Sobre l'immobiliari.

Llegeixo algunes opinions que parlen de que l’Estat s’hauria de fer càrrec del desmesurat estoc d’habitatges acabats que no troben comprador. Tot un “pufo”, molts milers d’unitats.

Continua amagant-se, o no es vol veure, una de les claus del problema del habitatge: el cost (o millor, el preu que n’han volgut fer pagar) del sòl edificable. El cost de la construcció: els paletes, els guixaires, els instal·ladors, els fusters, els pintors, els proveïdors de ciment, totxanes, rajoles, material sanitari s’han guanyat la vida per què han tingut molta feina, però el seu cost s’ha mantingut, no ha augmentat gaire, per unitat produïda. La clau del cost dels habitatges, a més dels beneficis que s’han volgut fer, és el desorbitat preu del sòl que només és determinat per una cosa tan etèria com les expectatives. Pura especulació.

La reconducció del mercat de l’habitatge ha de passar imperiosament per ajustar molt els preus a la baixa i l’assumpció de les pèrdues corresponents. Pèrdues, que no és el mateix que deixar de materialitzar guanys, perquè ara funcionarà allò de “tonto el último”. Els guanys els van fer els que varen vendre el sòl a promotors àvids de negoci. Avui, aquests darrers i els que els varen finançar s’estiren els cabells amb el que tenen entre les mans que no val, o no els volen donar, el què pensaven, mentre que els altres, espavilats, es refocil·len de la jugada al sol del Carib.

L’Estat, amb diners públics, ha de comprar aquests estoc d’habitatges no venuts? A quin preu? Qui en traurà guanys i pèrdues d’una operació semblant? Socialització de pèrdues? Els guanys per continuar comprant i pagant jugadors de futbol?

No. Cal que els que estan “enganxats” carreguin amb les pèrdues. El seu patrimoni de paper és de paper mullat, dolent. Els finançadors, bancs i caixes, han d’apuntar les pèrdues tal com abans havien anotat els guanys i havien jugat amb les plusvàlues possibles.

Si cal salvar el sistema financer es pot fer recapitalitzant-lo amb diner públic contra, evidentment, propietat.

O, és que no són aquestes les regles del sistema capitalista? Au, doncs, anem-hi!

Pels particulars propietaris del seu habitatge pot representar, ja representa de fet, una reducció notable de la riquesa que tenien. Bé, riquesa teòrica, ja que no és el mateix el valor d’ús del valor de canvi (ho havíem oblidat?). Encara que, certament, potser per alguns hipotecats el valor d’ús els sortirà molt car.

(La casa gris. Marc Chagall. 1917)

Mataró, 7 de març.

Austeritat

Les administracions públiques comencen a prendre mesures restrictives de despesa per fer front a la nova situació econòmica. Ho venen com a mesures d’austeritat quan en realitat el que fan és adaptar-se, adaptar les despeses, a uns ingressos més restringits.

L’Ajuntament de Lleida ha publicitat un conjunt d’actuacions en aquesta línia. El que ha sortit als mitjans és el més cridaner (pels temps que corren). Donar pa a les oques.

Lleida no és pas gaire més gran que Mataró (131.000 hab. Contra 120.000). Moltes vegades he explicat algunes diferències entre ambdues poblacions. La grandària del seu terme municipal (212,3 km2 contra 22,5), la seva condició de capital administrativa provincial (amb bisbe i delegacions governamentals autonòmiques i centrals) i la seva centralitat en el hinterland de les terres de ponent. Potser aquests elements configuren una Paeria amb una visibilitat virtual diferent de la que per estricte mida li correspondria comparativament amb poblacions semblants. És una capital, petita, de la seva zona geogràfica, però capital al cap i a la fi. Lleida-Pirineus és el nom de la seva estació de l’AVE. (Els Pirineus, a 150 km.).

Ara ens assabentem que les regidores (deu ser igual que els regidors) desprès de dinar tornen a la feina en transport públic. Crec que la noticia és una altra: En què hi anaven abans? Quan es lligaven els gossos amb llonganisses, les hi portaven en cotxe oficial? Aquí està un dels problemes de l’administració pública actual, de tots els nivells i, com d’altra banda, en moltes empreses privades. Quan els temps i els vents eren favorables tot eren alegries, oblidant massa vegades allò que diu la Bíblia del bon administrador responsable.

