Els transvasaments.

Els transvasaments de aigua no són “ecològics”, això sembla que està molt estès i acceptat. Vaja que és políticament correcte dir-ho, no que sigui cert. I el dels altres fluïts? Per exemple, el gas, o el petroli? Evidentment també ho deuen seuen ser d’incorrectes. No són transvasaments? O és que no hi han canonades que travessen territoris i vaixells i altres mitjans de transports que van i venen des d’allà on estan els recursos i allà on es consumeixen? I els dels minerals i matèries primeres? I tota mena de productes. No es fan transvasaments?

Avui en dia no té gaire sentit l’argument decimonònic del control “estranger” de la portada de recursos en un món globalitzat com és ja el nostre. Cal sols mantenir les prevencions necessàries de no posar tots “els ous a la mateixa cistella”. O és que ara ens tornarem proteccionistes i autàrquics i tornarem als monopolis i concessions públiques (reials) del comerç i desenvolupament exterior? Tan geoestratègic és una matèria com l’altra.

L’activitat humana és poc “ecològica”. Des de sempre. El que passa és que ara hi ha molta activitat, potser massa. També som, els habitants del planeta, molts més. Llavors, el tema és de mida, de mesura. De ser mesurats.

I amb mesura es poden aprofitar els recursos que moltes vegades, masses, no estan al lloc on s’estableix la gent. Bé, tot això ja ho sabien els romans i ens van deixar unes obres públiques, com els aqüeductes, impressionants (i si voleu veure una cosa espectacular aneu al Bierzo, a “Las Médulas”). Oi que ara ni ens passa pel cap qüestionar-les?

Madrid, 29 d’abril.

En marxa. Ja era hora.

Aquests dies els equips dirigents dels Grups Parlamentaris han procedit a acordar primer la proposta de les Comissions que hi hauria al Congrés a la IX legislatura, adequant-les a la nova estructura del Govern al que hauran de controlar. Després han hagut de repartir als seus integrants, molt nombrosos en uns i poc en d’altres, entre aquelles Comissions. Àrdua tasca.

Cal quadrar capacitats i coneixements, territoris, gènere, “galons” i “galeres” ... I fer un “crucigrama” en quatre o cinc dimensions. Això comporta moltes decisions que a vegades són incompreses, mal acceptades, que generen greuges i malcontentaments. També, cal dir-ho, alegries i satisfaccions pel que representen de reconeixement o d’assoliment d’estatus i ascens. En general, recol·locacions i noves responsabilitats per a la majoria dels antics parlamentaris i recerca de lloc pels nous. Al PP, amb la que travessen, els canvis són de dalt a baix, amb sonors abandonaments i retraïments inclosos. Però, al GPS, deu ni do els canvis que s’han decidit.

Canvio en totes les responsabilitats que tenia a la anterior legislatura, mantenint, però, el nivell de les mateixes i els “galons” (?) assolits. Seré portaveu del GPS a la Comissió Mixta Congrés Senat pel Tribunal de Comptes. Fins ara proposava fer, o recolzar que es fessin, despeses a través del Pressupost. Ara em tocarà debatre els resultats dels informes que fa el Tribunal de Comptes sobre com s’han gastat els Pressupostos. D’abans a després, del debat de la proposta prèvia al debat del resultat del control posterior. Com a portaveu tornaré a estar a la Comissió Permanent del GPS.

A més estaré com a vocal a les Comissions d’Economia i Hisenda, de la que ja en vaig ser adscrit als darrers temps del anterior mandat, en un nou període en que el debat sobre les actuacions que s’han de fer serà molt més viu pel context existent. I també, novetat una mica sorprenent per a mi, però que em fa una certa gràcia, vocal de la Comissió de Cultura. Crec que és bo conèixer i explorar nous territoris i viure noves experiències.

La setmana que ve es constituiran ja les Comissions, compareixeran els Ministres corresponents i vindrà la feina que hem de fer. En marxa ja!

Del primer Ple amb contingut propi i substancial, convalidació de dos Reials Decrets-Llei sobre les mesures d’impuls a l’activitat econòmica i sobre les mesures excepcionals per l’aigua a la província de Barcelona, ja n’he escrit força i em temo que en continuaré escrivint.

Madrid, 29 d’abril.

TV3. Privatitzada.

Ho vaig veure al programa d’en Ferran Monegal: crítica de la tele des de la tele.

La Terribas entrevista al President Montilla. Els temes, d’actualitat: l’abastament d’aigua a la Regió de Barcelona, la revisió de la financiació de la Generalitat, el traspàs de Rodalies,... Però mentre el President contestava, darrera d’ell apareixia i desapareixia la imatge de la cara de Zapatero com si fos i fes un fantasmagòric control de les seves paraules. Si la Terribas i el seu equip pensaven que qui té la clau de les respostes a aquestes preguntes és el President del Govern espanyol –que està en el seu dret pensar-ho- podia fer-ho directament sense fer aquestes subreptícies insinuacions.

En els temps del President Pujol una actuació semblant hagués estat impensable i probablement impossible. Si hagués arribat a passar lo de dalt hagués anat a baix, i amb algun cap tallat.

Ara, amb la ingenuïtat de l’esquerra, i la cara dura d’alguns, sobre la imparcialitat (?) dels periodistes pot passar això sense que ningú s’estranyi massa. Si el director o l’equip, d’un programa informatiu vol fer aparèixer la seva particular opinió doncs la dóna com si res, com si no fos una subtil, o burda, manipulació.

Això en una televisió privada, doncs, mira... Forma part del que decideixen fer els seus propietaris, i “lo tomas o lo dejas”. Ara, en una televisió pública que pretén la màxima objectivitat (?) és inadmissible.

Però, ens trobem davant una televisió pública? O privatitzada de fet? Privatitzada per alguns que se l’han fet seva. Seva sense pagar-la. I en aquest cas cal dir: No amb els meus diners.

Per cert, Bolaño, tornaràs a portar mai al President al programa de la Terribas? O, en demanarem el cap? Crec que en tenim tot el dret."

Madrid, 29 d’abril.

********************************

Bé, deixem-ho.

Veig que m’he tornat a ficar en un esbarzer del que en sortiré ben esgarrinxat pel meu mal cap. Sembla que hi ha coses sobre les que no es pot opinar, amb dret a equivocar-se, sense aixecar moltes i vehements consideracions, encara que sigui mig clandestinament en un poc conegut blog com aquest, però que és d’un càrrec públic. Ràpidament es munta un ciri de consideració més enllà de les pretensions que són ben escasses.

No os hi molesteu més. Jo també ho faré de no tornar a parlar-ne d’aquests temes. No hem vingut a aquest món a patir. Que cadascú s’ho agafi, i se l’agafi, com vulgui.

Salutacions cordials a tots i totes i agraït per la vostra atenció.

Mataró, 2 de maig.

********************************************

Avui (13 de juny ’08), llegeixo una entrevista que li fan a El País a la Mónica Terribas, on el periodista li diu que jo vaig demanar la seva dimissió (suposo que hauria d’haver dit que vaig demanar-li a ella la dimissió, ja que hauria d’haver estat ella qui ho fes).

