He de parlar-ne, no? Em temo que posaré una mica d’aigua al vi a l’ambient d’eufòria desbordada que manifesten alguns.
Bé està el que bé acaba. El resultat de divendres passat: 120 a favor, 15 en contra i cap abstenció és prou eloqüent. Però sols és la primera etapa d’un procés que en té dues més: el seu pas pel Congrés de Diputats, i la posterior ratificació per la ciutadania (d’aquest se’n parla poc, com si fos un mer tràmit...) Aquesta primera etapa ha estat molt (massa) llarga i s’ha resolt a l’esprint final amb “foto finish” inclosa. Qui l’ha guanyat? Ja ho veurem més endavant.
Un cop llançat el procés de la reforma de l’Estatut del 79 hi havia dues alternatives: fer una proposta senzilla, o una de complexa. El que en l’argot polític - periodístic se’n diu: descafeïnada o ambiciosa. Com que hi ha necessitat d’un ample recolzament, tant d’ordre legal: art. 56. 1, b de l’Estatut, com d’ordre polític: la demanda del President del Govern, (i el sentit comú), les forces nacionalistes van marcar l’escenari: o es feia una reforma ambiciosa, o no se’n feia cap. Un a zero. Lògic, encara que per part de CiU “ventatgista”, tota vegada que mentre van manar no es van encaparrar massa en canviar l’Estatut vigent, i arriscada, ja que si no sortia podrien mantenir el discurs del victimisme però de molt difícil gestió.
Anem, doncs, a la reforma ambiciosa. En aquest escenari també hi havia dues alternatives: que fos “una passada de tres pobles” i que ja hi hauria qui s’encarregués de parar-la aquí (bàsicament els socialistes que son l’altre grup que pot fer bloqueig). O fer-la arran del precipici, “al filo de la navaja”, a veure qui era el maco que s’atreviria a qüestionar-la. Evidentment aquesta última posició és la més fàcil ja que trasllada la decisió final als “altres”. Quedem com Déu, i si ve “Paco con las rebajas” tornarem a tenir dimonis.
Aquesta decisió afavoreix a tothom? NO!! Els socialistes són els que corren més riscs. És evident que la pilota ara la té el PSOE. El PP ja ha tret tota la fanfàrria catastrofista sobre el desmembrament d’Espanya, deixant clar el seu rebuig. Els Grups petits al Congrés dels Diputats ( CiU, ERC, PNV, IV, CC i Mixt) estaran d’acord amb la proposta que es faci perquè va amb la seva forma de ser i pensar, malgrat que el seu escàs pes, 38/350, els fa irrellevants en la pressa de decisió. Qui té la “patata calenta” son, som, els socialistes. Si ens en sortim no serà possible capitalitzar en exclusiva el resultat a Catalunya, i serà de difícil venda a la resta d’Espanya. Si no ens en sortim serem els responsables principals a Catalunya, i també quedarem tocats a la resta d’Espanya. Quina “papereta”!!
Sotmesos a una doble pressió brutal: A Espanya per una dreta que anirà per totes, amb 148 Diputats/des, i un terra electoral estimable de més de nou milions de vots. A Catalunya pel conjunt de les forces nacionalistes crescudes perquè tàcticament no hi tenen res a perdre. Estratègicament potser és una altra cosa, però, qui fa política avui pensant més enllà del titular del diari de demà?
Bé està el que bé acaba. El resultat de divendres passat: 120 a favor, 15 en contra i cap abstenció és prou eloqüent. Però sols és la primera etapa d’un procés que en té dues més: el seu pas pel Congrés de Diputats, i la posterior ratificació per la ciutadania (d’aquest se’n parla poc, com si fos un mer tràmit...) Aquesta primera etapa ha estat molt (massa) llarga i s’ha resolt a l’esprint final amb “foto finish” inclosa. Qui l’ha guanyat? Ja ho veurem més endavant.
Un cop llançat el procés de la reforma de l’Estatut del 79 hi havia dues alternatives: fer una proposta senzilla, o una de complexa. El que en l’argot polític - periodístic se’n diu: descafeïnada o ambiciosa. Com que hi ha necessitat d’un ample recolzament, tant d’ordre legal: art. 56. 1, b de l’Estatut, com d’ordre polític: la demanda del President del Govern, (i el sentit comú), les forces nacionalistes van marcar l’escenari: o es feia una reforma ambiciosa, o no se’n feia cap. Un a zero. Lògic, encara que per part de CiU “ventatgista”, tota vegada que mentre van manar no es van encaparrar massa en canviar l’Estatut vigent, i arriscada, ja que si no sortia podrien mantenir el discurs del victimisme però de molt difícil gestió.
Anem, doncs, a la reforma ambiciosa. En aquest escenari també hi havia dues alternatives: que fos “una passada de tres pobles” i que ja hi hauria qui s’encarregués de parar-la aquí (bàsicament els socialistes que son l’altre grup que pot fer bloqueig). O fer-la arran del precipici, “al filo de la navaja”, a veure qui era el maco que s’atreviria a qüestionar-la. Evidentment aquesta última posició és la més fàcil ja que trasllada la decisió final als “altres”. Quedem com Déu, i si ve “Paco con las rebajas” tornarem a tenir dimonis.