(Foto El Periódico)

És temps de repensar què es gasta i com es gasta. Però això s’hauria de fer sempre, no només ara.

Mataró, 4 de març.

Coalicions. Tot mirant el panorama.

Els resultats de les eleccions autonòmiques al País Basc i Galícia del dissabte passat fan pensar, entre moltes altres coses, que cal tornar a reflexionar sobre el funcionament, resultats i perspectives de les coalicions de Govern.

En el sistema constitucional espanyol la distribució proporcional dels resultats electorals comporta que, llevat tan sols si hi ha dos o tres partits en competència, sigui difícil que es donin majories absolutes. Consegüentment per posteriorment governar cal fer aliances entre diferents, cal fer coalicions, puntuals o estables. De l’encert en assolir una cultura de govern en aquesta circumstància hi ha una part important en l’èxit de la operació.

Sembla ser que a Galícia el bipartit que ha governat el darrer mandat era més govern partit que govern. Diuen. Sembla que també hi ha altres causes de la derrota, potser tan importants com aquesta. L’alternativa renovada de cares del PP ha aconseguit capgirar l’un per sota de fa quatre anys que va comportar la seva sortida del Govern, per l’un per sobre que el permet retornar a ell. El bipartit PSdG-BNG, era una coalició positiva o de contraris? Què han visualitzat els electors? La baixa d’ambdues forces en vots, és sols a causa de l’acció (o inacció) del Govern? En tot cas, algun balanç caldrà fer de l’experiència concreta de la coalició. De com ha anat, de si és una causa principal o no. De fet, les tres forces en presència són molt antagòniques entre sí i es fan difícils les combinacions si cap d’elles no obté la majoria absoluta. Bé, el cas queda per estudi ja que durant els propers quatre anys no hi ha pas qüestió.

El cas basc dóna per totes les combinacions possibles, abans i ara. Abans, sota la presidència sempre del PNB, se’n han donat varies de característiques diferents. La darrera sembla que tampoc ha donat gaires bons resultats quan dos dels seus tres components han tret una misèrrima collita, un escó cadascuna. Ara, amb els resultats de diumenge que han ampliat de sis a set les forces presents al Parlament Foral, encara és més complicat. A més la diabòlica forma d’escollir el President pot comportar més problemes encara, ja que desprès s’han d’aprovar lleis i pressupostos que amb visions divergents pot ser molt difícil d’aconseguir. Una primera coalició negativa, a la contra, pot ser fàcil a primera vista i potser fins i tot necessària, però complicada pel dia a dia posterior. Cal pensar en quatre anys i en la governabilitat, no tan sols en qui ocupa la cadira. I en les reaccions que pot provocar, el cas gallec com a exemple.

Clar que el cas basc és més complicat ja que no estem davant de la simple gestió de la autonomia com és dona en la majoria de comunitats autònomes espanyoles. El joc és més pelut. Allà hi ha una situació de manca de llibertat real provocada pels que volen jugar a futbol amb les regles del basquet (per dir-ho amb un eufemisme suau), el que fa difícil jugar l’encontre amb normalitat democràtica. I aquests no són pas pocs, i mentre no acceptin les mateixes regles del joc serà complicat. Caldria resoldre aquest tema, però em temo que és un bon desig i res més.

El segon pot governar sol, amb el recolzament extern del tercer amb qui no té res a veure, ans al contrari, fent purgar al primer la seva obcecació respecte a la realitat social basca? Com s’entendria, especialment a fora, l’aliança del primer i del segon? Quin hauria de ser el seu objectiu primordial? Seria el mateix per ambdós? El primer pot pretendre fer veure que no ha passat res sense acceptar que ja no té, no la força, sinó el dret suficient per imposar-se? Fins a on els molt petits poden condicionar als grans?

No ho sé. En paraules de l‘Enric Juliana, ahir a l’Àgora, potser ara comença una llarga partida de mus entre ells que ja veurem com s’acaba. Sense oblidar les repercussions que qualsevol combinació, senzilla o complicada, implícita o explícita, de semblants (en què?), o de contraris (també en què?) pot tenir en l’àmbit espanyol.

