La recent notícia de que el President del Congrés proposa modificar la Constitució per permetre el treball de les Corts Generals els mesos de gener i juliol em porta a recuperar un esborrany d’entrada que vaig començar fa uns dies i que havia abandonat (com tantes d’altres que queden sols en idees i no materialitzo).
A la porta de la sala on s’anava a fer la primera reunió del començament del nou període de sessions un jove periodista, micròfon en mà amb un càmera al darrera, em pregunta: “Què li sembla tornar a la feina avui des del 22 de desembre?”. Vaig haver d’aclarir que el que no hi hagin sessions plenàries ni treball en comissions a Les Corts no vol pas dir que els diputats/es i senadors/es no tinguin feina. No és el mateix estar (estar-hi) que ser.
La nostra és una feina especial i rellevant que sorprenentment, o no pas tant, encara hem de reivindicar, la de composar –les 350 persones del Congrés i les 263 del Senat- la representació del conjunt dels ciutadans d’Espanya (més de 45 milions de persones), el poder Legislatiu, que té per principals feines elaborar les normes de convivència per les que ens regim i nomenar i controlar el poder encarregar de la seva execució.
Aquesta feina no s’esgota en la participació i presència en les sessions de les Cambres. Cal llegir, estudiar, reflexionar, escriure, comunicar, debatre, escoltar, per fer la tasca encomanada. En aquesta feina això s’ha de fer sempre. Un polític ho és a temps complert, àdhuc quan sopa amb els seus amics o passeja pels carrers, i que no estigui assegut al seu escó –per mandat constitucional- alguns mesos al any no vol dir que estigui forçosament de vacances. O no hauria d’estar-ho.
Clar, Manel, això és la teoria i hauria de ser així, però, i la pràctica? A la pràctica la imatge que s’ha instal·lat és la contraria, que estem de vacances. Segurament per culpa nostra, de la nostra actitud i capteniment, del funcionament orgànic dels partits, de l’exigència social, de la negativa confrontació partidària. Ho fem malament. No sabem transmetre a la societat el nostre paper i la nostra funció, el que comporta i el que representa. Els contraris a la democràcia ho aprofiten. Ara amb especial insistència. Cal rebatre-ho.
A la porta de la sala on s’anava a fer la primera reunió del començament del nou període de sessions un jove periodista, micròfon en mà amb un càmera al darrera, em pregunta: “Què li sembla tornar a la feina avui des del 22 de desembre?”. Vaig haver d’aclarir que el que no hi hagin sessions plenàries ni treball en comissions a Les Corts no vol pas dir que els diputats/es i senadors/es no tinguin feina. No és el mateix estar (estar-hi) que ser.
La nostra és una feina especial i rellevant que sorprenentment, o no pas tant, encara hem de reivindicar, la de composar –les 350 persones del Congrés i les 263 del Senat- la representació del conjunt dels ciutadans d’Espanya (més de 45 milions de persones), el poder Legislatiu, que té per principals feines elaborar les normes de convivència per les que ens regim i nomenar i controlar el poder encarregar de la seva execució.
Aquesta feina no s’esgota en la participació i presència en les sessions de les Cambres. Cal llegir, estudiar, reflexionar, escriure, comunicar, debatre, escoltar, per fer la tasca encomanada. En aquesta feina això s’ha de fer sempre. Un polític ho és a temps complert, àdhuc quan sopa amb els seus amics o passeja pels carrers, i que no estigui assegut al seu escó –per mandat constitucional- alguns mesos al any no vol dir que estigui forçosament de vacances. O no hauria d’estar-ho.
Clar, Manel, això és la teoria i hauria de ser així, però, i la pràctica? A la pràctica la imatge que s’ha instal·lat és la contraria, que estem de vacances. Segurament per culpa nostra, de la nostra actitud i capteniment, del funcionament orgànic dels partits, de l’exigència social, de la negativa confrontació partidària. Ho fem malament. No sabem transmetre a la societat el nostre paper i la nostra funció, el que comporta i el que representa. Els contraris a la democràcia ho aprofiten. Ara amb especial insistència. Cal rebatre-ho.
Avui neva a Barcelona, i a Madrid no.Madrid, 11 de febrer, 8 de març.
1 comentari:
Efectivament, la imatge en la gent no és bona: confesso que jo mateix vaig reaccionar a la notícia pensant que ja era hora !
Ja saps que jo sé que tu no pares, que exerceixes sempre de diputat representant, fins i tot sopant !
És evident que hi ha un problema de comunicació ...
Publica un comentari a l'entrada