L’actual estil de vida i especialment el de les relacions personals comporta continuats canvis. Muntar, desmuntar, pren i deixa, més provisionalitat i inestabilitat que abans.
Això provoca fer mudances més sovint i amb elles reordenar, redistribuir i repensar on col·locar els elements i objectes que anem acumulant en la nostra rica (materialment) vida. (En Jaume ho va tenir més complicat, de Mèxic al Brasil)
Fa poc desmuntava l’apartament de Madrid que vaig omplir amb la pretensió de tenir-hi una llar, amb el que aquesta paraula vol dir de entorn propi: objectes, records, caliu,… Vaig portar-hi quadres, llibres, estris de cuina, de taula i de llit, intentant fer acollidora l’estança d’una part del meu temps (En Ramon va dir que semblava una espècie de santuari).
Quan ara tot es torni a posar en marxa i tingui clar què hi faré a la capital els propers quatre anys, veuré si cal tornar a pensar com llavors o fer-ho més senzill.
Però tot el que hi havia ho he tingut que tornar a recol·locar. Ara entenc el negoci dels trasters. Per cert, respecte els llibres, cada cop que n’he de moure tinc una més gran temptació de Farenheit.
D’altra banda darrerament hem tornar a reobrir la “pensión Mas”. No sé per quan temps, no depèn pas de nosaltres, però els fills saben que sempre tindran un aixopluc a casa els pares. Bé, això d’aixopluc,…un “pisito de soltero” amb dret a cuina, minyona i rebost ple! I cal, de nou, tornar a reubicar i endreçar totes les andròmines que compartien vida fora de la llar paterna. Quina feinada! Desmunta taules, llits, prestatgeries, i desprès torna a muntar-ho. Llogar una furgo per dur-ho d’un lloc a l’altre. Clar que no hauria de ser feina meva, però cal ajudar.
Ai, adéu, cara bonica...
Domenico Ghirlandaio
Retrat de Giovanna Tornabuoni, 1488.
Tenim sort que la casa és gran, que podem guardar moltes coses a la casa pairal de Cabrils (fins i tot hi cabria una “baticueva”, Gerardo), i que hi ha deixalleries per anar a llençar el que és obsolet i l’Arca per donar el que encara és aprofitable. Ah! I sempre hi ha un tros de paret per penjar algun quadre que t’estimes.
Avui, baldat.
Mataró, 5 d’abril.
Això provoca fer mudances més sovint i amb elles reordenar, redistribuir i repensar on col·locar els elements i objectes que anem acumulant en la nostra rica (materialment) vida. (En Jaume ho va tenir més complicat, de Mèxic al Brasil)
Fa poc desmuntava l’apartament de Madrid que vaig omplir amb la pretensió de tenir-hi una llar, amb el que aquesta paraula vol dir de entorn propi: objectes, records, caliu,… Vaig portar-hi quadres, llibres, estris de cuina, de taula i de llit, intentant fer acollidora l’estança d’una part del meu temps (En Ramon va dir que semblava una espècie de santuari).
Quan ara tot es torni a posar en marxa i tingui clar què hi faré a la capital els propers quatre anys, veuré si cal tornar a pensar com llavors o fer-ho més senzill.
Però tot el que hi havia ho he tingut que tornar a recol·locar. Ara entenc el negoci dels trasters. Per cert, respecte els llibres, cada cop que n’he de moure tinc una més gran temptació de Farenheit.
D’altra banda darrerament hem tornar a reobrir la “pensión Mas”. No sé per quan temps, no depèn pas de nosaltres, però els fills saben que sempre tindran un aixopluc a casa els pares. Bé, això d’aixopluc,…un “pisito de soltero” amb dret a cuina, minyona i rebost ple! I cal, de nou, tornar a reubicar i endreçar totes les andròmines que compartien vida fora de la llar paterna. Quina feinada! Desmunta taules, llits, prestatgeries, i desprès torna a muntar-ho. Llogar una furgo per dur-ho d’un lloc a l’altre. Clar que no hauria de ser feina meva, però cal ajudar.
Ai, adéu, cara bonica...
Domenico Ghirlandaio
Retrat de Giovanna Tornabuoni, 1488.
Tenim sort que la casa és gran, que podem guardar moltes coses a la casa pairal de Cabrils (fins i tot hi cabria una “baticueva”, Gerardo), i que hi ha deixalleries per anar a llençar el que és obsolet i l’Arca per donar el que encara és aprofitable. Ah! I sempre hi ha un tros de paret per penjar algun quadre que t’estimes.
Avui, baldat.
Mataró, 5 d’abril.
2 comentaris:
Veient el títol, em pensava que anaves a parlar de la presidència del Congrés.
És cert, i sincerament, no hi havia caigut fins que m’ho has fet notar. No tot ha de ser política en un diari personal i públic. També hi ha vida fora, i molta i millor.
Publica un comentari a l'entrada