No ens queda més remei que veure la jugada i desitjar-los que encertin el millor pel seu futur i ... pel nostre. Per cert, aquí a Catalunya també tenim una coalició governant. De quines característiques?

Mataró, 3 de març.

Coincidència.

La Comissió d’Economia i Hisenda ha programat un conjunt de compareixences de càrrecs i autoritats relacionats amb l’economia per tal que exposin quina és la seva visió davant la situació que estem i el panorama que s’albira.

Després del vicepresident Solbes va continuar el Secretari d’Estat Vegara. La tercera compareixença, abans dels representants de les patronals de la banca i de les caixes, era la del Governador del Banc d’Espanya. Aquesta darrera va coincidir amb la compareixença del President del Tribunal de Comptes a la Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal per explicar el Compte General de l’Estat corresponent a l’any 2006. Això em va impossibilitar escoltar a Fernández Ordóñez però ja llegiré la seva intervenció.

Anava cap a la meva Comissió quan em vaig topar amb un núvol de periodistes i diputats/es envoltant a MAFO que estava apunt d’entrar a la seva compareixença. Mentre el saludava, i m’excusava per la coincidència, em va venir al cap la comparació que era evident. Malgrat que l’explicació del Compte General de l’Estat és important, és certa, ja és una cosa del passat, per bé o malament que s’hagi fet. Ja és aigua passada. La visió del Governador del Banc d’Espanya és present i futur, és incertesa, és política, actuació a fer.

En justa correspondència amb aquesta realitat, a la meva Comissió no hi havia cap periodista seguint la exposició del President del Tribunal de Comptes i els diputats/es presents –de tots els grups- es podien comptar amb els dits de les mans.

Mataró, 28 de febrer.

Març.

Ja ve el bon temps!

Mataró, 1 de març.

La Obra Pía de los Santos Lugares de Jerusalén.

Analitzar, encara que sigui somerament, l’informe de fiscalització del Compte General de l’Estat que elabora el Tribunal de Comptes dóna sempre elements de reflexió sobre aspectes diversos de l’Administració Pública comú a tots els espanyols.

És tan gran en quan a mida, nombrosa en quan a organismes, institucions i empreses, diversa en quant a temes que abasta, variada en quant a eficiència i eficàcia, que no és forassenyat parlar de que constitueix una autèntica selva.

Obrir-se pas per entremig del embull que representa, intentar ordenar-la i acotar-la, pretendre aclarir-la, valorar-la i veure-la, tant en el seu conjunt com en cadascú dels seus components, és una feina pràcticament impossible.

Enguany en la presentació del darrer Compte General de l’Estat corresponent a l’any 2006 he vist un organisme que no coneixia (d’altra banda, com tants d’altres que tampoc conec): la “Obra Pía de los Santos Lugares de Jerusalén”.

El fet que el Tribunal de Comptes manifestés que no havia presentat els comptes corresponents al exercici analitzat em va portar a interessar-me per aquesta “Obra Pía”. Per la xarxa sols vaig saber trobar, entre algunes altres coses curioses, una Ordre del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació de març del 2006 que publicava els seus comptes de 2004 i explicava algunes coses sobre la seva naturalesa, objectius i composició.

Sensacional!!! D’aquesta curta informació se’n dedueix aparentment que ens trobem davant un “mortecino madroño madrileño”.

El que no sé, encara que alguna cosa intueixo, és quants d’altres espècimens semblants a aquest hi ha en moltes altres administracions públiques, no només en les estatals.

Santiago Apóstol en la batalla de Clavijo. Casado del Alisal

Mataró, 28 de febrer.

Un borde

Borde: adj. coloq. Esquinado, impertinente, antipático. (Diccionario RAE)

Mai havia comprés tant exactament l’adjectiu col·loquial castellà aplicat a una persona com l’altre dia a la Comissió parlamentaria en la que estàvem treballant.

El tema era difícil. Analitzàvem l’informe de fiscalització d’una actuació municipal considerablement heterodoxa, però que cal intentar esbrinar delicadament fins a quin punt és irregular abans de sentenciar-la. Lògicament aquesta era la posició del GPS ja que es tractava d’un correligionari.

