Madrid. Joves i política

L’Antonio Luis Hernández em va explicar que hi havia un grup de gent jove del Partit a Madrid (de la vella F.S.M., ara són P.S.M.) lligats principalment al món municipal, regidors/ores, tècnics, que feien de tant en tant un sopar en el que convidaven a algun personatge que els expliqués coses. Volien parlar de municipalisme i va creure convenient proposar-los el meu nom. Jo que no ho dubto, i cap a Pozuelo de Alarcón.

Van ocupar en exclusiva un petit bar-restaurant.¨Érem una vintena, més noies que nois, i a mi em va col·locar estratègicament sota una camiseta dedicada d’en Raül. (en Josep, el meu fill, culé empedreït, no m’ho perdonarà mai). Eren, nois i noies molt joves, de l’edat dels meus fills. Vaja! disposat , com “el abuelo cebolleta” a explicar batalletes.

Vàrem parlar de temes d’Ajuntaments, però com que de fons el que hi havia era, com no!, l’Estatut, vaig haver de començar explicant la formació del P.S.C., i els seus especials lligams amb el P.S.O.E., amb una petita excursió semblant per la F.M.C. i la F.E.M.P. Els vaig dir que la situació del món local l’any 79 (del segle passat) va obligar a fer una feina que diferencia els electes d’abans dels d’ara. Llavors ens vam haver d’arremangar, partir de sota zero i construir-ho tot de bell nou. Que ara les qüestions bàsiques ja estan resoltes i que la tasca és d’una altra mena, molt mes de gestió. Els vaig explicar moltes anècdotes viscudes, que crec que és un bon exercici pedagògic.

Però com he dit abans el tema que estaven més interessats era l’Estatut. Que, com era que s’havia iniciat el procés? Per què havia sortit el text que hi havia sobre la taula? Com era que el P.S.C. l’havia avalat? Què creia que passaria al Congrés? Com veia la posició dels socialistes espanyols amb el tema?

Ja és conegut que no sóc massa partidari de tot això, però vaig creure convenient intentar fer comprendre a aquells joves madrilenys qué havia passat. Des de l’ambient nacionalista que es viu a Catalunya, tot recordant els vint-i-tres anys de Govern d’en Pujol, passant per la correlació de forces al Parlament; la sensació de lluitar contínuament contra les resistències centralistes; les dificultats d’haver d’assumir inevitablement el “café para todos”; les diferències culturals, bàsicament lingüístiques; la integració de la vella i de la nova immigració; el sentiment d’injustícia fiscal (autopistes, per ex.) i la voluntat de modernització de l’administració pública. De la visió que es té d’Espanya des de la perifèria. I, evidentment, la situació marginal a que estan condemnats els Ajuntaments.

Vaig intentar, sense èxit cal dir-ho, exposar la meva visió de quin hauria de ser el paper de l’Administració dels Estats en el món d’avui, que no té res a veure amb la seva presència en el territori com pensen els que jo crec que són antics, però que tampoc acceptarien els nacionalistes ja que els consagraria com polítics i administradors de segona. Més Bruxel·les, i menys Barcelona, Sevilla o La Coruña. Vaig, agosaradament, tranquil·litzar-los sobre el final del procés del Estatut, ja que ells, lògicament no estan tant preocupats, que també, per la reforma concreta sinó com quedarà el socialisme espanyol desprès d’aquesta aventura. I vaig constatar, un cop més, com s’ha anat en orris la imatge que Maragall tenia a les Espanyes. No entenen com a pogut fer el que ha fet, no s’ho esperaven. Ara el veuen més nacionalista que socialista, més antic que modern, i això els dol molt, especialment als joves.

Ah! Quanta necessitat de pedagogia i de paciència cal per que tots comprenguin millor els processos que han conduït a les situacions actuals i als desitjos i aspiracions d’uns i d’altres! De com democràticament es poden resoldre visions diferents i/o antagòniques, i no sols en el camp de l’imaginari social col·lectiu, sinó també en tots els camps de la vida.

Bé, com que a mi m’agrada fer de “mestre tites”, i estar a disposició de la gent, en vaig sortir content de la trobada, oferint-me per tornar-hi si ells ho volen. No puc pas parlar del que ens van donar de menjar ja que no vaig poder estar pendent del plat, encara que recordo gratament un ou aferrat amb bolets i un musclo “relleno” que estaven molt bons.

Mataró, 25 de novembre.