A voltes amb la crisi -i 4 (espero).

“La construcció i l’automòbil, que són grans proveïdors d’ocupació, no són pas els sols a patir la crisi. La producció industrial s’enfonsa. Si tenim en compte la greu recessió que travessa Estats Units i a la zona euro, encapçalada per Alemanya, no es pot esperar gran cosa del comerç exterior. I els centenars de mils de milions de dòlars i d’euros gastats per posar ordre en el sector bancari i en els mercats han tingut, fins avui, pocs efectes.”

Traducció d’un paràgraf de l’article de Claire Guélard: “Plan de relance: des effets progressifs et limités en 2009” aparegut a Le Monde el passat 6 de febrer.

Un anàlisi gens diferent del que podem fer a Espanya. Està parlant de l’economia francesa i de les possibles actuacions del seu Govern. A altres llocs també deuen fer anàlisis semblants

Ahir, per començar el nou període de sessions al Congrés, nova compareixença del President de Govern, Rodríguez Zapatero, per parlar de la crisi. En el que portem de legislatura, des de l’abril de l’any passat, deu mesos, és la setena vegada que el President del Govern compareix a l’hemicicle per exposar la situació i les propostes d’actuació que pretén. No es pot pas dir que no dóna la cara i es sotmet al debat i a l’examen.

Avui, en la sessió setmanal de control al Govern, més preguntes i interpel·lacions de l’oposició sobre el mateix tema en format més reduït al vicepresident econòmic, Pedro Solbes.

El Govern, per boca del seu President, va adaptant el seu discurs i les seves propostes a les noves perspectives que es van veient dia a dia i que són diferents que les d’ahir i les d’abans d’ahir. Per molt que es digui, els analistes van modificant contínuament les seves previsions davant la perplexitat del públic que no s’acaba de creure i entendre aquesta volubilitat. El Govern, tots els Govern, volen agafar el toro per les banyes sense aconseguir-ho de moment. “Todavía no hemos tocado fondo, estamos en los peores momentos de la crisis”. No ho sé. Alguns pensem que en poden venir de pitjors.

Excepte aquells que sempre pronostiquen catàstrofes i desgràcies, els experts s’adonen que els seus coneixements del que està passant a tot el món estan sobrepassats.

Espanya presenta, fins ara, una característica diferent: el brutal creixement de la desocupació. Tot el que varem guanyar en aquest terreny, que va ser molt, a l’època de la bonança ara s’està ensorrant. La població activa continua creixent, la ocupada decreix. Aquí s’aferra l’oposició per culpar exclusivament al Govern de la situació. L’any 96, quan ells varen manar van reconduir una situació complicada en l’economia i proposen tornar a fer les mesures que llavors varen aplicar. Però, el panorama no és el mateix que fa 13 anys. Estem en una Unió Monetària, la crisi de l’economia real és generalitzada a tot el món, el sistema financer internacional trontolla i cal apuntalar-lo, (a Espanya encara no, però no hi posaria la ma al foc).

El Govern demana l’esforç de tothom i la “cooperació nacional”. Amb el clima polític que hi ha, a ganivet tret i a sang i fetge, pocs aliats trobarà per no dir cap. Els uns perquè volen ocupar el “poder” com sigui a qualsevol preu, sense importar-los el cost que ocasionin, els altres per què han estat foragitats del seu cau, el de més enllà perquè temen ser-ho de foragitats, els darrers per què corren el perill d’esdevenir irrellevants o ja ho són. Demanar assossegament és il·lusori amb el panorama que hi ha al carrer i als mitjans de comunicació, però crec que s’hauria d’intentar. Cal explicar, molt i molt bé, el que creiem que està passant. Els ajuts al sistema financer, per exemple, i les exigències correlatives.

Cal no defallir en els intents de reconduir la situació, esprement l’enginy tot el que podem i sabem, i per això es van prenent mesures que cal tenir ben present que no són de resultats immediats, bones mesures com el Fons Estatal d’inversions locals, malgrat el que es digui.

Comença a obrir-se camí l’idea de que la sortida serà un món diferent, força diferent, que no tornarem a la prosperitat i disbauxa d’abans. Ho hem de dir i explicar.

Madrid, 11 de febrer.

Eluana i els fonamentalismes.

S’ha acabat el calvari dels pares de l’Eluana. Ella estava crucificada ja fa molts anys. Ara era sols un cos viu sense vida.

Els seus pares s’ha deslliurat de l’esgotament físic i mental que comportava aquesta situació. Els quedaran molts pòsits que segurament arrossegaran la resta de les seves vides. Els acompanyarà també la seva victòria moral (què és la moral?)

L’oposició a trobar una sortida natural (què és natural?) es basava en uns principis que són sobrenaturals (què és sobrenatural?).

Els fonamentalismes, tots, pretenen imposar com sigui, a sang i foc, per lleis i ordres, per persuasió o manipulació, les seves concepcions. No hi tenen dret (què és el dret?).

Conceptes fets pels homes al llarg de la història de la Humanitat. Això és el que ens distingeix de les bèsties.

La crucifixió. Matias Grunewald. 1515.

Madrid, 11 de febrer.

Irrealitat i incoherència.

ERC convoca un acte públic a Mataró per explicar la seva valoració dels dos anys de Govern d’Entesa a la Generalitat amb presència, entre altres, del seu President Joan Puigcercós.

El pasquí que he vist enganxat per les parets porta per títol: “Estem construint un Estat”.

No m’ha de sorprendre gens aquest títol afirmatiu. Aquesta és la seva visió, plenament coherent amb la seva concepció política. Crec que és irreal respecte a l’Estat de les Autonomies, però clar, això és el meu pensament. Penso també que si s’obvia la realitat sols es contribueix a la frustració i al desencís.

És evident que els socialistes a la Generalitat, amb el seu President al capdavant, també coherentment, no estem construint cap Estat. En tot cas, aquí i a Madrid, estem contribuint, amb moltes dificultats i entrebancs, a aixecar l’ Espanya de les Autonomies.