També amb tota la lògica, la posició de l’adversari era la contraria. La primera intervenció que va fer el seu portaveu va ser duríssima, amb tota mena d’adjectius desqualificatius cap a les persones implicades i la seva actuació. No em va sorprendre, ja ho esperava així. Però el personatge que la feia en nom del seu grup (es diu el pecat, però no el pecador) va esbravar-se completament des de el inici de la rèplica. Tant en la forma en què va prendre la paraula, mai tant ben dit, de la Presidenta, quant en el contingut del que va dir.

Li varem haver de parar els peus, demanant-li que retirés del acta de la Sessió una qualificació cap a nosaltres indigne de figurar-hi. Pel tema que es tractava vaig haver d’apel·lar a la meva autoritat moral, igual o més gran que la seva, per fer la petició. A requeriment concret de la Presidenta, enlloc de dir que si, que ho retirava, o que no volia fer-ho, va adoptar una actitud xulesca que ens va deixar a tots bocabadats, crec que fins hi tot als seus. L’esborrany de l’acta és esclaridor al respecte.

Mal aires aquests dies per les terres del altiplà. Alguns es pensen que encara defensen l’Alcazar.

Mataró, 26 de febrer

Estampas matritenses.

Pintura mural en el salón de los almuerzos.

Ramón Olavide

No, res. Que m’ha arribat per la xarxa, via Amèrica, una excel·lent presentació de l’interior del Palacio de Santoña (L’edifici ara està en obres. Era la seu de la Cambra de Comerç i Indústria de Madrid) al carrer Huertas, cantonada amb Príncipe. Si, a tocar del Congrés dels Diputats.

Sembla ser que en el seu interior hi ha la més gran col·lecció de pintures murals de Madrid.

I nosaltres, sense saber-ho en aquests dies.

Mataró, 26 de febrer.

Els BICE.

El text refós de la Llei del Cadastre immobiliari, R.D. Legislatiu 1/2004 de 5 de març, va distingir tres tipus d’immobles: urbans, rústics i especials. La consideració dels béns immobles de característiques especials, els BICE, és important ja que la seva valoració i la tributació subsegüent sempre ha estat motiu de controvèrsia en el finançament de la hisenda local, especialment pels petits municipis on estan ubicats molts d’ells.

El R.D. 1464/2007 de 2 de novembre, de normes tècniques aplicables a la determinació del valor cadastral dels BICE distingeix vuit grups d’immobles de característiques especials, des de centrals elèctriques a embasaments i ports, i posa les bases per determinar quin valor cadastral té cadascú d’aquells béns.

A partir dels que diu aquests darrer R.D. s’han valorat amb els mateixos criteris, simultàniament i per tot el territori espanyol tots els béns d’aquestes característiques.

Com en tot procés de revisió cadastral el resultat de la valoració s’ajusta al moment, segons les característiques de cada bé, amb variacions lògiques diverses. Fruit d’això, la recaptació final derivada d’aquestes valoracions també pot variar, malgrat que els Ajuntaments poden ajustar els tipus impositius per aconseguir les quotes que creguin convenients, o necessàries.

Com sempre, aquelles administracions locals que han vist augmentades les seves capacitats se’n han alegrat molt i han callat, mentre que aquelles que les han vist minvades han posat el crit al cel per tal com quedaven demanant solucions.

Les Corts Generals se’n fan resó d’aquesta darrera situació, primer al Senat i ara al Congrés, i alguns grups parlamentaris presentes proposicions sobre el tema.

Em toca fixar i defensar la posició del GPS en una proposició no de llei presentada pel GPP que pretén compensar les pèrdues que alguns municipis gallecs registren per la baixada de la valoració cadastral de determinades preses, embasaments o pantans.

Aquest és un vell debat en el municipalisme, però que no es pot solucionar a base de compensar la pèrdua de la recaptació que poden comportar les revisions cadastrals. Primer, perquè hi ha mitjans propis dels Ajuntaments per mantenir les quotes, retocant els tipus a l’alça tal com he explicat abans. Evidentment aquesta és una mesura impopular a la que es resisteixen els Ajuntaments afectats. És més fàcil demanar al “papà” Estat que compensi la baixa, però això comporta, a part de possibles greuges, fer una normativa puntual de cada cas que pot desvirtuar totalment el funcionament de l’estructura tributaria. L’acceptació directa de la realitat és molt dura.