No, no. Jo vaig preguntar a una persona concreta (per causa del seu càrrec) si demanaria el seu cessament, la seva destitució, (el seu cap), que és una altra cosa. Perquè he de demanar a un professional que dimiteixi? En tot cas puc demanar que el cessin que no és el mateix. Crec que hi ha molta confusió, o imprecisió, en l’ús del llenguatge i dels conceptes que suporta. Com que la imatge que en quedarà de tota aquesta polèmica és la que es manifesta en aquesta entrevista ( i no té solució) em decideixo per tornar a publicar sencer el que vaig escriure per tal que quedi, assumint certament el que vaig dir.

Mataró, 13 de juny.

Satisfacció.

Ahir per l’acord. Avui, pel tractament destacat que han fet els mitjans de comunicació. Va de la N-II al seu pas per el Maresme.

S’han donat moltes voltes als problemes que comporta aquesta important via de comunicació (recordem: és el pas per la nostra comarca de la “carretera de Madrid a Fracia por la Junquera”). En els darrers anys el debat i les propostes han estat més intensos i els socialistes hi hem bregat a fons. Aquest blog en dona testimoni.

A finals del mes de novembre de l’any passat es va fer un debat al Congrés dels Diputats en el que –a partir d’una proposició d’ERC- vaig aconseguir la unanimitat de tots els grups a un acord que recollia les propostes treballades al Maresme i que vaig sintetitzar en un article pel Capgros.com.

En el decurs de la darrera campanya electoral en varem parlar força, ja que era un tema estrella pels socialistes maresmencs. De la conversió que anava experimentant l’actual N-II en vaig parlar en el relat de campanya-16. A la carretera. De les propostes programàtiques que va desgranar la Carme Chacón al Col·legi d’enginyers de Camins al relat de campanya-27. Les infraestructures. I en la meva intervenció en el míting que varem fer a Mataró, al relat de campanya-42. Acte Central del Maresme.

D’aquest darrer, permeteu-me que torni a reproduir el paràgraf que ara ens interessa:

“Un moment per les comunicacions viaries i ferroviàries de la nostra comarca: Trasllat de la N-II fora del Maresme, nova carretera intercomarcal entre els pobles de baix i de dalt, vella N-II com a carrer gran, de Camí Ral a Carrer Gran, Gran del Maresme, el podríem batejar. Manteniment del peatge a la C-32 pels de fora amb eliminació gradual del mateix pels usuaris habituals de la comarca, tal com ja tenen els de la punta de baix. En ferrocarril, la doble via –ja trobaran els tècnics la solució- d’Arenys cap el nord, fins a Massanet. La línia orbital cap al interior relligant la segona corona metropolitana, de Mataró a Vilanova i la Geltrú. L’arranjament de les estacions de la línia C-1, 18 estacions amb 50 milions d’euros. Necessitem posar al dia la xarxa viaria pels que som, més de 400.000, i pels nostres requeriments econòmics i socials de mobilitat.”

Aquest és l’acord, en l'apartat de carreteres, que conté el protocol signat ahir a Madrid. El seu desenvolupament, que s’anirà veient amb el temps, comportarà quatre vies de comunicació per vehicles esglaonades en l’espai i paral·leles a la línia de la costa de diferent nivell de complexitat que permetran usos també diferents de mobilitat.

El primer nivell serà el de l’actual N-II que, deslliurada d’aquesta consideració i amb les millores que ja s’hi ha fet i les que caldrà fer de més. esdevindrà la reclamada via urbana del Maresme. Compte, però, amb alguna visió idíl·lica i bucòlica que circula. Serà, com tot carrer principal d’una urbs de més de 400.000 habitants, una via amb molt tràfec ja que ha de servir les activitats que hi ha al seu entorn: econòmiques i comercials, lúdiques i d’esbarjo, d’instal·lacions i equipaments públics i privats, etc,... però amb les servituds inherents a aquesta característica.

El segon nivell serà la nova carretera que anirà a una cota intermèdia, segurament arran de l’actual autopista i tindrà una funció de canalització del tràfec intercomarcal amb unes limitacions de velocitat evidents, però amb unes possibilitats d’interconnexió entre els nuclis de població considerables, per no dir totals. Per això hi ha prevista una aportació de l'administració central de 400 milions d’euros a executar per la Generalitat.

El tercer nivell serà el de l’actual autopista de peatge que tindrà la doble funció del tràfec intercomarcal per aquells que vulguin anar més de pressa pagant o del tràfec per aquells, que també pagant, vulguin creuar-nos de punta a punta.

El quart nivell estarà fora de la nostra allargassada comarca (aquesta és la novetat que permet desllorigar-ho tot) i serà la nova N-II, aprofitant alguna via ja existent o fent-ne alguna de nova, i complirà la vella funció de ser la continuadora del tram corresponent de la connexió amb França.

Ara el que caldrà és el compliment del protocol signat. Pel que ens hi va, ho seguirem amb interès.

Mataró 25 d’abril.

El pal i la bandera

L’Alcalde em va enviar un tarjetó convidant-me a anar a l’acte de la hissada de la bandera catalana al nou i magnífic pal instal·lat a la plaça de Santa Anna. Ja quan vaig conèixer la decisió vaig fer una subtil “conyeta” manllevant un acudit de “El Roto”. Evidentment no hi vaig anar a l’acte. Clar, ets un empedreït espanyolista!

En Ramon Bassas (Primer Secretari local el PSC) en fa una aferrissada defensa del tema (ja me l’havia fet personalment). Com que és un dels que va prendre la decisió... Aquest noi està molt místic darrerament. Escriu unes coses...: Que si els sentiments, els símbols, la litúrgia et tutti quanti. Deuen ser coses del post socialisme que ara tant es porta.

Ni en dioses, reyes ni tribunos,

está el supremo salvador…

Uiii, que n’ets antic! Ara, això ja no es fa servir. Bé, potser alguns no l’han fet servir mai.

L’amic i company Pep Puig Pla (que tota la vida ha passat per ser de l’ala catalanista del PSC) fa una assenyada ressenya del tema al Capgros.com. Recorda els esgarips que es van fer quan la bandera espanyola de la Plaça de Colon de Madrid i fa l’evident comparança. Clar, allò era a Espanya. Fatxes! No té res a veure. Faltaria més que no poguéssim mostrar els nostres sentiments a Catalunya. Pep, ara et crucificaran, encara que veig força gent que opina com tu i com jo.

Sols caldria plantejar, per veure el que hi ha realment darrera de la iniciativa, el que hagués passat si la proposta hagués estat d’un pal amb la bandera espanyola. Perfectament descriptible, sens dubte. Però no forcem tant el supòsit: I si s’hagués fet la proposta de posar en lloc central, públic, visible i evident les quatre banderes que ens identifiquen: l’europea, l’espanyola, la catalana i la mataronina? A part de sentir dir que què carall ens representa alguna d’aquestes banderes, la resposta és ben coneguda: és història viva i evident a la nostra ciutat.

Passem per alt l’episodi anecdòtic del cartell de Les Santes del 1994 d’en Santi Estrany en que la imatge de l’edifici de la Casa Gran amb les banderes habituals va ocasionar un rebombori fora de mida al si de la nostrada “Comissió de la Festa Major”, amb exigències de que no hi sortís el petit bocí de la bandera espanyola que van acabar en el meu despatx: imposició de l’Alcalde. Botifler havia de ser!