Són coses diferents. Sembla, doncs, que estem fent coses diferents. Res més... i res menys.

Madrid, 11 de febrer.

A voltes amb la crisi-3.

Le Monde anuncía l’editorial de la seva edició de demà dissabte.

Nicolas Sarkozy devait relever trois défis.

Primo, calmer l'anxiété croissante des Français devant le séisme économique.
Secundo, lutter contre l'incendie social qui menace et inviter les syndicats autour d'une table de négociation.
Tertio, démontrer au pays qu'il n'est pas impuissant "face à la crise".


Com qualsevol governant dels països afectats per la crisi, que són tots. Quasi bé res la proposta. D’estar-se, no se’n estaran pas d’intentar afrontar-los aquests desafiaments. D’aconseguir-ho, ja són figues d’un altre paner. Difícil, molt difícil. A menys que es surti a la televisió a dir allò de “Sangre, sudor y lágrimas”. No sé pas si hi ha atreviment per fer-ho i si hi hauria receptivitat per escoltar-ho. De continuar així, però, d’aquí uns mesos potser no hi haurà més remei.

Mataró, 6 de febrer.

A voltes amb la crisi-2.

El GPS organitza una Jornada de reflexió sobre la situació econòmica. (No he aconseguit cap enllaç a la web del PSOE. Inaudit!)

L’obertura la fa el comissari europeu, Joaquín Almunia i la cloenda el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara. Ambdós no es mouen de l’ortodòxia de les seves respectives posicions que com que són ja molt conegudes no aporten novetats al debat. Suposo que per la seva posició institucional tampoc poden fer gaires elucubracions ja que les seves paraules són escrutades amb lupa i interpretades ràpidament.

Almunia exposa la situació: “L’economia real s’està desplomant a tot el món”, “Cal apuntalar l’economia financera, però cal pensar en la sortida: una nova política monetària.” “Evitar el proteccionisme, major regulació del sistema financer, més dinamisme a l’economia real, la socialdemocràcia no té problemes ideològics amb el què s’ha de fer, combinar l’eficàcia econòmica amb l’ambició social, més i millor integració europea.” Res de nou.

Vegara llegeix com si fos una compareixença a la Comissió d’Economia. “Cal restablir la confiança perquè el sistema torni a funcionar” Fa incidència en la responsabilitat corporativa de les entitats financeres, el tema del moment. Repeteix una de les seves frases favorites: “Tant mercat com sigui possible, tant Estat com sigui necessari”. Les actuacions pro cícliques comporten restriccions avui inacceptables. Repassa, altra vegada, totes les mesures preses pel Govern de cara al funcionament del sistema financer, els ajuts als ciutadans i a les empreses. Ni un mil·límetre del discurs oficial.

Qui encén els ànims, al menys d’alguns de nosaltres, és el President de l’Associació de la Banca espanyola (AEB), Miguel Martín. La millor defensa és un bon atac, pensen el banquers. Sotmesos a la pressió de l’acusació que estan restringint el crèdit a particulars i a la petita i mitjana empresa es treuen obertament el mort de sobre.

“Mientras que a nivel mundial el sistema financiero hunde a la economía real, en España es la economía real la que hunde el sistema financiero” ¡Toma ya!

Però, quina barra! Qui va finançar alegrement als especuladors immobiliaris? Qui va engrescar als consumidors insensats a la disbauxa? Qui va ser el prestatari temerari que s’anava inventat, i col·locant, nous productes financers? “Las familias y las empresas están sobreendeudadas” Però, quines famílies? A on les havíeu portat? I, quines empreses? Les productives o les especulatives? I de quines mides i responsabilitats socials? “España tiene que reducir su nivel de endeudamiento” Tots al mateix sac, i amb aquesta excusa taparem les vergonyes dels aprofitats, abans per guanyar tot el que era possible, ara per no perdre gaire en l’ensorrada. Quan surtin les memories de responsabilitat social corporativa d’algunes entitats financeres ja les podeu llençar a la paperera.

Vaig preguntar al professor Ontiveros com es podia materialitzar la demanda de que arribés el crèdit a particulars i a petites i mitjanes empreses. La resposta que em va donar va ser un major control, o unes més estrictes condicions, dels ajuts governamentals. Però no sé si el Banc d’Espanya està per aquesta labor. La seva preocupació, i em temo que la seva mirada, és el sistema financer, no l’economia real.

I aquí tenim un gros problema ja que la desocupació és real, no virtual i les persones es toquen, no són apunts contables.

“Si nos preocupa el bienestar de las jirafas, no debemos pasar por alto los sufrimientos de los cuellos más cortos que están muertos de hambre o las dulces hojas que caen al suelo y son pisoteadas en la lucha, o el hartazgo de las que tienen el cuello largo, o el mal aspecto de ansiedad o voracidad agresiva que nubla los pacíficos rostros del rebaño.”

J.M.Keynes. El final del laissez faire. 1926.

Mataró, 4 de febrer.

A voltes amb la crisi-1.

Paco Marugán va ser a Mataró dijous passat per parlar de la crisi. Va explicar-se extensament davant un públic atent. Em preguntà, un cop acabada la xerrada i el debat subsegüent, si pensava que s’havia entès, si havia estat pedagògic. Mira, li vaig respondre, és molt complicat explicar una crisi financera a la ciutadania de peu que no sap el què és un balanç i menys el balanç d’una entitat financera i de com es crea el diner.

Hi ha, doncs, un problema inicial per ajudar a entendre raonablement a la majoria de la població les causes, conseqüències, possibilitats d’actuació, alternatives de la situació que estem vivint. Cal fer moltes explicacions, ser molt pedagògic. S’ha d’intentar, conscient de la dificultat.

L’endemà, divendres, jornada de la Fundació Campalans a Barcelona. “Noves idees en temps de crisi”. La introducció la va fer el President Montilla.