Això és el que poso de manifest i proposo derivar el tema al debat de la reforma de les hisendes locals que sembla que s’està elaborant i discutint ara. En el fons el que penso és en una solució general pels petits municipis si és que n’hi ha, donada l’escassa capacitat de la seva base fiscal.

El portaveu del GPP, el diputat Antonio Erias, a la vista de la manca de recolzament que tenia la seva proposta (sols tenia el vot de CiU, per incompareixença dels altres grups parlamentaris) s’ha avingut a acceptar la contraproposta que en nom del GPS he presentat al debat i que ha sortit aprovada per unanimitat.

Madrid, 24 de febrer.

Per aquest camí, no!

Ahir es va fer una manifestació a Madrid reclamant justícia per la desaparició criminal de la jove sevillana Marta del Castillo.

Entenc, de la crònica del diari, que una consigna que es va corejar va ser: “Ni olvido, ni perdón”. Recordo que la consigna guerra civilista sencera era: “Ni olvido, ni perdón. ¡Paredón!”.

Això no! Això no es pot subscriure. No podem entrar en una diabòlica dinàmica de les revenges. Si, ja sé que el crim comès és molt abjecte. Però, com ho són tots els crims. Hem anat avançant en el tractament del càstig pel delicte. Hem anant abandonant fer pagar sang per sang, o dolor indefinit per dolor indefinit. No podem deixar els sentiments desbocats reclamant justícia. No podem utilitzar el dolor d’una família destrossada per desfermar passions primàries que hem de superar. No podem anar per aquest camí

El mitjans de comunicació tenen responsabilitats concretes en aquest camp. Per cert, alguns mitjans no funcionen per concessió de drets públics? Cal veure l’ús que se’n fa d’aquests drets i a què porta. Pensem-hi una mica. “El Caso” era un setmanari d’una etapa obscura de la nostra vida col·lectiva.

Tampoc és de rebut que les administracions públiques col·laborin sense pensar-hi gaire, frívolament, en la deriva en que pot acabar tot això. El suport sincer als afectats no ha de comportar la laxitud en el rebuig de propostes viscerals. I més per l’esquerra que creu en el progrés. S’ha d’aturar aquesta bogeria. El Govern d’una societat no pot funcionar a cop de pujades de sang al cap.

Una última reflexió sobre la responsabilitat. Els components de la col·lectivitat, no hi tenen res a fer? Les institucions socials, més enllà de les instàncies polítiques, no s’ha d’interrogar sobre els seu paper en les causes d’aquesta mena de fets, la seva prevenció i la seva superació? Tan febles som que tot ho deixarem en mans de les administracions? Tan poc persones? Ja sé que em poso en una via poc correcta, poc políticament correcta, però no em resigno ha acceptar que la culpa sigui sempre dels altres.

Mataró, 22 de febrer.

Autorretrat.

Adéu, Pepe!

Mataró, 23 de febrer.

El meu Pepe Novellas.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano está rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

Ara farà aviat vint-i-sis anys s’estava a punt d’acabar el primer mandat dels Ajuntaments democràtics iniciat l’abril del 79. Vaig pensar, en la meva cadira d’Alcalde, que els electes que havien passat pel consistori mataroní en aquells excepcionals i singulars quatre anys havien de tenir-ne el record en forma d’un present exclusiu que singularitzes la seva tasca.

Què millor que una obra d’un artista local, vaig pensar. Llavors, en Pepe Novellas ja era un pintor reconegut malgrat la seva joventut (n. 1950). Bé, ell també era de la generació de la represa. Amb llibertat total per fer la seva creació ens va entregar el quadre que reprodueixo i que m’ha acompanyat sempre des de llavors. Crec que capta molt bé el nostre esperit d’aquells anys. L’original i les proves d’impremta per les 30 litografies exclusives que se’n varen fer estan dipositades al Museu Municipal.

Més tard va ser anomenat pintor olímpic de Barcelona-92. La Nadala que ens va fer per l’Ajuntament l’any 91 va anar a estiracabells i molts la tenim també emmarcada i visible. L’exposició antològica el 93 dels seus vint-i-cinc anys de trajectòria pública, oberta amb un acte acadèmic al Saló de Sessions de l’Ajuntament, fou molt celebrada i en va quedar un excel·lent llibre.