Hi ha un fet anterior que ara ja deu tenir més de vint anys. A la remodelació que es va fer de la Plaça de l’Ajuntament (Rafa Càceres, arquitecte) s’hi van instal·lar quatre pals a l’entrada del que havia estat el Carreró (de Fra Jaume). Era per col·locar-hi en dates senyalades les quatre banderes. Molts anys hi varem fer allà l’acte del Dia d’Europa, però no aconseguirem l’objectiu pretès. Si mai ho intentàvem havíem de posar vigilància policial per protegir-les. Bé, per protegir-ne una, l’espanyola. Però, com se’ns havia ocorregut aquesta idea en plena zona “nacional”? Era tota una provocació! “Enrere que la plaça és nostra!”. Com els de Cabrera! I des de llavors allà estan els pals, nus i sense sentit en un lloc que volíem emblemàtic de la ciutat.

Res, seguint Lakoff (ara tant de moda), presoners dels marcs conceptuals bastits pels nostres adversaris (O és que no són els nostres adversaris? Hauríem de veure-ho?), i nosaltres al capdavant.

Desprès venen les eleccions, i els ciutadans i les ciutadanes fan les seves opcions, a favor, en contra o abstenint-se segons els casos, les ofertes i les circumstàncies que es donen. Recentment en hem tingut una mostra. L’hem entesa adequadament?

Per damunt dels nostres caps,
enlairem una senyora (Uiii, perdó) una senyera,...

Cabrils, 20 d’abril.

25 anys de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró.*

*(article per Capgros.com)

Moltes vegades penso, i algunes estic temptat d’explicitar com ho faré ara, que potser caldria repensar l’esforç de l’ajuntament de Mataró en el manteniment de l’EUPMt. Tinc dubtes de si els recursos esmerçats en l’aportació municipal al funcionament de l’escola valen la pena.

Tres raons m’ho fan pensar:

La primera és que no entra en les competències municipals aquesta mena de despesa. L’ensenyament universitari és competència de l’administració autonòmica, de la Generalitat, i si se’n fa càrrec un ajuntament d’una despesa així és en detriment de les competències que té assignades per llei o, si ja les exerceix totes o les té ben cobertes, amb càrrec a un surplus d’impostos que paguen els ciutadans. I no és una quantitat petita la corresponent a aquesta partida pressupostaria, i no és una responsabilitat menor la que es posa a l’esquena l’administració de la ciutat mantenint obert una centre d’aquestes característiques.

La segona és la manca de resposta de l’administració competent de fer-se càrrec d’això que li pertoca. Quan va haver-hi, en el anys noranta, dèficit de places d’educació universitària a tothom li va anar bé que hi haguessin escoles del nivell de la nostra arreu per encarrilar la demanda. Però ara que ha baixat aquesta per causa de la disminució dels components del grup d’edat estudiantil l’administració competent mira cap una altra banda sense voler reconèixer l’esforç que algunes administracions que no els pertocava varen fer en els seu moment i que ara caldria acompanyar. Clar, justifica, que prou feina té per atendre les demandes dels centres propis per embolicar-se a assumir-ne d’altres. Que cadascú s’espavili i qui no aguanti, mala sort, un problema menys. Aquesta posició aboca a un difícil dilema al titular del centre –l’ajuntament-, ja que a veure qui és l’atrevit que proposa un tancament.

La tercera és la històrica manca de recolzament del teixit econòmic mataroní a la iniciativa del seu Ajuntament, especialment l’industrial. Clar que quan va començar aquesta història encara hi havia empreses relativament grans a la ciutat, però ja estàvem a les acaballes de la indústria manufacturera tèxtil tradicional. Prou feina hi havia en sobreviure o en adaptar-se i reconvertir-se. I, posteriorment, el nou teixit econòmic existent, encara que molt divers i dinàmic, és massa petit, que no feble, i molt esmicolat per poder aportar iniciatives -i sobre tot recursos- a un projecte d’aquestes característiques malgrat que n’és el més directe destinatari. Val a dir que algun representant empresarial sempre hi ha hagut al Patronat de l’Escola, fet que cal reconèixer i agrair, però crec que ha estat més a títol personal que altre cosa.

Però, dit tot això, quan tinc alguna oportunitat de compartir el resultat de l’experiència d’aquests 25 anys (com em va passar en la recent tertúlia “Pantalla oberta” a TVM) de la nostra Escola Universitària Politècnica se’m esvaeixen els dubtes i em reafirmo en que l’opció i l’aposta que varem fer en el seu moment ha valgut la pena, continua sent vàlida, i si sols hi ha l’Ajuntament al darrera doncs a explicar-ho i fer entendre el que representa aquest esforç.

En primer lloc, l’aposta no ha estat fruit d’una dèria fugissera -d’aquelles que ha vegades té una col·lectivitat, o alguns dels seus components- sinó de la consciència clara que la formació de quadres tècnics és imprescindible per bastir un teixit econòmic consistent. Primer va ser per l’industria. Millor dit, abans va ser pel comerç, els estudis de nàutica dels escolapis al segle XVIII. Però ja l’escola del “Arts i Oficis” era ben sentida pels mataronins per la formació qualificada dels treballadors que precisava la ciutat en els seu moment, opció ben noucentista. Avui, la mena d’ensenyaments que s’imparteixen a l’Escola: electrònica, informàtica, telecomunicacions, mitjans audiovisuals, són necessaris per a qualsevol sector de l’activitat econòmica, des del primari, l’agricultura, als serveis de tota mena, passant lògicament pels industrials i la construcció.

Segon, el que una administració local es preocupi, encara que la que n’és competent no ho faci, de donar els elements formatius de quadres tècnics necessaris per continuar disposant d’una base econòmica pròpia té tot el sentit del món. Especialment si hi ha una tradició secular de col·lectivitat laboriosa que ha sabut anar-se adaptant des de la ceràmica vidriada del s.XVI, a l’agricultura d’exportació, als calçotets i samarretes, a la moda prompta i ara vés a saber què en les quatre-centes (per dir alguna xifra) activitats possibles en l’economia de la societat de la informació i el coneixement.

Cal doncs, fer entendre aquest actiu que tenim a la ciutat i estar-ne orgullosos. Que els titulats de l’EUPMt treballin arreu del territori, no sols a Mataró, ha de ser un motiu més de satisfacció cívica. La contribució de la nostra col·lectivitat a un àmbit més gran de pertinença l’hem de posar com exemple de la nostra aportació al i pel creixement del país i de més enllà. És una marca que podem, que hem de, lluir com a mataronins i mataronines. És amb el nostre esforç, amb els nostres impostos, que han sortit d’aquelles aules de l’avinguda Puig i Cadafalch més de 2500 professionals que estan contribuint a fer anar al dia el país.

Enhorabona, gràcies i felicitats a tots els que han fet possibles aquest 25 anys, i per molts anys més!

Mataró, 18 d’abril.

Plou!!

Li deia fa pocs dies en una reunió: “President, com s’ha fet tota la vida: Cal treure els Sants al carrer! Llàstima que siguem tan descreguts!”

Però ja se m’havia avançat el “Finito del Llobregat” demanat empara a la Verge de Montserrat. El vell fil que comunica als antics psuqueros amb els creients i el monjos.

Clar que la solució la varen trobar al Polònia. Genial!



Mataró, 18 d’abril.

Els fronts geogràfics.

Los generales sólo son servidores del país. Cuando su servicio es completo, el país es fuerte. Cuando su servicio es deficiente, el país es débil.

Maestro SUN TZU

El mapa i el quadre il·lustren el resultat electoral per comunitats autònomes.

En el quadre, en colors, la diferència entre el resultat d’aquestes eleccions general i quina força governa la Comunitat segons els resultats de les eleccions autonòmiques.

Vist això. Per què és així? Per què, els uns i els altres, han guanyat en uns llocs, i per què han perdut en d’altres?. Els respectius Estats Majors dels partits ja ho deuen tenir analitzar. Falta veure si la seva interpretació és correcte.

Per part dels socialistes: Hi ha dos fronts diferents. El de les comunitats autònomes amb característiques “identitaries” pròpies (les conegudes com a nacionalitats històriques: Catalunya, País Basc i Galícia) i els feus “tradicionals” del PSOE (Andalusia, Extremadura i Astúries).

En el primer cas em sembla evident que el vot socialista és més de confiança respecte qui pot entendre millor les particularitats “identitaries” i defensar-les, sense caure en la separació que no és volguda, i alhora de rebuig a la possibilitat de que guanyés una força, el PP, que va, ara per ara, radicalment en contra de la convivència establerta i acceptada. Això comporta que mentre no hi hagi canvis en aquest plantejaments, tant per uns a favor com pels altres en contra, poden mantenir-se els resultats en aquest fronts, però si hi ha canvis, també tant d’un costat, refredant el recolzament a les volgudes i acceptades diferències, i per altra part un reconeixement, o millor una acceptació de les mateixes, la situació pot canviar i molt. Més clar: un gir jacobinista del PSOE acompanyat d’un gir autonomista del PP pot trastocar el panorama. La diferència de 17 escons a Catalunya i de 6 al País Basc entre el PSOE i el PP dóna un coixí de 23 escons, destacable per compensar les diferències contraries que es donen en altres autonomies. I em temo que l’anàlisi socialista no ho vegi així de clar.

En el segons cas, el dels feus “tradicionals”. Tant Astúries com Extremadura són comunitats petites i en recessió socioeconòmica. Van cap endarrere. En ambdós casos, a més, el resultat és d’empat en nombre d’escons, no hi aporten diferències al resultat de la batalla. En el cas d’Andalusia es comença a manifestar un desgast evident. La supremacia queda a la vall del Guadalquivir, perdent Andalusia Oriental: Granada i Almería, i escurçant-se la diferència en escons. Si a l’any 2004 era de 15 (38 PSOE/ 23 PP) ara és de 11 (36 PSOE/ 25 PP). Si a aquest anàlisi hi afegim la diferència entre el vot urbà i el rural, que comença a ser clamorós a favor dels populars, entendrem de seguida que les perspectives d’aquest front concret a llarg termini no són gaire engrescadores. Cal pensar-hi, encara que també em temo que alguns no ho volen, o no els interessa, veure-ho.

Del cantó dels adversaris principals, els populars. Van consolidant els seus feus: Les Castelles, Madrid i les seves platges (com li agrada de dir en Miquel Iceta), València i Múrcia. Val a dir que les diferències no son tant excessives com a vegades es vols fer veure des dels mitjans. En el cas de Madrid i el Llevant en total la diferència és de 12 escons (PP, 44/ PSOE, 32), malgrat que a Múrcia la relació és de 7 a 3. És evident, en aquest cas, que el tema del desenvolupament econòmic incideix molt: la manca d’aigua i l’urbanisme desaforat.

Curiosament en aquestes comunitats no fa pas gaire temps els socialistes ho havien manat tot: Ajuntaments importants, Diputacions, Comunitat Autònoma. Però ja fa temps que no es mengen una “rosca”. Algun reconegut analista posa l’accent en el sorgiment d’una nova classe mitja i/o d’una nova relació de classes, d’una nova estructura social basada en l’economia especulativa financera i immobiliària. Alguna cosa deu haver d’això vista la disbauxa que hi ha hagut en aquest camps en els anys de bonança econòmica. Malgrat tot, les conegudes deficiències de l’organització socialista (amb seculars i renovades lluites caïnites) en aquestes contrades no ajuda precisament a mantenir o a redreçar el desequilibri en contra dels populars.

També està per veure si un hipotètic recentrament del PP els pot comportar costos electorals per la seva dreta. El recentrament no sols es plasma en termes ideològics, que aquests em semblen més fàcils d’assumir per la ciutadania (en el fons crec que hi ha més liberals, al menys en actituds, que conservadors en el PP. Per molt que digui l’Església, es divorcien i “s’arrejuntan” igual, o més), sinó bàsicament en termes econòmics: regulacions, controls, impostos,... ja que en aquests aspectes sí que són molt de “laissez faire” (potser millor, del “tot s'hi val”) els populars. Precisament a tota la façana del Llevant en trobem un munt d’exemples.

Ara comença la temporada de Congressos a les forces polítiques que comportarà l’avaluació de l’impacte del resultat de la recent batalla i el plantejament de les tàctiques i estratègies pel proper període, continuistes o trencadores. Potser el nomenament de nous comandaments i de noves bases ideològiques.

Caldrà seguir-ho atentament. Sempre cal tenir un ull sobre els moviments de l’adversari alhora que cal no refiar-se de la seguretat i l’estabilitat de les posicions pròpies.

Mataró, 17 d’abril.

Per cert, l’article d’en Ramoneda d’avui a El País, molt bo. El subscric.

"¿Quién temería a un gobernante que promocionara siempre a los mejores, que actuara con tal racionalidad que sus pasos fueran perfectamente previsibles, que se guardara los sentimientos y los caprichos para la alcoba, sin que trascendieran nunca a la escena pública, que fuera tan escrupuloso y recto en la aplicación de las leyes que no hubiera espacio siquiera para contestar sus decisiones? Nadie. Desde el Libro de Job —probablemente el mejor tratado sobre el poder que se ha escrito nunca— sabemos a qué atenernos."

Sessió solemne de començament de legislatura.

De fet, m’he passat el dia dalt del tren. De bon matí he enfilat cap a l’estació, a l’hora dels treballadors, i Rodalies i l’AVE m’ha deixat a Madrid mitja hora abans de començar la sessió solemne del començament de la IX legislatura.

Per encabir a ses Senyories: Diputats i Diputades, Senadores i Senadors, han canviat els habituals seients del hemicicle posant en el seu lloc unes incòmodes cadires que accentuaven l’envaniment del assistents. Trajos foscos els homes, lluint elegància les dones, semblava un dia de gala del Liceu de les d’abans (ara ja tothom hi va de qualsevol manera).

Després d’escoltar dempeus el “xina-xina”, els discursos protocol·laris del President del Congrés , que ho és de Les Corts Generals (art. 72.2 C.E.), i del Rei, Joan Carles.

Destaco del discurs de Bono aquest fragment en que ha citat Pessoa que m’ha agradat molt:

"Si queremos reivindicar nuestro oficio de políticos hemos de tener presente lo que escribió Pessoa: "Somos del tamaño de lo que vemos". No podemos mirar al mundo desde el ojo de nuestra particular cerradura ."

Desprès, tots en corrua, hem saludat a la família reial, el Rei i la Reina, el Príncep i la senyora Letícia i les infantes. (M'ha semblat veure que els d'ERC se'n escapolien)

A fora del Palau, a la Carrera de Sant Jerónimo, desfilada militar d’una Agrupació dels tres exèrcits i de dos esquadrons de la Guàrdia Civil (ho dedueixo pels tricornis, no soc coneixedor dels temes militars. Ara però, ho podré preguntar a la Carme).

No hi ha hagut piscolabis. No sé si ja estem en situació d’austeritat. Pensava que la recepció em podria suplir el dinar i hem acabat, com un dia de treball qualsevol, al “self service” del Congrés comentat la jugada i les novetats amb alguns companys.

I a les quatre ja estava a Atocha dalt del AVE una altra vegada cap a casa.

Mataró, 16 d’abril.

El Roine. Paco Vilaró.

Al final s’ha imposat el sentit comú i hi haurà aigua per l’àrea de Barcelona. Serà la sobrant del minitransvasament del Ebre al camp de Tarragona (El sistema CAT). Els regants del Delta cobraran, pel que he entès per segona vegada, la cessió de les aigües que tenen en concessió i que ja s’havien venut, i també sembla que cobrat -encara que no entregat- (curiós, no?, però ja vaig dir que ara al preu que fos), al camp de Tarragona als anys vuitanta. Apa! A fer ràpidament una canonada per interconnectar les conques del Ebre i les interiors (també de sentit comú) i a passar el punt àlgid de la crisis. I uns quants agosarats, irresponsables i/o “xuletes” a empassar-se les seves declaracions. Ah!, i una nova rebolcada del Govern de la Generalitat, al menys això sembla.

Queda per resoldre la solució estructural de l’abastament en alta a l’àrea de Barcelona amb més de cinc milions d’habitants que no té recursos propis i n’ha d’anar a buscar d’externs. La solució d’ara és puntual i conjuntural. La dels anys 60, el transvasament del Ter des del Pasteral, va ser una obra de visió de llarg abast que tenim que agrair a l’Alcalde Porcioles i a les possibilitats de l’època de fer callar les discrepàncies. Ara, malauradament ni polítics amb visió de llarg abast ni possibilitats dictatorials. I els de Girona cada cop alcen més la veu i amb raó, per l’ambient que s’ha creat, reclamant l’aigua del Ter per les seves necessitats: regadius, turisme, industria, creixement residencial (ara amb l’arribada del AVE a Girona).

He anat a remenar els papers i fotos que tinc guardats i ho he trobat. Al Consell d’Aigües Ter-Llobregat, als anys noranta, en Paco Vilaró havia proposat anar a buscar aigua del Roine. En Paco, que va ser Director Gral. d’Obres Hidràuliques i més endavant President d’ATLL, era un enginyer de camins que havia fet tota la seva carrera a la “Confederación Hidrogràfica del Pirineo Oriental” (encara recordo les velles oficines al capdavall de la Via Laietana), i amb l’establiment de la Generalitat va ser incorporat a la nova administració autonòmica. D’aigua en sabia un munt. I tenia aquella visió de llarg abast que tenen els funcionaris qualificats i competents que moltes vegades hi ha a les administracions però que no son gaire utilitzats.

Els francesos també estaven interessats en l’operació de vendre’ns aigua del Roine. Val a dir que inicialment els Convergents que manaven a la Generalitat no en van ser gaire receptius. Més endavant, foragitat en Vilaró d’ATLL per altres raons, es van convertir en fervorosos defensors del tema. Però quan es va començar a parlar-ne, recordo que sols els Alcaldes que érem al Consell –l’amic Josep Azuara del Masnou, o el ja traspassat Carles Ferré de Ripollet (representant de l’AMB), per exemple- ens hi varem apuntar de seguida. Els socialistes hi van estar en contra des de l’inici ja que en Pasqual Maragall va dir que ell quan va començar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona als anys seixanta ja li van encarregar d’estudiar el tema del aigua i fins el moment ens en havíem sortit, pel que no calia plantejar-se res d’aquesta mena.

No obstant, una delegació de càrrecs socialistes (Alcaldes, Diputats i tècnics de confiança) varem fer una anada a Nîmes convidats per la “Societé d’Etudes et de Promotion pour l’Aqueduc Languedoc-Roussillon-Catalogne” filial del grup BRL. Cal aclarir que tota aquesta promoció venia feta per empreses públiques majoritàriament dominades per membres del Partit Socialista francès. El 30 de marc del 1999 (ja fa nou anys) de la mà de M. Francis Imbert, Director General de BRL exploitation, varem veure primer el riu a Arles, desprès una reunió de treball on ens varen presentar el projecte de l’aqüeducte del Roine a la seva seu social, amb dinar inclòs allà mateix (encara en guardo el menú), per concloure amb un “tour” per algunes instal·lacions de BRL prop de Nîmes, entre elles el final del canal Philippe Lamour d’on havia d’arrancar el projecte.

Quan el Govern de CiU va apostar fort per aquesta opció es varen fer tot un munt de projectes, si no recordo malament, fins i tot es va constituir una societat “ad hoc” amb una entitat financera de Catalunya per treballar conjuntament, pel que tot està ja estudiat i analitzat: projectes, preus, condicions, impactes, terminis,... Després, com és conegut, el Govern d’Aznar va rebutjar avançar per aquest camí i em sembla que els temps actuals no són favorables a reprendre’l. Ara no cal estudiar res més, en tot cas prendre una nova decisió, decidir de nou, i repeteixo, em temo que els temps no estan per aquesta feina. O, potser si? Vés a saber...

Mataró, 14 d’abril.

El quadre del dia.

Mataró, 12 d'abril.

Temps d'espera.

Tot procés democràtic comporta uns procediments que al seu torn generen uns períodes de temps necessaris per anar complint-los.

(foto: Ouka Leele)

Quasi bé farà tres mesos des de la convocatòria de les darreres eleccions generals, a meitat de gener. Després de la presentació de les candidatures, la campanya electoral i el dia de les eleccions. Llavors, unes llargues tres setmanes per constituir les noves Cambres. Ara, el debat d’investidura del nou President de Govern amb el repicó de les 48 hores per ser escollit per majoria simple aquesta vegada. Sembla tot un embaràs, i el part encara s’allarga.

Amb un nou President de Govern hi haurà la sessió solemne d’obertura de Les Corts per part del Cap de l’Estat, el Rei Joan Carles, la setmana que ve. Llavors encara caldrà una sessió plenària per adequar les Comissions a les necessitats de control al Govern, la constitució de les mateixes i finalment començarem a caminar.

Compte!, que s’acosta “l’aqüeducte” del 1er. de Maig i la festa de la Comunitat de Madrid, el 2. Què llarg! I als primers mesos sense treball legislatiu a fer ja que el que va quedar pendent va decaure i cal començar de nou: avant projectes pel Consell de Ministres, entrada al Congrés, esmenes. Bufff, fins passat l’estiu… Caldria intentar ser més àgils, però els règims democràtics tenen uns sistemes de garanties que els legitimen.

Molt previsible el debat d’investidura. Amb els resultats a la mà i amb l’experiència de la legislatura passada és natural que tot discorregués per camins fresats: la proposta programàtica basada en el programa electoral, sense cap anunci espectacular destacable, l'economia en primer terme i la manifesta voluntat de no negociar contrapartides a un hipotètic vot favorable. L’abstenció dels grups parlamentaris o polítics (agrupats aquests en heteròclits grups parlamentaris) que esperen poder negociar alguna cosa en el decurs de la legislatura: un bon grapat i amb una munió de temes. El vot contrari d’aquells que són l’alternativa i/o no tenen res a rascar: el PP i la diputada de UPyD, i en aquest grup, per a mi sorprenentment, els tres diputats d’ERC manifestant una vocació d’estar a les vores dels sistema segurament fruit del seu actual debat intent.