Em va fer la impressió, llegint les cròniques, que a mi m’havien interessant altres aspectes de la seva intervenció que els ressenyats en elles. No és que hi haguessin novetats en el seu discurs, però jo em vaig quedar amb altres coses. “Hem de deixar d’obsessionar-nos pel problema català”, “Els problemes dels catalans són compartits pels dels espanyols”, “Pensem des de Catalunya, no en Catalunya”, són algunes de les frases que vaig apuntar. Bé, no són reflexions noves en la seva boca, encara que crec que no han aconseguit traspuar en l’imaginari del país ancorat encara en el pensament nacionalista segurament a causa de les restriccions ocasionades per la composició del Govern. Molt bé el tema de la integració dels nous vinguts. Sí a les preguntes de “Com ets i què fas?” I no a “Qui ets i d’on vens?”. Tímida, encara, posició respecte a la llengua, o millor a la coexistència de llengües. Una altra restricció segurament.

Sols vaig poder estar-m’hi al matí, a les deus primeres taules. De noves idees no pas gaires, encara que les exposicions varen ser interessants. El tema de la internacionalització de les nostres empreses i de la innovació i especialització qualificada del nostre teixit industrial fa molts anys que en parlem. Els exemples que es varen posar són bons i cal aprofundir-los. Aquesta és la direcció, però ja fa anys que la sabem. Ara bé, se’m va suscitar una reflexió sobre la crítica recurrent als factors que han contribuït al creixement en els darrers anys. No hem d’aprofitar i aprofundir en les nostres avantatges comparatius respecte a altres espais geogràfics? Estic pensant en la residència i en el turisme. Hem d’intentar competir en el món intentant fer el mateix que intenten fer tots els països del nostre entorn? És a dir, el recorregut que tenim en determinats sectors industrials. Res, dubtes només.

En la segona taula, el professor Lozano d’ESADE, em va obrir la reflexió sobre el sentit dels conceptes. Vaig pensar¨”Què ens volien dir quan ens parlaven de creació de valor? De quin valor parlaven i per a qui?” Ara, a toro passat, és clar l’engany que alguns ens han fet. Vaig entreveure una positiva actitud autocrítica, no personal sinó col·lectiva, en la reflexió d’Antón Costas en la línia que exposava un del darrers llibres de Krugman.

Una reflexió llegida aquests dies a Le Monde: “L'urgence est de sortir de la dictature de l'urgence. L'urgence est de retrouver le temps long.”

Mataró, 4 de febrer.

Febrer.

Màscara

Mataró, 1 de febrer.

L'ofec de les finances municipals. Un tópic.

1. Surt arreu. Per començar, en declaracions dels electes locals de tots els partits. Després, aixequen la veu les organitzacions municipalistes. Se’n fan ressò amb vehemència els diputats i diputades de Cambres legislatives de tots nivells. Els mitjans de comunicació s’ho empassen i ho repeteixen, i potser, vés a saber, igual els ciutadans/es s’ho creuen.

El fet és que a copia de repetir-ho acaba esdevenint cert sense que ningú es vegi amb l’obligació de justificar-ho objectivament. Les finances municipals estan malament. Sempre han estat malament (ja ho dèiem els que estàvem en el món local els anys vuitanta). Ningú hi posa remei i, de tant en tant, tots a plorar. No seran, a cas, llàgrimes de “cocodrilu”? No amagaran moltes ineficiències i impotències de tota mena de la nostra política local?

Desconec si hi ha estudis recents fets en el món acadèmic sobre el tema, suposo que si. Al menys temps enrere se’n feien i no veig per què ara no continuï sent un camp de treball. Els dels propi món administratiu local deuen ser, pel que veig als mitjans, com sempre: les despeses “impròpies”, les dificultats derivades de la població (gran o petita), els condicionants socioeconòmics (de conurbació, rurals, en declivi, turístics, la immigració, l’envelliment,...), les característiques de les principals fons d’ingressos, la varietat dels fronts de la despesa i la seva peremptorietat.

No m’ho crec. Quan passen anys i panys fixats en el mateix discurs alguna cosa passa per què no pugui, com a mínim, ser posat en qüestió. Del fons o de la forma del discurs. Anem a veure’n un exemple amb algunes dades que estan a l’abast per la xarxa.

2. L’ajuntament de Mataró pot servir de referència. La ciutat té una mida mitja, ara cap a 120.000 habitants. Tenia una tradicional base econòmica industrial que ha anat perdent molt pes en els darrers temps. El seu creixement demogràfic actual es deu a l’empenta de la nova immigració. Socialment és força integrada, sense grans mancances. La seva administració és correcta, no deu ser, o no hauria de ser, gaire millor o pitjor de la mitja de les poblacions de la seva mena. Sobre aquesta mena de comparacions la Diputació de Barcelona publicava, suposo que ho continua fent, un excel·lent treball.

L’evolució dels seus pressupostos en els darrers anys és la següent:

Quadre n.1

(Font: Programes d’actuació municipal i Pressupostos, del 2002 al 2008. Publicacions i documents municipals. Ajuntament de Mataró.)

D’entrada, amb un creixement anual força irregular, i els dos darrers anys molt fort, el salt en vuit anys és espectacular: un 124, 59%, un 15,6% de promig anual.

Clar que el pressupost consolidat ho inclou tot, i l’Ajuntament de Mataró té una potent eina de gestió urbanística, d’habitatge i aparcaments, PUMSA, en forma de societat mercantil que es pot considerar que emmascara l’estricte imatge administrativa municipal (Malgrat que l’activitat en el camp urbanístic és bàsica per essència en l’administració local). També hi ha la gestió de la distribució d’aigua en baixa (a les unitats urbanes) en forma de societat mercantil, AAMSA, però aquesta societat està molt consolidada de temps, és molt regular i no aporta fluctuacions rellevants. Deslindem, doncs, les societats mercantils.

Quadre n.2

**(de la informació de la font no es pot extreure aquesta dada corresponent al 2001)

Tal com es dedueix del quadre anterior l’activitat administrativa ha anat perdent pes en el conjunt de l’acció municipal en favor del major pes de l’activitat mercantil passant de ser, més o menys, les tres quartes part al 2001 a quedar just per sota de la meitat.

