L’Antoni Farrés va ser Alcalde de Sabadell del 79 al 99. Vint anys. Fill de la burgesia local es va dedicar professionalment a defensar els treballadors com advocat laboralista, i al adveniment de la democràcia encapçalà la llista del PSUC a les eleccions locals a la seva ciutat que va guanyar, esdevenint Alcalde indiscutit i indiscutible durant cinc mandats seguits fins que va decidir deixar-ho voluntàriament.
Quan va plegar, l’endemà, es va dirigir cap a l’oficina del INEM a fer cua per apuntar-se a l’atur. La seva antiga professió havia canviat molt en vint anys, i ell estava “out”. El seu despatx ja no existia. De l’Alcaldia n’havia sortit, com molts, amb “una mà al davant i l’altre al darrera”. Era de sentit comú que havia de poder acollir-se a la prestació de l’atur, per la que, a més, havia cotitzat des que va ser possible fer-lo l’any 87.
Es va trobar, segons ha explicat ell mateix, amb una sorpresa i amb una constatació. La sorpresa va ser que el/la funcionari/a que el va atendre darrera la finestreta no el coneixia. "I què feia vostè fins ahir?". Un cop dur per l’autoestima d’un veterà home públic a la seva pròpia ciutat. La constatació, que ja sospitava, era que no tenia dret a acollir-se a la protecció per desocupació.
Va començar una batalla legal amb l’esperança que algú li donaria la raó en el despropòsit en que es trobava tant ell com altres electes en iguals circumstàncies. No ho va aconseguir. La normativa no ho permetia i no hi havia voluntat legislativa per canviar-la. Més que voluntat el que no hi havia eren “co......” per afrontar una situació injusta però que podia ser contestada mediatica i socialment. Valent servei a la política democràtica fan aquestes pors estimulades per visions anarcoides de dretes i esquerres!!
Avui, una generació després de l’època de la transició, he pujat a la tribuna del Congrés dels Diputats per en nom del meu grup, el GPS, defensar la pressa en consideració d’una proposició de Llei presentada conjuntament per tots els grups de l’arc parlamentari “relativa a la extensión de la protección por desempleo a determinados cargos públicos y sindicales”.
Quan va plegar, l’endemà, es va dirigir cap a l’oficina del INEM a fer cua per apuntar-se a l’atur. La seva antiga professió havia canviat molt en vint anys, i ell estava “out”. El seu despatx ja no existia. De l’Alcaldia n’havia sortit, com molts, amb “una mà al davant i l’altre al darrera”. Era de sentit comú que havia de poder acollir-se a la prestació de l’atur, per la que, a més, havia cotitzat des que va ser possible fer-lo l’any 87.
Es va trobar, segons ha explicat ell mateix, amb una sorpresa i amb una constatació. La sorpresa va ser que el/la funcionari/a que el va atendre darrera la finestreta no el coneixia. "I què feia vostè fins ahir?". Un cop dur per l’autoestima d’un veterà home públic a la seva pròpia ciutat. La constatació, que ja sospitava, era que no tenia dret a acollir-se a la protecció per desocupació.
Va començar una batalla legal amb l’esperança que algú li donaria la raó en el despropòsit en que es trobava tant ell com altres electes en iguals circumstàncies. No ho va aconseguir. La normativa no ho permetia i no hi havia voluntat legislativa per canviar-la. Més que voluntat el que no hi havia eren “co......” per afrontar una situació injusta però que podia ser contestada mediatica i socialment. Valent servei a la política democràtica fan aquestes pors estimulades per visions anarcoides de dretes i esquerres!!
Avui, una generació després de l’època de la transició, he pujat a la tribuna del Congrés dels Diputats per en nom del meu grup, el GPS, defensar la pressa en consideració d’una proposició de Llei presentada conjuntament per tots els grups de l’arc parlamentari “relativa a la extensión de la protección por desempleo a determinados cargos públicos y sindicales”.