Aquesta decisió afavoreix a tothom? NO!! Els socialistes són els que corren més riscs. És evident que la pilota ara la té el PSOE. El PP ja ha tret tota la fanfàrria catastrofista sobre el desmembrament d’Espanya, deixant clar el seu rebuig. Els Grups petits al Congrés dels Diputats ( CiU, ERC, PNV, IV, CC i Mixt) estaran d’acord amb la proposta que es faci perquè va amb la seva forma de ser i pensar, malgrat que el seu escàs pes, 38/350, els fa irrellevants en la pressa de decisió. Qui té la “patata calenta” son, som, els socialistes. Si ens en sortim no serà possible capitalitzar en exclusiva el resultat a Catalunya, i serà de difícil venda a la resta d’Espanya. Si no ens en sortim serem els responsables principals a Catalunya, i també quedarem tocats a la resta d’Espanya. Quina “papereta”!!
Sotmesos a una doble pressió brutal: A Espanya per una dreta que anirà per totes, amb 148 Diputats/des, i un terra electoral estimable de més de nou milions de vots. A Catalunya pel conjunt de les forces nacionalistes crescudes perquè tàcticament no hi tenen res a perdre. Estratègicament potser és una altra cosa, però, qui fa política avui pensant més enllà del titular del diari de demà?
Crec, amb tots els respectes per a tothom, que la jugada, difícil jugada, pot portar a un complicat carreró al socialisme espanyol (amb el català inclòs). Ah!!, però aquests són els “socialistes” !! Si, però jo sóc d’aquests i vull manifestar la meva preocupació pel que em ve a sobre. Crec que hem d’actuar amb molt de tacte, amb molta paciència, amb molta perseveranca, amb molta prudència. “Que la prudència no ens faci traïdors!!”, sentirem a dir als rengles nacionalistes. Ells rai!!. A mi el que em fa patir és el meu projecte, no el seu. El seu l’he de combatre.
“...recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharat visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.”
Cant XLVI “la pell de brau”. Salvador ESPRIU. 1960.
Arnoia (Ourense), 1 d’octubre.
Mataró, 3 d’octubre.
7 comentaris:
i volia afegir al teu comentari el següent:
" Entrar con la agena para salir con la suya. Es estratagema del conseguir. Aun en las materias del Cielo encargan esta santa astucia los Christianos maestros. Es un importante dissimulo, porque sirve de zebo la concebida utilidad para coger una voluntad: parécele que va delante la suya, y no es más de para abrir camino a la pretensión agena. Nunca se ha de entrar a lo desatinado, y más donde ai fondo de peligro. También con personas cuya primera palabra suele ser el No conviene desmentir el tiro (cit.dissimular l'intenció) porque no se advierta la dificultad del conceder, mucho más quando se presiente la aversión. Pertenece este aviso a los de segunda intención, que todos son de la quinta sutileza.
Baltasar Gracián. "Oráculo y arte de prudencia" Edición. de Emilio Blanco. Ed.Cátedra. 2001
"A mi el que em fa patir és el meu projecte, no el seu. El seu l’he de combatre." Exactament que has de combatre, el dret a ser una nacio normal?
Perdona, Gustau, però jo crec que ja estem en un país normal. Accepto que tu no pensis això, però jo he de lluitar- en un combat democràtic - per les meves idees com tu ho fas per les teves.
Home, transparent! Doncs caldrà guardar els garrofers per tenir menjar. Alguns ja hi estan acostumats i sembla que volen continuar així. És clar que remugant es fa més passable.
Madoz: no és covardia, és convenciment. Que no és el teu de convenciment, cert! Però és el meu. Toqueu de peus a terra. Hi ha els “altres”, no en podem defugir, no els podem ignorar, i pensen el que pensen, amb tot el mateix dret que nosaltres pensem el que pensem. I per arribar a on vulguem anar (que hi ha opinions diverses del lloc) hem de veure com ho fem. Les flamarades no deixen brases.
Gràcies per acceptar que pensi diferent, sinó estigues convençut que és així ni m'hauria preocupat d'escriure fent un comentari al teu blog, segurament la normalitat tu i jo l'entenem de manera diferent, per a mi la normalitat és que "l'altre" pugui fer i autodefinir-se com vol i al mateix temps que "l'altre" em deixi definir-me i fer allò que vull, podem concordar amb "l'altre" on anar i que fer, però no podem acceptar que "l'altre" decideixi que som i on anem. No és molt normal que a una proposta democràtica surti un senyor vestit de militar recordant que està molt preocupat i que la "sagrada constitucion" li atribueix el dret del cop de sabre, no és normal benvolgut Manel. No és normal que tu representant que ets meu, no puguis expressar-te en el nostre idioma en una seu institucional que paguem tots, és normal? haurien tantes d'aquelles grans i petites coses que cada dia ens mostren que no som un país normal, jo tinc la sort-desgracia de viure fora de Catalunya i les mancances de normalitat nacional catalana les veig encara més evidents. Als països normals els seus ciutadans, no han de discutir si són o no són membres d'una comunitat nacional i per tant tenen uns drets col.lectius, nosaltres ciutadans d'un país anormal si.
Benvolgut Gustau:
Per a mi el normal és el que pot ser i el que es pot fer. El que no pot ser i/o no es pot fer és una quimera. Ja sé que tot això és molt relatiu (en el temps i en l’espai), i a més, és completament subjectiu. Però et suposo coneixedor del vell acudit jueu, d’aquell que pregava a Yahvé…
Benvolgut Manel, el que no pot ser (ara) o no es pot fer (ara) és una utopia, que com tu i jo sabem les utopies son la bensina dels canvis.
Publica un comentari a l'entrada