És recurrent en la historia del catalanisme polític, de tant en tant, una foguerada. Ens sentim (es senten) agredits, vilipendiats, menystinguts, estafats,... i se’ns encenen (se’ls encenen) les carns, i ens apleguem (s’apleguen) per plantar cara en defensa de la nostra (la seva) dignitat.
Després, l’evidència. Tothom a la seva, a la defensa dels seus més immediats interessos, el calaix, la cadira, el reconeixement, .... Ara, avui, amb una societat molt més oberta al món, més barrejada, més complexa, encara més.
Unitat de qui? Dels catalans? De quins catalans? Potser hauríem de començar a escatir de quins, però deixem-ho. Dels catalans. No pas de tots, ja que n’hi ha que no en són de catalanistes. Ho hem de respectar, oi? És una opció tan legítima com qualsevol altra. Dels catalanistes? Ah!, però aquesta qualificació engloba el mateix? És ben clar que no. N’hi ha d’autonomistes, de federalistes, de confederalistes, d’independentistes. Tenen un comú denominador? Sembla que no feia pas massa que podia ser-hi, però és evident que al tombant d’aquest nou segle que estem vivint això ja s’ha esvaït. Avui, com en altres moments de la història, es tornen a polaritzar les posicions, la rauxa front el seny, l’odi, l’exclusió, l’enfrontament, la desqualificació, el joc brut, guanyen terreny per avançar altra vegada cap a un escenari de tensió, sols cal veure els mitjans i els comentaris que s’hi afegeixen. En aquest pati, quina unitat és possible? O ets dels meus, o ets dels “altres”. Si a un company li han dit “xarnego” per portar la quadribarrada a seques...
A “La Vanguardia” d’avui posen un semàfor vermell a en Dani Fernández. I un titular a la portada ben expressiu. Ben expressiu del que ells voldrien.
Dani, això demostra l’encert de la nostra proposta. Ells el que voldrien és que la “unitat” catalanista (?) trenqués la unitat socialista que és el que els hi fa mal. Que ahir, el PSC hagués votat contra el PSOE. Quin gran èxit per Catalunya! Quin gran èxit per la dreta! Primer Catalunya, després... ja jugarem a Cambó, com sempre.
Trencar l’espinada als socialistes catalans és el que volen. Que s’acabi aquest mal somni que ja porten massa anys aguantant. Catunya! Catunya!, home, el comte de Godó, el que representa, té poca credibilitat en aquest tema, o haurem de tirar d’hemeroteca, de la seva hemeroteca?
Tenim una gran feina per endavant. Recuperar la convicció en el nostre projecte i en què hi ha base social suficient, i ample, per mantenir-lo i fer-lo créixer. Això és el que ens hauríem de dedicar preferentment. La unitat “catalanista”, amb qui? per què? per fer el “caldo gros” als nostres enemics?
Madrid, 21 de juliol.
Després, l’evidència. Tothom a la seva, a la defensa dels seus més immediats interessos, el calaix, la cadira, el reconeixement, .... Ara, avui, amb una societat molt més oberta al món, més barrejada, més complexa, encara més.
Unitat de qui? Dels catalans? De quins catalans? Potser hauríem de començar a escatir de quins, però deixem-ho. Dels catalans. No pas de tots, ja que n’hi ha que no en són de catalanistes. Ho hem de respectar, oi? És una opció tan legítima com qualsevol altra. Dels catalanistes? Ah!, però aquesta qualificació engloba el mateix? És ben clar que no. N’hi ha d’autonomistes, de federalistes, de confederalistes, d’independentistes. Tenen un comú denominador? Sembla que no feia pas massa que podia ser-hi, però és evident que al tombant d’aquest nou segle que estem vivint això ja s’ha esvaït. Avui, com en altres moments de la història, es tornen a polaritzar les posicions, la rauxa front el seny, l’odi, l’exclusió, l’enfrontament, la desqualificació, el joc brut, guanyen terreny per avançar altra vegada cap a un escenari de tensió, sols cal veure els mitjans i els comentaris que s’hi afegeixen. En aquest pati, quina unitat és possible? O ets dels meus, o ets dels “altres”. Si a un company li han dit “xarnego” per portar la quadribarrada a seques...
A “La Vanguardia” d’avui posen un semàfor vermell a en Dani Fernández. I un titular a la portada ben expressiu. Ben expressiu del que ells voldrien.