L’ajuntament té també uns quants Organismes Autònoms (Patronats, Instituts,...) que s’integren en el pressupost consolidat, encara que la seva participació és menor i és majorment tributaria de les finances de l’administració municipal pròpiament dita i de transferències d’altres administracions, essent menors globalment els seus recursos propis que provenen essencialment de taxes. Restem també els pressupostos d’aquets organismes autònoms.

Així, l’evolució del Pressupost de l’estricta administració municipal queda de la forma següent:

Quadre n.3

En aquest quadre ja es veu que descomptades les Societats mercantils i els Organismes Autònoms persisteix el creixement irregular però amb menors fluctuacions i especialment en els dos darrers anys els percentatges, malgrat ser encara elevats, són significativament menors. No obstant, cal destacar que en aquests vuit anys considerats n’hi ha tres que tenen creixements per sobre del deu per cent.

3. El pressupost real per habitant. El volum global de les finances municipals de Mataró no ens indica, però, què ha passat realment sinó l’ajustem a l’evolució del cost de la vida, ja que estem comparant xifres monetàries i no reals, i sinó l’ajustem també a l’evolució del nombre d’habitants a qui va adreçat.

Quadre n.4

*Font: INE. IPC medias anuales. Base 2001.
**Font: Ajuntament de Mataró. Estudi de la població de Mataró. 2008.

Bé, aquell creixement nominal del pressupost del 65,94%, s’ha convertit en un creixement real del 34,03%, que no està gens malament. La població, al seu torn, ha crescut en aquests vuit anys un 11,19%, el que ha comportat que la despesa real per habitant hagi experimentat un creixement real del 20,53%.

És cert que en el període analitzat del any 2001 al 2005 el pressupost real per habitant va ser pràcticament estable. S’acusa la davallada del menor creixement de l’economia espanyola del 2002. Però en els tres darreres anys el creixement és formidable, el que fa menys comprensible (amb aquest exemple) les veus que s’han accentuat precisament en aquests anys sobre el pretès ofec de les finances municipals.

4. La liquidació dels pressupostos municipals en els darrers setze anys ha estat positiva (!!). Sempre s’ha liquidat amb superàvit. Als tancaments de finals d’any sempre s’han registrat més ingressos que despeses. Per les dades disponibles a la xarxa no es pot reconstruir la sèrie de liquidacions d’aquests anys, però la darrera liquidació coneguda del pressupost estricte, la del any 2007, és suficientment representativa.

Quadre n.5

No és que sigui un superàvit extraordinari en quant a magnitud, però sí indicatiu d’un resultat positiu, força equilibrat, en la línia, si mal no conec, dels anys anteriors i expressiu de la possibilitat de complir adequadament amb les previsions pressupostaries efectuades als inicis dels exercicis. Per tant per aquest cantó no es manifesten desequilibris que permetin posar en qüestió l’evolució abans indicada.

5. Cal aprofundir l’anàlisi. Aquesta evolució pressupostaria positiva permet generar recursos per fer inversions? Podria donar-se el cas que malgrat el notable augment produït aquest fos dirigit al increment del funcionament corrent i no es donessin noves aportacions al capital públic, especialment en equipaments i instal·lacions, que donat l’augment de població es traduiria en un empitjorament de les condicions de la prestació dels serveis públics. El quadre de la generació d’estalvi net és molt més aclaridor.

Quadre n.6

*(les dades corresponen als pressupostos consolidats i vénen expressades en miler d’euros)

La generació d’estalvi net és força irregular en els anys d’aquest període estudiat, amb una punta positiva el 2005, el 9,56% dels ingressos corrents, que seguia a un any negatiu del -2,54%. En general, però, l’estalvi net que permetria un autofinançament per fer inversió no és massa gran (llevat de l’any 2005), però n’hi ha, i per tant la inversió efectuada s’ha fet recorrent a fons externs, a l’endeutament, tal com es veu en els quadres següents. El primer correspon a la distribució de la despesa efectuada entre despesa corrent, amortitzacions i nova inversió expressada en despesa neta de capital.

Quadre n.7

*(les dades corresponen a pressupostos consolidats i vénen expressades en milers d’euros)

Malgrat la poca disponibilitat per l’autofinançament el volum i el pes de la inversió han estat notables, el punt més baix és l’any 2004 amb el 12,4%, i en el darrer any analitzat extraordinaris. La despesa corrent no arriba, al final del període als dos terços del total, mentre que la despesa neta de capital, la nova inversió, gairebé és un terç, el que és una xifra extraordinària.

Fins ara l’import de les amortitzacions dels préstecs és força contingut i acceptable, baixant percentualment molt els darrers anys. La inversió i el seu creixement en els dos darrers anys ve molt determinat per l’evolució de l’activitat de les empreses municipals especialment de PUMSA.

Ara bé, d’on han sortir aquests recursos? Això ve explicat en el quadre següent.

Quadre n.8

*(en miler d’euros)

L’obtenció d’ingressos de capital s’ha més que doblat en aquest període (en general són transferències obtingudes d’altres administracions públiques), un altra dada contra el pretès ofec, malgrat que l’endeutament és la font principal de finançament de la inversió i creix molt acceleradament. Desglossat, però, per components torna a posar-se en evidència la importància que té l’empresa PUMSA en aquesta evolució ja que la part corresponent a l’administració municipal estricta és estable en torn els 12 milions d’euros.

Cal notar l’aportació negativa dels recursos propis molts anys de la sèrie analitzada que indica que a part del poc estalvi propi, que es veia al començament d’aquest apartat, s’ha utilitzat l’endeutament per finançar despesa corrent. Caldria matisar, però, de quines estructures de l’administració municipal.


