Els transvasaments de aigua no són “ecològics”, això sembla que està molt estès i acceptat. Vaja que és políticament correcte dir-ho, no que sigui cert. I el dels altres fluïts? Per exemple, el gas, o el petroli? Evidentment també ho deuen seuen ser d’incorrectes. No són transvasaments? O és que no hi han canonades que travessen territoris i vaixells i altres mitjans de transports que van i venen des d’allà on estan els recursos i allà on es consumeixen? I els dels minerals i matèries primeres? I tota mena de productes. No es fan transvasaments?
Avui en dia no té gaire sentit l’argument decimonònic del control “estranger” de la portada de recursos en un món globalitzat com és ja el nostre. Cal sols mantenir les prevencions necessàries de no posar tots “els ous a la mateixa cistella”. O és que ara ens tornarem proteccionistes i autàrquics i tornarem als monopolis i concessions públiques (reials) del comerç i desenvolupament exterior? Tan geoestratègic és una matèria com l’altra.
L’activitat humana és poc “ecològica”. Des de sempre. El que passa és que ara hi ha molta activitat, potser massa. També som, els habitants del planeta, molts més. Llavors, el tema és de mida, de mesura. De ser mesurats.
I amb mesura es poden aprofitar els recursos que moltes vegades, masses, no estan al lloc on s’estableix la gent. Bé, tot això ja ho sabien els romans i ens van deixar unes obres públiques, com els aqüeductes, impressionants (i si voleu veure una cosa espectacular aneu al Bierzo, a “Las Médulas”). Oi que ara ni ens passa pel cap qüestionar-les?
Avui en dia no té gaire sentit l’argument decimonònic del control “estranger” de la portada de recursos en un món globalitzat com és ja el nostre. Cal sols mantenir les prevencions necessàries de no posar tots “els ous a la mateixa cistella”. O és que ara ens tornarem proteccionistes i autàrquics i tornarem als monopolis i concessions públiques (reials) del comerç i desenvolupament exterior? Tan geoestratègic és una matèria com l’altra.
L’activitat humana és poc “ecològica”. Des de sempre. El que passa és que ara hi ha molta activitat, potser massa. També som, els habitants del planeta, molts més. Llavors, el tema és de mida, de mesura. De ser mesurats.
I amb mesura es poden aprofitar els recursos que moltes vegades, masses, no estan al lloc on s’estableix la gent. Bé, tot això ja ho sabien els romans i ens van deixar unes obres públiques, com els aqüeductes, impressionants (i si voleu veure una cosa espectacular aneu al Bierzo, a “Las Médulas”). Oi que ara ni ens passa pel cap qüestionar-les?
Madrid, 29 d’abril.
2 comentaris:
Amb tots els respectes, crec que simplifiqueu el problema i establiu comparacions entre conceptes poc comparables.
És evident que no ens plantejarem si els aqüeductes i altres formes d'explotació dels romans estaven bé o malament. És història i, el temps en què vivien no és el mateix. Els recursos de què disposaven no eren els d'ara. I potser feien les coses com sabien. Hem evolucionat, se suposa, i hem crescut en població.
Li recomano llegir El manifiesto del agua, de Ricardo Petrella. I li recomano fer memòria, perquè el PSC va compartir pancartes durant molts anys amb la gent de l'Ebre, per treure'n rèdit electoral. Ara es posiciona com CiU aleshores. És així, i anem a les hemeroteques, que ho comprovarem. És clar que, sempre hi ha el detall que diu que no és el mateix.
Benvolgut Sr. Zaera:
D’entrada gràcies pel comentari.
No estava pensant pas amb l’Ebre. Altres entrades d’aquest blog en poden donar testimoni. Pretenc dir que fer les coses amb mesura és raonable, i també dic que en som més. El que no és raonable és la desmesura de tot blanc o tot negre.
Fa dies vaig publicar un article sobre el tema de la sequera: http://manelmas.blogspot.com/2008/04/arran-de-la-sequera.html, en ell parlava de tacticisme. També el del PSC.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada