Ara que el Primer Secretari del PSC ha parlat podem dir-hi la nostra, oi?
Sí, el President del Govern no va respondre a la pregunta que li va formular per dues vegades el cap de l’oposició en el debat de dimarts passat al hemicicle del Congrés i que al final també li demanava a crits la bancada popular. No va desvelar el contingut de la carta que li havia enviat el President del BCE, Sr. Trichet. Sabem que hi ha una carta semblant per Berlusconi, que havia pactat mesures similars, o més dures, que les nostres.
Tant li fa el que contingui la carta, si hi han o no peticions concretes, el cert és que les mesures que es varen validar dimarts passat al Congrés i l’anunci d’una reforma constitucional d’avui per demà són prou expressives del que, implícitament o explícitament, ens demanen. Com sempre, amb el seu llapis, en Peridis ho ha plasmat ben clar.
Ens varen doblegar el maig de l’any passat: El pols perdut. Tant li dóna que disciplinadament hàgim anat prenent mesures i més mesures en la via que se’ns demanava. De resultes de les tamborinades de començaments d’aquest mes i de l’ajut del BCE, en forma dels famosos eurobons, ara ens claven la “puntilla”. Ja estàvem acoquinats, ara, a més, acoltellats i humiliats.
El volum del nostre deute públic és dels més baixos de l’euro zona. Sí, el nostre creixement és anèmic, però el dels altres no és pas superior (les dades dels segon trimestre i les perspectives d’ocupació europees ho senyalen), Tenim un dèficit públic que anem controlant i reduint, com fan tots els nostres veïns (per cert, devem ser els únics que varem fer superàvits quatre anys seguits, del 2004 al 2007. Ni els francesos ni els alemanys podem presumir d’això). D’acord, tenim una elevada taxa d’atur, esgarrifosa, però el nostre creixement poblacional ha estat inaudit: els alemanys no ha crescut la població gens en el darrers dotze anys. I no ens tenen confiança, la confiança que tenen alguns en ells mateixos.
D’acord, l’espectacle polític que hem donat és sensacional. Cap responsabilitat per part de ningú en afrontar seriosa i ordenadament la situació. Repassar els diaris de sessions del Congrés d’aquests darrers quatre anys és veure un cúmul de frivolitats. No hem sabut, col·lectivament i conjuntament, plantar-nos i fer valer alguns punts forts que també teníem. No, no són el èxits del futbol i altres esports, que més aviat crec que són contraproduents (amb quins diners es paga tota aquesta disbauxa?), ni les sortides al exterior d’algunes grans empreses que ho fan “apalancades” (“apalancades” per qui?). Per debilitat governamental, per irresponsabilitat caïnita de l’oposició de tots costats, per les disbauxes de tots els nivells de l’administració, per la desinformació i partidisme dels mitjans, pel desconeixement babau de la ciutadania, hem donat, estem donant, una imatge lamentable. És fàcil, sembla, ja acoquinats, acoltellar-nos i humiliar-nos. Compte! un país de ciutadans/es humiliats és de difícil gestió. Que no recorden els alemanys la seva propia història?
Ara, a un mes de convocar eleccions generals anticipades, ja anunciades, hem de reformar cuita corrents la Constitució per introduir-hi una mesura que entrarà en vigor… el 2020!
Això és massa! És intentar apagar les brases de la indignació social que està al carrer amb gasolina. Que no ens en adonem? Però, tant difícil o impossible és plantar-se davant els mercats dient-los que esperin un xic que hi ha una convocatòria en marxa? Ve d’aquí a finals d’any? Podem parlar-ne amb calma? Tant febles ens veiem per tenir por de sotmetre-ho a consulta popular amb el que representa de poder-ho explicar abastament? El nostre poble té antecedents sobrats en aquests anys de democràcia per votar assenyadament el que se li proposa ben explicat. Serà que ja no ens queda esma ni una punta d’amor propi? Pot ser un cop molt dur per la democràcia i per l’esquerra. Potser això és el que volen alguns, aquells que volen esborrar-nos.
Mataró, 26 d’agost.
1 comentari:
Molt ben dit i explicat.
Publica un comentari a l'entrada