6. Unes primeres conclusions a la llum d’aquestes dades analitzades. Creixement molt acceptable, equilibri positiu continuat, poc estalvi corrent, notable nivell d’inversions, increment dels ingressos de capital, endeutament per fer les noves inversions, increment del pes de l’activitat realitzada a través de instruments societaris mercantils però d’estricte competència municipal (urbanística en aquest cas).

Caldria, per ser més taxatius i segurs en la valoració d’aquesta situació presentada, veure si, malgrat aquesta impressió positiva, hi ha mancances en el compliment de les obligacions i requeriments que l’administració municipal té respecte als seus conciutadans/es. Les impressions a cop d’ull de l’espai públic urbà no fa pas pensar que hi siguin, malgrat que en els serveis públics sempre hi ha qüestions amagades, especialment pel que fa a les amortitzacions.

Pot ser que les administracions locals tingui cobertes les obligacions establertes per la legislació vigent i en canvi no pugin atendre les demandes que els ciutadans/es pensen que s’haurien d’atendre, independentment de si vénen determinades a la Llei de Bases de Règim Local. En aquí, i especialment a l’etapa de vaques magres que ara comença, els esforços de rigor i d’explicació haurien de ser notables. Prioritzar segons les necessitats de cada moment i saber respondre a determinades demandes ha de formar part de les diferenciacions de les ofertes polítiques. S’han de mantenir, per exemple, determinades actuacions d’imatge o d’espectacle?

També caldria veure si s’estan atenent despeses “impròpies” i per quina causa. Si aquestes són assumides voluntàriament i conscient, molta activitat extra educativa o escolar per exemple, o si són degudes a les particulars circumstàncies de cada col·lectivitat i no hi ha més remei que assumir-les. La centrifugació de la despesa pública entre les administracions espanyoles és una constant històrica portada a terme i acceptada generalment per la manca de rigor en els plantejaments de l’acció pública possible. El cas de l’extensió del servei educatiu de la petita infantesa és paradigmàtic.

També la reflexió hauria de continuar per l’anàlisi dels ingressos per veure les seves reals capacitats, si s’aprofiten convenientment les disposicions normatives actuals i quina gestió es fa d’elles. Però aquest és un tema que requereix una nota tant o més extensa que l’actual.

Mataró, 23 de gener de 2009.

Mal de muchos,... ¡Epidemia!

Primer es va pensar que desprès de tants anys de creixement continuat l’economia afluixaria la seva marxa i es produiria un decreixement en forma d’“aterratge suau”.

Desprès es va parlar de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya. Seguidament ens varem assabentar que també hi havia aquest fet a altres països: Irlanda o el Regne Unit.

Llavors va venir la crisi de les hipoteques “subprime” als Estats Units, seguit de l’ensulsida del sistema financer de la banca d’inversions, i de les assegurances, i dels bancs europeus, anglesos, belgues, alemanys.

El col·lapse econòmic d’un petit país: Islàndia. Varem saber que als xinesos tampoc els anava bé, i aquests dies que els britànics trontollen.

Els preus de les matèries primes varen anar bruscament cap amunt i de cop també es varen ensorrar causant la preocupació en els països productors que basen en ells les seves economies.

Les darreres noticies parlen ja de tots els països i de tots els sectors: maquinària, farmàcia, informàtica, telecomunicacions, finances, turisme,… De l’automòbil, aquí, a Detroit i també al Japó. Ja ho tenim assumit.

Això s’està ensorrant? No, s’està produint una adequació generalitzada del panorama que convé explicar. S’ha acabat una època, segur. En comença una altra que encara no sabem què ens portarà. Serà diferent. De moment s’ha acabat l’alegria dels darrers anys i la cursa desfermada cap a vés a saber on. Anem de cul per terra. Masegats, mentre ens surten els blaus, hem de pensar com ens cuidem i alhora reflexionar sobre com tornem a aixecar-nos.

¡Qué no cunda el pánico! Però la gent, espantada per l’allau de noticies negatives que afanosament els serveixen els mitjans contínuament s’inquieta neguitosa davant les perspectives i demana responsabilitats. A qui? Als seus Governs primer, i aquests s’afanyen a prendre mesures que al poc es revelen ineficaces. Demanen confiança: Ens en sortirem! Si, sempre ens en hem sortit. Però, quan, com i, sobre tot, quins? L’estil de fer política no ajuda gents. Cal aprofitar la situació per desgastar l’adversari. Segur que el contrincant a la palestra és l’adversari?

Rodolant pendent avall, sembla sense aturador, sense albirar on és el fons del forat i si ens en podrem sortir.

Els economistes pensaven que ja sabíem algunes coses i que teníem un cert control de la situació. Doncs, no. No és així.

El panorama general ante la crisis, asegura el ganador del Premio Rey Jaime I de Economía en el año 2004, es de máxima incertidumbre:

"Nadie sabe si esto será una recesión fuerte o si estamos ante un fenómeno que pueda compararse en magnitud a las grandes depresiones de los años 30. Es demasiado pronto para saberlo."

Prof. Dr. D. Jordi Galí Garreta Doctor en Economía. Director CREI. Centre de Recerca en Economía Internacional. UPF. Barcelona.

Mataró, 27 de gener.

Un exemple.

De la bromera del quaternari. Avui, per Barcelona, he retratat aquest anunci enganxat a un telèfon públic del carrer.

Un exemple menor i irrellevant, però un exemple.

Mataró, 27 de gener.

El volum de la bromera. El quaternari.

Xerrada organitzada per l’Agrupació de Mataró del PSC per explicar com veig el panorama polític. L’esquema el trec de “Conillets d’Índies”. Sala del centre cívic de Els Molins, bona entrada per ser un divendres a la tarda.

L’afirmació, com a hipòtesi, de que el volum excessiu de certes activitats no productives podia ser una de les causes de la crisi mundial per la que estem passant aixeca debat.

Com en una gerra de cervesa. Per sobre del líquid hi ha la bromera que arriba fins dalt del recipient. Una quantitat adequada de bromera fa de bon passar, però si hi ha molta bromera, més que líquid, quant s’esvaeixi resultarà que sols teníem mitja gerra. Com tot, sempre és qüestió de mides i de no passar-se.

