunes arriben.
El Govern, davant aquest allau de esmenes parcials localistes, opta per establir una bossa d’un import marginal que li permeti acontentar amb un grapadet d’esmenes alguns grups parlamentaris, que li han donat o li poden donar recolzament en aquest o en altres tràmits parlamentaris. El procediment es fa en base de esmenes transaccionals signades conjuntament entre ambdós grups, esmenes que evidentment passen sense dificultat i són aprovades. També alguna vegada es produeix la sorpresa que se’n colen algunes sense recolzament del grup parlamentari governamental, però són rares i escasses les vagades que això passa.
Mecanisme diabòlic, ja que el Govern, a través del seu grup parlamentari, no discuteix gens ni mica el que li proposen. És el moment propici dels grups que pacten, que per regla general aprofiten per derivar escandalosament cap al seus interessos més partidistes des d’un punt de vista territorial si no ho fan cap a interessos purament personals (des d’un punt de vista polític) del negociadors.
Mecanisme diabòlic ja que a continuació, els que han aconseguit alguna engruna, no perden el temps en presentar-se davant la seva opinió pública dient que han aconseguit això o allò en benefici dels seus conciutadants/es forçant la voluntat del Govern que no ho tenia en compte. Més diabòlic encara és el fet que moltes vegades aquests grups i els seus diputats han votat en contra de la totalitat del Pressupost i fins i tot en la votació parcial de les seccions que inclouen les esmenes que ells han lluitat per introduir.
La senadora Candini, de CiU, és un “as” en aquest aspecte. Primer publicita que introduirà esmenes, sense explicar el tràmit en que ella, millor dit, els seus correligionaris, votaran en contra a la totalitat del pressupost. Desprès en la negociació que fan els seus aconsegueix que li col·loquin un parell o tres de temes conjuntament amb el grup socialista, és a dir amb nosaltres, i a continuació es llença a explicar a la seva localitat que és gràcies a ella que algunes actuacions o subvencions s’han aconseguit. En part té raó, però amaga moltes coses adverses per ella, entre d’altres que si fos pel seu vot global no hi hauria pressupost ja que no s’hauria aprovat res de res.
Una de les d’enguany mereix figurar en els anals de la ciència política, apartat negociació pressupostaria esbojarrada. Ha aconseguit col·locar una partida específica de 50.000,-€ per subvencionar la celebració del 75è aniversari de la colla gegantera de Calella! Si mai algú estudia a fons els pressupostos pel 2010 es trobarà aquesta partida. Res de considerar per què ha de servir el pressupost de l’Administració Central de l’Estat, de quines coses ha de preocupar-se. Vinga! Peix al cove! I a vendre, que és del que es tracta.
Com es pot veure, pura racionalitat. No obstant, la setmana que ve aniré a explicar als companys de Calella, com estic fent a d'altres llocs, tot el Pressupost i la situació econòmica actual amb el risc que em retreguin que no he aconseguit, com d’altres, res per la seva localitat. Política front a política. Diferències entre uns i altres.
Mataró, 22 de novembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
