20 de novembre, 2008

Praga: un altre parc temàtic.

Un cap de setmana llarg, un parèntesis en l’activitat quotidiana, per fer el salt cap una capital centre europea que encara no coneixia i que feia temps que volia visitar.




Com tantes altres ciutats a les que l’historia els ha deixat moltes petjes i empremtes, Praga –el seu nucli antic- s’ha convertit en un lloc assaltat per turistes d’arreu del món que, amb més o menys coneixements d’on estan i què van a veure, deambulen en manades aturant-se a determinants indrets emblemàtics. Pensar en aquests carrers i places a l’agost, o en algun pont laboral, curulls de turistes treu les ganes d’anar-hi.

La plaça de l’Ajuntament amb el cèlebre rellotge, la catedral i el Palau Reial, el barri jueu i, sobre tot, el famós pont Karlova. Restaurants de cuina txeca, botigues amb peces del conegut vidre de Bohemia, quincalleria kitsch amb tota mena d’elements eslaus, presència i record de les seves figures artístiques, literàries i socials de talla mundial: Kafka, Smenata, Dvorak, el rabí Low, el pas de Mozart,... Difícil trobar algun objecte original que fos autèntic. Una certa impressió d’un estil i d’un gust potser una mica passat de moda.

El temps ja és fred en aquest època de l’any, tant sols estem a la tardor, i pensar en el ple hivern fa entendre l’ambient tancat i càlid dels cafès, restaurants i altres llocs de pública concurrència, i els menjars reconfortants. La més coneguda cervesa txeca, Pilsner Urquell, és omnipresent i no s’hi posen per començar per menys de ½ litre.

L’activitat cultural és intensa i ben visible al carrer: música, clàssica i jazz; teatre negre;... Malgrat que, es general, és una oferta estàndard dirigida al turisme de baixa qualitat.

Utilitzar una guia endarrerida ens va jugar una mala passada. En aquestes ciutats que han experimentat una transformació vertiginosa, derivada dels canvis polítics en els darrers temps, les indicacions de fa deu anys corren el perill de ser obsoletes. En el cas de la Galeria Nacional Txeca portàvem una informació caducada que quant varem pretendre corregir ja va ser tard ja que els dilluns les seves diferents estances estaven tancades. Ens va quedar per veure la pintura paisatgista txeca del s. XIX i la col·lecció d’obres que han aplegat d’autors d’arreu del món del s. XX. A hores d’ara encara estic buscant la pintura de Brueguel, la sega , ja que és l’única d’aquesta sèrie de les estacions que no he pogut veure en directe. Bé, una bona excusa per tornar-hi un altre dia.

No ens varem perdre una sessió de jazz a un dels seus clubs més anomenats, el Reduta. És coneguda la barreja que han fet de la música clàssica i el jazz, Bach, Mozart, Albéniz, que és el que poguérem escoltar en la interpretació d’un quartet clàssic de música jazzística. No obstant, el fum acumulat a la sala, per la seva encara permissivitat amb el tabac, ens va foragitar a mig concert. Ja no estem acostumats a conviure en aquests ambients que ara trobem pestilents. Al sortir al carrer, l’aire fred de la nit ens va refer els ulls. La roba, a la rentadora.

Els monuments, civils i eclesiàstics, denoten, però, que en la seva història moderna i contemporània no va ser cap centre de poder polític. La sala de l’antic Palau Reial del castell de Praga, del s. XV, és potser la darrera mostra de poder estatal. L’Ajuntament, amb la seva torre, és una mostra de poder local.

Madrid, 19 de novembre.

1 comentari:

Laia Gomis ha dit...

Llegint aquesta reflexió sobre Praga m'ha vingut al cap el bon regust de les meves vacances estiuenques. Praga va ser una de les ciutats escollides, un indret ideal per desconectar de la rutina i el dia a dia. La veritat és que no m'esperava trobar-me amb la ciutat que vaig descobrir, poc temps per gaudir d'una ciutat repleta de vida i d'activitat. Així que serà qüestió de tornar-hi però com molt bé dius quan el temps acompanyi perquè si al setembre vaig quedar geleda no vull pensar les temperatures que marquen els termòmetres de la capital de la República Txeca.

Una abraçada!!!

Laia