En l’àmbit de l’escultura ens deixa, a l’espai públic de la ciutat, la seva peça sobre Antonio Machado, abatut al peu d’una via amb la maleta al terra camí de l’exili i la mort, que inexplicablement per a mi (o, no tan inexplicablement) va ser canviada del seu emplaçament original.

Ara, en Pepe, ens deixa. Sempre va ser dels que em va recolzar, des de la seva independència, els seus silencis, la seva sornegueria, el seu treball, la seva solidaritat, la seva ciutadania, la seva amistat. Gràcies, amic.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Molts mataronins tenen, tenim, obra seva que servirà per que continuï present entre nosaltres.

Mataró, 21 de febrer.

No tinc un Rolex.

Vist avui a Le Monde.

Mataró, 20 de febrer.

Irracionalitat.

Mobilització per la “cultura”(?) del foc arran de les determinacions contingudes a la Directiva europea 2007/23/CE de 23 de maig de 2007.

Preguntes i proposicions parlamentaries. Respostes tranquil·litzadores. Mullader. Alerta. Vigília. Utilització aprofitada.

Les activitats racionalitzadores (?) de les administracions públiques moltes vegades xoquen frontalment amb les vivències quotidianes d’administrats que no comprenen com se’ls vol constrènyer en accions de tota mena que venen efectuant secularment, ben interioritzades social i culturalment, però que d’altres administrats veuen com completament irracionals (?) i que els agradaria que es controlessin i acotessin.

Així ha anat avançant la societat, amb tensions i resistències, amb incomprensions populars, amb negacions elitistes, amb imposicions i acceptacions, a empentes i rodons, àdhuc amb retrocessos. Parlem de societats avançades (?) o arcaiques (?). Parlem de progrés o de tradició. Continuem sense entendre, o voler entendre, l’espai on passen les coses i el temps en què passen i com ambdós les determinen. Parlem i pensem en termes presents i absoluts. No entenem la seva dinàmica que fa que tot s’hagi de contextualitzar i adaptar convenientment i consegüentment. Que tot té els seus processos i tendències, i que van creixent o minvant, es van revitalitzant o esllanguint. No s’hi val no intentar comprendre, tancar-se, no escoltar raons, totes les raons, no només les que ens convenen, debatre, confrontar, acceptar, o no. Compte, podem prendre mal.

I, d’aquestes dues irracionalitats, què en fem?

Mataró, 20 de febrer.

Les raons de Fernández Ordóñez.

“Pero hoy he querido hacer un paréntesis y mirar más allá de la crisis. Porque de la crisis actual ignoramos cuánta profundidad y duración alcanzará pero sabemos algo con toda certeza: que la crisis terminará. Estamos seguros que acabaremos saliendo de la crisis. Y esto no es un vano optimismo: Es la constatación de una regularidad empírica. La economía funciona así al menos desde que José interpretó el sueño del faraón sobre unas vacas flacas y otras gordas.”

Polseguera entorn unes declaracions del Governador del Banc d’Espanya sobre el cost de la rescissió dels contractes laborals. Com que hi ha possibilitat d’anar a l’original i llegir directament, sense intermediaris, les seves paraules, fem-ho.

Parteix de que algun dia, d’aquí un temps, sortirem de la crisi (està bé en aquests moments pensar en això). I tothom enfocarà la nova etapa segurament de forma diferent segons les seves característiques. Quines són les nostres, les d’Espanya?

Analitza els punts forts i els febles que ens han portar fins on estàvem, fins on varem arribar, al esclatar la crisi. Febles: el nivell educatiu, reduït estoc de capital, baix nivell tecnològic, institucions laborals ineficients. Forts: sector públic quelcom més reduït, descentralització de la despesa pública, més agosarats en les privatitzacions, notable equilibri fiscal, reducció del deute públic.

En els darrers 20 anys hem crescut més que els nostres similars, alhora que hem anat perdent competitivitat. Com ha estat possible? Gràcies primer a les devaluacions i després, paradoxalment, a l’estabilitat d’estar amb l’euro. La immigració ha flexibilitzat enormement l’economia espanyola i l’elevat endeutament dels particulars, però sobretot de les empreses (atenció amb aquesta dada!).