Dani, això demostra l’encert de la nostra proposta. Ells el que voldrien és que la “unitat” catalanista (?) trenqués la unitat socialista que és el que els hi fa mal. Que ahir, el PSC hagués votat contra el PSOE. Quin gran èxit per Catalunya! Quin gran èxit per la dreta! Primer Catalunya, després... ja jugarem a Cambó, com sempre.
Trencar l’espinada als socialistes catalans és el que volen. Que s’acabi aquest mal somni que ja porten massa anys aguantant. Catunya! Catunya!, home, el comte de Godó, el que representa, té poca credibilitat en aquest tema, o haurem de tirar d’hemeroteca, de la seva hemeroteca?
Tenim una gran feina per endavant. Recuperar la convicció en el nostre projecte i en què hi ha base social suficient, i ample, per mantenir-lo i fer-lo créixer. Això és el que ens hauríem de dedicar preferentment. La unitat “catalanista”, amb qui? per què? per fer el “caldo gros” als nostres enemics?
Madrid, 21 de juliol.
3 comentaris:
Manel, tens tota la raó en aquests comentaris !
Cal diferenciar la unitat dels "figurants", de la unitat dels ciutadans !
Tendim a analitzar la realitat en funció dels actors de la comèdia política, i no en funció de les posicions, dels interessos, dels sentiments dels ciutadans de Catalunya.
La unitat real per la que cal treballar és la unitat entorn d'un projecte concret, clar, comprensible, assumible i assumit de país, de Catalunya ... no de Polònia !
El meu gran dubte és sí en societats obertes i actuals por haver-hi un sol projecte col•lectiu. Quin projecte puc bastir amb el que van a la seva, amb els que passen, amb els que ja els està bé, amb els que volen canvis, amb els que van a fotre i amb els que van a fotre’m, amb els que creuen amb Déu i amb els que no hi creuen, amb els que pensen que tenim característiques pròpies i amb els que no hi creiem?
Avui, més enllà d’estar d’acord amb un marc de convivència per què tothom pugui dir-hi la seva respectuosament i sent respectat, en unes regles de com viure i participar, no crec pas que hi hagi cap unitat possible. La democràcia i la seva acceptació. El projecte ha de ser el que surti del debat i la convivència democràtica, no el que alguna part imposi a les altres. La democràcia es la millor forma coneguda, per ara, de resoldre els diferents punts de vista i actuar que moltes vegades, quasi bé sempre, són enfrontats. Jo tinc el meu projecte, el socialista, que intentaré que hi hagi el més gran nombre de gent que el segueixi, però sense pretendre ni que sigui l’únic ni que sigui absolut, fins i tot ni somniar en la nostre societat rica -relativament en recursos, coneixements i comportaments- que sigui amplament majoritari.
Bé, me’n vaig a predicar, és la meva feina. Com tu em dius, per això em paguen.
Manel, lògicament comparteixo les teves consideracions sobre la democràcia i la diversitat de perspectives i projectes !
Però hi ha, en la democràcia, diferents vivències: la dels qui en tenen (i practiquen) una concepció radicalment democràtica, oberta, respectuosa i tolerant, i la dels qui l'accepten com a formes que cal suportar i que fan totes les trampes possibles per defensar els seus interessos ...
Fixat aquest marc, entre els qui treballen honestament pel país, amb projectes diversos, hi ha (hi hauria d'haver ...) la responsabilitat i la capacitat de pactar, de consensuar, de concertar, de cooperar en projectes de país assumibles per la més àmplia majoria ... possible.
De fet, per exemple, el projecte de Unió Europea és un projecte que neix d'aquesta convicció: treballar junts per viure millor. Amb totes les diferències d'interessos, però aprofitant totes les sinèrgies possibles.
Però això exigeix visions, voluntats, competències i capacitats que no són massa valorades en els processos de selecció dels responsables dels partits (i dels governs) que coneixem ... Des de les petites mediocritats i personalismes interessats, és molt difícil imaginar projectes compartits que necessiten confiança dels ciutadans, honestedat i credibilitat.
Potser calen situacions de forta crisi social, econòmica o cultural (després d'una guerra, d'una dictadura, ...), per forçar els "dirigents" a concertar projectes bàsics de país: veurem !
Publica un comentari a l'entrada