En l’actualitat la distribució de la població activa (ocupats + aturats) per sectors és la següent: agricultura, 4,1%; indústria, 14,5%; construcció, 12,-%; serveis, 64,9%; altres (aturats sense adscripció), 4,5%. Aquesta és una distribució normal, comparable amb les economies de la OCDE, per exemple.

L’evolució de l’economia al llarg de la història: Al sector primari, agricultors, ramaders, pescadors, boscaires i miners, si va afegir el sector secundari, artesans, manufacturers, industrials i ambdós plegats varen permetre el desenvolupament del sector terciari, comerciants, transportistes, financers, administradors, educadors i sanitaris. Sempre ha existit un sector quaternari que no aportava res en concret a la satisfacció de les necessitats materials bàsiques i al funcionament de la col·lectivitat, però aportava, o imposava, la satisfacció d’algunes necessitats espirituals, sacerdots, endevins, artistes i saltimbanquis.

En les economies molt desenvolupades, com les del nostre entorn, les necessitats bàsiques estan amplament cobertes amb poc esforç (relatiu) mercès al progrés de coneixements i tècniques. L’economia dels serveis ocupa, més o menys, dos terços de la població, però no distingeixen les estadístiques oficials entre el terciari i el quaternari, entre aquells que proporcionen serveis necessaris per l’activitat productiva i aquells que procuren serveis improductius directament. Difícil diferenciació d’altra banda quan els límits dels que és necessari i el que és improductiu en les nostres societats de porcs rics mal farts és difusa.

Ocupats en el sector serveis, terciari o quaternari, n’hi ha d’haver. Comercials, publicistes, dissenyadors, promotors, analistes, intermediaris, cantants, futbolistes, pintors i crítics de tota mena,... La seva activitat, i la remuneració de la mateixa, comporta al seu torn que sigui necessari proveir-los de béns i serveis que contribueixen a la roda de l’activitat econòmica.

Ara bé, convertir-los en el motor de la roda, del conjunt global de la roda, potser és excessiu. Aquesta és la hipòtesi plantejada. D’on surten en darrer terme, a tall d’exemple, les retribucions, extravagants i estratosfèriques, del món dels espectacles esportius? Com és possible que hi hagi tants ocupats, en activitats inversemblants, en aquest àmbit? Quins recursos destinem a activitats de comunicació, entreteniment i esbarjo més enllà de les necessitats primàries? I d’aquestes necessitats primàries, amb quina sofisticació de proveïments les obtenim?

No serà pas que hi ha molta, massa, bromera en la gerra de cervesa i ara s’està esvaint? Tenim clars els límits que imposa, que encara imposa, el nostre sistema econòmic? No serà que pensem que podem obtenir tot allò que desitgem, que tot és possible?

Res, pensem-hi una mica.

Mataró, 24 de gener.

Los girasoles ciegos.

L’Acadèmia del Cine espanyol convida als diputats/es i senadors/es a una sessió exclusiva del “pase” de la pel·lícula “Los girasoles ciegos” de José Luis Cuerda a la sala de projeccions de la seva seu.

Mira que fa anys que no trepitjo una sala de cinema, però aprofitant l’estança a Madrid amb motiu del Ple extraordinari de Congrés per validar l’enviament d’efectius militars al Índic per combatre els pirates de Somàlia, em quedo per la tarda per participar a la sessió. Ser membre de la Comissió de Cultura comporta també aquestes feines que no són en absolut desagradables, ans al contrari.

Es tracta de connectar amb els parlamentaris perquè coneguem “in situ” i de primera mà les inquietuds, el treball i problemàtica del món del cinema. Un grapat en hi apuntem, la majoria del GPS, encapçalats pels Presidents Bono i Rojo i la Vicepresidenta Cunillera. Ens rep a la sala, més enllà del vestíbul amb la reproducció de l’escultura del cap de Goya que simbolitza els premis de l’Academia, la seva presidenta, Angeles González Sinde , que ens dirigeix unes paraules de benvinguda i agraïment per haver acceptat el seu oferiment. Després, el director de la pel·lícula també ens adreça unes paraules per donar pas a la projecció de la seva obra, previ el “pase” d’un tràiler d’un altre film com correspon habitualment a una sessió cinematogràfica.




La pel·lícula està molt bé. Em va agradar sobre tot la caracterització del temps del primer franquisme, recent acabada la Guerra Civil, en una capital de província gallega. Els capellans, els falangistes, el poble, els vençuts, la precària subsistència, la repressió personal i col·lectiva, la tragèdia inevitable, la derrota de la mare i el fill baixant de l’autobús. L’obertura i el tancament de l’obra amb un fantàstic retaule barroc omplint la pantalla. Excel·lents les interpretacions, em van agradar sobre tot la Maribel Verdú, molt ben posada a l’època, i la del nen. El rector del seminari, sensacional.

Els meus primers records vitals, a casa, a l’escola, al carrer, ja no tant agres els temps a començaments del cinquanta, no eren massa lluny del que ens presenta la pel·lícula.

Donada l’hora, per tornar a casa al mateix dia, no vaig poder quedar-me al col·loqui posterior. Ja diré a l’Àlex me l’expliqui.

He de pensar perquè em costa tant aguantar tota una pel·lícula sencera ja que de segur m’estic perdent creacions artístiques que valen la pena, alhora que un bon entreteniment.

Mataró, 22 de gener.

Elx de nou.

Activitat diversa a la Comissió de Cultura del Congrés. Els membres del GPS som convocats a desplaçar-nos a Elx per visitar la bimil·lenària ciutat que té per dues vegades la qualificació de Patrimoni de la Humanitat, pel Misteri i pel Palmerar.

Malgrat que ja havia fet el “tour” temps enrere pel meu compte, i el programa pràcticament era el mateix que ja vaig conèixer, m’apunto a l’excursió. Tornar a fer la visita, aquest cop en pla oficial amb els companys i companyes del GPS m’era plaent.