(foto El País)
He exposat la reparació de la injustícia històrica que es feia amb els que abans, en el seu moment, van abandonar sense més la seva ocupació, i facilitant a aquells que ara s’incorporen a la vida política local o al sindicat sense experiència laboral prèvia l’entrada i la sortida en aquests móns.
He agraït la gentilesa que ha tingut el meu grup parlamentari amb mi proposant que fos una persona com jo, que des dels seus càrrecs municipalistes ( a la FMC i a la FEMP) va lluitar per aquest tema, l’encarregat de defensar-ho ara com a legislador. Tots els altres grups en les seves intervencions han anat en la mateixa línia que jo he exposat i la votació final ha estat com no podia ser d’altra forma unànime (vull suposar que l’única abstenció registrada es va produir per un involuntari error).
Al baixar de la tribuna he tingut un record per la figura de l’Antoni Farrés. Va per tu, Toni!!
Madrid, 4 d’octubre.
P.S. Un diari digital, d’aquí a Madrid, “El Confidencial” em va preguntar ahir pel tema. Els vaig contestar, i avui a sortit la noticia crec que força ben explicada, malgrat que és incorrecte que sóc l’impulsor de la Llei. El sorprenent són els més de vint comentaris d’internautes que hi ha tot seguit. Tal com dic més amunt: Quant anarcoide de dretes i d’esquerres hi ha pel món!!
Enllaços a “El País”: editorial i article.
He exposat la reparació de la injustícia històrica que es feia amb els que abans, en el seu moment, van abandonar sense més la seva ocupació, i facilitant a aquells que ara s’incorporen a la vida política local o al sindicat sense experiència laboral prèvia l’entrada i la sortida en aquests móns.
He agraït la gentilesa que ha tingut el meu grup parlamentari amb mi proposant que fos una persona com jo, que des dels seus càrrecs municipalistes ( a la FMC i a la FEMP) va lluitar per aquest tema, l’encarregat de defensar-ho ara com a legislador. Tots els altres grups en les seves intervencions han anat en la mateixa línia que jo he exposat i la votació final ha estat com no podia ser d’altra forma unànime (vull suposar que l’única abstenció registrada es va produir per un involuntari error).
Al baixar de la tribuna he tingut un record per la figura de l’Antoni Farrés. Va per tu, Toni!!
Madrid, 4 d’octubre.
P.S. Un diari digital, d’aquí a Madrid, “El Confidencial” em va preguntar ahir pel tema. Els vaig contestar, i avui a sortit la noticia crec que força ben explicada, malgrat que és incorrecte que sóc l’impulsor de la Llei. El sorprenent són els més de vint comentaris d’internautes que hi ha tot seguit. Tal com dic més amunt: Quant anarcoide de dretes i d’esquerres hi ha pel món!!
Enllaços a “El País”: editorial i article.
3 comentaris:
Felicitats Manel, em sembla que és de justícia que una persona que ha estat tota la vida fent un servei públic sigui considerada -com a mínim- com un treballador qualsevol.
Tens tota la rao Manel, la figura d'en Toni Farrés mereix aquest reconeixement teu i de tothom. La proposta és de de justicia, garantir la seguretat economica als carrecs publics és garantir el millor per la comunitat, sino nomes faran politica els que tenen possibilitats economiques i els mediocres.
Em sembla una justa i bona noticia.
Tot i així, en els comentaris de la noticia de "El confidencial", n'hi ha un (el 29) que aporta un element de reflexió que comparteixo.
No es altament injust que els autonoms no tinguem els mateixos drets que la resta de treballadors?
No es tambè un anacronisme donada la situació laboral actual, suposar que tots els autonoms son quasi milionaris?
M'agradaria conneixer la teva opinio.
Fins aviat i altre cop, felicitats per l'aprovació de la llei.
Toni.
Publica un comentari a l'entrada