Probablement els factors que ens han estat favorables no es tornaran a donar, sobretot el tema del endeutament. Llavors, què s’ha de fer per millorar la competitivitat?: augmentar la productivitat. I això com es fa? Màxima atenció a la formació i a la educació (quasi bé res, amb el corporativisme existent, el desinterès social i la manca de força política per trencar el status quo. Això és collita meva), i reformes estructurals (precisament el vicepresident Solbes també en va parlar dimarts passat a la seva compareixença al Congrés). Reformes de les institucions laborals, del mercat dels lloguers, de la competència en els serveis, del transport ferroviari de mercaderies, de l’energia, de l’administració pública (algú s’atreveix a parlar-ne!). Es centra en el tema laboral.

“Es evidente que contar con unas instituciones laborales inadecuadas está generando unos efectos muy perniciosos no sólo sobre la productividad y el crecimiento económico sino también sobre el bienestar de los trabajadores.”

En comparació a les dades d’altres països els mecanismes d’ajustament laboral no funcionen correctament i enumera les nostres singularitats en aquest camp. S’atura en la forma en que aquí està assegurada la contingència de la pèrdua de l’ocupació que és semblant al que hi havia temps endarrere en altres països, però que aquests ja han reformat i nosaltres no. És la coneguda combinació de prestació pública, el subsidi temporal, i pagament d’una quantitat, indemnització privada. No obstant, avisa:

“El sistema español es ineficiente y, sin embargo, sería absurdo ignorar que una gran parte de la opinión pública piensa que el sistema actual protege a los trabajadores. Y es claro que si no hay una conciencia generalizada de los daños que produce, no habrá reformas.”

Per això cal estudiar, difondre i fer debat sobre el que han fet els altres. Posa els exemples de Dinamarca i Àustria i acusa al sistema espanyol de tenir els mateixos efectes que el proteccionisme comercial.

Però aquesta preocupació no el fa perdre de vista que hi ha un altre front que no hem d’oblidar: L’educatiu i formatiu. Exposa les conseqüències per la desocupació dels baixos nivells formatius i la necessitat de formar-se dins de les empreses.

“Creo que es un error plantear el debate exclusivamente en el abaratamiento del despido, y pienso que sólo podremos avanzar si se centra en encontrar las fórmulas que nos permitan aumentar la productividad, reducir las cifras de desempleo y mejorar los salarios de los trabajadores.”

“Y hay que reconocer que la tarea no es fácil.”

Habilitat, sensibilitat, intel·ligència, possibilitats, col·laboració interdisciplinària,... és el que necessitem i hem de fer.

Bé, obrir el debat no és dolent. És més, al contrari, lo dolent és no fer-lo.

Mataró, 20 de febrer.

La claca.

M’ha fallat la claca. He intervingut a l’hemicicle per defensar la posició del GPS en una PNL que presentava el grup parlamentari de CiU relativa a l’organització del Institut de Crèdit Oficial arran de la feina que li ve al damunt amb els nous encàrrecs que li ha fet el Govern triplicant la seva dotació com una eina més per lluitar contra la crisi.

Sempre em toca replicar, acordar o transaccionar amb el meu antic company de pupitre Sánchez Llibre. Avui, front la seva proposta de reestructurar l’ICO he aconseguit arribar a un text acceptable per tothom de deixar-ho en l’assignació de més mitjans, si són precisos, per fer la seva feina.

A la mateixa hora de la meva intervenció estava convocada una reunió ordinària dels membres del GPSC per repassar algunes qüestions de la feina i de l’actualitat política. Per aquesta circumstància concurrent no hi havia al Ple – amén dels pocs assistents en aquells moments- cap company ni companya que al final de la meva intervenció engegués un tímid aplaudiment de cortesia que sempre reconforta. Silenci al baixar de la tribuna i cap a l’escó. Sort que deixo les meves paraules al Diari de Sessions!

Darrera meu ha sortit per defensar la posició del PP sobre el tema el diputat García-Legaz que pel que he vist és el secretari general de la FAES (toca ferro, Manel!) A part de dir que s’afegia al text que havíem transaccionat amb CiU ha aprofitat per fer una carregada contra el Govern i els socialistes (aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…). Normal en la política madrilenya, i més aquests dies.

José Gutiérrez Solana. Los autómatas. 1907.

Madrid, 17 de febrer.

Records en blanc i negre.