Vaig volar directament des de l’aeroport del Prat. Fent temps, adquireixo una de les darreres novel·les d’Andrea Camilleri: “La muerte de Amalia Sacerdote” per llegir durant el viatge. M’hauria pogut estalviar la despesa. El diari va ple del escàndol del seguiment i espionatge entre les fraccions rivals el PP de Madrid. No, si la realitat sempre supera la ficció, no debades Camilleri s’inspira sempre en fets reals. Va! Què algun castís en faci una novel·la!, amb l’Espe i el Faraó de protagonistes a l’ombra i el munt de secundaris, periodistes, picoletos, ensuma braguetes i jutges que estan sortint. O, tot sols quedarà en un “sainete zarzuelero”?

L’alcalde d’Elx ens insisteix en la reivindicació principal de la població: el retorn de "la Dama” perquè resti allà definitivament. Crec que el tema és delicat. Problemàtic al menys. Coneixent el país…, vaja als uns i als altres, centralistes i cantonalistes.... Ens obsequien amb una reproducció de l’escultura, una panereta de dàtils i el DVD del Misteri, com toca. Agraït! Em perdo, pel horari del meu avió de retorn, la visita a una fàbrica de sabates i l’obsequi del parell corresponent. Llàstima!

El company bloggero Carlos González Serna, que va ser molts anys portaveu socialista a l’Ajuntament, ens ha atès molt bé. Gràcies, Carlos!

Ah! sense problemes idiomàtics (català/valencià) amb els nostres interlocutors il·licitans, això que ja estàvem a la ratlla de la frontera lingüística, el Vinalopó, i cap reticència en els companys/es “sociates” que varen tenir més elements per comprendre la realitat cultural del país. Ferrán, no és difícil. Ho fan, ho fem, difícil, tots plegats.

Mataró, 22 de gener.

That's Amèrica.

Després de la retransmissió de la presa de possessió de Barack H. Obama, TV2 va passar la pel·lícula d’Oliver Stone, W, recreació de la vida del fins ahir President dels USA, George W. Bush. No sé fins a quin punt el retrat cinematogràfic és plenament versemblant. Sembla que força.

Abans, en un moment de les imatges del dinar de gala que va seguir a la pressa de possessió, vaig veure la figura d’Al Gore, descartat el 2000 en un procés electoral sospitós per un grapat de vots de Florida. La comparança: l’aristocràcia liberal, en el sentit americà dels termes, versus la barroeria petroliera texana.

Els USA ens poden oferir, com tots els imperis, el millor i el pitjor, el sublim i el menyspreable. En el record més proper, Eisenhower acomiadant-se amb la denúncia del complex militar - industrial. Kennedy, assassinat a Dallas, per l’extrema dreta? Del Watergate de Nixon a la lubricitat publicada de Clinton. La saga dels Bush, el pare més llest que el fill. La brevetat quasi angelical de Carter. I els que em deixo per entremig, Reagan i el retorn neoliberal en l’economia.

Ara, diu el nou emperador:

“Que els fills dels nostres fills puguin dir que, quan se’ns va posar a prova, ens negarem a permetre que s’interrompés aquest viatge, no ens varem girar ni varen flaquejar; i que, amb la vista posada en l’horitzó i la gràcia de Déu amb nosaltres, seguim portant endavant el gran do de la llibertat i l’entreguem estalvi a les generacions futures.

Gràcies, que Déu us beneeixi, que Déu beneeixi a Amèrica.”

Que els déus ens portin per bons camins a tots nosaltres. Això és Amèrica.

Mataró, 22 de gener.

El pecat original.*

*(article per Capgros.com)

Des dels darrers dies de l’any passat l’atenció internacional ve marcada per una nova etapa de la inacabable guerra entre jueus i palestins, ara centrada a la franja de Gaza.

Mai tant adient, en terres bíbliques, parlar del pecat original.

Una idea, el sionisme, llençada a finals el segle XIX, va anar avançant sense aturador, esdevenint en una plasmació real, la creació de l’estat d’Israel en terres palestines. La mala consciència europea, segles de pogroms culminats en l’Holocaust, més la riquesa i força dels jueus nord-americans van possibilitar-ho. L’ensorrament del Imperi Otomà i el seu repartiment colonial de l’Orient Pròxim va facilitar primer l’operació i després la va consolidar la guerra freda.

Els sionistes van aconseguir el seu objectiu: tornar a la “terra promesa” i tenir un Estat propi. El problema és que en aquella terra feia segles, molts, que hi havia gent. No era un espai buit, estava habitada. Aquella gent fou desallotjada, expulsada.

La força d’una idea, d’imposar-la, està en mantenir-la, insistir-hi, lluitar per ella, sacrificar-se si cal, anar guanyant terreny, trobar aliats, enfortir-se i organitzar-se millor, i arribar a aconseguir l’objectiu pretès. Tant li fa si és, o no, justa, certa, assenyada, versemblant, adient o convenient.

Els sionistes van aconseguir realitzar la seva idea. Tota en la seva sencera extensió? No, però amb una base suficient per continuar perseguint-la amb molta força.

Al davant seu, poca oposició. Societats febles i dividides. Al món, a més de mala consciència, alguna comprensió o connivència, molt mirar cap una altra banda. Ningú els ha parat els peus, ni abans ni ara. Des del final de la segona guerra mundial i la creació de l’estat d’Israel, una guerra cada deu anys. L’envalentiment dels nous arribats i la ràbia dels expulsats ha anat explotant de tant en tanta amb formes més o menys virulentes segons els recolzaments que podien obtenir les parts. Ara, aquests dies, un exèrcit preparat amb tota mena d’eines destructives d’alta tecnologia contra forces irregulars amb armament lleuger. En uns, la vida no val res, l’esperança no hi és. En els altres la imatge d’un mort és un rebombori.