La constitució del nou Govern i els nomenament dels segons escalons de l’administració segurament produirà corriments en les llistes del GPS, pel que sense haver començat ja s’albiren canvis en la seva composició, el que dificulta l’encaix complert dels seus membres en càrrecs i funcions. Per alguns, incertesa d’on acabaran; per la majoria, indefinició sobre el què faran. Aquesta qüestió començarà a desenteranyinar-se la setmana que ve. Veurem que en surt.

Mataró, 10 d’abril.

Rafael Campalans

Tal dia com avui, fa 77 anys -corria l’any 1931- era el darrer dia de la campanya de les eleccions municipals que van comportar de retruc l’adveniment de la II República a Espanya.

Rafael Campalans (USC) feia el darrer míting, suposo, a Barcelona, al Poble Nou, amb un discurs que l’endemà va reproduir L’Opinió amb el títol: “Com hem parlat al poble, nosaltres”.

Com homenatge al seu autor, a la seva ideologia (la meva) i al seu temps en vull deixar constància d’algun fragment:

“No, amics, no hi ha miracles. No hi ha cap recepta, no hi ha cap home, no hi ha cap sindicat, no hi ha cap polític, no hi Déu que pugui salvar-nos. Carles Marx ho va dir a l’hora històrica d’una vidència profètica: “L’emancipació dels treballadors te d’ésser obra dels treballadors mateixos”.

Només vosaltres us podeu salvar, amb l’esforç de cada hora, amb la lluita de cada dia, contra l’opressió de fora i contra l’opressió de dintre. Contra d’imbecil·litat i contra la ignorància. Amb l’esforç de cada hora per elevar-vos, per a ennoblir-vos, per a fer-vos dignes de la vostra gran missió històrica de guia la Humanitat sencera vers una societat millor.”

Mataró, 10 d’abril.

Abduïts també?

Quan l’abril ja no té espera
el taronger treu la flor.
I és un ganivet traïdor
el seu perfum que al capvespre

s’escampa com una pesta.
I cap batec animal
és estalvi d’aquest mal
que res ningú respecta.

S’enfila per les parets
i mulla els llençols d’un crit
que convoca l’esperit
de tots els noms de la pell.

Ens roba la voluntat
i ens emmetzina
la flor del taronger,
la tarongina.
.............................

Pot passar qualsevol cosa
quan floreix el taronger:
que no cobri el botiguer,
que el sastre no prengui mides,
que caiguin de les bastides
els paletes i els pintors,
que s’aturin els motors,
que naufraguin les mentides.

Que blasfemin els rectors,
que plorin els assassins,
que regalin els mesquins
amanides als voltors.

Menteix com el vi i encén
com la benzina
la flor del taronger,
la tarongina.


Manuel Vincent,
Joan Manuel Serrat.

Sa Dingding.

No tinc ni idea de com canta aquesta noia, la mongola Sa Dingding, però ella i la fotografia són bellíssimes.

Mataró, 7 d'abril.

Per pensar-hi una altra vegada.

Perquè i per qui tenim el nivell de benestar que tenim els “rics”? I a costa de què i de qui? Què hi ha darrera les guerres als països pobres però rics en matèries primeres?


Los Premios Ortega y Gasset de Periodismo cumplen 25 años, un aniversario en el que han distinguido la valentía del periodismo de investigación, la lucha en favor de la libertad de expresión y la denuncia de los horrores de la guerra.

El reportero gráfico Gervasio Sánchez ha sido galardonado con el premio a la mejor fotografía por una instantánea que retrata el horror de la guerra en Mozambique.

Sofía tiene 25 años y a los 11 perdió las piernas por culpa de las minas terrestres antipersona sembradas en Mozambique. Su imagen, recostada en el suelo junto a su hija, representa el horror y el dolor de la guerra. La escena fue captada por Gervasio Sánchez en marzo de 2007 y publicada el 18 de noviembre de ese año en el periódico El Heraldo de Aragón y el Magazine del diario La Vanguardia. Sofía y Alia forma parte de la serie Vidas minadas, un proyecto que inició hace 10 años para denunciar los estragos de estas armas mortíferas.

Mataró, 6 d'abril.

La Reraguarda.

La invencibilidad es cuestión de defensa, la vulnerabilidad, una cuestión de ataque.

Maestro SUN TZU.

1. La intendència. L’estat de l’economia.

Van sortint paneroles del cau i cada vegada en són més, i més grosses. Les perspectives econòmiques són pitjors. El tema de la construcció ja era conegut, però la crisi financera internacional sembla que és més profunda.

No estem mal preparats per rebre-la. Ans al contrari. Ja ho he explicat a l’abast. Segurament el nivell de recaptació que es va aconseguir l’any 2007 cobreix ja les previsions pressupostaries del 2008, per aquí, doncs, cap problema. Garantits els ingressos veurem si en tenim prou amb les despeses previstes. Caldrà posar recursos addicionals en partides que ajudin a estimular l’activitat, especialment en la construcció pública, i en atendre els increment de necessitats en l’atenció social. Aquest aspecte és especialment rellevant si no volem donar ales a reivindicacions xenòfobes derivades del augment de prestacions a la població nou vinguda.

Els baixos nivells d’endeutament públic permeten sens dificultat plantejar-se –si és necessari- l’assumpció d’un increment de despesa que no pugui ser suportat pels ingressos que es produeixin.

Compte amb dos elements més. Els nostres dos punts flacs tradicionals, els intercanvis exteriors i la inflació. Respecte el primer, la desacceleració en els nostres principals mercats no ens ajuda a exportar, com tampoc ho fa el alt valor d’intercanvi del euro respecte al dòlar. Aquest darrer sols en ajuda en les compres de productes que es fan en dòlars (petroli, per ex.) Respecte a la inflació, les mesures que s’haurien de prendre van en la línia contrari de l’estimulació de l’economia i crec, també ho he dit , que cal preparar a la població per assumir nous equilibris. Això és especialment rellevant per determinats sectors de l’economia que poden veure estroncades les seves expectatives de creixement, però en cap cas suposa reduccions generalitzades dels estàndards d'atenció de les nostres necessitats. Canviar de cotxe cada set anys en lloc de cada cinc provoca problemes als productors de vehicles i de retruc a l’economia en general, però no implica que renunciem a les altes cotes de confortable mobilitat individual de les que gaudim ara. Reduir, escurçar o simplificar els destins turístics comporta tensions en els que operen en aquest camp i en els centres receptors, però tampoc en cap cas representa un empobriment més enllà de les expectatives viatgeres que no són certament necessitats primàries.

Caldrà, doncs, prestar especial atenció a la intendència. La tenim ben ordenada i podem controlar les conseqüències de la situació general (que no específicament espanyola) per la que travessem, però sense distreure’ns gens ni mica.

