La noticia venia al diari de fa uns dies. Una ONG del món de la immigració denunciava que entitats financeres havien concedit hipoteques a immigrants d’ingressos escassos avalades per altres immigrants semblants que al seu torn també tenien hipoteques avalades pels primers. Quan alguns dels hipotecats no van pagar les quotes corresponents es va passar el càrrec als avaladors que ja tenien dificultats per pagar les seves i això ha generat una situació insostenible. Embargaments de nòmines, recàrrecs d’interessos i comissions exagerades, ... Més o menys això és el que es deduïa de la noticia.
De ser certa i exacte ens trobaríem en un cas clar d’hipoteques “basura”. Alegria doble: de les entitats que van concedir els préstecs, ja que van atorgar-los a clients que no eren solvents, i dels hipotecats que van pensar a la lleugera que podrien retornar el que els deixaven.
Algú s’ha de responsabilitzar d’aquesta situació. No la col·lectivitat en el seu conjunt, sinó els que l’han creat.
Les entitats financeres han d’assumir els impagats, que presumiblement els portarà costos en la seva gestió i pèrdues en els seus comptes d’explotació, pel seu desfici en fer “negoci” de qualsevol manera. No és un problema social si no han sabut gestionar bé la seva activitat.
Els ciutadans hipotecats, d’aquí o d’on siguin –tant fa-, han d’acceptar que es van embolicar en uns compromisos que no podien assolir, amb desconeixement dels risc en que incorrien, i han d’ajustar-se a les seves possibilitats perdent el que fins ara havien pagat i quedant marcats en els registres de morosos i insolvents, encara que deixin penjats els seus deutes. No podem adoptar una actitud “buenista”, ja que estaríem avalant les actuacions irresponsables, abusives o irracionals de tots els agents de la cadena immobiliària.
Si no hi ha solvència per assumir hipoteques que permetin comprar pisos i aquests no es venen, que els promotors i propietaris que els vulguin col·locar al mercat abaixin els preus i s’ajustin a la corba de la demanda. No s’hi val forçar el mercat i desprès no assumir-ne les conseqüències i carregar la situació al Govern o a la col·lectivitat per què la resolgui.
Si els agents econòmics accepten que els sous permeten reproduir la força de treball precàriament fregant els límits de la subsistència s’han d’atendre a les conseqüències. No es poden comprar duros a quatre pessetes.
De ser certa i exacte ens trobaríem en un cas clar d’hipoteques “basura”. Alegria doble: de les entitats que van concedir els préstecs, ja que van atorgar-los a clients que no eren solvents, i dels hipotecats que van pensar a la lleugera que podrien retornar el que els deixaven.
Algú s’ha de responsabilitzar d’aquesta situació. No la col·lectivitat en el seu conjunt, sinó els que l’han creat.
Les entitats financeres han d’assumir els impagats, que presumiblement els portarà costos en la seva gestió i pèrdues en els seus comptes d’explotació, pel seu desfici en fer “negoci” de qualsevol manera. No és un problema social si no han sabut gestionar bé la seva activitat.
Els ciutadans hipotecats, d’aquí o d’on siguin –tant fa-, han d’acceptar que es van embolicar en uns compromisos que no podien assolir, amb desconeixement dels risc en que incorrien, i han d’ajustar-se a les seves possibilitats perdent el que fins ara havien pagat i quedant marcats en els registres de morosos i insolvents, encara que deixin penjats els seus deutes. No podem adoptar una actitud “buenista”, ja que estaríem avalant les actuacions irresponsables, abusives o irracionals de tots els agents de la cadena immobiliària.
Si no hi ha solvència per assumir hipoteques que permetin comprar pisos i aquests no es venen, que els promotors i propietaris que els vulguin col·locar al mercat abaixin els preus i s’ajustin a la corba de la demanda. No s’hi val forçar el mercat i desprès no assumir-ne les conseqüències i carregar la situació al Govern o a la col·lectivitat per què la resolgui.
Si els agents econòmics accepten que els sous permeten reproduir la força de treball precàriament fregant els límits de la subsistència s’han d’atendre a les conseqüències. No es poden comprar duros a quatre pessetes.
Llegia ahir al diari un article de Paul Kennedy: “Las consecuencias de las hipotecas al 105%” i vaig pensar que aquests americans no tenen pèls a la llengua a l’hora d’adjectivar:
“Lo que querían decir las hipotecas al 105% era que los estúpidos bancos habían prestado a personas insensatas (con unos tipos de interés muy bajos, pensados para atraer), no sólo todo el capital para comprar una casa o un piso sin que el comprador tuviera que poner nada de dinero, sino un 5% más para, por ejemplo, arreglar la cocina.”
El que no em va agradar gens de la noticia que ha originat aquesta entrada va ser el comentari final que el diari posa en boca dels responsable de la ONG que diu: “(los bancos) van a recibir del Estado una inyección de 50.000 millones de euros, mientras las familias afectadas no reciben nada.”
Això és demagògia irresponsable per ignorància o mala fe. No és el mateix afavorir la liquiditat del sistema financer comprant actius sans, que és el que pretén la mesura anunciada pel Govern, que assumir les pèrdues que aquell pugui tenir per haver fet mala gestió amb hipoteques “basura”. Crec que en la situació actual aquest tema és especialment delicat ja que podem fer lliscar a la ciutadania cap el descontentament social exigint responsabilitats equivocadament que sembla que és el que pretenen alguns de forma ben explícita.
Un suggeriment en positiu a aquesta ONG: fa uns mesos explicava els programes d’educació financera endegats pel Banc d’Espanya i la Comissió del Mercat de Valors. Podrien obrir una línea de treball a la seva organització per aprofitar-los i estendre una mica de cultura financera que no aniria malament. Menys donar peixos i més ensenyar a pescar.
Mataró, 13 d’octubre.
2 comentaris:
Manel, per als que, com jo, no sabem massa d'economia, no estaria malament que expliquèssis una mica aquesta frase: No és el mateix afavorir la liquiditat del sistema financer comprant actius sans, que és el que pretén la mesura anunciada pel Govern, que assumir les pèrdues que aquell pugui tenir per haver fet mala gestió amb hipoteques “basura” ...
Pep, ho intentaré. La compra d’actius, en aquest cas per part de l’Estat, els mobilitza i els converteix en diner contant i sonant. Si aquests actius són bons, per exemple la teva i la meva hipoteca, suposo, és paga el que valen i ja està. Si són dolents, acabo de penjar un acudit a l’entrada sobre Krugman que ho explica clar. Llavors aquest diner que poden rebre bancs i caixes es pot tornar a col•locar en nous actius. El sistema financer els deixa a particulars o empreses que en precisin i pot recomençar la roda, ara aturada, per què els bancs no es deixen diners els uns als altres. És tallar el “nus gordià” de l’actual situació, encara que, per què passa l’actual situació? El perill és que no ho facin i els destinin a altres coses, però el principi és bo, una altra cosa serà la pràctica concreta. Sobre els actius al balanç vaig fer una entrada dies enrere. I sobre aquesta mesura en concret també una altra.
Donar diners als banc per eixugar pèrdues seria assumir uns resultats negatius que han d’assumir directament els propietaris privats o, cas d’ajut de l’Estat, la injecció de capital públic, recapitalitzant-los ja que han perdut el capital (les pèrdues van contra el capital, tal com els guanys van a engreixar-lo) i estan abocats a tancar, representaria la seva nacionalització, fet que alguns plans d’ajuts europeus estan plantejant.
Publica un comentari a l'entrada