Després de tants anys, allà a “Terra Santa” (quina ironia cristiana) sols patiment, mort i destrucció, conseqüència de l’ús i abús de la força. El diàleg no sembla possible. Arreu del món, cansament i algunes constatacions. De la inutilitat dels organismes internacionals per fixar els límits dels seus components, de la impotència europea per a ser escoltada, de la supremacia nord-americana que fa el què vol, de l’emergència de nous agents regionals que afegeixen llenya a la foguera. Un món de il·luminats, pinxos i fanàtics. L’Edat Mitja al segle XXI.

Sí no s’aborda el pecat original, es limiten els seus efectes, s’estableixen les adequades compensacions, s’arriba a una possible distribució de càrregues i beneficis amb tot l’ajut extern que calgui, això no té solució. És una situació ben podrida que vés a saber si ens acabarà arrossegant a tots.

Quin serà l’arcàngel enviat pels Déus (Yahvé, Alà o Jesucrist) que amb la seva espasa flamígera traurà a totes aquestes criatures del Paradís terrenal, o de l’Infern?

Els ciutadans/es de bona voluntat, amb més o menys encert, es manifesten pels carrers clamant per què s’aturi la guerra. Els Govern i els organismes internacionals fan crides, proposen plans de pau, envien mitjancers, però la mort continua fent el seu camí.

La imatge és molt antiga.

Albert Dürer. “El cavaller, la mort i el diable”, 1513.

Mataró, 16 de gener.

Els ateus.

Com sempre, El Roto ho torna a brodar.

Molt interessant la reflexió de Jordi Llovet, L’autobús dels ateus, a les pàgines del suplement Quadern de El País. (No és possible l’enllaç. El Quadern sols està disponible pels subscriptors de l’edició de paper)

El problema no resideix en l’existència de Déu. El problema, i també el viàtic per a tota forma de comportament, sigui religiós o no, resideix en el fet que la possible existència de Déu només és la conseqüència d’una altra cosa, que no té res de possible sinó que ho té tot de segur: la mort. És la mort, absolutament universal i indefugible, aquella que ha suscitat en les més diverses comunitats i cultures del món la idea d’un Déu o de diversos déus, i és ella, en última instància, la garantia més sòlida per actuar en aquesta vida d’una manera una mica més complexa que “gaudint-ne”.

Memento mori: aquesta és la cosa.

Perquè només “gaudir de la vida” no assegurarà mai una mort digna.

Ah! Els valors, els valors,…

Mataró, 16 de gener.

Cap.

Els Reis em van deixar, entre altres coses més utilitàries, un sobre que contenia un escrit en el que m’anunciaven que més endavant m’arribaria una de les peticions que els havia fet en la carta que, com cada any, els havia tramés en temps i forma.

Avui ha arribat a casa, des de l’altra costat de l’Atlàntic, ben embolicada i protegida, la reproducció de l’escultura d’un dels caps que va esculpir Modigliani aviat farà cent anys. La vaig veure al Guggenheim de Nova York l’estiu passat, però havia descobert aquesta faceta de l’artista en l’exposició que va fer el Museu Thyssen de Madrid la primavera passada, i ja llavors em va captivar.

Caldrà trobar un lloc adient per exposar-la.

Mataró, 16 de gener.

Un deu per la Carme!

Ha estat noticia –vés quina venalitat, o banalitat- el vestit, o millor dit, la forma de vestir, de la nostra Carme Chacón a la celebració de la Pasqua militar que es va celebrar abans d’ahir seguint la tradició.

L’etiqueta d’aquest encartonat (i tronat) acte disposava vestit de “pinguino” pels senyors (civils) i vestit llarg per les senyores (se suposa que inicialment sols eren acompanyants sense paper). Evidentment, els militars amb els uniformes i additaments corresponents a la seva arma. Clar, aquest protocol no tenia res previst en el cas de que el Ministre fos una Ministra, aquest protocol està centrat en el passat. Posats a fer, per què no tornar a les perruques postisses?

Mira, com em deia una taxista (de la corda) aquest matí a Madrid, hauria estat pintoresc quand même que l’actual Ministra s’hagués presentat abillada amb un modelet de l’ínclita consort Agata Ruiz de la Prada (total, altres “ministras” abans que ella s’hi ha vestit. Amb una responsabilitat diferent, tot val a dir). Os la imagineu així disfressada manant: “Capitán, ¡Mande firmes!”. Veritat que és inimaginable?

Crec que el gest d’anar vestida amb una gran elegància (estaves molt maca, Carme!), sense desentonar gents per la cerimònia, però trencadora respecte a les rutines protocol·làries pot ben representar un cop de timó en la marxa d’aquests vaixells que malgrat la seva aparença són al ulls de la ciutadania autentiques carcasses buides. M’agradarà veure quines seran les indicacions protocol·làries per l’any que ve, segur que hi haurà un abans i un desprès malgrat el què opinin els “casposos” i els reaccionaris tradicionalistes.

Cal remarcar que ha hagut de ser una dona d’avui la que ha fet el gest de trencament amb aquestes rèmores. Els homes continuen mesells amb les cues a les jaquetes anacròniques. Crec que va ser l’Alfonso Guerra l’únic que es va negar a disfressar-se en el seus temps al Govern.

Estic convençut que des de dins de la institució militar també s’agrairà aquesta alenada d’aire frec que està representant el pas de la Carme pel Ministeri de Defensa. Això sols ha estat un gest d’imatge, més important són els continguts de les seves polítiques tal com va quedar palès en el seu discurs. En Lluis Reverter, que d’aquestes coses en sap un niu, suposo em donaria la raó. Quan me’l trobi dalt d’un avió, que és on ara tinc l’oportunitat de veure’l, li preguntaré.

Madrid, 8 de gener.

Ja vénen els Reis.

Vasily Kandinsky
Blue Mountain, 1908-1909.
Guggenheim Museum.
Nova York

Mataró, 5 de gener.

Cap d'any.

La Betty Boop!!!

Feliç any 2009 per a tothom!!

Mataró, 1 de gener.