2. La defensa passiva. L’aplicació de la Llei de la Dependència.

Tota la campanya electoral pels que anàvem pel territori i a actes específics del tema va ser una “machacada” continuada sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència. Les expectatives posades en aquesta Llei com a instrument per ajudar a millorar les condicions de vida de les persones que no tenen autonomia personal i dels qui les cuiden va provocar que es donés per fet tot un llarg procés que durarà encara un quans anys més i que està arrencant amb moltes dificultats i problemes. Els/les candidats/es de CiU (que no havia votat la Llei per temes competencials) eren especialment sagnants.

Sembla que hi ha importants problemes de coordinació entre les Administracions que han de fer el seu desenvolupament, especialment les més propers als ciutadans/es que es veu que no tenen encara els protocols a punt algunes, estan desbordades les altres i finalment n’hi ha que fan un boicot encobert o evident.

Compte, doncs, amb aquesta situació que pot generar a la població un nou sentiment de frustració que comporti un major rebuig cap a l’administració pública en general, donant elements a tots aquells que són partidaris del mercat com a única eina per resoldre els problemes dels ciutadans/es. D’aquí a quatre anys, a les properes eleccions ha de rutllar sense cap grinyol.

Cal, ara, en els començaments de la legislatura aturar-se a veure quines coses no van bé i corregir-les. Abans d’avançar en els terrenys de desenvolupament que preveu la Llei, és millor fer-ho amb els passos anteriors ben fets i a partit de bases més sòlides que les que sembla que es donen avui. Si a més, les administracions que han d’executar la Llei poden començar a tenir problemes (menys ingressos) derivats del alentiment del cicle constructiu, han de tenir temps i recursos (no sols econòmics) per replantejar les seves prioritats i explicar-los clarament que aquest tema és molt més important que algunes “collonades” que veiem als mitjans que fan alguns més pròpies d’altres moments més boiants, o més pròpies de una manca de responsabilitat, o d’una deriva ideològica ben marcada. Marcada cap a la dreta, evidentment.

Mataró, 5 d’abril.

"Manolo & Pepe", mudances i trasllats.

L’actual estil de vida i especialment el de les relacions personals comporta continuats canvis. Muntar, desmuntar, pren i deixa, més provisionalitat i inestabilitat que abans.

Això provoca fer mudances més sovint i amb elles reordenar, redistribuir i repensar on col·locar els elements i objectes que anem acumulant en la nostra rica (materialment) vida. (En Jaume ho va tenir més complicat, de Mèxic al Brasil)

Fa poc desmuntava l’apartament de Madrid que vaig omplir amb la pretensió de tenir-hi una llar, amb el que aquesta paraula vol dir de entorn propi: objectes, records, caliu,… Vaig portar-hi quadres, llibres, estris de cuina, de taula i de llit, intentant fer acollidora l’estança d’una part del meu temps (En Ramon va dir que semblava una espècie de santuari).

Quan ara tot es torni a posar en marxa i tingui clar què hi faré a la capital els propers quatre anys, veuré si cal tornar a pensar com llavors o fer-ho més senzill.

Però tot el que hi havia ho he tingut que tornar a recol·locar. Ara entenc el negoci dels trasters. Per cert, respecte els llibres, cada cop que n’he de moure tinc una més gran temptació de Farenheit.

D’altra banda darrerament hem tornar a reobrir la “pensión Mas”. No sé per quan temps, no depèn pas de nosaltres, però els fills saben que sempre tindran un aixopluc a casa els pares. Bé, això d’aixopluc,…un “pisito de soltero” amb dret a cuina, minyona i rebost ple! I cal, de nou, tornar a reubicar i endreçar totes les andròmines que compartien vida fora de la llar paterna. Quina feinada! Desmunta taules, llits, prestatgeries, i desprès torna a muntar-ho. Llogar una furgo per dur-ho d’un lloc a l’altre. Clar que no hauria de ser feina meva, però cal ajudar.

Ai, adéu, cara bonica...
Domenico Ghirlandaio
Retrat de Giovanna Tornabuoni, 1488.

Tenim sort que la casa és gran, que podem guardar moltes coses a la casa pairal de Cabrils (fins i tot hi cabria una “baticueva”, Gerardo), i que hi ha deixalleries per anar a llençar el que és obsolet i l’Arca per donar el que encara és aprofitable. Ah! I sempre hi ha un tros de paret per penjar algun quadre que t’estimes.

Avui, baldat.

Mataró, 5 d’abril.

Paisatge desprès de la batalla.

"La acción militar es de importancia vital para un país: Constituye la base de la vida y la muerte, el camino de la supervivencia y de la aniquilación; por ello, es absolutamente indispensable examinarla."

Maestro SUN TZU.

Passats ja uns dies des de les darreres eleccions generals (9 de març) convé aturar-se a veure com ha quedat el paisatge desprès de la batalla i consegüentment preveure quins han de ser els següents moviments.

En política democràtica les batalles sempre estan en marxa, i amb una certa regularitat es produeixen els enfrontaments decisius: són els moments electorals. Bé, decisius per un determinat període de temps, ja que no hi ha batalles que concloguin cap “guerra”, ja que aquesta en democràcia sempre està oberta, amb els mateixos o amb nous participants. No es guanya ni s’aniquila a un enemic sinó que es venç, temporalment, a un adversari.

Els socialistes hem guanyat la darrera batalla. És cert. Varem quedar el primers amb més vots i més escons parlamentaris que els altres contendents i amb més força que la anterior vegada, el 2004. El plantejament que s’està fent de no manifestar preferències de recolzament de ningú en concret no està malament. Pot comportar una certa debilitat però al mateix temps hi haurà menys encotillament i es podran negociar millor les contrapartides concretes i puntuals.

Ara bé. L’adversari principal, el Partit Popular, està tocat -ja que no ha guanyat malgrat els desesperats esforços que va fer- però no està enfonsat (ni de lluny!). També ha augmentat el nombre de vots i d’escons i, fins i tot, ha reduït lleugerament la diferència que tenia amb nosaltres.

Crec que el desenvolupament del combat ha estat relativament fàcil pels guanyadors, els socialistes. El plantejament dels populars, més a base de contrapropostes que portaven a posicions anteriors, que no d’iniciatives i accions noves ens ha permès als guanyadors situar-nos en una confortable posició defensiva sense tenir que fer sortides agosarades a nous territoris programàtics.

Així no ha calgut explicar massa i donar respostes complicades als problemes de fons amb que ens enfrontem com a societat: situació econòmica en el context mundial; conseqüències de les noves estructures socials; resultats per la convivència de la nova demografia; necessitats derivades dels reptes de la societat del coneixement; etc,etc,...

El problema és que si els socialistes no fem propostes adients als temps que venen -i les expliquem amb el gran esforç que és necessari fer per fer-les comprendre- poden trobar-nos en el futur que la renovació que puguin emprendre els populars els col·loqui a ells en avantatge en les properes conteses que vindran. Clar que els seus moviments, com ja estem veient aquests dies, els poden desestabilitzar, tant internament com en les seves base socials, trencant la cohesió que han bastit sobre referents dels passat per mantenir el seu resultat. Cal tenir present que la diferència no és molt gran, en absolut és insalvable, molt localitzada geogràficament i està assentada més sobre la por a l’alternativa que sobre la confiança en el guanyador pel que haurem de fer un gran esforç per incrementar-la per no defraudar als que ens varen votar sinó volem veure com se’ns gira la sort d’esquena.