Remenant per entre el munt de coses guardades apilotadament a Cabrils n’han sortit unes capses de sabates amb velles fotografies en blanc i negre de varies generacions de la família.

Quants records per endreçar! La feinada que tinc si vull conservar una mica ordenadament tot el que hi ha allà dalt! Bé, quan em jubili, no estaré pas desvagat.

Una mostra de fa cinquanta cinc anys, als Maristes de Sant Josep.

Mataró, 15 de febrer.

Les darreres dades conegudes.

El gràfic i la taula de la nota de premsa del INE d’ahir són prou expressius:

Destrempament total.

El responsable d’economia del PP, Cristóbal Montoro, es passejava a la sortida del Ple del Congrés dels Diputats d’ahir amb una reproducció de la gràfica anterior amb satisfacció: “Mireu, el resultat del Govern del PSOE!” És la seva explicació del què està passant.

Però la nota d’Eurostat d’avui explica quina és la situació a tot Europa (la U.E., la zona euro, l’AELE, els principals partners) i no és gaire diferent a la nostra. Nosaltres teníem l’immobiliari. I els altres, què tenien de dolent? Sí, els americans i els anglesos el sistema financer, però, els alemanys per exemple, grans exportadors, què tenien?

Cert, algunes dades nostres són molt pitjors, l’atur, l’aturada de la construcció, les vendes d’automòbils,...

(% variació 2008/2007 vendes d'automòbils)

Veurem com anirà evolucionant això en els propers temps. Aquí, les darreres paraules del Nobel d’economia Paul Krugman recollides a “Écho de l’éco” de Le Monde:

Qualsevol temptativa per donar un sentit al paper de l’Estat per sostenir la demanda sembla inclinar-se cap a una despesa accentuada de l’Estat abans que cap a baixes d’impostos.

Aixó es el que ha afirmat dimecres el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman per qui sols la despesa pública és eficaç en la òptica de rellançar l’economia, contràriament a baixar els impostos. “S’obté un rendiment més alt de la despesa en infraestructures que de rebaixes d’impostos (...) El retorn sobre la inversió és probablement dos vegades millor quan es gasta que quan es redueixen els impostos, potser tres vegades” a subratllat. Ha fet també una constatació pessimista sobre l’estat de l’economia i de les finances americanes: “La crisi és incontrolable i no hi ha raó per pensar que existeixi un mecanisme espontani de represa. La meva profunda inquietud no és pas que anem a conèixer una caiguda brutal, sinó que anem a instal·lar-nos-hi”

Mataró, 13 de febrer.

En la mort de l’Antoni Farrés.

A mig matí em comuniquen la mort de l’ Antoni Farrés. Ahir ja em varen avisar que estava molt malament, al final el càncer se l’ha endut a una edat relativament prompta.

No érem ben bé dels mateixos, però bastant. Ni per orígens socials, ni per formació acadèmica, ni per adscripció ideològica, ni per tarannà, érem el mateix. Però ens va unir molt durant un bon grapat d’anys, més de vint, a més de l’edat (més o menys la mateixa), la feina que fèiem i el càrrec que exercíem cadascú a la seva població, ell a Sabadell i jo a Mataró, i que compartíem en el sí del municipalisme català. Són moltes hores a les mateixes taules de reunió, són molts actes que protagonitzarem o assistirem plegats, són molts els anàlisis que varem fer i les decisions que varem prendre que ara em venen a la memòria.

L’Alcalde de Sabadell, en Toni, amb el seu aire enganyosament displicent era un apassionat de la seva feina i de tot el que comporta, tant quan va ser electe com quan va bolcar els seus coneixements com a tècnic assessor. El desconec en la seva etapa prèvia als Ajuntaments democràtics. L’octubre del 2005 li vaig dedicar una entrada en aquest blog tot glosant la seva lluita pel reconeixement del dret a l’atur dels electes locals. Va per tu, Toni!

Gràcies per la teva companyia en el camí que hem pogut fer junts. Els teus conciutadans i conciutadanes et recordaran, i molts dels que et varem conèixer també.

Mataró, 13 de febrer.

Eulàlia.

Santa Eulàlia verdader és el dotze de febrer.

We're all mad here.

Maggie Taylor

Madrid, 12 de febrer.

(aquesta és l'entrada 1.001 en aquest blog)