Què cal fer? Cavar trinxeres i consolidar posicions. No es pot pas pretendre llançar-se a la conquesta de nous espais de tota mena sense assegurar uns quants temes que tenim avui pendents: La intendència, la defensa passiva, els fronts Central i de Llevant, algun baluard dels drets civils, les relacions exteriors, els perills del cesarisme, l’aprofundiment de la pròpia estratègia,...

Resolts aquests temes pendents o que s’albiren complicats serà llavors qüestió de tornar a calar la baioneta als fusells, sortir de les trinxeres i més forts i segurs avançar cap a noves posicions. Sinó, l’ensorrada d’algun dels flancs abans esmentats pot posar en perill totes les nostres posicions.

Mataró, 3 d’abril.

Sequera. Emergència. Ara?

Fa uns dies vaig avançar-me parlant del problema de l’aigua a Catalunya. Estava covant-se la crisi que ha esclatat amb virulència els darrers dies.

-21 de març de 2008: Al final, restriccions d’aigua.

Però, abans, n’he parlat en altres moments de l’aigua:

-11 de gener de 2008: El efectes de la sequera (de nou).
-27 de Febrer de 2007: Poca neu.
-17 de setembre de 2006: Quina herència?
-10 de setembre de 2005: Plou. Lloem Déu, Nostre Senyor.

Aquesta setmana, ja amb la crisi, el debat i la polèmica sobre la taula, hi he tornat a donat voltes en un article més llarg: "Reflexió sobre la situació arran de la sequera", que he enviat al Capgros.com per la seva publicació.

L’he alleugerit d’una introducció en la que em justificava i que ara transcric:

“D’entrada presento les meves credencials. Segurament no seria necessari, però pul·lula molt indocumentat que sense empatx fa comentaris agosarats, pel que cal deixar clar que alguns tenim alguna autoritat moral, política i tècnica per parlar del tema.

-Encara no fa dos anys, l’empresa Aigües de Mataró, de l’Ajuntament, rebia el Premi Medi Ambient 2006, atorgat per la Generalitat de Catalunya, per la trajectòria en la gestió ambiental dels aigua:

“El jurat va voler destacar l’esforç d’AMSA per aplicar criteris de sostenibilitat a la gestió de l’aigua a la ciutat durant vint-i-cinc anys, la qual cosa ha comportat una disminució del total d’aigua subministrada tot i l’increment de població”

Algun mèrit en dec tenir en aquest guardó.

-Segons la meva biografia vaig ser més de 12 anys membre del Consell d’administració de l’empresa pública Aigües del Ter Llobregat a proposta del Govern de la Generalitat de Catalunya. Alguna cosa vaig aprendre d’aquella llarga presència.”

I del final, que no el publicaré i que envio a la Llibreta amagada.

Mataró-Madrid-Mataró, 21 de març, 1 d’abril.

Arran de la sequera.*

*(article per Capgros.com)

“De aquellas lluvias, estos lodos”. Els llots d’ara, els dels fons dels nostres pantans són de pluges molt antigues. El conegut cicle hídric mediterrani està tenint períodes, especialment de sequera, més llargs. No perdem de vista el canvi climàtic per explicar-ho.

La població augmenta i el procés d’urbanització és imparable. L’ús domèstic de l’aigua es indicador de confort i va lligat a l’increment de renda i riquesa general. Per moltes tres R que es vulgui no es pot mantenir congelat o pretendre la seva disminució.

Una característica de la política del període democràtic ha estat el tacticisme. Poca gent ha volgut mirar a llarg termini. Poca gent ha aixecat el cap, mirat lluny i veure-les venir, tal com venien de pressa i tal com eren fàcils de veure.

Una altra característica d’aquest període, que està augmentant, és l’exagerada territorialització de l’activitat política. Defensa numantina dels status quo i de la petita (o ínfima) pàtria. No hi ha hagut massa possibilitats de plantejaments de conjunt globals i no s’han tallat de soca-rel actuacions puntuals egoistes irracionals i negatives. Les normes sols han quedat sobre el paper. Ningú s’ha atrevit a fer-les complir.

L’urbanisme descontrolat arreu, mal gastador de recursos. L’activitat econòmica sense comptabilitzar tots els seus costos: pous il·legals a grapats, abocaments incontrolats en molts llocs. Estructures polítiques locals, superades unes i fora senyades altres, que no serveixen per exercir cap control eficient sobre el que passa en el seu àmbit territorial. Opcions polítiques obsessionades en augmentar la seva presència no per oferir alternatives sinó per ocupar despatxos.

Aquestes han estat les “pluges” simbòliques que han caigut sobre Catalunya en els darrers trenta anys que ara deixen els “llots” de les possibles restriccions a les conques internes, dels greuges de campanar de tots contra tots, de la impossibilitat de donar confiança en l’acció política als ciutadans i les ciutadanes.

Ara tots plegats ens hem d’afrontar a la dura realitat. Estem en una situació d’emergència en el tema hídric, pel camp i per les ciutats.

Què cal fer?

Primer de tot, assumir responsabilitats. Sortir al carrer i dir que ho hem fet malament. Alguns més que d’altres! No estaria de més que es produïssin algunes desaparicions del mapa polític.

Segon, intentar trobar la solució –que sembla que no ha de ser massa duradora en el temps- amb els menors costos possibles. Costos no econòmics sinó polítics. No podem donar aigua a uns a canvi de gasolina perquè s’inflamin d’altres.

Tercer. Caldrà destinar els diners necessaris (potser més dels que caldria) per assumir ara els costos que no es varen voler assumir abans. Els costos que es volen amagar o no es volen imputat, tard o d’hora, acaben aflorant. Caldrà afinar les partides (hi ha camp per córrer en qualsevol pressupost públic després d’un període de vaques grasses) Tot plegat, un any de seguida és passat. Bé, si mires lluny, a llarg termini. Clar que si gestiones com et mantens, dia a dia, un any es fa molt llarg.

Quart. Treure algunes lliçons i experiències i assentar les bases perquè d’altres temes que tenim sobre la taula (la producció distribució d’energia, les comunicacions, l’educació, la convivència, l’administració de la justícia, ...) no ens passi el mateix.

En concret:

Varem perdre l’oportunitat del Roine ja fa molts anys, als noranta quan es va començar a discutir. Ara ja no serveix. Quan es podria començar i el temps que tardaria el fan inviable.

Sembla que la solució està en les dessaladores i el re-aprofitament del aigua de les depuradors. Doncs, a tota màquina!. Sense manies! No entrebanquem la solució!

Els transvasaments són avui, per l’historia recent, inacceptables. Quan baixi la bromera de la queixa per la queixa s’hauran de tornar a plantejar les necessàries i de sentit comú interconnexions de les xarxes amb uns usos i funcions definides. Lamentablement ara no és possible pensar-hi.

Cal, amb administracions que sigui competents (no competents legalment, sinó en termes de saber i eficiència en la gestió) afrontar les múltiples i conegudes il·legalitats i “xanxullos” existents en aquesta matèria.

Sols ens queda –per aquest mesos que espero siguin ben curts- pagar, al preu que sigui l’abastament d’aigua a qui ens en vulgui, pugui o li deixin vendre-la.

Mentre tant, a patir.

Madrid, 31 de març.

Postals: Calendari. Abril.

Flors i pluja

Mataró, 1 d'abril.